Era un sac d'ossos, més sec que un coiot afamat i amb uns ullets negres que lluïen amb malícia, com si sempre se n'estigués empescant alguna. Al barri, tothom el coneixia pel Rata, motiu que s'havia guanyat per aquelles enormes dents que tenia, sobretot per les dues pales gegantines que li sobresortien del llavi inferior i li donaven aspecte de rosegador.
—M'has de fer un favor, Lucas —li va dir el Rata, posant-li una mà a l'espatlla—. Queda't aquí i vigila un moment.
El Lucas s'ho havia d'haver ensumat. El Rata sempre es ficava en problemes, però en aquell moment no va sospitar res estrany. El carrer es veia tranquil. Davant del supermercat, hi havia la furgoneta del repartiment aparcada. El repartidor, un home gras i calb, descarregava les mercaderies i les anava entrant al magatzem del supermercat.
El Lucas rumiava què hi devia haver per dinar a casa seva quan va veure que el Rata entrava a la furgoneta. Allò el va sobresaltar, però no va tenir temps de reaccionar. Al cap d'un instant, el Rata baixava de la furgoneta carregat amb dues caixes enormes que acabava de robar.
—Corre, Lucas! —el va apressar mentre li encolomava una de les caixes.
En aquell precís moment va comparèixer el repartidor. La mirada de l'home va coincidir amb la del Lucas i es va adonar del que passava.
—Lladres! —va cridar, donant l'alarma—. Atureu-vos, lladres!
El Lucas va veure que el repartidor s'abalançava cap a ell i no va tenir altre remei que arrencar a córrer carrer avall perquè no l'enxampés. El Rata li portava força avantatge, però el Lucas era més ràpid i en uns segons el va atrapar. Es van ficar en un carreró amb l'esperança de despistar el seu perseguidor, però l'home els seguia els passos i els anava amenaçant a crits.
—Si us enganxo no us reconeixerà ni la vostra mare, malparits! —van sentir que cridava.
En Lucas i el Rata van recórrer uns quants carrerons a tota vela, amb el cor dins un puny, esbufegant. Als seus dotze anys eren força més hàbils que el seu perseguidor i li començaven a guanyar distància. Semblava que aconseguirien escapar-se quan van tombar a l'esquerra i van topar amb una sorpresa desagradable: el carreró no tenia sortida.
—Estem perduts! —va exclamar el Rata, desesperat.
Era cert. Van sentir uns passos que s'acostaven precipitadament i al cap de pocs segons van veure el repartidor, que cobria l'única sortida possible. L'home es va aturar un instant per descansar. Tenia la cara vermella com un tomàquet i amb prou feines podia parlar perquè li faltava l'alè.
—Ja us tinc, lladregots —va aconseguir dir amb cara de pocs amics—. Us prometo que no oblidareu mai la pallissa que us clavaré...
El repartidor va tancar els punys i els ossos li van cruixir amenaçadorament. Tot i que no era un home ràpid, perquè estava gras, era una mola enorme, i se'l veia prou fort per enfrontar-se a tots dos sense gaires problemes. Se'ls va anar acostant disposat a fer-los una cara nova.
El Rata va quedar paralitzat de por, però el Lucas va reaccionar. Darrere seu hi havia un mur de gairebé dos metres i no ho va pensar dos cops. Va llançar la caixa a l'altre costat i va demanar al seu company que fes el mateix.
—Què feu, desgraciats? —va cridar el repartidor, encara més enfadat, i va agafar embranzida cap a ells.
El Lucas va estirar les mans ben obertes a l'altura de la cintura i va acuitar el Rata perquè s'afanyés.
—Vinga, puja! —li va cridar.
El Rata va posar un peu a sobre de les mans del Lucas, i el noi el va propulsar enlaire. El Rata es va agafar a l'extrem del mur i al cap d'uns segons ja era a l'altre costat. El Lucas es va girar un moment i va veure que el transportista corria cap a ell. Li semblava que aquells passos pesants retrunyien com els d'un elefant. Només tindria una oportunitat si volia fugir. O aconseguia aferrar-se a la paret d'un salt o el transportista el trinxaria.
El Lucas es va concentrar. Va saltar cap al mur amb totes les seves forces i amb les mans va aconseguir agafar-se a l'extrem. S'hi va enfilar amb agilitat però quan estava a punt de saltar a l'altre costat va notar que alguna cosa li engrapava el peu.
—Ja et tinc, nano! —va exclamar triomfalment el repartidor.
El Lucas va mirar de desfer-se'n, però les manasses del transportista l'aferraven com unes tenalles de ferro. Va procurar aguantar, però el seu adversari era més fort i l'estirava avall sense pietat. Llavors va tenir una idea. Fent lliscar el peu, va aconseguir treure's la vamba i es va desfer de l'home. En un tres i no res va ser a l'altre costat de la paret. Havia perdut la sabatilla esquerra, però si més no, s'havia escapat d'una bona pallissa.
—Me les pagareu, maleïts! —va sentir que cridava el repartidor enfurismat—. Us he vist! M'heu sentit? Us he ben vist i us juro que ens veurem les cares!
El Lucas estava convençut que aquell home estava massa gras per escalar el mur, però no s'hi va pas quedar per comprovar-ho, al contrari, se'n va allunyar tan de pressa com l'hi va permetre el peu esquerre, descalç. A banda i banda d'aquell carreró estret, hi havia dos edificis d'habitatges exactament iguals, amb persianes verdes i minúsculs balcons. En un hi va veure un parell de sabatilles velles. No li hauria costat gaire d'enfilar-se per la canonada i robar-les, però va pensar que aquell matí ja s'havia ficat en prou embolics. El Rata havia desaparegut sense deixar rastre, però el Lucas tenia una vaga idea d'on el podia trobar. El seu «amic» no havia fet bé de ficar-lo en aquell enrenou i encara menys de deixar-lo a l'estacada quan havien anat mal dades, de manera que va decidir anar-lo a buscar per demanar-li una explicació.
Allò de caminar pel carrer amb un peu descalç no era gens fàcil. Havia d'anar amb compte per no trepitjar els vidres trencats que hi havia a terra i la planta del peu li feia una mica de mal quan caminava. Com que el parc era l'amagatall preferit del Rata, el Lucas va suposar que l'hi trobaria. Es va passar una estona inspeccionant-ne tots els racons i finalment el va localitzar amagat entre uns arbustos, regirant l'interior d'una de les caixes que acabava de robar.
—Gràcies per haver-me esperat. Un gest molt amable per part teva... —li va retreure el Lucas.
—Estava molt preocupat per tu —va mentir el Rata—. Em pensava que t'havien atrapat.
El Rata va agafar una de les caixes i l'hi va oferir.
—Té, et correspon la meitat del botí.
—No el vull —va respondre el Lucas—. Tu has perdut el cap o què? Hem de tornar aquestes caixes al supermercat.
El Rata va deixar anar una rialla com si acabés de sentir un acudit.
—Tu et penses que he robat aquestes caixes per tornar-les? Això em convertiria en el lladre més estúpid del planeta. —Tot d'una va parar de riure i va abaixar la veu com si li volgués dir un secret—. El contingut d'aquestes caixes té molt de valor...
El Lucas es va adonar que ni tan sols hi havia pensat. Es va fixar en una de les caixes i hi va veure impresa la cara del doctor Kubrick, un vell amb pinta de boig que sortia a la tele anunciant caramels.
—Els caramels del doctor Kubrick? —va preguntar, sense acabar-s'ho de creure—. He perdut una vamba perquè poguessis robar uns caramels?
—Són molt més que caramels —va objectar el Rata—. Gràcies a aquests caramels ens farem rics, i potser famosos i tot...
El Rata en va agafar un de la caixa. Eren de color vermell i estaven embolicats amb un plàstic transparent. A l'interior, hi havia un cartronet amb una nota escrita.
—Llegeix-lo —li va dir el Rata i es va ficar el caramel a la boca.
El Lucas va agafar la nota i la va llegir.
«Construeix el teu futur a la Secret Academy!
»Vols estudiar a la millor escola del món? Ara en tens l'oportunitat. Assaboreix un caramel del doctor Kubrick i si es torna blau hi aconseguiràs una plaça. Sort!»
El Lucas li va tornar el caramel. Allò de la Secret Academy li semblava una solemne poca-soltada.
—Tu et penses que si vas a aquesta escola seràs ric? —li va preguntar el Lucas.
—Ric i famós —li va respondre el Rata—. Vivim en el pitjor barri de Barcelona i el nostre institut és un fàstic. Estudiant aquí mai no arribarem enlloc. En canvi, segur que si entrem en aquesta acadèmia tindrem una feina de les que molen: despatx propi, secretària massissa, portarem vestit i corbata, jugarem a golf els diumenges al matí i no fotrem ni brot.
—Això és el que realment vols? —va dir el Lucas.
—No, m'estimo més ser un desgraciat com els meus pares, que no tenen ni pasta per comprar-se un cotxe o per anar de vacances... Té, a veure si tens potra... —va dir el Rata, oferint-li un dels caramels del doctor Kubrick.
—Ja et pots quedar els teus caramelets —va replicar el Lucas—. Jo me'n vaig cap a casa.
Al Rata, no va semblar que li fes res el rebuig del Lucas. Es va treure el caramel que tenia a la boca i se'l va mirar. Continuava sent vermell.
—Doncs aquest no canvia de color, però a les caixes almenys n'hi ha mil més. Segur que algun es torna blau.
Per més que ho intentava, el Lucas no aconseguia imaginar-se'l amb vestit i corbata i encara menys jugant a golf. El Rata era tan ingenu que ni valia la pena d'enfadar-s'hi.
El Lucas va entrar a casa tan silenciosament com va poder. La seva mare feia el dinar a la cuina i ell va córrer cap a l'habitació a posar-se les vambes velles. Tenien un parell de forats, però eren prou còmodes, sempre que no plogués. Encara no sabia com explicar a casa seva que havia perdut una vamba. Si els seus pares ho sabien s'enfadarien molt amb ell. El pare del Lucas era paleta i feia més d'un any que no tenia feina, mentre que la seva mare netejava cases en un barri de rics de Barcelona. Allò no donava per a gaire i comprar unes vambes noves era un luxe que no es podien permetre gaire sovint.
El Lucas va sortir de l'habitació per saludar la seva mare. Abans d'entrar a la cuina ja va saber que hi havia macarrons per dinar. L'olor del seu plat preferit era inconfusible i la gana li va fer rugir feroçment la panxa.
—El teu pare està per arribar —li va dir ella—. Si vols, pots començar a menjar.
Era una proposta massa temptadora i el Lucas va començar a devorar el plat de macarrons que la mare li havia deixat damunt de la taula. Encara no havia acabat quan es va obrir la porta de casa. El pare den Lucas estava de bon humor. Un amic li havia parlat d'una feina molt interessant i per celebrar-ho havia comprat un regalet per al seu fill.
—T'he portat un d'aquells caramels que anuncien a la tele —li va explicar—. Es veu que si es tornen de color blau t'accepten al millor col·legi del món. Em sembla que es diu Secret Academy o una cosa així...
El Lucas va veure que la idea no agradava gens a la mare. Va plegar els braços i es va mirar el marit, tota seriosa.
—I això on és? —va preguntar.
—No en tinc ni idea, suposo que a l'estranger... —va respondre el seu pare, asseient-se a la cadira.
—I vols que el teu fill se'n vagi a estudiar a l'estranger? Encara és massa jove per anar-se'n de casa —va replicar, enfadada.
—Només és un caramel, Núria. M'ha semblat que al Lucas li faria gràcia —va dir el seu pare, quasi disculpant-se—. A veure, fill, el vols, el caramel, o no?
El Lucas va notar que se li clavava al damunt la severa mirada de la seva mare. Aquells ulls de color de mel, habitualment dolços i càlids, se li solien enfosquir quan s'indignava. Ara era un moment d'aquells.
—Segur que en aquest col·legi no serveixen uns macarrons com els de la mare. Estic molt bé aquí —va respondre el Lucas.
—Doncs que no se'n parli més —va sentenciar el pare, i va entrar a la cuina per llençar el caramel a les escombraries.
La decisió del Lucas va complaure molt la seva mare, que el va voler recompensar omplint-li el plat amb dues cullerades més de macarrons. De segon hi havia mandonguilles i també el va obligar a repetir, tot i que ja estava tip.
—Per què m'emboteixes així, mare? De vegades penso que em vols engreixar com un porc —va fer broma en Lucas amb la panxa ben plena.
—T'has d'alimentar bé, fill —es va limitar a respondre ella amb un somriure.
Després de dinar, el Lucas va sortir al carrer a estirar les cames. Els passos el van tornar a dur al parc. Va trobar el Rata al mateix lloc, estirat a l'herba i amb la cara molt pàl·lida. Havia deixat tot el voltant fet un fàstic. Per terra hi havia escampats centenars de caramels del doctor Kubrick, amb els seus respectius plàstics i cartronets. El Rata se'l va mirar amb aquells seus ulls negres i petits. Semblava que es trobava malament.
—Això és un engany —va dir amb veu feble—. M'he menjat més de cinc-cents caramels i cap no s'ha tornat blau.
—Hauràs de continuar estudiant al nostre fastigós institut —se'n va burlar el Lucas.
—A més, són dolentíssims —va continuar el Rata sense fer cas del seu comentari—. I se m'han posat fatal. La panxa em fa un mal terrible.
—Trucaré a una ambulància i explicarem tot el que ha passat a la policia...
El Rata es va incorporar, alarmat. No es podia creure que el Lucas fos capaç d'allò. Quan li va veure l'expressió burleta es va adonar que li prenia el número.
—Val més que et perdis i em deixis tranquil! —el va maleir el Rata i es va tornar a estirar a l'herba.
El Lucas encara tenia el somriure gravat a la cara quan es va començar a allunyar. No estava bé burlar-se de les desgràcies dels altres, però el Rata es mereixia aquell mal de ventre.
El Lucas es va passar la tarda jugant a futbol amb els amics del barri i quan va començar a fosquejar va tornar a casa. Per simple curiositat, es va connectar a internet i va buscar informació a Google sobre la Secret Academy. No hi havia cap pàgina oficial, només fòrums on la gent maleïa el doctor Kubrick per haver fabricat uns caramels fastigosos que mai no canviaven de color. Després va sopar, va veure una estona la tele i es va tancar a l'habitació a llegir Ulysses Moore, una saga de misteri que el tenia totalment enganxat. Va acabar el setè volum i va tancar el llum per posar-se a dormir. Van passar els minuts, fins i tot les hores, però no podia agafar el son. Va pensar que estava inquiet perquè l'estiu s'acabava i al cap d'un parell de setmanes hauria de tornar a l'institut, però tenia alguna altra cosa al cap.
A la fi, i després de donar-hi moltes voltes, va decidir aixecar-se. Va obrir la porta amb molt de compte i va caminar pel passadís amb el llum apagat, mirant de no fer cap soroll que pogués despertar els seus pares. Va entrar a la cuina i se'n va anar de dret a la pica. A sota hi havia el cubell de les escombraries. Era ple de brossa, però es va alegrar que aquella nit no l'haguessin anat a llençar al contenidor de la cantonada. Amb repugnància, hi va ficar la mà a dins i va començar a regirar les deixalles. Després d'uns instants que li van semblar eterns, va aconseguir trobar el caramel del doctor Kubrick entre restes de cafè, closques d'ou, ossos de pollastre i altres porqueries que no va voler identificar.
Se sentia culpable per allò, com si estigués traint la seva mare, però va trencar el plàstic i es va posar el caramel a la boca. El Rata tenia raó. Els caramels del doctor Kubrick tenien gust d'ous podrits. Amb una ganyota de fàstic se'l va treure de la boca i el va llençar al cubell. Llavors es va quedar sense respiració. No es podia creure el que veien els seus ulls. El caramel s'havia tornat blau.