Invasió subtil

A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida —«amb força ceba», digué—, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació —gestos, paraules, entrades de conversa— al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d’Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

—No hi ha res com a casa! —reblà amb un aire de satisfacció.

—Viviu al vostre país?

—I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

—I d’on ho has tret, que és japonès? —em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

—Els conec d’una hora lluny... —vaig contestar-li.

—Que vols dir que n’has vistos gaires?

—No, però els clisso de seguida!

—T’ho ha dit, ell, que era japonès?

—Ni una sola vegada. Són astuts...

—T’ho ha dit algú?

—Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.

Un trau a l’infinit

El meu amic Ramires-Guardunha i Coscolla, fill de portuguès i de catalana, va descobrir —deia ell— la quarta dimensió.

Estava content cosa de no dir i arribava a fer-se pesat. Els qui l’estimàvem sotmetíem l’esperit a pressions contradictòries: d’una banda, ens feia il·lusió veure’l tan feliç, però de l’altra, patíem pels desenganys que, si molt convé, l’assetjaven.

—Frena’t, Ramires. Frena’t! La civilització és neurastènica i qui sap si no apreciarà degudament el teu esforç.

—He invertit totes les meves esperances en aquesta troballa —responia ell—. No és possible que la gent passi de llarg!

Pobre Ramires! Duia sempre una pissarra plegable i, així que badàvem, ens feia números. No obstant això, tenia un caràcter tan dolç i era tan generós en altres aspectes que tots fèiem el cor fort.

Un final de setmana va convidar els amics íntims a casa seva, per ensenyar-nos la maqueta de la quarta dimensió. Els amics íntims érem quatre i entre ells —el més destacat en aquell cas— s’hi comptava l’Enric Comajustans, que era doctor en Ciències matemàtiques i en Física, un dels millors tocadors de peus a terra del país.

«No se’n sortirà pas», deia en Comajustans. «Maquetes així són per a adornar. Li fallaran els símbols!»

Nosaltres apel·làvem al sentit d’humanitat, i exigíem una màniga més ampla per al somni.

—No res, no res! —replicava en Comajustans—. A l’hora de les demostracions se n’anirà de corcoll.

Un diumenge de darreries de setembre ens vam reunir a casa d’en Ramires. Quan ens tingué aplegats a la sala, el nostre amic va cloure les cortines de la finestra i encengué un reflector enfocat damunt de la maqueta. Era un enorme muntatge a base de barnilles de colors i jo, francament, no el vaig entendre. Però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. Sóc, mal m’està de dir-ho, un fanàtic del misteri.

—Bravo, Ramires! —vaig cridar—. Tens el peu en un coll de molta consideració!

—Ni de bon tros! —replicà en Comajustans—. Aquesta tramoia no resisteix l’anàlisi...

El vam estirar cap a un racó de la sala. «No siguis bèstia, tu! —li diguérem—. No veus que li mataràs la fe?»

En Ramires s’adonava de tot i a mesura que passaven els minuts tenia el posat més trist. Era un crim encomanar-li escepticisme i jo en tenia consciència. Vaig esperar que els altres se n’anessin i, un cop a soles ell i jo, vaig dir-li:

—Tu ferm, home! Deixa’ls estar... Però no perdis mai de vista que el paisanatge va per fer sang.

En Ramires em va mirar amb les ninetes tancades al punt d’interrogació. Em va fer una pena indescriptible i aquí sí que vaig sentir la meva responsabilitat com un dogal. Era cert que em sabia greu descoratjar-lo, però també ho era que em dolia donar-li falses esperances.

—Mira, Ramires: vols dir que això de la quarta dimensió corria pressa?

—No t’entenc...

—Sí, home. En un món de tanta idea fixa, hi ha el perill que et trobin eixelebrat. S’estimarien més que treballessis de cara a la galeria, apuntant cap a patents remunerables.

En Ramires tingué una crisi de moral. S’esfondrà en una butaca, ajupint tota la figura.

—Ja he fet tard, ara —digué—. Només amb les barnilles de colors de la maqueta, he fet cau i net de capital. Sense comptar les hores de pensar-hi, que no són poques. Estic arruïnat de temps i de diners...

—No, home, no! —que vaig dir-li—. La maqueta fa molt bonic i la vendrem. Ja ho crec que la vendrem!

—Vols dir? Qui s’interessarà per una baluerna com aquesta, si no és amb finalitats didàctiques?

—Una agència de publicitat, si tant em burxes. Pot servir per a una campanya de refrescos. Les ampolles, retratades entre les barnilles de colors, farien un gran efecte.

«Quin món més idiota!», comentà en Ramires. Però el que pot la vanitat: va aixecar-se, agafà una ampolla d’aigua tònica i l’emprovà entre el garbuix metàl·lic de la maqueta. Es va apartar, mig cloent els ulls, i trobà honestament que feia bonic.

Jo no parlava perquè sí, i quan em referia a agències de publicitat dedicades als refrescos era sobre una base ferma. Tenia bones relacions en el medi i vaig aconseguir la venda de la maqueta de la quarta dimensió. Fou per compromís de part d’algú que em devia un favor, però en Ramires va cobrar. Diners tristos! En Ramires va quedar ensopit, ja que en aquesta vida no tot consisteix a nivellar pressupostos.

Al cap de dos o tres dies, em va venir a veure en Comajustans.

—Tinc un escrúpol, com un remordiment —em digué—. Allò de la quarta dimensió no s’aguanta, és clar. Però en la maqueta d’en Ramires hi ha alguna cosa, no es pot despatxar així com així. M’agradaria tornar-la a veure i fer unes equacions del natural...

—Doncs has fet tard, vols posar-hi un pedaç quan el forat ja s’ha menjat tota la roba. En Ramires ha venut la maqueta a una fàbrica de gasoses.

—No!

—Sí. Ja la tenen a l’aparador de la central.

En Comajustans es va esbullar els cabells, amb una exagerada mímica de desesperació, mentre jo pensava que la gent som així: deixem passar mig endormiscats la possibilitat de fer el bé o d’esbatanar l’esperit i després plorem sobre les oportunitats perdudes.

—No facis drama —vaig dir-li—. La maqueta és a la vista de tothom i també pots veure-la tu. Si em referia a «fer tard» és respecte a en Ramires, que està desolat. El consol que tu podies dur-li ja no té aplicació.

—Tu què saps! —respongué—. Hi he de parlar de seguida...

Després de fer-li prometre que no atacaria la fina sensibilitat del nostre amic, vaig acompanyar-lo a casa d’en Ramires. El vam trobar de colzes a la taula del menjador contemplant un gran cub de plàstic. En Comajustans, sense prendre’s la molèstia de saludar-lo (semblava que no tingués temps de res) emprengué en Ramires i li preguntà:

—Quina unitat de mesura has fet servir per als teus càlculs?

—El metre cúbic de costat obert —va respondre en Ramires, amb l’adorable simplicitat dels genis.

En Comajustans es va deixar anar damunt el llit turc. Havia empal·lidit de sobte i obria exageradament els ulls. «I l’hora esfèrica de matèria plena?», volgué saber.

—També, també! —exclamà en Ramires, traspostat.

S’abraçaren, plens d’emoció. Es donaven uns cops a l’esquena que ressonaven per tota la peça i es van enxarxar en una conversa que em deixava a mi fora de joc. «Per a comprimir el temps, no t’hauria anat millor el plàstic que les barnilles metàl·liques?», preguntava —posem per cas— en Comajustans. I, vagi també com a exemple, contestava en Ramires: «La transparència del plàstic és purament òptica, i jo necessitava unes barreres metafísiques».

—I tant, i tant! —cridava en Comajustans.

Es tornaven a abraçar, celebrant una descoberta que devia ésser de molta notícia.

—Prou! —vaig cridar—. Que no hi sóc, jo? Que em preneu per una calcomania enganxada a la paret?

Em van mirar tots dos com si contemplessin algú que acabava de caure de la branca més alta d’un arbre figurat. En Comajustans em digué que no m’enfadés, que estigués tranquil.

—Has llegit Mach, tu? —em preguntà—. Saps distingir l’espai fisiològic del geomètric?

Em sembla que vaig respondre-li que sabia distingir molt bé una persona normal d’una de sonada, i ells dos van acordar ràpidament que no valia la pena de perdre el temps fent-me entrar en el cercle de les seves preocupacions. El que calia, digueren, era anar de seguida a la fàbrica de gasoses i reconsiderar la maqueta.

Em van aprofitar, només, perquè jo tenia cotxe i ells no. Pel camí, van continuar la seva conversa i jo era tan sols un escambell amb rodes.

Davant la porta de la fàbrica, hi havia grups de gent i una parella de policies. Sort que un dels encarregats em va reconèixer i ens deixaren entrar. Tothom estava agitat, com si n’hagués passat una de molt grossa.

—Sí que ha passat, sí —va confirmar-nos el gerent, compungit—. Aquest matí han vingut els de l’agència de publicitat a fer unes fotografies per a una campanya de premsa. Duien una model molt bonica, una noia que havia d’aguantar els nostres productes enmig de les barnilles de colors. L’han pujada dalt de la maqueta i no han tingut temps ni de disparar el primer flaix, perquè la noia ha desaparegut. Tal com sona: s’ha esfumat com si se l’haguessin menjada les barnilles.

En Ramires va preguntar-li si les havia mogudes algú, les barnilles.

—El fotògraf ha dit a la noia que apartés una mica les de la dreta. Ni mai que ho hagués fet!

Esgarrifat, en Ramires digué:

—Han obert inadvertidament un dels passadissos de descompressió cronomètrica...

—Però, i la senyoreta? —preguntà el gerent, amb una veu trista—. Què se n’ha fet?

—Qui sap on para! —va respondre-li en Comajustans.

El gerent opinà que no podia haver anat gaire lluny i en Comajustans va aclarir-li que hi havia moltes menes de distàncies:

—És aquí, però no sabem si ha estat projectada cap al futur o cap al passat. De manera que, segons com, ja poden dir-li adéu.

«No em faci riure amb això de les projeccions!», replicà el gerent (i volgué riure, però no se’n va sortir). Molt seriós, doncs, continuà:

—Amb la carn batejada no s’hi fa broma. Deixant de banda l’ofici de la senyoreta (nosaltres no ens hi hem de ficar), hi ha aspectes de la seva vida pràctica que impressionen. Aquesta noia mantenia amb els seus ingressos una mare diabètica i una germana de reflexos retardats...

En Comajustans el va interrompre, potser amb una excitació desproporcionada:

—De les qüestions de detall ja en parlarem després! —cridà—. El que cal, ara, és portar aquest artefacte a camp obert i destruir-lo.

Va ensenyar als policies la seva documentació, que impressionava, sobretot, pels títols de doctor, i obtingué immediatament la tramesa de reforços per formar un cordó al voltant de la maqueta. Ja no podia acostar-s’hi ningú. Mentrestant, la mestrança d’artilleria enviava un camió blindat per transportar l’obra d’en Ramires als afores i dinamitar-la.

—Amb la senyoreta a dins? —preguntà el gerent, amb un posat de severa reprovació.

«Ja se la pot pintar a l’oli, la senyoreta!», vociferà en Comajustans. I afegí:

—Vostè és euclidià i no té ni idea del trasbals que estem passant.

—No, què bah! —digué el gerent—. Contemplo com un fòtil d’escaparata s’empassa una noia amb tot l’equip, a la vista del públic, i ara figura que no he reparat l’abast de la jugada. Ja em dispensaran, oi? Sóc antiquat, jo...

Mentre l’home es recreava amb els efectes del seu sarcasme, van arribar els soldats i s’emportaren la maqueta. En Ramires estava desolat, no pas per la imminent desaparició d’allò que li havia costat tants esforços, sinó perquè tenia remordiments en atenció a una vida humana greument alterada per culpa de la seva descoberta.

—Em sembla que la meva obligació era casar-m’hi in articulo... in articulo...

—Casar-te amb qui? In articulo què? —l’interrompé en Comajustans.

—Amb la noia model. Casar-m’hi en trànsit de mort, com si diguéssim... —va respondre en Ramires.

—Però tu saps que, si molt convé, se la campa divinament en una altra dimensió! No tens cap dret a exposar-la a un estat civil insondable.

En Ramires s’esfondrava fàcilment. És més: podia dir-se que la depressió anímica era el seu estat natural, que se sentia millor quan el destí el punxava. Tot, és clar, dins uns límits estructurats i de fiar que a mi —dit sigui de passada— em posaven els nervis de punta.

Vaig sermonejar-lo, potser amb ira, demanant-li que descansés una mica abans d’encetar drama nou, que assaborís el seu èxit de la quarta dimensió com a etapa prèvia de futures desesperacions.

—Tu rai! —em respongué—. Tu no tens a la consciència el pes de cap desaparició. Podries viure tranquil si sabessis que has fet forat en una família de la classe mitjana? Que l’has eixalada?

A dreta llei, em veia obligat a confessar-li que aquella perspectiva, referida als meus escrúpols, m’encongia la vena cívica. Però anàvem de polèmica i vaig tornar a la càrrega, aconsellant-li que no fugís d’estudi:

—Ningú no t’arreglarà els papers per a una boda tan abstracta. Si va de veres que vols prendre a compte teu els problemes d’aquestes dones, casa’t amb la germana curta de gambals.

Tant de bo que no ho hagués dit! O qui sap si vaig ésser oportú i assistit del do de profecia. El cas és que en Ramires va aferrar-se a la idea i volgué que li portéssim la noia de seguida. Vam fer-li veure que li tocava a ell de fer els primers passos i no se li va ocórrer altra cosa que mobilitzar-nos a nosaltres dos. Demanàrem l’adreça de la família (i la informació pertinent sobre les hores de visita més oportunes), de manera que en Comajustans i jo ens trobàrem, gairebé sense temps de meditar-ho, sol·licitant la mà de la noia distreta per al nostre amic Ramires-Guardunha i Coscolla.

Resulta que la noia, deixant de banda el seu precari aprofitament intel·lectual, era mòrbida tota ella, ben feta, molt apta per a despertar —a simple vista— inquietuds vitals. I com que era callada de mena i deixava que en Ramires anés a la seva, s’avenien de debò; van formar una parella modèlica.

Quan es van complir cinc anys del matrimoni —i tot continuava sobre carrils exemplars— ens vam trobar un dia en Ramires, en Comajustans i jo a l’hora del cafè, lliurats a reflexionar sense matar-nos-hi.

—Pensant-ho bé, Ramires, sota la teva aparença de savi volander, ets un arrauxat —digué de cop i volta en Comajustans—. Perquè has encertat la boda i, mira, tots contents. Però què hauries fet si la precipitació t’hagués abocat a una catàstrofe nupcial?

En Ramires, amb el candor que li era propi, somrigué sense perdre el posat angèlic.

—Vaig adoptar quietament les meves providències —digué—. Aprofitant la tarda dels dissabtes, vaig construir una altra maqueta de la quarta dimensió.

A mi, aquelles paraules em van fer un gran efecte. Trobava molt gros que algú, sense malícia, gairebé amb timidesa, construís mig d’amagat un escotilló criminal. Però en Comajustans, que sempre tenia la Física a la punta de la llengua, es va mostrar ple d’interès científic:

—I on la tens, ara, la maqueta? No em diguis que, vista la salvació del matrimoni, l’has destruïda!

—Oh, no! —respongué l’inventor—. La guardo ben guardada.

Es va tornar vermell, abaixà els ulls i afegí:

—No se sap mai...

El millor amic

L’home estava molt excitat. Era d’aquells temperaments que proven de dominar-se, però encara hi perdia, perquè la pressió interior el tenia vibràtil com una campana feinera.

—Jo no somio ni pateixo al·lucinacions —deia—. Veig una cosa i me la crec si la puc tocar. Si no, la poso en quarantena.

—Però vós dieu que vau topar-hi...

—I tant! Va venir de poc que no em fa caure. Jo caminava mig ajupit, furgant amb el bastó els llocs on podia haver-hi bolets. Hi ha qui diu que els boletaires som cerebrals, imaginatius. Jo dic que hi ha de tot... En el meu cas, puc assegurar que mai no he estirat més el seny que la màniga. De cop, vaig topar amb algú, i sort del bastó, perquè d’altra manera hauria fet el paper de les quatre grapes. Alço els ulls i em trobo amb aquell tipus, dret, rígid, immòbil com un armari de paret. Anava vestit d’aviador de grans altituds, amb aquella mena de granota lluent, de color de plata. «Un que ha anat de corcoll», vaig pensar de primera intenció.

—I què és el que us va sorprendre?

—Gairebé res: no tenia cara. A dins el casc, vista a través de la finestra translúcida, només una buidor total, il·luminada amb una llum fosforescent. La llum bategava, i, a cada batec, tota la figura creixia, per l’estil de les caderneres quan estarrufen les plomes. Em vaig escamar, la veritat. Sort que un pensa que a barallar-se sempre s’hi és a temps. Si no, li hauria ventat una bastonada «irreparable». Jo (és bo de saber-ho) pico fort.

—Però ell no us molestava pas...

—No i sí. No diré que em fes por, però tampoc no em feia goig. De sobte, ell que em diu: «Bon dia i bona hora», i jo que li contesto: «Salut hi hagi!». Em vaig quedar glaçat, potser pel to metàl·lic de la seva veu, potser perquè em va parlar en un català de curiosa ressonància, qui sap si amb accent tortosí...

—I això què tenia d’estrany?

—Vós mateix! Heu vist mai cap català equipat com un tripulant de coets? No tirem per aquí, nosaltres... Atabalat, em vaig asseure en una pedra, i ell m’imità tot asseient-se a terra, calmós i matusser. Cedint a una inspiració momentània, vaig preguntar-li: «Per casualitat, no sou pas extraterrestre, vós?». I ell em va respondre que sí, tan tranquil, i encara volgué saber si jo tenia res a objectar-hi. «Home, no —vaig replicar-li—, sóc demòcrata i de mena sociable.»

—I la cara? Ja li havia sortit?

—Ni de bon tros! Continuava amb les pampallugues de la seva fosforescència. A tall de tempteig, vaig oferir-li un cigarret i em digué que no fumava...

—Com volíeu que fumés, amb el casc posat i sense boca, segons dieu?

—Precisament per veure com s’ho feia. La veu li sortia d’una reixeta col·locada a la part frontal del casc, i jo, a falta d’ulls davant meu per lligar conversa, clavava la mirada allí.

—No vau preguntar-li on havia après el català?

—Sí, i em digué que no en sabia un borrall. Va explicar-me que duia un artifici que traduïa els seus pensaments i els ampliava d’una manera sonora, fos quin fos l’idioma del seu interlocutor. A la inversa, l’aparell recollia les paraules de l’altre i les servia al seu enteniment clares i netes. «Tot automàtic?», vaig preguntar-li. «Tot», va respondre’m. Vaig allargar-li la mà amb ganes de felicitar-lo (encara no em sé avenir de la meva audàcia), però ell no correspongué. Fou una situació delicada, que per un moment va enfredorir l’entrevista. Sóc tan sensible a aquests detalls!

—Els deuen educar d’una altra manera...

—És la reflexió que vaig fer-me, i, per trencar la tibantor, vaig elogiar-li l’aparell lingüístic. «És summament pràctic. Us cansareu de vendre’n. Aquí hi teniu un bon mercat.» Ell no va mostrar cap interès i m’assegurà que les seves visites obeïen a uns altres objectius.

—Bon punt a tocar. No vau preguntar-li què hi busquen, a la terra?

—Ho tenia a la punta de la llengua, però va semblar-me que calia esperar una mica, per tal de guardar les formes. Érem a frec de migdia i queia una hora serena, amb tot el paisatge perfilat i amorosit pel sol. Jo em mirava el foraster i ell no sé què feia, ja que sense fesomia és difícil d’endevinar els sentiments dels altres. Vam callar durant una estona, i, al final, el vaig emprendre novament: «Ara que ja hi ha més franquesa, em podríeu dir on teniu la cara?». «No en tinc —em va contestar—. No tinc cap de les coses que a vosaltres us serveixen per a compondre la figura.»

—I doncs? Amb què omplia l’uniforme?

—Clavat! Vaig fer-li aquesta mateixa observació. Em va respondre que tot era artifici, una manera aproximada d’adquirir aparença humana, per tal de no desvetllar massa curiositat. Anava ben lluny d’osques!

—Fa basarda, això...

—Sí. Sobtadament, em va venir una aprensió. «No m’encomaneu pas radiacions? Sóc pare de família i molt considerat a la casa on treballo.» Ell va riure, malament, perquè es veu que aquest extrem no l’han resolt. Em digué que no patís, que no em passaria res. Aleshores, amb més confiança, vaig fer-li la pregunta bàsica: «I com és que no us decidiu a baixar del tot? Molt voletejar, moltes llumetes, però d’aterratges pocs i sempre d’esquitllentes. Què us passa?».

—Això el devia picar!

—No tant com sembla. «Jo bé he baixat —exclamà—. I en dir “jo” faig servir un terme relatiu. No sabeu quants som a dins d’aquesta funda, i, sobretot, no sabeu quants som a fora.»

—Ep! Això m’hauria esverat.

—I a mi també. Vaig tenir la sensació que em voltaven, i ell m’ho va conèixer. «Quiet, quiet! —cridà. I afegí—: Són maneres de dir, comparances desesperades. És com el concepte “baixar”, que depèn d’on estiguis enfilat o del lloc d’on vinguis. Per exemple, a vós no us passarà pel cap baixar d’una atracció en marxa, com ara la vagoneta d’una muntanya russa...»

—Una atracció? Quin punt de vista més excitant! Seria bona que es tractés d’una fira còsmica!

—Sí, oi? A tant la volta interplanetària... Però a mi em faria l’efecte d’una enredada, estic segur que la cosa ha de tenir més envergadura. Vaig portar la conversa cap als alienígenes i ell em replicà que els americans (i una mica tots nosaltres) ho veiem tot a través de la baralla i de la invasió. En resum: que som uns subnormals malcriats i escometedors. Afegí que el nom d’alienígenes no lliga i que seria més adequat qualificar-los de sexòfors. «I ara! —vaig dir-li—. Quin nom més desorientador! Per què, sexòfors?» Ell es va irritar. «Per què, per què! —digué—. Sempre esteu igual! Apunta-t’ho i calla!» Em va tutejar per primera i última vegada, llicència de poca entitat si es té en compte la situació. En aquell moment, va aturar-se-li un tàvec a la reixeta i començà a manotejar per a esquivar-lo. Vaig dir-li que no li faria res, degut al gruix del casc i per falta de carn on fiblar. Em respongué que érem una colla de bruts, nosaltres, i que teníem tota la geografia com un corral.

—Així és que, de mica en mica, s’anava descarant...

—Es veu que sí. Aleshores, vam sentir un tret, i al cap d’un instant es va presentar un pagès amb una escopeta de dos canons sota l’aixella. Duia un parell de perdius pengim-penjam i el seguia un gos petit i tronat, que era un manyoc de nervis. El pagès, en veure aquella figura, es va quedar de pedra. Però va dissimular, i em demanà foc, tot mirant de reüll el meu (diguem-ne) company. El gos començà a lladrar i a fer salts de través al voltant del sexòfor, el qual es va aixecar i retrocedí a poc a poc, mentre deia amb una veu amable: «Quisso, gosset bufó... Qui és la fera de casa?». Però al final va perdre el comportament i ens digué que si no ens endúiem aquella bèstia lluny d’allí la desfaria a puntades de peu. Em va semblar que tremolava, però potser eren les contraccions i les dilatacions del seu sistema intern. El pagès digué que ens guardaríem bé prou de maltractar-li el gos, i estic convençut que ja feia comptes a base d’una perdigonada vindicadora. El que pot la inconsciència! Vaig demanar-li que agafés l’animal i el tingués a part, que en acabat ja l’hi explicaria tot i li donaria una propina.

—I el sexòfor?

—Va dir que se li feia tard i que ens havia de deixar, amb gran recança de part seva. Se sentí un xiulet estrany, i en un alzinar de la dreta va brillar una resplendor molt intensa. Va semblar-me que tot brunzia i l’herba s’inclinà pentinada per un vent càlid. «Us acompanyaré un tros», vaig dir al visitant. «Un tros, només», em va respondre. De tant en tant, es girava per veure si el pagès aguantava el gos.

—Veure amb què? No dieu que no tenia ulls?

—Es deuen espavilar amb altres peces. Us asseguro que no es perdia cap detall. Pel camí, vaig demanar-li si voldria fer el favor de gravar-me un jeroglífic a la cantimplora, i s’excusà dient que no tenia temps, que ja tornaria un altre dia. De cop es deturà. «Un què, heu dit?» «Un jeroglífic —que li repeteixo jo—. Com a record, perquè em creguin. Ja hi ha precedents...» Es va posar a riure (només el so, ja s’entén), i em digué que som una colla de sonats.

—Així mateix, amb una expressió tan típica?

—Tal com ho conto. Reprengué la marxa, i jo estava neguitós pensant que se n’aniria sense deixar-me cap penyora. «Si almenys em comuniquéssiu un missatge!», vaig suplicar-li. S’aturà novament, i em va fer l’efecte que reflexionava. «D’acord —digué—, us en deixaré un: vigileu-vos la demografia! Deixeu-vos d’ortodòxies i de floritures morals. Ara esteu preocupats per la falta d’estatges i us afeixuga la recerca de pis. Però no sabeu el que és buscar planeta!» A mi, això de la demografia, em va evocar fatalment el trasbals de la reproducció. Sense engaltar, sense pensar-ho gaire, vaig preguntar: «I vosaltres? Com us reproduïu?». «Com les calcomanies!», em respongué. Però em sembla que era per enllestir, perquè tot seguit m’ordenà que m’aturés i va emprendre una correguda cap al bosc d’alzines. Abans de desaparèixer entre la vegetació em va fer un gest que devia ser d’adéu, i, gairebé de seguida, els arbres es van estremir, el terra trontollà i un objecte volador va enlairar-se majestuosament amb l’aparat de sempre: llums de colors i un zumzeig especial. Va parar-se a uns dos-cents metres d’altitud, oscil·là com si es gronxés i sortí disparat com una fletxa cap a la banda de Manresa.

—I no va passar res més?

—Home, Déu n’hi do! Vaig allargar quinze pessetes al pagès i no les va voler, ni va admetre explicacions. Estava enfadat, perquè deia que amb tantes anades i vingudes li espantàvem la caça. Afegí que, l’any darrer, uns forasters com aquell li havien fet una cremada a l’era i va dir que no trobava bé que gent com jo els donéssim audiència. Això és tot: poseu-hi la data i llestos.

—Però voleu que, a l’atestat, hi figuri el vostre nom i l’adreça? No us ho aconsello pas... En virtut del meu càrrec, sé que això us portarà molèsties. Al capdavall, el vostre testimoni no aporta res de nou als casos registrats fins ara...

—Que no? Quina poca vista! Es pot dir que hem fet un descobriment sensacional. De debò que no pesqueu l’ona?

—Que potser us referiu a l’aparell traductor?

—No, i això que l’aprecio. Es tracta d’una cosa més important: ara sé que els gossos els fan por. Estic convençut que aquesta és la causa que no baixin més sovint!

—És una teoria atractiva. Ara que ho dieu, hi caic. I no els critico pas! A mi tampoc no em fan peça. Bé, vós mateix: firmeu aquí, poseu-hi la pòlissa corresponent i ja veurem què passa.

Nosaltres dos

Potser l’home canta en els moments d’intimitat per no pensar, per no submergir-se en aprofundiments torbadors. Sota la dutxa, davant el mirall a l’hora d’afaitar-se o en qualsevol instant de treva brindat per la solitud.

Aquest rostre emblanquit per l’escuma de sabó és el meu. Després de tants anys de donar-li audiència no en puc dubtar. Però hi ha alguna cosa... M’acosto al mirall, em miro el fons dels ulls i em ve fred a l’espinada. «M’agradaria de fer-me amic de mi mateix —penso—. Una bona coneixença, sortir junts, parlar de tu a tu amb tota franquesa...» Ep! És el moment de cantar i ataco un tema folklòric en versió modernitzada. No en quedo content, sóc objectiu. M’ha fallat la prova de despistar i, temerari, em torno a mirar fixament. Ell és allí, aquí, a fora i a dins. Em sabria greu que s’adonés del meu desconcert! Continua afaitant-se nerviosament, es talla i això ens lliga: la gota de sang que li surt de la galta correspon a una ferida que em cou a mi.

Per la banda de mar disparen salves. No sé ben bé si és que arriba algú o se celebra una efemèride que necessita el reforç de les canonades per falta d’il·lusió popular. El cas és que avui som diumenge. Els mobles i els objectes m’observen silenciosament i jo els planto cara amb un gest de propietari. Amb això en tindran prou.

He tingut, per tant, la revelació de portar-me a dins a mi mateix, arrupit en fosques cavitats viscerals. Potser es tracta d’una plena normalitat, però avui que tinc temps em proposo d’analitzar-ho amb calma. I em guanya un sentiment de timidesa, com si fes visita i compliments i hagués de vigilar-me la conversa. En resum, que no és la manera d’enfocar-ho. Després de tot, no es tracta d’un desconegut que em sigui indiferent: som socis en totes les empreses.

Fa sol i els raigs arriben a mig menjador, filtrant-se a través de la persiana d’aquella manera coneguda i entranyable. Un colom s’ha aturat a la barana del balcó, i se m’acut que si tingués una escopeta podria disparar-li a tret segur. A aquella distància, els perdigons farien una gran destrossa, hi hauria escampall de plomes i esquitxos. Això d’una banda; de l’altra, em ve l’entrada d’un amor desinteressat pel colom i li desitjo un present feliç i un futur ple de prosperitat.

Qui s’ha inclinat per l’afusellament sense apel·lació i qui pels bons auguris? Per tal de reflexionar, m’assec al balancí i encenc un cigarret. M’empasso el fum amb fruïció. En canvi, l’altre no fuma. Al contrari: rondina contra el vici i prova d’espantar-me amb històries de tumors i de velleses amargades per la bronquitis. Em posa nerviós.

Amb la Trini em fa el mateix, però invertint el sentit d’austeritat. Jo hi vaig de bona fe: companya de treball i prou, atenció a la feina i posat seriós; «ell», en canvi, em burxa perquè l’empaiti. Em presenta el panorama amb tanta seducció que exposa la Trini a situacions de molt de compromís.

No puc explicar res que vingui de nou. Ja se sap: és la consciència. Però em sembla que es tracta d’un mort astutament carregat al bé i al mal. Mentre ells dos s’ho fan, nosaltres ens reservem el dret d’aplaudir o de xiular les escenes fortes, sense altres limitacions que la correcció imposada als espectadors pel propietari del local. Els més conscients pensem que ja ens passaran el compte, i, que, d’una manera o altra, pagarem. Mentrestant, hi ha crèdit...

No és un joc net, no anem bé. Només cal llegir el diari, fer números i esverar-se. L’home alienat! És fàcil de desentendre-se’n i caure pel cantó de les abstraccions, considerant la societat com una bastida complicada i forastera, en la qual nosaltres només hi fem el paper de víctimes. Les coses dolentes vénen de fora de nosaltres mateixos, i en la protesta no sol haver-hi confessions de culpa personal.

Quan algú es lleva com ara jo en el dia d’avui, és de plànyer. Sense dir ni una paraula, m’escolto. A base d’un monòleg dialogat —diguem-ho així—, intento de sincerar-me amb l’altre, que no sé si és la meva funda o al revés, una forma que cobreixo jo.

Vist sota aquest prisma, se m’acut que el suïcidi és un assassinat a seques. Anem a suposar que aquest ximple dispara contra mi. Un tret de mal esquivar! Em trobarien de cos present, amb la pistola als dits, i tothom diria que no cal culpar ningú de la meva mort. Per arrodonir més la coartada, l’altre podria deixar prop del cadàver una nota escrita amb la meva cal·ligrafia exacta. Les vegades que deu haver ocorregut! Ara: si jo disparo primer, l’estenc a ell amb la mateixa impunitat. Però de difunt un de sol, i encara gràcies.

Provo de distreure’m contemplant un calendari que tinc penjat al menjador. A cada mes, hi ha representada una muntanya suïssa a tot color, plena de detalls evocadors. «Evocacions a sant de què?», em diu l’estadant de l’ànima. I afegeix: «Si no coneixes aquests llocs! A més, com se’t va ocórrer de plantificar aquí una cosa tan cursi?».

Estic a punt de replicar-li que una muntanya estrangera sempre serà una basa forta, però reconec que en el fons té raó. Són petiteses que gairebé me’l fan estimar. M’ajuden a comprendre que siguem inseparables, tot i que sovint l’odiï. Poc o molt, és el que deu passar amb els matrimonis: la duresa del xoc quotidià es veu compensada per les tebiors nupcials.

Tanmateix, «ell» sempre ha tendit a frenar-me, no m’he pogut desenrotllar de gust. Estic segur que jo sóc modest, com totes les persones que realment valen. Però em calen estímuls, com tothom, i aquest ximple que porto a dins no me’ls dóna. Per cada vegada que m’empeny —com en el cas de la Trini i els himeneus furtius que em suggereix—, n’hi ha una dotzena que m’atura a frec de grans, audacioses i arriscades empreses.

«Res no faries!», em replica. «Saps tan bé com jo que ets curt de caràcter, que tot se te’n va en soliloquis.» De bona gana l’empaitaria a puntades de peu... Arribo a alçar amb força la cama dreta, i sento de seguida un cop a la part superior de la cuixa. Aprensions, manies... És difícil de saber-ho. Irritat, començo a vestir-me de pressa. He de sortir a airejar-me, a prendre el sol. Mentre agafo el pom de la porta d’una revolada, pregunto per pura fórmula: Véns? I ell em respon: «Tu diràs! Però on penses anar? No t’has adonat que a casa s’hi està molt bé?».

Baixo els graons de dos en dos i sento el trepig d’ell sota les meves soles. Ja m’ha aigualit la sortida! Perquè és ben veritat que a casa, si no m’empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d’horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals. Contradictori, oblidant cínicament que fa un instant em temptava a quedar-me, ell em diu que estic engorronit, que ja només sóc capaç de trobar el gust de les quatre parets.

La llum del carrer m’enlluerna. Faig quatre passes cap a la dreta i sento una estrebada interior: «No, home! Tomba cap a l’esquerra!». Giro en rodó i m’encamino cap al port. Em domina, però en aquest cas no té cap mèrit, perquè el port i la marina en general m’agraden. Ah! I jo també l’obligo a seguir-me... No pot gallejar gaire.

La gent em sembla fascinada per l’encant del dia festiu, sobretot a mesura que m’aproximo al mar. Tinc un gest ple de virilitat: ell vol anar a l’escullera, però jo m’aturo a les Drassanes i m’assec dignament en un banc, davant el Museu Marítim. La cosa, per tant, va a mitges, i a vegades li faig ajupir el cap. Sense massa satisfacció, val a dir-ho, perquè he de contribuir amb el meu clatell a les seves inclinacions.

L’estada al banc és agradable. En això hi ha acord i ho aprofito per treure els pensaments a passejar. Surten, salten, donen voltes com cadells sota l’alegria de l’aire lliure. N’hi ha un que fins i tot em fa l’efecte que ensuma el tronc d’un arbre.

És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s’hi dóna. Un nen s’atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s’allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se’n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L’escena m’arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d’una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d’obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.

El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d’ara saben més coses que les d’abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s’hagués proposat un trot didàctic. Jo potser sóc antiquat i encara aprecio la innocència. Això sí: admiro el progrés, vingui d’on vingui.

De cop i volta, el meu eco, l’interior del mirall o el que sigui, em torna a importunar: «Ets capaç de creure’t les coses tal com te les presenta la mirada —em diu—. No escarmentaràs mai». Jo responc que em fio dels ulls o no em fio de ningú, i que allò no han estat pas llumenetes. Ell em replica que potser sí o potser no, que un temperament d’investigador autèntic aconsellaria d’acostar-s’hi.

Com que ja ho desitjava, m’aixeco del banc i m’atanso a la paret. De prop, el dibuix de la porta és ben definit; jo m’hauria d’ajupir una mica per passar-hi. El nen no es veu enlloc. Dissimuladament, faig pressió amb el braç, provant d’obrir, amb el resultat previsible: la muralla és ferma, de poc aveniment amb les raons humanes. Però hi ha el pom, disposat en aparença a no deixar passar per alt la missió que li és encomanada. Allargo la mà a poc a poc, amb uns batecs de cor que em comprometen, i aleshores m’adono que una venedora de cacauets em contempla amb fixesa. Alto! Despisto, imito el gest de caçar un insecte. Histriònic, faig com si esclafés el mosquit —es veu que es tractava d’un mosquit—, i figura que llenço la diminuta despulla. Adorno la jugada amb un somriure cruel, just en el moment en què descobreixo a terra el tros de guix utilitzat pel nen.

Se m’acut que el guix pot tenir virtuts màgiques, el cullo precipitadament i me’l fico a la butxaca. La venedora encara em mira amb una certa impertinència. «Es pensarà que et guardes el mosquit», em diu l’altre. Li responc que tant me fa, que pensi el que vulgui. Però no és veritat: em torno vermell i tiro cap a la Rambla, amb ganes d’arribar a casa.

Sento la personalitat del guix, l’agafo cloent els dits amb energia. És ben meu. «Ja en podràs tirar un bon tros a l’olla!», observa l’hoste permanent. De primer, ho atribueixo a l’enveja, però reconec de seguida que estem destinats a compartir-ho tot. Només ho fa per molestar-me.

Camino de pressa, mentre aguanto el xàfec del seu sarcasme. «I ara què? —em va dient—. Arribaràs a casa amb la il·lusió de pintar una porta a la paret i anar-te’n d’esquitllèbit. Això està bé que ho faci una criatura, però tu ja ets massa gran. I on aniries si et sortia la maroma? A veure: on aniries?»

Ni molt lluny ni molt a prop, penso. No es tracta pas de distàncies. Voldria fugir d’una manera neta, una evaporació sense haver de bellugar-me gaire, però efectiva. Em trauria del damunt la part de món que em pesa i arreglaria la petita resta amb el delit que s’hi posa quan s’estrena pis. Com un corcó, el meu oponent replica: «Desenganya’t, el món et pesa tot ell d’una manera suportable. Si te’l poguessis treure del damunt (que no podràs), la pèrdua de llast et faria volar com un globus».

És antipàtic, no ho pot evitar. «Tu què saps!», li dic, amb el mateix to del «Jo què sé!» que em susciten les preguntes inextricables.

Si sabés com fer-ho, m’arrencaria la muda veu de dins. He tingut notícia de consciències de gran envergadura, que torturen amb un estil elevat i donen un aire interessant a qui les posseeix. La meva, senzilla i col·loquial, mata a pessics. No n’estic gens orgullós. Em ve una idea —cosa que sempre m’excita—, i apresso encara més el pas.

Arribo al meu carrer, a casa meva, i pujo l’escala a gambades. Ja sóc aquí. La cadernera dels veïns canta a la babalà, amb més instint que coneixements. Hi ha en l’aire un anunci de possibles novetats i jo em miro el guix en el palmell de la mà estesa.

«Calla!», ordeno al meu estadant metafísic, quan va per engaltar-me noves ironies. Insòlitament, m’obeeix. No sospita el meu propòsit... Però l’ha de saber per força!

Busco un llenç de paret lliure de noses. Els pisos són petits i tendim a atapeir-los, no trobaré gaires pams quadrats en espera d’una nova ocupació, però al dormitori —apartant una mica la tauleta de nit— puc disposar d’un espai. Mirant-m’hi molt dibuixo una porta; sembla que el guix s’arrapi a l’empaperat i el perfil em queda bé. Sempre he tingut una disposició natural per al dibuix figuratiu, tot i que no n’he tret partit. (Ara no sé si aquesta observació l’he feta jo o l’altre.)

El pany em costa. No és que vulgui donar-li una importància excessiva, sinó que realment la té. Al final, el capto i em queda un pany que parla. A partir d’aquí, tot sembla venir de cara. Acluco els ulls —no ho puc evitar—, empenyo la fulla de la porta i sento que cedeix. Tan difícil que semblava! «Passa tu primer», ordeno autoritàriament a l’altre. I pica d’una manera increïble, dòcil a la meva voluntat. Quan és a l’altra banda, tanco de cop. No sé ben bé què passa: el batent em talla com una ganiveta.

Aquest ximple s’ha equivocat. Ha fet mutis a través de la paret i quedo jo, incorporal i desvestit, si se’m permet l’expressió. Què faré sense la funda que em cobria? M’entra el desig de veure’m per primera vegada (si hi ha de què), i me’n vaig a la cambra de bany; estranya perspectiva, ja que no tinc imatge per a rebotre...

Torno al menjador una mica intranquil, val a dir-ho, per l’obscur panorama de passar a engrossir la legió dels sense feina. M’asserena el pensament que una cosa o altra trobaré aquí o a fora del país. Tanmateix, m’havia acostumat a la nostra habitud, i, llevat de poques excepcions, el feia anar com volia. Ara segons qui trobi...

Sobtadament, sento un pessigolleig a les arrels, la impressió que una forma em xucla. A terra, ran de les rajoles, pren cos un parell de sabates. La formigor va pujant i apareix la gira dels pantalons, la cintura, la vora de l’americana. Totes les peces em són familiars. Estic segur que es tracta d’un fenomen de regeneració que, fins ara, només havia afavorit determinades espècies menors, de la mena de les sargantanes. Es va confirmant cada peça: les mans (sembla que la carn les enguanti a poc a poc), els braços (m’estiro la pell com si m’ajustés les mànigues d’un jersei cenyit), la nou del coll, la cara i el cimall dels cabells, amb els mateixos símptomes de calvície prematura. Espero que s’acabi de formar la bola del cervell i així que la veig feta (poc o molt arrodonida i amb els canals i els filets de sang a lloc), ataco fent burla d’aquella separació frustrada: «Ja t’ho deia que no aniries gaire lluny! En el moment de les grans decisions, falles».

És cert, torna a ésser aquí, però l’espant no me’l treu ningú. No és que l’evanescència m’esveri, ni que m’hagi sorprès massa el poder del guix (algunes fórmules escrites damunt una pissarra han provocat enormes convulsions), però la paret del dormitori dóna al carrer i, amb la il·lusió d’estimbar l’altre, ha vingut de poc que no faig un salt de quatre pisos. Quin negoci hauria fet! Retrobo amb un respir la veu de la meva rèplica: «Ets un tros de quòniam!», em diu. No li contesto, perquè estic content de sentir-lo (o de sentir-la, la cosa no queda clara). Considerant-ho objectivament, ens fem molta companyia.

És tal com ho explico. Hi ha vegades que els coneguts em pregunten si no m’avorreixo, en esment de la vida solitària que porto. No saben ni sospiten res. Perquè de diumenges com aquest que estic passant, carregats d’aventura i de misteri, en tinc la vida plena.

No s’admeten corones

Ell i jo repetíem sempre la mateixa conversa, perquè el tema era de molta entitat. En el fons, jo estava segur que no el convenceria mai, però en canvi ell tenia esperances de convertir els meus sentiments en unes aigües que passessin pel seu molí.

—Tu sospesa una cosa i l’altra —em deia—. La vida és curta (en això tothom hi està d’acord), i en canvi l’eternitat és ben bé tal com el seu nom indica: espaiosa i duradora. És absurd cremar tota la pólvora a favor de la provisionalitat i despreocupar-se tant de les permanències definitives.

Jo acostumava replicar-li que no era cert que la gent es desentengués del problema. Al contrari: només calia donar una ullada a la història per comprovar la quantitat de ciutadans que han mort prematurament defensant la vida eterna.

—Això era abans —em responia ell—. Ara, per poc que t’hi fixis, veuràs que s’usa un altre estil. Que t’ha passat per alt el materialisme dels nostres dies? Que no t’ha avisat ningú?

En aquestes darreres paraules, provava de posar-hi una dosi d’ironia superior a les seves forces. I, en veure que fallava, reia convulsivament amb la meitat de la boca, com si tingués una nosa a les genives.

No érem amics en el gran significat de la paraula, però passàvem de l’esfera de simples coneguts. Ens havíem tractat sempre, de primer a l’escola i després en l’exercici del comerç, on ell venia unes cintes de vellut aplicables al meu negoci, fins al punt que traficàvem sovint i existien tot de factures que ens lligaven. L’home havia fet diners, amb mètode i concentració, i era en aquell estadi de la fortuna que costa de dissimular-la. Va comprar-se un terreny cap a la banda de Vallvidrera i començà a edificar-s’hi una torre singular, plena de marquesines policromades. Dirigia les obres personalment, amb una especial inclinació a col·locar de pròpia mà les pedres d’angle compromès, aquelles que unien amb més punya les parets mestres als fonaments. Ell mateix havia traçat els plans de l’obra i n’estava orgullosíssim. Durant una llarga temporada, cada cop que ens vèiem per qüestions de la feina, m’ensenyava fotografies dels progressos de la construcció; de primer, eren ampliacions en blanc i negre, molt pulcres i detallades, però aviat va passar al color, perquè es destaquessin els esgrafiats, el cromatisme dels voladissos i la mangra i els ocres que emmarcaven les finestres.

—Què et sembla? —em preguntava.

I aquest era el problema, ja que no podia donar-li la meva opinió sense ofendre’l greument. Era un d’aquells casos claríssims d’haver de passar la maroma, tot tirant pilotes fora del camp polèmic.

—Home —li responia jo—, ja saps que no hi entenc. Hi ha un despistament tan gran que, si molt convé, estàs fent una obra mestra i em sabria molt de greu que se m’escapés el riure. Si tant em burxes, et diré que, per a viure-hi, la trobo una mica enfarfegada.

—Oh, és clar! Per a viure-hi sí! —saltava ell, amb tota la cara il·luminada.

Si estava d’humor per a seguir-li el corrent, elucubrava sobre els misteris de l’art i si no, em posava a regatejar-li el preu de les cintes i quèiem de ple en l’esgrima de la compravenda. Però al final, ell se n’escapava:

—Has de venir a veure-la. T’hi portaré un diumenge o un dia de festa de guardar. D’aquí a dues setmanes començaré a cobrir i la cosa ja anirà de pressa. Penso que a principis de maig podrem organitzar la visita.

Van arribar els principis de maig, amb la puntualitat habitual i la sorpresa perenne del temps que passa fugaçment. Jo no em recordava de cap cita ni d’haver acceptat invitacions, però ja es va encarregar ell de refrescar-me la memòria:

—Diumenge vinent podríem anar a veure la casa —em digué.

—Home, quina llàstima! —vaig respondre-li, per pur instint de defensa—. El diumenge que ve tenim la tia Margarida a dinar.

Fou una opció precipitada i errònia, perquè va replicar-me que a l’hora de dinar ja hauríem retornat.

—I a més —afegí—, no cal que busquis excuses. La visita t’interessarà i si no hi anéssim ara, hauríem d’anar-hi després. Estic decidit a portar-t’hi...

—Segur?

—Segur.

Certament, actuava sota l’aplom d’un propòsit irrevocable i jo, en canvi, tenia l’ànim vacil·lant. Així és que en el primer diumenge d’aquell maig va recollir-me amb el seu cotxe i em portà a veure la casa de Vallvidrera.

L’edifici feia un efecte molt estrany. No tenia cap aresta viva, tots els caires eren arrodonits perquè les cares de cada xamfrà es trobessin sota el signe d’una corba suau. Semblava una gran peça de ceràmica cuita d’una sola fornada, amb una superfície bigarradament acolorida. En acostar-m’hi, vaig veure que les finestres eren fingides, algunes simplement pintades i d’altres en relleu, figurant els diversos plans del marc i dels porticons, però sense formar obertura en cap paret.

—En efecte —digué, seguint el fil del meu pensament—: l’únic accés veritable és la porta d’entrada. Anem-hi?

M’agafà pel braç, vam aproximar-nos a la façana i va accionar el pany amb un gest ràpid. La porta s’obrí suaument. Amb prou feines si una de les frontisses va fer un xerric de peça nova, i un eco amagat al fons de la foscor va recollir el so mandrosament. El meu guia allargà les mans a les palpentes i empunyà un gran ciri. Tan bon punt el va encendre, vaig dir-li:

—No creus que això del ciri és massa número?

—Amb els ciris m’agrada no plànyer-hi res —em respongué—, sobretot en el cas que ens ocupa.

Va demanar-me, amb un to més aviat comminatori, que em reservés les observacions per al final, quan em fos possible de fer-les sobre bases fermes.

Em va empènyer cap a l’interior de la casa, sense brusquedat, però amb una determinació que, en alguns moments, em semblava una impertinència. La flama del ciri estirava les ombres, com és costum que així sigui, i quan un corrent d’aire la feia oscil·lar, les nostres siluetes corrien pel sostre com llebrers.

Els mobles eren d’obra o de ciment, policromats per a donar-los l’aparença del parament que imitaven: taules, cadires, armaris, casa plena feta a cantells perduts sobre freda matèria. Enlloc no hi havia la calidesa de la fusta i de la roba, ni cap detall que indiqués una utilització viva dels accessoris usuals en una llar.

—No cal que m’expliquis res —vaig dir, sobtadament inspirat—. Això és un mausoleu, la teva futura tomba.

—Sabia que ho endevinaries de seguida —ratificà ell—. I és que té vistositat, caràcter, m’ha quedat bé... Deixa’m que et parli així, perquè la falsa modèstia, en qüestió de monuments funeraris, encara em sembla més reprovable.

Em va fer una mica de pena i vaig dir-li que, dins les seves possibilitats i tenint en compte l’època, havia encertat un aire faraònic que impressionava.

—Sí, oi?

—Sí. Però no crec que l’arribis a estrenar. Les autoritats no permetran que t’enterrin aquí. Ja saps que en aquest aspecte són molt maniàtiques.

Aleshores va exposar-me el seu pla. Resulta que es refiava de mi i d’un cosí de Terrassa, perquè quan passés a l’estat vagament civil de difunt, el seu parent i jo ens havíem d’encarregar de dur-lo amb discreció a Vallvidrera, entrar-lo a la casa, ajeure’l damunt el llit de pedra i condemnar la porta.

—Al teu cosí no el conec de res —vaig dir-li.

—Ja us presentaré. Però per al que et demano, no cal gaire coneixença.

«No poca!», vaig saltar. I, posant-me extremadament seriós (el cas ho requeria), vaig afegir:

—Et seré franc. Tu i jo no som pas amics íntims. Ens apreciem, hem mantingut uns tractes comercials irreprotxables, però d’aquí a carregar-me un mort de tant compromís hi ha un abisme.

—Que et penses que tenien gaires amics íntims, els faraons? Més aviat al contrari! I fixa’t quins enterraments els feien... Jo no demano tant.

La lúcida exactitud de l’argument va desarmar-me. I acabà d’ablanir-me quan, gairebé amb llàgrimes als ulls, em digué que no es veia amb cor d’aguantar l’enxubament d’un nínxol. «Va a caràcters, saps?», conclogué amb una veu prima i suplicant. Després, content de veure que havia obtingut la meva conformitat, va ensenyar-me els detalls notables de la casa. Per exemple: totes les parets eren plenes de prestatges.

—Són per a posar-hi els objectes que he estimat més en vida. Diuen que no ens podem emportar res, però jo ho provaré.

Al costat del llit de pedra, sobre la tauleta de nit de pedra, hi havia un telèfon de debò, degudament connectat segons tots els requisits de la companyia.

—I ara! —vaig exclamar—. Per què el vols? Que també forma part de les coses estimades?

—No. Té una finalitat utilitària. Si he de passar per adreçadors difícils, no vull trobar-me massa aïllat.

Com que, en formular aquestes paraules, em mirava amb fixesa, vaig dir-li que a mi no m’emboliqués, que prou maldecaps tenia.

—Després del que estàs disposat a fer —respongué—, vols dir que et vindrà d’aquí?

Fet un ràpid examen de consciència, vaig haver de confessar que no em venia d’allí i, a contracor, sense convenciment, em vaig trobar enrolat en l’afer de la telefonada pòstuma.

Tot seguit d’aquesta cessió de voluntat, m’entraren ganes humanitàries, com si volgués arreglar amb amor el sofriment d’aquest món que tenia més a prop.

—Però home! —vaig dir—, si ens enterraràs a tots! Només cal mirar-te les galtes rosades i el repartiment general del greix per veure que tens corda per estona.

—Doncs t’equivoques. He acabat el que volia i ara ja em ve la frisança de començar a trobar-me malament. Avui m’he llevat amb una punxada al costat dret que tindrà molt de paper en la meva història.

La punxada va fer el seu curs i bastaren sis o set dies per a deixar-lo al marge de qualsevol passió terrena. De tota manera, estic segur que ell va posar-hi molta voluntat.

El cosí de Terrassa va resultar seriós i circumspecte. O m’ho va semblar a mi perquè ens vam conèixer en un mal moment. Embolicàrem el mort amb una estora (neta, això sí), i el vam dur a Vallvidrera amb tot el respecte que permet el portaequipatges d’un quatre portes. Recordo que, pel camí, jo anava pensant que sort que ja no hi havia burots.

Quan el tinguérem ajagut al llit de pedra, el cosí va arreglar-li la corbata i les solapes. Mentre jo aguantava el ciri, el parent va voler dir una oració fúnebre, que va sortir-li desmaiada:

—Ara que el veig amb les galtes xuclades, trobo que s’assembla a l’oncle Manuel. En canvi, en vida, s’assemblava a la tieta Irene, que per cert era diabètica...

Va donar una ullada a l’escenografia de l’habitació i prosseguí:

—Però aquest sempre ha estat més esbojarrat que l’oncle Manuel, que fou un home amb un cap claríssim...

El vaig estirar per una màniga, perquè feia tentines. A fora, em digué:

—Gràcies. M’ofegava.

Sellàrem la porta amb els materials preparats i d’acord amb les instruccions rebudes. Un cop de retorn a Barcelona, ens vam separar oferint-nos mútuament en tot i per tot.

Jo, és clar, tenia l’obsessió del telèfon.

A entrada de fosc, l’hauria despenjat i llestos. Però uns clients de la Seu d’Urgell em telefonaven sovint de cara al vespre i, d’altra banda, em feia el propòsit de reaccionar.

Falsament animat per idees de coratge, vaig asseure’m a la vora del llit, i ja tenia la cama esquerra a mig ficar al pantaló del pijama, quan va trucar el telèfon. Era una trucada excepcional, perquè el so del timbre va rebotar per les parets d’una manera desacostumada. En moments així els pensaments s’atropellen i cal molta voluntat per no perdre la conducta. Digne, com si estigués ofès (però una mica fascinat), vaig despenjar l’auricular.

—Digui’m...

—Sóc jo —va dir-me amb una veu inconfusible, a desgrat d’una ronquera deguda, segurament, a la seva aflictiva situació—. Tinc dificultats amb el tocadiscos. No me’l deixen passar.

Semblava que em parlés des de la frontera, amoïnat per una qüestió de papers.

—És clar, home —vaig respondre-li—. No et deixaran passar res, ni falta que et fa, perquè allà deu haver-hi de tot. Qui et fa anar amb tanta impedimenta? Tu el que has de fer és estar-te ben quiet i aguantar-te la respiració. Que no et va dir res, el metge?

No va tenir temps de respondre’m, perquè es va tallar la comunicació d’una manera brusca, com si l’haguessin estirat de bursada. I mai més no n’hem tingut notícies, ni jo ni el seu cosí de Terrassa. A vegades penso, òbit a part, que devia passar-n’hi alguna.

El testament de la Hiena

M’havien delegat per a assassinar un funcionari i, encara que em vingués a repèl, havia de complir. En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que quan un home milita, ha d’ésser disciplinat i obedient.

El funcionari em va rebre de seguida, perquè li portava de part d’una amiga seva una carta magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure’m davant d’ell, a l’altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i en vaig treure la pistola amb el silenciador posat. El buròcrata es va tornar groc i es mostrà molt estranyat. No se sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilància. En explicar-li que els teníem sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.

Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l’abim que hi ha entre les prèdiques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.

—Què li passa? —em va preguntar el personatge.

—És que vostè hauria d’ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del daltabaix de l’agonia...

Em va dedicar un gest despectiu amb el braç, com si m’enviés a la porra, i s’alçà del setial amb l’aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s’aturà i ni tan sols es va girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presència. Cal dir que jo tenia molt disminuïda la capacitat d’espantar, pel fet d’haver declarat d’entrada el meu propòsit de matar-lo. Què podia afegir que em fes més perillós?

—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal —vaig dir-li amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa...

Se’m va plantar al davant i em clavà una mirada interrogadora.

—Com està d’anatomia topogràfica? —em preguntà—. Vol dir que sap on apuntar, no ja per martiritzar-me (tal com insinua), sinó per a eliminar-me, que és la pedra de toc d’aquesta entrevista?

—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena, fora del coneixement senzill de la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.

—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?

—Al costat esquerre, com tothom.

—No. Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A vostè li falten els coneixements indispensables...

M’havia fet el propòsit de tenir paciència perquè, pobre home, prou tribulació devia passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva víctima. I, de passada, que se’m permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol matar algú, convé conèixer-li el caràcter i les sortides abans d’embolicar-se. Tant de bo que jo ho hagués tingut en compte!

—Bé —vaig replicar calmosament—: no ens posem nerviosos. A mi no em costa res tirar on vostè digui. Al capdavall, l’interessat és vostè.

—Hi ha un punt de la persona delicadíssim —digué—. La nuca! Un tret a la nuca, amb l’arma a frec de pell, mai no necessita bis.

De cop i volta el vaig trobar inclement. Calia tenir mala ànima per parlar amb tanta fredor d’una batzegada que el desgraciaria d’una manera irrevocable. Però no volia discutir-ho.

—Vostè mateix —vaig dir-li.

—No em fio del seu encert —replicà—. No es mogui, que li indicaré el lloc exacte...

Jo romania assegut. Ell va acostar-se’m per darrere i amb la mà esquerra m’obligà a ajupir el cap, com fan els barbers amb els seus clients. Fins i tot, per un brevíssim instant, em vingué aquella son dolça que amoroseix el trasbals de fer-se tallar els cabells. Endormiscat, esperava que el meu antagonista em toqués amb la punta del dit índex el precís indret fatal. Però en comptes d’això, va agafar d’una revolada l’escrivania de plata que tenia a la taula i me la va estampar al clatell. Aquesta traïció la vaig saber dies després, perquè de moment em correspongué la pèrdua del coneixement i dels sentits.

El metge de la presó opina que he quedat bé, que he tingut una sort enorme. Són punts de vista! Sordejava una mica i amb el cop he millorat. Ara, d’això a tenir sort... L’advocat d’ofici creu que n’hi ha per anys, que me la carregaré de valent, sobretot pel detall de portar armes sense permís en un centre oficial. M’agradaria saber què hauria passat si hagués demanat permís! Són una colla d’hipòcrites.

La fermesa d’esperit m’inclina al repòs i a la meditació entre aquestes quatre parets. Recordo, penso, faig balanç... Evoco amb nostàlgia el dia de la reunió secreta durant la qual van adjudicar-me l’àlies de la Hiena. No fou fàcil, perquè dos companys més aspiraven al mateix motiu, aplegant actuacions passades. Jo els vaig guanyar invocant una mística de futur, la meva set d’implacabilitat. El meu rival més pròxim va haver d’acontentar-se amb l’àlies de la Mangosta i l’altre amb el de l’Escurçó. I encara gràcies!

Sóc, doncs, la Hiena, un pseudònim massa suggestiu per tancar-lo entre murs de pedra. No, no sóc egoista. Si pogués en faria donació al grup, en qualitat de reintegrament. Però al grup l’han fet miques. A còpia d’acorralar-me a preguntes nit i dia amb una insistència criminal, els han agafat a tots.

I ara, en estat de plena lucidesa, sense coaccions de ningú, lliurement, vull deixar el sobrenom a qui en pugui fer bon ús, perquè és una pena que es consumeixi amb mi aquí dins. Jo, per molt de temps, no en faré res i a fora encara pot servir. No sóc versat en qüestió d’institucions de beneficència, tinc poques relacions i coneixences. En principi, el deixo a un asil d’orfes, amb l’esperança que, poc o molt, apreciaran que és tot el que tinc. Penso que potser hi haurà qui en sortirà ofès i enardit, amb prou punxades i raons per a utilitzar-lo amb pugnacitat vindicativa. I que es produirà el relleu immortal!

Zero a Malthus

L’oncle Valentí va rebre la Cèdula de Conformació l’endemà mateix d’haver complert els setanta-cinc anys. Al principi, la gent no hi estava acostumada i es produïen casos de desassossec extremat, veritables ensorrades de moral. Per cada persona que acceptava resignadament el fet d’anar-se’n, n’hi havia nou que s’aferraven a la vida i donaven una feinada de no dir, a desgrat de les campanyes de preparació psicològica i de la intensa labor de les brigades de l’Última Companyia. L’oncle Valentí em va venir a veure, a casa, amb un esverament penós.

—Faré ús del Dret de Permanència —em digué—. M’has d’ajudar! Hem de repassar la meva biografia i arreglar-la, per veure si em declaren d’utilitat pública.

Segons la llei tenia un mes de coll per a ordenar les coses, rebre l’ajut oficial de resignació o bé replicar i estendre el recurs de mèrits. Aquests recursos anaven a parar a rodes d’unes màquines molt primfilades i en prosperaven pocs. Però, a vegades, eren motiu de pròrrogues.

—Almenys això! —deia l’oncle—. A veure si pesco una o dues pròrrogues!

Era difícil, ho sabíem tots dos, i no vaig poder evitar una mirada plena d’escepticisme. L’oncle em va demanar que no el mirés d’aquella manera. El vaig fer passar a la sala, provant de tranquil·litzar-lo amb veu i gesticulacions amables. Tanmateix, tenia raó: per a mi, era ben mort.

Quan estigué confortablement assegut, amb una tassa de cafè al davant i un cigar a les mans, encara vaig insistir amb uns copets amistosos, aquesta vegada als genolls. Ell, amb hostilitat, m’ordenà que no el toqués.

—Però, oncle: hem de ser justos! —vaig dir-li—. El dia que els japonesos van descobrir el sèrum de la vida perenne va haver-hi una gran alegria a tot el món. Ah, però ja ens ho podíem pensar! Com ho arreglaríeu, vós? No hi cabem pas tots alhora i per sempre!

—A mi no tenien cap dret a ficar-m’hi! —cridà l’oncle—. El meu avi va morir a la ratlla dels cent anys i el meu pare a frec dels noranta. Sóc de bona fusta i ja m’hauria espavilat sense l’ajut dels japonesos!

—Però ben bé que us vau aplicar el sèrum, eh? Doncs, heu d’estar a les verdes i a les madures...

—Quina edat tens, tu? —m’interrompé l’oncle.

—Pel març, faré quaranta-cinc anys.

L’oncle es va aixecar de la butaca.

—Que fàcil i que bonic és de donar consells, amb trenta anys assegurats per endavant! —replicà.

Va girar-se de sobte, assenyalant-me amb el cigar.

—I la teva dona? Quants anys té?

—Trenta-vuit. Ha dut els nens al cinema. No poden trigar gaire...

—És bo que vingui aviat, perquè el que us haig de dir us afecta a tots dos. He decidit de traslladar-me a casa vostra, a passar-hi el període de preparació. Rebré aquí les visites de l’Última Companyia, i, mentrestant, m’ajudaràs a redactar la rèplica.

Tot empassant-me la saliva, vaig preguntar-li:

—I la tia?

—A ella i a la Trini les he enviades a Girona. Ja n’estava tip! Ja saps que la tia i jo ens portem dos anys. Doncs bé: des que he rebut la cèdula, només es plany a si mateixa pel poc temps que li queda...

—I la Trini?

—Sòmines com sempre, pobreta. Des que li va fugir el promès, cremant el darrer cartutx de les seves possibilitats, s’ha quedat com una santa de fusta policromada. Va pel pis com una ombra, de puntetes. Jo hi topo i em poso nerviós. En una situació com la meva, em fa nosa.

L’oncle va fer unes quantes gambades per la sala, xuclant el cigar amb fúria. Realment, no semblava que hagués de plegar tan aviat, que només li quedessin quatre o cinc setmanes de vida. Potser sí que el sistema era cruel, però valia més no pensar-hi.

L’oncle s’aturà, va consultar el rellotge i digué:

—La teva dona tarda molt i jo tinc pressa. Explica-l’hi tu mateix i digue-li que demà em traslladaré aquí. Total res, cinc maletes. I jo, ja ho saps, no dono cap molèstia.

Al peu de la porta, em recomanà que comencés a rumiar mèrits en vista a la biografia, tot afirmant que hauríem de treballar de ferm.

—És que jo, a l’oficina... —vaig mormolar feblement.

—Res, home, res! Amb la jornada de cinc hores que ara s’estila, tindrem tota la tarda lliure, i una bona part de la nit.

Se l’empassà l’ascensor i jo vaig quedar-me un moment al llindar, amb tot de cavil·lacions.

A la meva dona no va fer-li gens de gràcia. Se li van acudir en tropell un seguit d’excuses: que si precisament aleshores que ens proposàvem de pintar el pis, que si l’amo de la casa era molt llepafils en qüestió de sobrecarregar els cupus...

—No ens hi podem negar —vaig interrompre-la—. A més, no havíem quedat que estaria molt bé que l’oncle Valentí ens tingués presents en les seves oracions?

Allò era un eufemisme per no haver d’esmentar el testament amb brutalitat. L’oncle era ric i no es podien evitar les càbales al voltant de les seves últimes voluntats. Tothom ho hauria fet, penso. La tia no era problema, ja que rebria la Cèdula de Conformació just dos anys després del traspàs de l’oncle. I la Trini, pobreta (aquest qualificatiu pietós acompanyava sempre el nom de la Trini), no tenia cap parent tan pròxim com nosaltres. Era segur que buscaria el nostre empar. En aquestes condicions, no crec que ningú ens pugui culpar de calculadors o d’ésser inhumanament egoistes.

Cal dir que la Montse, la meva dona, sempre ha estat comprensiva. Un cop vistes les coses i acceptades les fatalitats, rutlla com la primera. Vam comprar un sofà-llit-llibreria-armari automàtic, d’aquests que s’obren com una flor només prement un botó, i arreglàrem per a l’oncle un refugi ple d’encant. Vivíem en un lloc molt cèntric de Barcelona, més o menys pels volts del que antigament havia estat el poble del Papiol, i encara no ens sabíem avenir de la ganga de tenir pis. L’havíem aconseguit a darreries del 1995 i el parell d’anys transcorreguts des d’aleshores no eren prou per a treure’ns l’aire de meravellada novetat.

Era una època de transició —fet i fet, encara dura—, en la qual la gent provava d’assimilar el gran canvi ocasionat pel sèrum de la vida perenne. Des dels primers moments, els economistes i els sociòlegs ja van advertir que amb els accidents aeris i terrestres no n’hi hauria prou per compensar la desmesura demogràfica, i això, que semblava arriscat de vaticinar, es confirmà plenament. Recordo —ho devem recordar tots— l’article d’un savi que afirmava que era paradoxal, per no dir irritant, que els autors de l’invent haguessin estat els japonesos. Ells, tan atapeïts a les seves illes, havien hagut d’embolicar la troca als altres, després d’omplir el món d’aparells fotogràfics perquè tots poguéssim retratar la nostra desgràcia. En aquell temps d’eufòria inicial, parlar de «desgràcia» feia l’efecte d’un escrúpol derrotista, però el savi ja avisava que els governs haurien de prendre de seguida providències limitadores, perquè allò de la immortalitat general no tan sols era una utopia, sinó un perill gravíssim. Va resultar profètic! Foren convocades immediatament conferències d’alt nivell on, tal com ens consta, s’acordà fixar un patró de durada a la vida humana. Els governs van dir als pobles que ja podien estar contents i que els nostres avis ben bé que hi haurien firmat: arribar als setanta-cinc anys sense malalties i al final una desaparició dolça, controlada, a mans d’autoritats paternalistes.

La gent volia i dolia. Algú digué que ens assemblaríem a les oques de Périgord, que les engreixen de cara a aconseguir una abundant pasta de fetge. No és ben bé això, és clar, però l’aprensió allunya sovint de l’objectivitat. Després de tot, què sabem, nosaltres? A més, la imperfecció del sèrum, que assegura la salut però no protegeix contra l’envelliment, i el fet de saber que els investigadors treballen per corregir aquesta màcula tècnica, deixen la porta oberta a la idea que els economistes i els urbanistes —que tampoc no dormen, val a dir-ho— trobaran la fórmula que ens permetrà a tots quedar-nos per sempre. Amén. Així sia.

El cas és que, des del principi, tothom s’ha aplicat el sèrum. La proliferació de comitès «Pro-noranta anys», «Pro-cent anys», fins i tot «Pro-cent-cinquanta anys o més», integrats per activistes cívics que es proposen d’obtenir una prolongació del límit oficial, demostra que no hi ha res contra el sèrum, sinó contra la manera de posar-hi traves legalistes.

D’una banda, representa un gran ajut el règim d’excepcions. Qui no abriga l’esperança d’ésser declarat d’interès nacional? Gairebé es pot dir que això és l’estímul d’empreses molt estimables, i com que no tothom neix dotat per a les arts, les lletres o les ciències, la gran il·lusió és la política. Sense oblidar que, per raó de l’ofici, els polítics són els qui reparteixen les excepcions. Deu ésser inevitable remenar un oli tan temptador sense untar-se’n els dits, i jo crec que el gran interès per la cosa pública, aquest renaixement del civisme militant, el devem al sèrum.

M’agrada d’ésser just i de sospesar les coses amb mirades panoràmiques. Potser l’edat límit és una qüestió punxeguda, si es considera que no hem resolt encara el problema de l’envelliment. Només cal veure els prohoms mundials, quan és possible de veure’ls ni que sigui en imatge. Els van retratant cada vegada de més lluny, i sempre els volta algú que sembla encarregat de donar-los corda. Qui sap si no era millor el sistema antic de reproduir-los en pedra o en metall, plantar-los en un jardí o una plaça i deixar que els morts enterrin els seus morts.

Diuen que hi ha casos en què, després dels cent anys, tornen a créixer els cabells i les dents. Devia ésser abans del sèrum i de la limitació d’edat. Potser sí... Però si anem a l’exemple dels estadistes, faria angúnia que un consell de ministres es vegés pertorbat per les molèsties d’una segona dentició.

L’oncle Valentí va venir puntualment a casa. Duia una americana de quadres, un jersei de punt de color groc i una gorra esportiva. Era evident que s’havia rebel·lat.

—Si es pensen que ja em tenen —digué de bon començament—, van errats d’osques!

La Montse, amb tota la bona fe, va adoptar una actitud equivocada. Tractava l’oncle com si ja estigués de cos present, i no perdia ocasió de retreure gràcies del seu caràcter, unes bones qualitats una mica inventades, com se solia fer abans en els enterraments en elogi del difunt.

—Montse, fes el favor... —vaig dir-li una de les vegades.

Amb gran sorpresa meva, l’oncle m’aturà:

—Deixa-la fer, deixa-la fer! Si molt convé, trobarà alguna cosa que ens serà útil per al currículum.

El repàs dels fets notables en la vida del meu parent va ésser un martiri. Fa tristesa de constatar com són de grises la majoria de les vides. Les grans qualitats, quan existeixen, no solen sortir del clos familiar, no es projecten sobre el bé comú. Ja és molt, però d’aquí a influir la marxa del país hi ha un bon tros. I és que el formulari del Dret de Rèplica juga fort; els encasellats com ara «Actes de serveis distingits», «Fets heroics», «Premis internacionals», «Condecoracions», «Impactes sobre la Història», etcètera, etcètera, posen el dit en nafres que no abunden.

Cada dia, després de dinar, l’oncle i jo ens assèiem al sofà de la sala, davant una taula plena de papers en blanc. Les nostres converses eren barrades per llacunes angoixoses, aplicades a la recerca mental de mèrits aprofitables. Generalment, era l’oncle qui trencava els silencis, com la vegada que es va trasmudar, amb un aire somiós i un somriure d’alegria nostàlgica, i digué:

—És que en aquest món m’he divertit molt!

—Sí, però això no ho podem posar al qüestionari.

—És una reflexió marginal. També és veritat que he sofert molt!

Jo no trobava que hagués patit gaire, però meditacions així, pilotejades amb les raquetes de la paraula, no ens treien de cap compromís.

Una vegada, es va aixecar de sobte —de poc que no tomba la taula—, i, gairebé cridant, digué que ja en tenia una.

—Recordes aquell estiu que vaig salvar un anglès de morir ofegat?

—No.

—Sí, home! Era a la platja de Tossa. El vaig estirar pel cinyell quan ja s’havia empassat tres o quatre glopades d’aigua. Tu eres molt petit, però coses així queden gravades.

Per no desairar-lo, li vaig dir que em ballava pel cap. Tanmateix, tenia l’escrúpol d’evitar que es fes il·lusions falses, i vaig afegir que, si es posaven puntimirats, no ho podria demostrar.

—Ja ho crec que sí! Vam anar a la Comandància de Marina!

—Hi havia Comandància de Marina a Tossa?

—Jo què sé! El qüestionari no ho pregunta pas!

Vam anotar, perquè no quedés, allò de l’anglès rescatat de les ones. Amb lletra menuda, que traïa la falta de convicció. Després, a la columna «Condecoracions», l’oncle hi apuntà que, de jove, havia obtingut una medalla de bronze en un concurs de tir al plat. Ell mateix es va quedar una mica moix i, com si deixés vagar el pensament, digué:

—Per cert, que fa temps que no la veig, la medalla. La tia o la Trini devien canviar-la de calaix.

En resum, ja es veu que no avançàvem. Ens vam passar tota una tarda i una nit sencera contemplant l’apartat dels «Impactes sobre la Història», sense trobar ni un pensament. Al capdavall, l’oncle, desesperat, cridà:

—He nascut, he viscut i ara em volen liquidar. Això és històric! I aquí em tenen: jo sóc la meva prova!

«Sí —vaig pensar—. Tu i els altres milers de milions de proves vives. Resigna’t, oncle Valentí, resigna’t!»

Aquesta consideració me la vaig guardar a dins, per respecte, però em sentia obligat a centrar les emocions d’aquell parent tan pròxim i, segons com, tan estimat:

—Hem de ser realistes, oncle. El camí de la biografia no ens portarà enlloc. Jo voto per buscar una influència forta i anar de dret al gra.

Després d’una pausa, procurant que em sortís una veu convincent i agradable, vaig afegir:

—I si ens ho miràvem d’una altra manera? Voleu dir que és tan dolent això de plegar a temps, sota la supervisió oficial i amb tota mena de garanties? No som molt afortunats? Quantes èpoques passades no voldrien plorar amb els nostres ulls!

Irat, l’oncle em respongué:

—Aquestes reflexions carrinclones deixa-les per a l’Última Companyia! Suposo que ho enfocaran per aquest cantó.

Vam saber aviat com ho enfocaven: l’endemà d’aquell dia rebérem la visita del primer grup de treball, dues senyoretes i un home d’edat madura. Les noies anaven vestides com les cambreres dels avions d’abans, i l’home duia un uniforme discret, però alegre, com els dels equips de desfilada en la cerimònia oficial d’inauguració dels jocs olímpics.

—Què? Com van aquests ànims? —preguntà l’home jovialment.

Tenia un posat xiroi, de venedor d’articles desitjables a domicili. L’oncle el va fulminar amb la mirada.

—Si fa no fa —respongué—, tinc una moral semblant a la que tindreu vós d’aquí a no res, quan us arribi l’hora.

L’home empal·lidí, però l’havien educat per a aquella feina i va aguantar-se.

—Jo friso —contestà pausadament—. Ja hi voldria ésser!

Els vam fer passar a la sala i la Montse ens va servir cafè. Una de les noies ens comunicà que els parents majors d’edat podíem assistir a l’entrevista, però la Montse digué que ella no, perquè estava esborronada. Em va doldre per l’oncle, que es regirà a la butaca i va rebatre el cigar per terra. La Montse el recollí humilment i se’n va anar cap a la cuina. «Pobret!», mormolà, abans de tancar la porta.

L’oncle Valentí no havia tingut mai gaire paciència i en aquella ocasió no es mostrava pas disposat a cooperar.

—Vosaltres heu après una lliçó i la reciteu de memòria —va dir-los—. La llei m’obliga a rebre-us, però com més aviat enllestim, millor. M’enteneu? Deveu tenir altra gent a la llista, més fàcil d’entabanar que no pas jo.

Va fer uns comentaris sobre aquella labor desagradable i sobre les poques manies de segons qui, que mentre es tractés de guanyar-se la vida acceptava qualsevol ocupació degradant. Es veu que ells havien rebut instruccions molt severes de decantar la visita cap a la cordialitat, perquè a cada envestida de l’oncle, corresponien amb uns somriures simpatiquíssims.

—Una servidora és llicenciada en Ciències Econòmiques —declarà una de les senyoretes, sense abandonar el somriure.

Va obrir la seva cartera, en va treure uns papers amb gràfiques estadístiques i s’engegà amb la descripció del panorama ombrívol que oferia el futur immediat. Cantava una llarga llista de suspensions de pagaments i de fallides i es referí amb tant de realisme al problema progressiu de la desocupació que no em vaig poder estar de parar-li els peus.

—És intolerable que una funcionària oficial sembri el terror d’aquesta manera!

Ella em va fer l’ullet, amb una llampeguejant expressió de severitat que volia dir moltes coses, com per exemple que jo ja era massa gran per no entendre que tot allò no anava per a mi. Em vaig tornar vermell.

L’oncle, estupefacte, preguntà:

—A mi què m’expliqueu? Què voleu significar amb aquest rosari de desgràcies?

—Vull dir que sort tindrà qui no ho hagi de veure. Jo ja estic —respongué la noia, tot endreçant els papers—. Ara et toca a tu, Florentina.

L’altra senyoreta declarà que ella era especialista en geriatria. Va estendre damunt la taula tot de retrats de gent d’edat molt avançada i ens va demanar discreció, perquè entre ells hi figuraven personatges populars fàcilment identificables.

L’oncle estirà la fotografia d’un general europeu històric.

—Sembla el tronc d’una olivera —digué. I afegí—: Són naturals, les arrugues? Voleu dir que no les han exagerades a còpia de retocs? No n’havia vistes mai tantes!

La Florentina va prendre-li el retrat amablement i l’arrenglerà al costat dels altres, al lloc que li corresponia en aquella exposició estremidora. S’aclarí la veu i declamà la seva part:

—Ja sabem que el procés d’envelliment és irreversible. La veritat és que hem aconseguit de conservar la vida, però les condicions precàries salten a la vista. Encara no fa tres dècades del descobriment del sèrum i dins el context de la humanitat es pot dir que l’experiència acaba de començar. No obstant això, ja tenim elements de judici per estar greument preocupats. Fins als cent anys diguem que, mirant-ho amb indulgència, la cosa és tolerable. El temor gros ens ve d’aquesta edat en endavant. No tenim subjectes d’estudi que ja hagin aconseguit els cent cinquanta anys, però les deduccions possibles des d’ara són desoladores. Ens anem omplint de mòmies patètiques, dit sigui amb tot el respecte per als ciutadans il·lustres.

La senyoreta Florentina s’aturà un instant per a reprendre el bleix, i continuà amb més empenta:

—Aquí tenim tres personalitats entre els cent deu i els cent vint anys d’edat. Al primer cop d’ull, aquests rostres ens evoquen alguna cosa familiar. Què és? Si ens hi fixem bé, s’arriba a la conclusió que s’assemblen als caps reduïts que elaboraven els indis jívaros...

—Salut hi hagi! —saltà l’oncle, agressivament.

—No m’interrompi, per favor, que perdré la cohesió. La salut compta, no ho nega ningú, però contra una idea molt estesa, ella sola no assegura la felicitat. La decadència formal engendra drames cruels i ja comencem a creure que la immortalitat no paga el tret. Hi ha el projecte d’establir tres límits a més de l’actual per al comú de la gent: un als cent anys i un altre als cent vint-i-cinc, rigorosament improrrogable, fins i tot per als pares de la pàtria.

—A mi apunteu-me a la tanda llarga! —cridà l’oncle.

—Ja he perdut la cohesió —es planyé la senyoreta Florentina—. Ara m’obligareu a resumir, retallant-vos els beneficis de la conformitat. Si l’interfecte no ajuda, la nostra eficàcia es veu molt disminuïda.

Vaig pensar que la noia aplicava amb una propietat plena de sadisme el qualificatiu d’interfecte, i això ho trobava reprovable i prematur. Al capdavall, l’oncle es defensava com podia.

—Acabaré, doncs —prosseguí la senyoreta Florentina—: ésser beneficiari de la declaració d’utilitat pública no és la ganga que algú s’imagina. El privilegi de permanència ocasiona trastorns psicològics que fan de mal resoldre. Calculem que un trenta-cinc per cent dels diguem-ne afavorits voldria canviar la sort que li ha tocat per la senzilla, pràctica, neta i totalment indolora desaparició que procura la maquinària estatal. Havia de dir més coses, però m’heu atabalat i ara caldrà resignar-se amb aquests arguments. Si s’hi pensa amb calma, s’aprecia que tot és correcte, una solució sensata de cara a la naturalesa humana.

L’oncle va contestar-li que les «mòmies venerables» devien sofrir molt, però que es quedaven, aferrant-se a la vida amb una tenacitat que feia recelar. Enardit, afegí:

—El problema de l’envelliment sembla més senzill de resoldre que el de la immortalitat. Algun dia hi trobaran el desllorigador, i a mi m’agradaria de ser-hi per veure-ho. La qüestió és durar fins aleshores, senyoretes, i tot el que us fan dir són romanços!

Va produir-se un silenci breu, mentre les noies guardaven els papers. L’oncle, que passejava mirades furibundes per les cares de tots els presents, va fixar-se de sobte en la rígida figura de l’home.

—I vós? —va preguntar-li—. Només heu vingut en qualitat d’acompanyant de les nenes o bé n’haig d’esperar un altre número?

—Jo cloc les entrevistes —digué ell—. Represento l’esperança. No puc anticipar-vos res concret (ja us en fareu càrrec), però estic autoritzat a garantir-vos que tindreu sorpreses molt agradables. Val més que no ho sapigueu ara, perquè no ens deixaríeu viure amb la vostra impaciència.

Va distendre els músculs de la cara, obrint-se tot ell amb un somriure acollidor. L’oncle s’enfurí. «Rialletes, no!», cridava. Es va aixecar i els empenyé cap a la porta, que va tancar darrere d’ells amb un cop fort.

La sol·licitud de permanència fou denegada. Jo ja m’ho pensava, però l’oncle, de moment, es va esfondrar.

No cal dir que a mi em feia pena i que procurava ajudar-lo tant com podia. Però situacions així són complexes, no se sap mai com abordar-les. D’una banda, hi havia l’actitud commiserativa de la Montse; sense adonar-se’n, es plantava tota ella davant de l’oncle, com una esquela permanent. De l’altra, topàvem amb les incidències de cada dia, que s’escapaven a tota mena de controls.

Una vegada, el meu fill gran —que acabava de complir deu anys— va posar-se a contemplar l’oncle amb una gran atenció. Se’l mirava de dalt a baix i, de cop i volta, li preguntà:

—Fa mal?

—Fa mal què? —contrapreguntà l’oncle.

—L’esquelet, els ossos... Els ossos de la calavera!

Fugí com un esperitat, a temps d’esquivar el cendrer que va etzibar-li l’oncle.

—Aquest noi és un capsigrany —va dir l’ancià, que estava picadíssim.

—Són criatures! —vaig exclamar, tot fent amb el braç un ample gest d’indulgència paternal.

—No: de capsigrany se n’és o no se n’és. Tu en vas ser fins poc abans de casar-te i, a vegades, encara en tens arrels.

Estava ressentit amb mi, perquè m’atribuïa una bona part del fracàs del qüestionari. Jo me’n feia càrrec, ja que passar la papereta de l’agonia amb un ple equilibri vital és molt gros.

Dos dies després d’haver rebut l’avançadeta que ja he explicat, ens vingué a veure la segona comissió de l’Última Companyia. La formaven un sastre jovial, el seu ajudant i un senyor que semblava un guia de turistes.

Quan l’oncle va veure que el sastre es treia una cinta mètrica i anava a prendre-li les mides, empal·lidí intensament. Retrocedí a recules fins a trobar paret i es va quedar allí arrapat, amb les mans esteses de palmell contra el mur.

—Quina persona més aprensiva! —va dir el sastre—. De segur que us imagineu històries de taüts. No, home, no! Jo només entenc de teles i de l’ofici d’ajustar-les al cos. Mireu, perquè es vegi la bona fe, començarem per la part alta...

Va passar-li la cinta al voltant del cap i cantà unes xifres, que el seu ajudant va apuntar en una llibreta.

—Ho veieu? Això és per a un barret. No s’ha vist mai que facturin algú amb barret!

—Vós sou sastre o barretaire? —preguntà l’oncle amb un tremolí a la veu.

—Sóc sastre, però em deleguen funcions. Passo les mides a l’altre departament i ens estalviem emissaris.

És sorprenent l’efecte que pot causar un detall sense importància, a condició d’introduir-lo a la conversa amb impacte psicològic. A mi em va semblar que allò del barret era un truc subtil, ben trobat, que allunyava la ment del tema de les exèquies. Però el cas és que l’oncle es va calmar. De tranquil del tot no ho estava pas, deixava fer, simplement. Mentre el sastre l’amidava, responia dòcilment a les preguntes del senyor aquell que feia pensar —no sabria dir per què— en un guia de turistes. L’interrogatori versà, gairebé exclusivament, sobre els costums alimentaris de l’oncle: quins plats li agradaven més i si era molt de vida. El senyor va demanar a l’oncle que s’arromangués els camals dels pantalons i li palpà el tou de les cames. Després de preguntar-li quants quilos pesava, va prendre-li una mostra de sang i digué que ja havia enllestit.

Jo estava desorientat. No sabia si tot allò era molt sedant o molt sinistre, tot i que la festa no es feia per a mi. L’oncle, amb els ulls esbatanats, tampoc no ho devia veure clar. Semblava drogat. En el moment d’acomiadar-los, digué:

—Ah, de poc que me n’oblido! El filet m’agrada a mig fer, ni molt cuit ni molt cru.

El senyor ho va anotar, condescendent i amable.

Quan ens quedàrem sols, l’oncle reaccionà a poc a poc.

—I si tot plegat fos una farsa? —em digué—. Això del barret m’ha deixat indecís.

—És un bon senyal, home! Aquesta gent realitza dotzenes de visites cada dia. No poden pas fer comèdia del matí al vespre...

Què li podia dir, jo? Com ell mateix, anava d’un pensament a l’altre, i no sabia a quina carta quedar-me. Ja tenia ganes d’acabar d’una vegada, tot i que això no era just, perquè al capdavall qui arriscava era l’oncle.

L’endemà passat vingué la tercera visita, que fou la darrera de l’Última Companyia. Eren dos senyors ben vestits, relativament joves, amb un aspecte de notaris realçat —és l’efecte que em feia a mi— per unes grans carpetes que duien sota l’aixella. Al primer intercanvi de paraules ens avisaren que la seva missió era parlar a soles amb l’oncle i que, per tant, cap parent no podria assistir a l’entrevista. L’oncle em va estirar per la màniga, engrapant-me la roba desesperadament.

—Apa, home! —va dir-li un dels senyors—. Vós heu de col·laborar.

—I si m’hi nego? —respongué l’oncle, en una sobtosa reacció d’energia—. I si em faig fort a casa del meu nebot?

—Aleshores, en comptes de portar-vos a la Casa de Trànsit (on tot són higiene i avantatges), ens obligareu a dur-vos a l’Institut Central, i allí sí que no donem cap garantia. Hi ha molta diferència, ho podeu ben creure.

La sola menció de l’Institut Central va fer que l’oncle afluixés la pressió sobre el meu braç. Es va deixar conduir mansament a la sala, i ell mateix obrí i tancà la porta, per quedar-se a soles amb els dos empleats oficials.

Potser van trigar una hora, o qui sap si una mica més. Jo vaig sortir al balcó, acompanyat de la Montse, i allí, a la vista de la circulació urbana, em va donar per la filosofia barata:

—Ja ho veus. Tota la gent va i ve, cadascú amb la seva dèria, i mentrestant, el pobre oncle...

La Montse somicà. Va eixugar-se els ulls amb un petit mocador de fil, i després em preguntà:

—No heu parlat del testament?

—No, dona! En la situació de l’oncle, només li faltaria aquesta!

—Precisament és la situació la qui convida a parlar-ne. Si t’esperes gaire, ja no et podrà donar raó.

Havíem discutit dues o tres vegades per aquest motiu, i vam tornar-hi. Això fou la causa que perdés de vista el rellotge i em descomptés d’horari, de manera que no puc dir el temps exacte que va durar l’entrevista. Em va interrompre la veu de l’oncle, que cridà des del rebedor:

—Ja estem!

Devien haver entrat en joc arguments de molt de pes, perquè vaig observar un canvi notable. L’oncle s’acomiadava d’aquells senyors amb una cordialitat incomprensible, i els deia: «A veure si em compliran! Compto que no tot seran promeses!». Van assegurar-li que no, i se n’anaren. Jo estava intrigadíssim. Què havia passat?

—De què heu parlat, oncle?

—No t’ho puc dir. És un gran secret. Molt distint de com la gent s’ho imagina...

Mostrava una eufòria aparentment sòlida, però devia ésser provisional, perquè va enfosquir-se-li el rostre de cop i volta i afegí:

—Ara, si es tractés de propaganda fula, no tindrien perdó. N’hi hauria per escanyar-los!

Sentiments contradictoris el sacsejaven de cap a peus. «Encara falta una setmana!», digué, amb posat expectant. I tot seguit s’entristí i va recalcar la frase, melangiosament:

—Només em queda una setmana!

Es negà a respondre cap pregunta directa, i al final, fugint del nostre acorralament, va dir:

—Ara deixeu-me sol. Em vindran a buscar el dia quinze.

El dia quinze va fer un temps assolellat, amb un oreig agradable. Els aeromòbils de l’Ajuntament van venir a les nou en punt. Bé: potser passaven cinc minuts, però això no compta.

A casa tots ens havíem llevat de bon matí i feia estona que ens mudàvem i ens pentinàvem. L’oncle feia pensar en un antic jugador de golf, amb una elegància on s’hi introduïa un toc silvestre. Es veia jove, i, de tant en tant, molt animat.

—I el barret? —vaig preguntar-li.

—Diu que me’l donaran amb la roba de vestir, quan em facin la fitxa d’entrada.

En un apart enmig del trànsit, la Montse em digué que no sabia avenir-se de la conformació de l’oncle.

—Què li deuen haver promès?

—Jo què sé! Algun element que faci de bon picar, com ara el Paradís, la Gran Pradera o les onze mil verges...

—Onze mil! —repetí la Montse—. Quin empatx! —rigué, i vaig haver de cridar-li l’atenció sobre la solemnitat de l’acte.

L’oncle no volgué de cap manera que la tia i la Trini pugessin al vehicle d’ell, la qual cosa originà uns moments de tibantor. Les dues dones, ploriquejant, van ana