Aquesta és la primera pregunta que l’Elio es fa després que l’Eva, la seva germana bessona, la seva companya inseparable i la seva amiga de l’ànima, pateixi una caiguda de conseqüències irreversibles des de dalt d’un terrat.

Sense l’Eva, tan intel·ligent, tan inquisitiva, tan exigent i intolerant a la injustícia, qui és l’Elio? Qui és la Mònica, la seva mare, a qui l’adolescència havia col·locat a mil planetes de distància de la seva filla? Quin lloc ocupa en aquest joc d’absències el Mateo, el psicòleg de l’Elio, que l’ha d’ajudar a passar pel dol d’una pèrdua que primer ha d’esbrinar si ha estat accidental o provocada?

L’Elio no sap com es diu un bessó quan l’altre mor, però sí que sap que l’Eva ja no hi és, que ha volat. Allò que ella sempre havia volgut.

Ara ha de decidir què vol fer ell: com vol explicar què li ha passat a la seva germana, i què vol fer amb la seva vida.