Pròleg

Un peluix amb història

En Trèvol era un conill de peluix que tenia més de trenta anys. Havia pertangut a la mare de la Clàudia i s’havia convertit en el seu company inseparable mentre creixia. Després l’havia seguit cada vegada que es mudaven, i sempre li havia reservat un lloc d’honor a la capçalera del llit.

Després va néixer la Clàudia, i va tenir els seus propis ninos i peluixos. Però un dia, les primeres passes van dur-la fins a la cambra dels seus pares, on va descobrir en Trèvol; va allargar la maneta cap a ell, va agafar-lo per una d’aquelles orelles llargues i despentinades... i ja no va deixar-lo anar mai més.

Ara la Clàudia tenia quatre anys, i en Trèvol seguia sent, amb diferència, el seu nino preferit. Després de tant de temps, el pobre conill havia perdut una part del farciment i era ple de sargits. Els ulls li havien saltat més d’una vegada i, per bé que la mare sempre els hi cosia de nou, el dret li havia quedat una mica més avall que l’esquerre, cosa que li conferia un aire lleugerament tristoi. Les orelles estaven fetes una coca perquè, quan la Clàudia era més petita, solia mossegar-les-hi i llepar-ne les puntes fins i tot durant el son. En Trèvol havia viscut més rentades de les que era capaç de comptar, i era difícil que el seu cosset estrafet pogués suportar un sol recosit més.

Per descomptat, la Clàudia en tenia molts més, de peluixos, tots ells nous i flonjos. La majoria els havia rebut com a obsequis d’amics o familiars benintencionats que pretenien allunyar la nena d’aquell conill esparracat. En definitiva, a la gent li costava assumir que la Clàudia preferís en Trèvol per damunt de tots els altres.

Al seu germà Nico, per exemple, li feia vergonya que la germana jugués amb un peluix que semblava acabat de rescatar del contenidor de la cantonada.

—És fastigós —es queixava a qui volia escoltar-lo (en general, la seva amiga Mei Ling)—. La Clàudia no hi és tota.

—Ja se’n cansarà —responia la Mei Ling sense donar-hi importància—. No el guardarà pas fins que es faci gran, oi?

En Nico li recordava que, en qualsevol cas, la seva mare sí que havia conservat en Trèvol durant tota la seva vida. Per més que provava d’imaginar-se aquell conill amb vuitanta anys, no se’n sortia. «Alguna hora o altra l’haurem de jubilar», pensava cada vegada que el veia.

Per això, quan va descobrir en Trèvol a dalt de tot de la pila de joguines descartades després de la neteja nadalenca, es va limitar a deixar anar un sospir d’alleujament i a murmurar: «Ja era hora!».

No es va plantejar la possibilitat que en Trèvol hagués anat a parar allà per error. Ni va imaginar-se que allò que estava a punt de fer el portaria a viure l’aventura més gran de la seva vida.

1

Una petita pila de ninos

A casa d’en Nico i la Clàudia tenien el costum de fer una gran neteja just abans de Nadal. Es buidaven armaris, calaixos i prestatgeries, i se separava el que es volia conservar d’allò que no. Després, les andròmines velles es repartien en dues piles: allò que d’una manera o altra es podia reciclar i allò que finalment aniria a parar al contenidor de les escombraries perquè ja no podia fer servei a ningú. A la canalla no és que els entusiasmés, la perspectiva d’haver de fer neteja, però sempre s’animaven una mica quan pensaven que estaven fent espai per als regals de Nadal.

Aquella tarda, la Clàudia havia tret del bagul tots els seus ninos per examinar-los un per un. La majoria tornaven al lloc d’on havien sortit, però d’altres anaven a parar a la pila de les joguines prescindibles.

—És que ja estàs una mica trencada, Cuetes —es justificava la Clàudia, mentre feia que en Trèvol abracés la nina a tall de comiat—. I ja saps que a la Tòfona no li caus gens bé. A més...

Just en aquell instant va cridar-la la mare perquè anés a berenar. Es va aixecar d’un bot i va deixar anar en Trèvol i la Cuetes sense fixar-se en el que feia. Va sortir corrents de la cambra i no es va adonar que tots dos, la nina i el peluix, havien aterrat suaument damunt la pila de joguines rebutjades.

Una estona més tard, la Clàudia berenava davant la tele, i la seva mare va cridar en Nico per demanar-li:

—Vols anar a mirar si la teva germana ja ha acabat de fer neteja dels ninos? Si és que sí, fica’ls tots dins d’una bossa i me’ls portes, d’acord?

—Per què? —va protestar en Nicolau—. Que les reculli ella, les seves coses, que jo prou feina tinc amb les meves!

—Que no t’ho hagi de tornar a dir, Nico.

El noi se’n va anar a fer l’encàrrec, rondinant i arrossegant els peus. En passar per davant de la seva pròpia cambra, va comprovar que tot estava completament cap per avall i que encara li quedava molta neteja per fer. L’habitació de la Clàudia oferia un aspecte similar, encara que ella ja havia deixat una petita pila de ninos damunt la catifa. En Nico va reconèixer-hi en Trèvol i va mormolar: «Vaja, ja era hora!». Va començar a posar-los dins d’una bossa, però per algun motiu va deixar el vell conillet de peluix per al final. Quan finalment va tenir-ho tot a les mans va dubtar un instant... però a la fi arronsà les espatlles i va ficar el conill dins la bossa perquè fes companyia a la Cuetes i a la resta de ninos que la Clàudia desterrava per sempre més de la seva vida.

La nena no va trobar-lo a faltar fins que va arribar l’hora d’anar a dormir. Aleshores, en no veure’l damunt del llit, va començar a anar amunt i avall de la cambra, desconcertada i en pijama.

—Clàudia, què passa? —va voler saber el seu pare—. Per què no ets al llit?

—No sé pas on és, en Trèvol, pare... —es va queixar ella.

—Deu ser allà on l’has deixat, no?

—Noooo... he buscat dins el bagul i tampoc no hi és...

—A veure, t’ajudaré a buscar-lo.

La Clàudia i el seu pare van buidar el bagul, es van arrossegar per sota el llit i van regirar l’armari de dalt a baix, sense obtenir cap resultat. Finalment, el pare va gratar-se la coroneta, tot pensatiu.

—No te’l deus haver deixat a la sala d’estar? —va plantejar-li.

—Que no, pare, que l’he deixat aquí just abans d’anar-me’n a berenar...

—Doncs no ho sé..., ho preguntarem a la mare.

Moments després, tots tres havien iniciat una operació de cerca frenètica, mentre en Nico llegia un còmic a la seva cambra, sense fixar-se en res més; però ben aviat el plor de la seva germana va interrompre-li la lectura. Es va aixecar del llit i va treure el cap per la porta, per veure què passava.

—Però és que no puc dormir, sense ell... —gemegava la Clàudia.

—És clar que sí, no passa res. Avui pots dormir amb un altre peluix i demà buscarem en Trèvol amb calma fins que el trobem, d’acord?

Trèvol... De sobte, a en Nico se li va encendre una llumeta.

—Esteu buscant el conill de la Clàudia? Però si ella mateixa l’ha deixat a la pila de joguines que ja no volia...

En veure que la seva mare es quedava pàl·lida, va callar. La nena va deixar de plorar i se’ls va mirar sense entendre-ho.

—No, en Trèvol no hi era pas, a la pila —va replicar, eixugant-se les llàgrimes—. Allà hi he posat la Cuetes, la Minnie, el senyor Nassot i el Follet... Però en Trèvol, no. Me l’estimo, en Trèvol.

En Nico va començar a posar-se nerviós.

—Era a la pila de ninos, us ho juro. Ho he vist amb els meus ulls.

—Bé, a veure; no ens esverem —va intervenir-hi el pare—. Què ha passat amb aquests ninos, Nico? On són, ara?

—Nico, digue’m que no has ficat en Trèvol dins la bossa de joguines per donar —va intervenir-hi la seva mare, molt seriosa.

El noi va vacil·lar.

—Però si tu m’has dit... —va titubejar.

—Nico! —va interrompre’l ella, furiosa—. M’estàs dient que has llençat en Trèvol? En Trèvol?!

—No he estat jo! —va defensar-se ell, també alçant la veu—. M’has dit que fiqués els ninos a la bossa, i aquest conill era a la pila per donar! Si la Clàudia el volia, per què el llençava?

—Jo no l’he llençat! —va protestar la nena.

—Podies haver-ho preguntat, abans! —seguia renyant-lo la mare.

—Jo només he fet el que m’has dit!

—Mare, mare, treu en Trèvol de la bossa —va suplicar la Clàudia, angoixada, estirant la seva mare de la màniga—. Els altres ninos no els vull, però en Trèvol sí.

Ella va fer que no amb el cap, va respirar fons per calmar-se i va respondre, a mitja veu:

—L’he portat aquesta tarda a la parròquia, reina. Però no et preocupis; demà aniré a buscar-lo, d’acord?

La Clàudia va arrencar a plorar una altra vegada. Mentre els seus pares miraven de consolar-la, en Nico es va esmunyir cap a la seva habitació, ressentit per haver rebut un reny que, des del seu punt de vista, no es mereixia; tanmateix, per sota de la ràbia notava un pes al cor, estrany i angoixant.

«Però bé que havia deixat el conill a la pila de joguines per donar, ella», es repetia una vegada i una altra. «No és culpa meva que ara ja no se’n recordi. No és just que la mare s’hagi enfadat amb mi per això.»

2

Tothom ha sentit a parlar d’Òmnia

L’endemà, a l’escola, en Nico no va explicar a la Mei Ling que s’havia desfet de l’estimat peluix de la seva germana petita. En part perquè encara confiava que la mare aconseguís recuperar-lo, però també perquè seguia molest amb la seva família per haver-lo fet responsable d’aquella pèrdua.

—Escolta, estàs molt callat, avui —li va dir la Mei Ling a la primera hora d’esbarjo—. Que et trobes bé?

—Sí, és que la Clàudia no ens ha deixat dormir —va respondre ell, ressentit.

A la nena li havia costat molt agafar el son perquè trobava a faltar en Trèvol.

La Mei Ling va riure.

—Ja se sap, quan es té una germaneta!

—Sí, és una mica pesada —va murmurar en Nicolau. I molt ploranera.

Es va passar la resta del dia provant de convèncer-se a si mateix que la mare recuperaria en Trèvol sense problemes i que aquell petit drama acabaria desinflant-se fins a esdevenir una anècdota sense importància.

A la tarda, quan la mare va arribar a casa, la Clàudia va sortir disparada a rebre-la:

—On és, en Trèvol, mare? Mare, i en Trèvol? Que no em portes en Trèvol?

—Ho sento, bufona —va començar a dir ella, amb delicadesa—. A la parròquia no hi era.

La Clàudia se la va mirar amb ulls incrèduls.

—Què? Per què? On és?

—Clàudia, l’hem perdut —va mirar d’explicar-li la seva mare—. No sabem on és. Potser se l’ha emportat un altre nen.

Ella es va quedar molt quieta, amb els ulls ben oberts, com si no fos capaç de concebre la vida sense el seu peluix. I en Nico gairebé va poder sentir l’espetec que li feia el cor menut en trencar-se per la meitat.

Però la Clàudia no va plorar. Va respirar fons, va mirar la seva família amb posat seriós i va dir:

—Haurem de posar cartells.

De manera que van recórrer tot el barri per empaperar-lo d’anuncis que mostraven la foto d’en Trèvol.

La Clàudia estava convençuda que el nou amo d’en Trèvol comprendria, en veure els cartells, que no podia quedar-se de cap de les maneres aquell conill que no era seu. En Nico i els seus pares no li van dur la contrària, tot i que sabien que la realitat era molt diferent. La tarda abans, quan la Clàudia no podia sentir-los, la seva mare els havia confessat que, en realitat, a la parròquia havien llençat el peluix a les escombraries. Estava massa atrotinat per poder-lo regalar a algú.

—No l’hi digueu —va demanar-los—. Se sentirà millor si es pensa que en Trèvol és amb un altre nen.

—Però per a ella serà com si aquest altre nen l’hi hagués pres, mare —va objectar en Nico.

—Bé, sempre és millor això que no pas creure que l’han llençat a les escombraries, Nico —va observar el seu pare.

Ho va dir en un to neutre, però per a ell va ser com una acusació. Per bé que els seus pares no havien tornat a esmentar el tema, el noi sabia que la família el feia responsable de la pèrdua d’en Trèvol. La Clàudia, de fet, estava enfadada amb ell i no li dirigia la paraula si podia evitar de fer-ho.

Tot allò irritava en Nico. Per què feien tant de rebombori per un peluix de no res?

—Doncs jo crec que li hem de dir que en Trèvol ja no tornarà —va opinar—. Perquè s’hi vagi fent a la idea i ho superi d’una vegada. Perquè si no, seguirà buscant-lo fins que el trobi.

—O fins que se’n cansi, Nico. Perquè no el trobarà pas —li va recordar la seva mare.

En Nico no va respondre.

Un parell de dies més tard, la Mei Ling li va preguntar, a l’hora d’esbarjo:

—Escolta, què ha passat? Així la teva germana ha perdut el peluix?

—Has vist els anuncis, oi? —va mormolar ell, completament pansit.

—Doncs sí, la veritat; era difícil no veure’ls, perquè els heu enganxat per tot arreu.

Feia cara d’estar una mica desconcertada, i no n’hi havia pas per menys; en Nico sabia que sovint es difonien cartells amb fotos de gossos o gats perduts, però... de peluixos? Els peluixos no s’escapaven pas de casa. Si no era que un nen tanoca els ficava dins d’una bossa equivocada, és clar.

—Però ha estat bona idea —va prosseguir la Mei Ling, interpretant malament el gest desconsolat del seu amic—, perquè així segur que tard o d’hora el trobareu.

En Nico va enfonsar la cara entre les mans, va sospirar i finalment va explicar-li que, en realitat, mai no trobarien el pobre Trèvol, perquè ell mateix l’havia ficat dins la bossa de les joguines reciclables, i a la parròquia, per error, l’havien llençat a les escombraries.

—I saps què fan, als abocadors, amb les escombraries? Les cremen! —va gemegar—. Com l’hi diré, a la Clàudia, que he matat el seu peluix?

—Ep, ep, no dramatitzem. Matar-lo, no l’has matat, perquè els peluixos no estan vius.

En Nico es trobava molt millor, ara que s’havia sincerat amb la Mei Ling; feia temps que li havia passat l’empipada, s’havia sentit molt angoixat per tot l’embolic que havia organitzat i fins ara no ho havia explicat a ningú.

—Ha estat culpa meva —va insistir-hi, tossut—. Jo em pensava que era una ximpleria, que no era altra cosa que un peluix vell i xaruc i que la Clàudia se n’oblidaria... però resulta que està trista perquè el troba a faltar, no em parla i, a sobre, està insuportable perquè no dorm a les nits.

—No dorm gens?

—Ben poc. És que s’havia acostumat a dormir amb en Trèvol. En té més, de peluixos, però no hi ha manera; dóna voltes i més voltes i no troba la postura. A més, està enrabiada amb mi, i això que no sap que el seu peluix ha anat a parar a les escombraries. Es pensa que l’hem donat a un altre nen.

La Mei Ling se’l va mirar, pensativa.

—I per què no demanes als teus pares que li comprin un altre peluix igual?

—Ja els ho he dit, però és impossible. En Trèvol tenia més de trenta anys. De peluixos com ell ja no en venen enlloc. La Clàudia no el tornarà a veure mai més.

De fet, la seva mare ja havia comprovat que l’empresa que els fabricava ni tan sols existia.

La Mei Ling va callar un moment i després va preguntar:

—Heu mirat a Òmnia?

—Òmnia? —va repetir en Nico.

—Ja saps què vull dir; la botiga virtual on pots trobar qualsevol cosa. «Tot allò que puguis somiar» —va dir la Mei Ling, recitant el lema de l’empresa.

—Ja sé què és, Òmnia —va replicar el seu amic.

Tothom ho sabia, tot i que ell mai no havia comprat res a través del seu web. Però la mare sí que hi havia fet diverses comandes, normalment de coses que no eren fàcils de trobar a les botigues o que necessitava amb una certa urgència; els missatgers d’Òmnia eren escrupolosament puntuals i li duien les comandes l’endemà d’haver-les fet a primera hora, sens falta.

—Però no crec pas que hi venguin peluixos vells —va objectar, tanmateix.

—Hi venen de tot! Mira, al web d’Òmnia la meva àvia va trobar la figureta de porcellana que feia joc amb una altra que ja tenia, i que li havien regalat el dia del seu casament, fa com a mínim cinquanta anys.

—Que parleu d’Òmnia? —va preguntar un altre nen, apropant-s’hi—. És veritat, ho tenen tot. Gràcies a ells, el meu oncle va aconseguir l’últim cromo que li faltava d’una col·lecció que havia començat quan tenia la nostra edat. Al cercador de la botiga li va sortir que el cromo que volia era dins d’un sobre en concret; el va comprar... i va resultar que era cert! I això que el sobre estava tancat, quan el va rebre...

—És impossible —va saltar en Nicolau; devia ser casualitat.

Però el seu company parlava molt seriosament i, a més, no van trigar a intervenir-hi altres nens per explicar les seves pròpies històries amb l’extraordinària botiga virtual:

—És on venen aquells patins que volen, oi? Ho he vist per la tele.

—Això no és res! També tenen una guia de viatge de Saturn amb mapes i fotos a tot color.

—Això és una bola, home. El deuen tenir a la secció de ciència-ficció.

—L’altre dia va sortir al diari un home que deia que havia comprat un casc romà autèntic a Òmnia. Va voler reclamar a la botiga perquè semblava nou, però els experts van fer-hi proves i van dir que té més de dos mil anys.

—Una altra bola. Com aquella d’una dona que va tornar un llibre perquè no li agradava el final i l’hi van canviar per un altre exactament igual, però on el seu personatge preferit no es moria.

En aquell moment va sonar el timbre i es va acabar la conversa. Mentre tots se’n tornaven cap a classe, la Mei Ling va comentar:

—Segur que gairebé tot el que expliquen d’Òmnia és mentida. Però si vols trobar un peluix com el que ha perdut la Clàudia... jo de tu començaria per aquí.

3

Una intel·ligència artificial en una botiga virtual

Aquella tarda, en Nico es va acostar al seu pare en veure’l davant del portàtil. Després de fer una mirada al voltant per comprovar que la Clàudia no rondava per allà, el nen li va plantejar:

—Escolta, pare, he pensat... que potser a Òmnia tenen algun peluix que s’assembli a en Trèvol.

El pare es va quedar pensatiu un moment i en acabat va dir:

—Saps què...? No és pas mala idea; hi ha gent que ven coses de segona mà a través d’aquest web. És poc probable que algú tingui un peluix com en Trèvol i vulgui vendre-se’l, però per intentar-ho...

Mentre parlava, va teclejar al navegador l’adreça del web d’Òmnia. En Nico es va aguantar l’alè en veure el logotip que ja coneixia: una esfera que rodava sobre si, embolicada en un embull de cables d’aspecte tubular. Substituïa la O inicial del nom de la botiga; la resta de lletres van aparèixer tot seguit, una darrere l’altra, com dibuixades per una mà invisible:

El seu pare va accedir al cercador i hi escrigué «conill de peluix». Immediatament, la pantalla es va omplir de fotos de conillets adorables. N’hi havia de tota mena: grans, petits, de pelfa, de drap, amb les orelles caigudes, somrients, tristos, amb llaços, amb robeta posada, de color blau, rosa, blanc... però cap no s’assemblava a en Trèvol. Van passar a la pàgina següent de resultats... i després a la següent...

En aquell moment, va sonar un telèfon. Tots dos estaven tan concentrats en aquella recerca que van fer un bot, sobresaltats.

—És el meu mòbil —va dir el pare d’en Nico, aixecant-se per agafar-lo—. Continua tu, a veure si hi ha sort.

El nen va ocupar el seu lloc i va continuar examinant els resultats mentre el seu pare parlava per telèfon. Va tancar els ulls un moment, cansat de veure tants conills, i va tenir la sensació que els peluixos dansaven davant seu, com si es mofessin de les seves esperances. Va obrir els ulls una altra vegada, disposat a rendir-se i a tancar el navegador quan, tot d’una...

... Allà hi havia en Trèvol.

O un conill de peluix que s’hi assemblava molt.

En Nico va fer clic a la foto per veure-la més gran. En efecte, era com en Trèvol, però una mica més ben cuidat; era com si, tot i les dècades que carregava a l’esquena, cap nen no li hagués rosegat mai les orelles ni vomitat a sobre després d’un empatx de llaminadures en una festa d’aniversari.

En Nico va deixar anar una exclamació emocionada: no només era com en Trèvol; era fins i tot millor. Va afanyar-se a fer clic a l’enllaç que el duria fins a la fitxa del peluix...

... però davant seu es va obrir una pàgina d’error:

En Nico va contemplar el missatge, esgarrifat, i el va llegir diverses vegades per comprovar que no s’havia equivocat.

—No, no, no... —va xiuxiuejar, mentre feia clic per retrocedir.

La pantalla li va mostrar de nou la pàgina de resultats. En Nico la va repassar una dotzena de vegades, cada cop més desesperat, però ja no va tornar a veure el doble d’en Trèvol.

—Encara estàs amb aquesta història? —va preguntar de sobte el seu pare, darrere seu.

—L’he trobat, pare! —va exclamar en Nico, molt nerviós—. Un conill igual que en Trèvol!

—Com? Deixa-m’ho veure.

En Nico li va fer lloc perquè es pogués asseure al seu costat. Van examinar plegats un cop més la quadrícula de resultats... però en Trèvol no va aparèixer.

—On dius que l’has vist? —va preguntar el pare, dubtós.

—Era aquí, pare, de debò. Era igual que en Trèvol, però menys atrotinat...

—Bé, això no és gaire difícil.

Es van posar a riure.

—Pobre Trèvol —va murmurar en Nico en acabat, amb un somriure melancòlic.

El seu pare li va esbullar els cabells amb afecte.

—Va, no hi donis més voltes. Ha estat un cop per a la Clàudia, però ja li passarà.

—Però, pare... si trobo aquest conill al web, el compraràs?

—Depèn del preu... Pot ser que sigui molt barat perquè és un peluix molt vell, o que el venguin molt car en cas que es tracti d’una antiguitat... Amb aquestes coses no se sap mai.

En Nico va seguir buscant al web, decidit a trobar aquell conill fos com fos.

Sabia perfectament que l’havia vist. En algun lloc havia de ser. Però malgrat haver revisat tots els resultats una vegada i una altra, no va tornar a veure el peluix que cercava.

L’endemà va compartir la seva frustració amb la Mei Ling mentre feien els deures plegats a casa d’ella.

—Et juro que el vaig veure —va assegurar-li—. Clavadet a en Trèvol. Però ara ja no el trobo.

—Potser el van vendre en aquell mateix instant.

—Sí, és el que diu el meu pare; però seria massa casualitat...

—Hi ha molta gent que compra coses a Òmnia cada dia, des de tots els racons del món —va assenyalar la Mei Ling.

—Però fins i tot si només haguessin tingut un peluix com aquest i l’haguessin venut en aquell moment... no hauria pas desaparegut del web, oi? Hi quedaria la fitxa, amb un cartell d’«Esgotat» o alguna cosa així.

—Potser no volen que se sàpiga, quan se’ls ha esgotat un producte —va plantejar ella amb picardia—. Ja m’entens, perquè ells sempre ho tenen tot. O això és el que diuen.

—I com ho puc saber, si se’ls ha esgotat o és un error?

—No ho sé..., caldria preguntar-ho als responsables de la botiga.

En Nico va arrufar les celles. Com t’ho fas per preguntar als responsables d’una botiga virtual, on no pots trobar cap rostre humà a qui adreçar-te?

—Per telèfon o per correu electrònic —va dir la Mei Ling, com si li hagués llegit la ment—. Hi deu haver algun formulari de contacte al web... no et sembla?

—A veure —va proposar en Nico, tot d’una animat.

Van córrer tots dos a l’ordinador i van entrar a la pàgina d’Òmnia. La Mei Ling va localitzar un interrogant en un extrem i, en passar-hi el cursor per sobre, un rètol elegant va aparèixer al damunt:

La nena va fer-hi clic amb decisió i la pantalla va fondre’s a blanc.

I llavors, de sobte, un rostre de dona va fer-hi acte de presència. Tenia els cabells curts de color blau, i uns ulls platejats estranys. En somriure’ls, no se li va formar ni una sola arruga a la pell perfecta, d’un suau color torrat.

—És una IA —va comprendre en Nico.

—Una què?

—Una intel·ligència artificial, un programa d’ordinador. No és una persona de debò.

Com si hagués estat capaç d’escoltar-los i entendre’ls, la dona va tornar a somriure.

—Benvinguts a Òmnia —va dir, i la seva veu va escolar-se a través dels altaveus com un riu de plata—. Em dic Nia. En què puc ajudar-vos?

En Nico es va escurar la gola i va intercanviar una breu mirada amb la Mei Ling abans de respondre:

—Sí, d’això..., busquem un conill de peluix.

—Actualment disposem d’un catàleg de cent trenta-set mil quatre-cents dotze conills de peluix —va informar-los la Nia amb amabilitat—. Si voleu ampliar la cerca a un altre tipus d’animal de peluix, podem oferir-vos quatre milions tres-cents setanta-vuit mil dos-cents tres models diferents d’ossets, set-cents quaranta...

—No, moltes gràcies —es va afanyar a interrompre-la en Nicolau—. Només busco un conill... El vaig veure l’altre dia al web però ara no el sé trobar.

—Ja ho entenc. Quin és el número de referència?

—El... com?

—Tots els nostres articles estan catalogats d’acord amb un número de referència que ens permet localitzar-los eficaçment i ràpida en el nostre extens catàleg. Em faríeu el favor de...

—Perdó —va tallar-la de nou en Nico, alarmat—, però no sé quin és aquest número. Vaig veure un conill de peluix al web i el vaig voler comprar, però quan vaig fer clic a l’enllaç em va aparèixer una pàgina d’error.

La Nia va parpellejar lentament, sense perdre el somriure, com si no pogués processar l’expressió «pàgina d’error».

—Era un conill com aquest —va col·laborar-hi la Mei Ling, plantant davant de la pantalla un dels cartells de la recerca d’en Trèvol.

—Disculpeu, la vostra webcam no està operativa i no puc visualitzar el que intenteu mostrar-me.

—Ah! Oh —va dir la Mei Ling, tota torbada—. És clar. Em sap greu.

—Disculpeu-me, però sense el número de referència no puc localitzar l’article que esteu cercant —va insistir la Nia—. Si ens voleu mostrar alguna imatge per tal d’orientar-nos en la recerca, haureu de contactar amb el Servei d’Atenció al Client de la vostra ciutat. Ells processaran la vostra imatge i la introduiran en un cercador específic que la compararà amb les més de cent milions de fotografies que emmagatzemem a la base de dades del nostre servidor...

—D’acord, moltes gràcies —va interrompre-la la Mei Ling, atordida. Va tancar la finestra del navegador i la Nia va desaparèixer amb la frase a mig fer.

—Això ha estat una mica groller per part teva —va opinar en Nico.

—És que em posa nerviosa —es va justificar l’amiga.

—Però si no és una persona de veritat.

—Doncs justament per això. —La Mei Ling va inspirar profundament i va preguntar, una mica més animada—: Creus que al Servei d’Atenció al Client hi deu haver persones de veritat?

—Suposo que sí, no?

Van navegar pel web d’Òmnia fins a trobar la pàgina d’Atenció al Client. Hi havia una llarga llista d’adreces, i van trigar una mica a localitzar la de l’oficina que estaven buscant. L’inventari de llocs on hi havia una sucursal d’Òmnia semblava interminable i, a més, estava esquitxat d’adreces estranyes que cridaven l’atenció dels dos nens una vegada i una altra.

—Aquí diu que tenen una oficina a Lapònia —va comentar la Mei Ling amb admiració—. I una altra a l’illa de Pasqua i... espera’t... Babilònia? «Jardins penjants, planta baixa, local número dotze.»

—«Lil·liput» —va llegir en Nico; se li va escapar una rialleta nerviosa—. «Carrer Principal, al costat del Parc Reial, Mildendo.» «Camelot, carrer dels Mercaders.» «L’Atlàntida.» «El País de les Meravelles»...

—Deixa de perdre el temps amb això —va tallar-lo la Mei Ling, una mica molesta—. Queda clar que és una broma. També hi ha ciutats reals; mira a veure si trobes la nostra.

—«Europa»! —va exclamar en Nico, perplex.

—Això no té res de peculiar, segur que han obert moltes oficines a...

—No, No. «Oficina d’Atenció al Client d’Europa, segona lluna de Júpiter; a l’interior del cràter Taliesin, a la regió de Powys.» —Au vinga —va riure-se’n la Mei Ling.

En Nico es va quedar mirant la seva amiga un instant i aleshores va esclatar, també, a riure. Van decidir passar per alt aquella informació estrambòtica i seguir buscant fins a trobar el que cercaven, encara que, sens dubte, les dades resultaven una mica desconcertants.

—«Oficina d’Atenció al Client de la Teva Ciutat» —va llegir la Mei Ling—. «Carrer d’Òmnia, sense número.» Em rendeixo —va concloure fent un sospir—. Aquesta gent no es pren res seriosament.

Però en Nico ja buscava aquella adreça a la guia de carrers. Es va quedar bocabadat.

—Mira, Mei Ling, sí que existeix, el carrer d’Òmnia. Bé, més que un carrer, és un carreró molt petit. I no és gaire lluny d’aquí.