Una eternitat ínfima

Devia ser l’estiu del 2006 quan em va trucar l’Antoni Bassas: «M’agradaria que fessis una secció a la ràdio», em va dir. Tothom coneixia en Bassas, el periodista probablement més respectat i popular del país. El programa que dirigia a Catalunya Ràdio, Els matins, era líder d’audiència i, si m’ho permeteu, era molt més que un programa de ràdio: era el despertador del país. Cada matí, a les set en punt, la veu d’en Bassas s’escampava per les ones, i ho feia amb aquell to tan seu: «Bon dia, Catalunya!».

O sigui, que em demanaven una col·laboració. Però de quina mena? «Es tracta que preparis un text molt breu i el llegeixis en directe.» Era una petita secció a Els matins que es deia «La Contraportada», i que consistia en això mateix, que algú llegís un text breu de producció pròpia. Amb un afegit: l’hora en què es llegia «La Contra» era el moment de màxima audiència del programa. Per un motiu ben senzill: s’emetia just quan tothom anava a la feina i mentre feia el trajecte duia la ràdio encesa al cotxe, o l’auricular a l’orella. Unes 750.000 persones tenien la ràdio posada en aquell moment. «La Contra» s’emetia de dilluns a divendres, cada dia era el torn d’un autor diferent, i a mi em van proposar els dijous.

Recordo que en Bassas va insistir en la necessària brevetat del text, que no podia excedir els dos minuts per la simplíssima, demolidora raó que abans i després anava la publicitat. A mi dos minuts em semblaven molt poc, poquíssim. Recordo que ell va riure i va dir: «A la ràdio dos minuts són una eternitat».

Què es pot dir en només dos minuts? La primera resposta a aquesta pregunta era molt simple. En tenia prou de fer com els tertulians de sempre: explicar el que pensava de qualsevol cosa i de qualsevol tema. O sigui, opinar. El meu problema era que odiava els opinadors, si més no els opinadors públics. És més, normalment les meves opinions no m’interessaven ni a mi mateix. Però a l’hora de plantejar «La Contra» tenia una altra opció: si jo era un narrador, i no un opinador, el que havia de fer era narrar. Explicar històries, que era el que sempre havia fet.

El gran problema és que una opinió sempre es pot condensar. Un relat també, però és mes difícil. Una bona història sempre tindrà tres actes: nus, plantejament i desenllaç. I això requereix un cert desplegament narratiu. A la ràdio, dos minuts potser són una eternitat, però en narrativa sempre seran un lapse ínfim. Així que cada setmana, durant dos anys, vaig haver d’afrontar aquest curiós repte: explicar una història, i fer-ho en el breu espai d’una eternitat ínfima.

Com podreu llegir, en la majoria dels articles vaig optar per la no-ficció. No em va costar gens. Sembla increïble que hi pugui haver tantes històries increïbles: un pollastre que sobreviu després que el decapitin; el propietari del terreny on es descobreix el filó d’or més gran de tots els temps i acaba a la ruïna; una noia que cau des de deu mil metres d’altitud i només es trenca un turmell; un rei a qui els seus súbdits executaran quan manifesti la primera xacra física... Recordo que al principi em deia: «Però a qui poden interessar aquest munt d’històries estrafolàries?». M’equivocava radicalment. El matins eren un altaveu extraordinari i aquest és un país divers, i molt, com ho demostra la quantitat de missatges que m’arribaven després de cada «Contra».

Un dels oients que escoltava cada dia Els matins al cotxe, camí de la feina, era Joan Riambau, editor de Rosa dels Vents. Les vicissituds de la vida van fer que ens coneguéssim molts anys després. Encara recordava «La Contra» i em va proposar de fer aquest llibre que recopila les meves intervencions: Homenatge als caiguts. La meva única objecció va ser que, després de tants anys, la majoria dels textos haurien caducat, i la distància del temps els faria il·legibles. No era així. Ni de lluny. Crec que no hem suprimit ni un deu per cent de les històries que vaig fer per a «La Contra». I us asseguro que vaig quedar certament astorat de la vigència dels relats. El motiu potser és, justament, que el meu interès mai no va ser inclinar els oients cap a una postura determinada, sinó explicar-los bones històries. En aquest sentit, Homenatge als caiguts potser és una petita victòria dels relats sobre les tertúlies. L’actualitat tendeix a la caducitat; la narrativa, a l’eternitat. O així hauria de ser.

Els oients havien de sentir «La Contra» de bon matí, així que em vaig proposar de fer uns textos en la mesura del possible alegres, simpàtics i sorneguers. Ben mirat, la vida ja és prou difícil perquè algú ens ho recordi constantment. Sobretot a primera hora del dia, quan l’existència és especialment irritant.

Ara, vist amb la perspectiva de més d’una dècada, els textos d’Homenatge als caiguts se m’apareixen com un seguit d’històries en les quals predomina l’humor, sí, però cobert d’una lucidesa trista que ho amara tot. Què és, en resum, el món? Crec que la meva resposta seria la que es desprèn dels textos: un lloc tan trist com meravellós i, per sobre de tot, sorprenentment curiós.

Benvolguts lectors, quan escric aquest pròleg tinc exactament les mateixes sensacions i mantinc el mateix propòsit que quan escrivia els textos de «La Contra»: només aspirava que algú, en algun lloc, gaudís d’una bona història, encara que fos tan breu que només ocupés dos minuts de la seva vida. Amb això em conformaria. I, creieu-me, seria una gran fita. A la meva feina com a escriptor he hagut d’afrontar moltes vegades una pregunta recurrent: «Per què serveix la literatura?». Ara, gràcies a Homenatge als caiguts, en ja tinc la resposta. Perquè la gent s’ho passi bé, encara que només sigui durant una eternitat ínfima.

Homenatge als caiguts

El Nadal del 1971, una noia de disset anys, la Juliane Koepcke, volava en un avió de la companyia peruana Lansa. Durant el vol, un llamp va fer impacte contra l’aparell. La Juliane va sentir com la mare, que seia al seu costat, li deia: «Filla, això és el final». Després, una explosió terrible, i tot seguit es va veure en el buit, sola, a nou mil cinc-cents metres d’altitud i caient com un meteorit.

Deixem per un moment la Juliane Koepcke entre els núvols per fer-nos una pregunta: existeixen els miracles? No volem, ni molt menys, entrar en qüestions teològiques, sinó en la percepció que en tenen els protagonistes, perquè, encara que sembli increïble, la Juliane va sobreviure a la caiguda. Tres factors van ajudar-la: primer, uns vents ascendents van fer que es reduís la seva velocitat de caiguda; segon: la Juliane havia sortit projectada de l’avió lligada al seient gràcies al cinturó de seguretat, i tercer, va tenir la fortuna d’anar a parar a una àrea selvàtica. Els arbres eren tan frondosos que les branques i el respatller de la cadira van amortir el cop, i així va aterrar, després d’una caiguda lliure de gairebé deu quilòmetres... només amb un turmell trencat!

Però aquí no s’acaba l’odissea. Durant deu dies, la Juliane va vagar per la selva alimentant-se d’herbes i granotes. El seu pare, que era biòleg, li havia dit: «Filla, si algun dia et perds a la selva, busca l’aigua. Els rius et duran a rius més grans, i aquests a la humanitat, que és la vida». En qualsevol cas, s’entendrà que moure’s per la selva amb un turmell trencat no era gens fàcil.

Al desè dia, la Juliane ja no podia més. Va comptar fins a cinquanta cucs que li devoraven la nafra del turmell. Quan ja defallia, a la vora d’un riu, va veure una cabana buida. L’endemà hi va aparèixer un caçador:

—Senyoreta —li va dir—, només vinc per aquests paratges dos cops a l’any. Ha estat voluntat de Déu que l’hagi trobat.

Per al caçador, aquella coincidència en el temps i l’espai era la prova del miracle, però, i per a la principal beneficiària?

Avui en dia, la Juliane Koepcke és biòloga, com el seu pare. Quan li van preguntar si la seva salvació es devia a alguna gràcia divina, va replicar:

—A la selva Déu no té cap sentit. La selva només té sentit per als insectes.

Cap dictamen religiós canviaria l’opinió de la Juliane. Tampoc la del caçador peruà. Potser totes dues actituds honoren el gènere humà.

L’home que va ser feliç 

fins que va trobar or

El 1848, John Sutter era un nord-americà ric i feliç que posseïa terres, molins i diversos comerços a l’estat de Califòrnia. Però el 24 de gener d’aquell any, exactament a les 7.30 h del matí, un dels seus empleats, Jacob Marshall, va descobrir or a les seves terres. Sutter, que tenia coneixements químics, va fer diverses proves que no permetien cap dubte: allò era or i d’una puresa increïble. La frase que Sutter li va dir aleshores a Marshall mereix incloure’s en una antologia: «Si us plau, Jacob, no ho diguis a ningú».

Aquell mateix any Califòrnia rebia la immigració més tumultuosa que hagi conegut mai la història humana. Individus de tot l’hemisferi nord van arribar amb l’esperança de trobar-hi una mina. Havia començat la febre d’or.

Desesperat, Sutter va veure com els seus dependents abandonaven els comerços per provar fortuna a les muntanyes. Els seus jornalers fugien dels camps mentre les collites es podrien i, encara pitjor: hordes d’usurpadors nouvinguts li robaven les terres. Sutter va demanar la intervenció de l’exèrcit, però el destacament que va presentar-se per protegir els seus interessos va desertar en massa. Per anar a buscar or, és clar. L’exèrcit va enviar un batalló a detenir els soldats fugitius. També van desertar, fins a l’últim home.

El 1853, el filó mare de Califòrnia va assolir la seva producció màxima: 67.613.487 dòlars or de l’època. A Sutter no li va servir de res. Per aquesta època ja estava arruïnat i alcoholitzat. Diuen que va ser el mateix Marshall, penedit, qui va gravar l’última frase de Sutter a la seva làpida funerària: «Jo, John Sutter, vaig ser un home ric i feliç fins que van descobrir or sota els meus peus».

No matis l’enemic, compra’l!

Coneixen l’últim acudit jueu? S’acaba de fer pública l’astronòmica xifra que han costat les operacions militars al Líban i un humorista es pregunta si, en lloc de gastar-se tots aquells milions comprant bombes, no hauria estat més rendible oferir-los als milicians de Hezbollah a canvi que es rendissin.

O sigui, que fins i tot a la guerra li podem trobar una derivada positiva: que genera humor. Vet aquí una gran paradoxa: com més espant provoca un fet, més grans són les dosis d’humor que l’acompanyen. Si ho mirem bé, no hi ha ni un sol fet luctuós o dramàtic que no vingui seguit d’un reguitzell d’acudits. Pensem en l’atemptat de les Torres Bessones. Per increïble que sembli, l’endemà mateix que els avions s’estavellessin, a internet ja hi havia milers d’acudits.

Així doncs, el riure seria, sobretot, un mecanisme per tal d’exorcitzar allò que ens espanta i refusem. En canvi, quan un fenomen ja no ens fa por, els acudits sobre aquest fenomen esdevenen políticament incorrectes. Fa només uns anys, als mitjans de comunicació sovintejaven els acudits sobre bojos o marietes. Avui en dia, l’homosexualitat i les malalties mentals són vistes d’una altra manera; en conseqüència, aquesta mena d’acudits s’han esvaït, però la guerra encara ens fa por.

No he dit el nom de l’humorista jueu, més que res per no acusar-lo de plagi. Perquè almenys consta una anècdota idèntica de la Segona Guerra Mundial. I ja que ens referim a la Segona Guerra Mundial, no puc evitar explicar la que està considerada com la millor anècdota d’aquell conflicte.

Va passar al front del Pacífic. Un sergent es dirigia a un grup de marines que estaven a punt d’assaltar una illa en poder dels japonesos. El sergent els advertia que l’enemic seria el menor dels problemes. Es tractava d’una illa feréstega, amb un clima endimoniat, infectada per la malària i mil malalties tropicals, amb serps i escorpins amagats a sota de cada pedra, plovia de dia i de nit, sempre sota una calor terrorífica. Després de descriure les mil i una penalitats que esperaven la tropa, el sergent va demanar si hi havia preguntes. Un soldat va aixecar tímidament un dit i va dir: «Sergent, i no seria millor deixar aquesta illa als japonesos?».

Els dòlars de Moscou

Acabo de tornar de Rússia, i si hagués d’explicar l’estat psicològic del país em quedaria amb un fet que va passar el mes d’abril a Moscou, a l’estació de metro de Sokol. Mentre el tren circulava, el maquinista va tenir la visió insòlita d’una enorme barra metàl·lica que traspassava el sostre del túnel molts pocs metres per davant seu. encara pitjor: una segona barra estava perforant el sostre d’un vagó! Per si cal dir-ho, el conductor va frenar per impedir que tot el tren s’obrís com una llauna. Per fortuna, no van haver-hi danys personals: només va quedar convertit en una mena de cuc monstruós travessat per l’agulla d’un col·leccionista d’insectes.

El fenomen tenia una explicació. Les dues barres de ferro corresponien a les potes d’un gran plafó publicitari que s’estava instal·lant a la superfície. Alguns barris de Moscou n’estan tan saturats que sovint es col·loquen en espais no correctes; en aquest cas, en un lloc gens adequat per sostenir el pes d’una carcassa de dimensions descomunals. Per cert que, en una actitud molt poc heroica, quan els obrers van veure el desastre es van limitar a fugir a correcuita, i allí es va quedar l’anunci ensorrat, el metro traspassat i els passatgers al·lucinats.

Alguns en dirien capitalisme salvatge, però també és el signe d’un vitalisme que no acabem de percebre en la seva justa mesura. Les notícies que ens arriben de Rússia es limiten a pertànyer a dues grans categories: les dolentes i les nefastes. En canvi, els russos no tenen aquesta percepció del seu país. Més aviat pensen com els italians d’aquella Itàlia inflacionista quan el lema semioficial era: «Tant se val que a Itàlia li vagi malament mentre als italians ens vagi bé». Avui en dia ja no podria passar la segona anècdota que volia explicar i que es va viure a principis dels anys noranta. La gent començava a acumular dòlars aprofitant l’obertura financera, una situació molt propícia per als falsificadors. Un dia, la policia va detenir una banda que havien escampat milers i milers de bitllets falsos pel territori rus, però van haver de deixar-los anar. El que havien imprès eren bitllets de vint-i-cinc dòlars i, com és natural, ningú pot ser acusat de falsificar una moneda que, simplement, no existeix.

Què vas fer a la guerra, papa?

Si preguntéssim quin va ser el personatge més terrible del segle XX, molta gent contestaria que Adolf Hitler. Potser un dels aspectes menys conegut d’aquesta figura, tan tètrica, és la seva vida familiar. I encara és menys conegut que avui en dia queden familiars de Hitler vius.

El més pinxo de tots va ser el nebot Willy. Vivia a Anglaterra fins que el seu tiet Adolf va començar a fer-se famós. Willy torna a Alemanya amb l’esperança de treure’n profit, però Hitler l’ignora. Quan els nazis van conquerir el poder, Willy va insistir-hi però Hitler no va ser gaire generós. Tot el que va aconseguir va ser una feina com a venedor de cotxes de la marca Opel. Frustrat en les seves ambicions, Willy va tenir una idea que segurament no passarà als annals de la genialitat delictiva: fer xantatge a Adolf Hitler. Pel que se sap, va amenaçar-lo de revelar una suposada ascendència jueva de la família. Si tenim en compte la identitat de la víctima, haurem de convenir que Willy va tenir molta sort de sortir viu del III Reich.

Més tard, el trobem als Estats Units. Allà li publiquen entrevistes amb capçaleres tan pintoresques com: «Odio el meu tiet Adolf». Quan esclata la guerra amb Alemanya, s’allista voluntari a la marina nord-americana, on servirà en un destructor que combat els submarins nazis. Un cop llicenciat, s’instal·la a Long Island, es canvia el cognom, es casa i té tres fills: Alex, Louis i Brian. I aquí ve la part més tràgica de la història. Cap dels tres fills de Willy està casat ni té fills. Alguns afirmen que això és provocat per una mare molt dominant. D’altres fonts, però, parlen d’una històrica reunió familiar durant la qual els tres germans es van posar d’acord per extingir aquella branca de la maleïda descendència hitleriana.

Com tots els personatges tràgics, Alex, Louis i Brian inspiren compassió i alhora ens ofereixen una lliçó, perquè, al capdavall, quina culpa tenen ells que el tiet del seu pare fos la criatura més abominable del segle? Pel que fa a la lliçó, el destí dels tres germans ens recorda una cosa que acostumem a oblidar: que no som tan sobirans de les grans decisions de la nostra vida com voldríem ser. Decisions tan íntimes com ser pare poden dependre d’un atzar absolut. No som, com deia el filòsof, «yo y mis circunstancias». Més aviat seria al revés: «Mis circunstancias y, muy luego, yo». Això sí, s’ha de reconèixer que a la pregunta: «Papa, i tu què vas fer a la guerra?», la resposta de Willy devia ser extraordinària: «Fill meu, jo em vaig passar la guerra llançant càrregues de profunditat contra els submarins del tiet».

Quant pesa una bruixa?

Ara que els programes de temàtica paranormal estan tan de moda, bruixes incloses, estaria bé recordar un aspecte del qual no s’acostuma a parlar, i això és que, durant molts segles, milers i milers de dones van patir una mort cruel i tot plegat sota l’acusació d’uns crims perfectament imaginaris. Però com se sabia si una dona era una bruixa? Hi havia diferents proves, i totes perfectament legals.

La prova de l’aigua: es lligava la sospitosa de mans i peus i la llençaven a un riu. Si aconseguia sortir-se’n, allò era una prova dels seus poders i la duien a la foguera. En cas contrari, bé, Déu l’acolliria en el Paradís per compensar-la de l’error.

La prova del punxó: es punxava una piga amb un punxó. Si treia sang, la presumpta bruixa era innocent; si no, a la foguera. Però, per desgràcia, acostumaven a ser punxons trucats. Tenien la punta retràctil i no ferien mai.

La prova de la balança: es pesava la dona en una balança. Es creia que les bruixes volaven perquè eren molt lleugeres. Si la balança no marcava res, a la foguera. I, si marcava un pes normal, allò volia dir que la bruixa era prou poderosa per manipular l’aparell. O sigui que l’acusació sempre implicava una condemna.

I malgrat la tragèdia, és aquí on apareix un d’aquells episodis simpàtics de la història. A la localitat d’Oudewater, al sud d’Holanda, hi havia una balança pública de màxima precisió. De fet, aquesta fiabilitat era reconeguda més enllà de les seves fronteres. Conseqüència: a partir del segle XVI, Oudewater s’omple de dones de tot Europa que tenen por de ser acusades de bruixeria. Pelegrinen fins a Oudewater i tot per aconseguir un certificat de la seva famosa balança.

És una bonica història, però també és una història que ja perfila la nostra època. El més noble hauria estat substituir la irracionalitat per la racionalitat; en canvi, la balança d’Oudewater és un símbol que només vam optar per la tècnica. Fins avui en dia: no tenim febre quan ho diem nosaltres, ni tan sols quan ho diu el nostre metge; tenim febre quan ho diu el termòmetre.

En fi, no puc acabar sense referir un aspecte tragicòmic. És el següent: pel que sembla, moltes dones que arribaven a Oudewater després d’un llarg viatge, en l’últim moment dubtaven... i no s’atrevien a pesar-se. Que cadascú ho valori com vulgui.

Quan Stalin es deia Napoleó

Al Congo dels temps colonials hi havia un missioner que feia classes als nens africans. Un dia, un noi va lliurar la llibreta d’exercicis amb un nom propi afegit: Gerber Napoleó. El missioner, que coneixia la facilitat amb què els africans es canviaven el nom personal, va fer-li saber que Napoleó potser no era un bon exemple. «I no seria millor que et fessis dir d’una altra manera?», va advertir-lo amorosament. Dos dies després, l’alumne va tornar a canviar de nom: ara es deia Gerber Stalin.

Hi ha coses que semblen immutables. Naixem amb un nom que no hem escollit i el més segur és que morim amb ell. Per estrany que sembli, no és així a tot arreu. En alguns llocs, la gent es canvia el nom cada tres anys, tres mesos o tres dies, com vulguin. Naturalment, entre nosaltres això és inconcebible. Com podria gestionar-se una societat on els seus individus tinguessin el dret d’alterar la seva identitat? Seria el caos. O la falta de control per part del Poder. S’imaginen que avui ens diguéssim Lluís, demà, Òscar, i l’altre, Pepe o Gaston? O que, si la policia ens demanés la documentació, fos possible replicar «Perdoni, però el que està llegint, només és un paperot. El meu nom el decideixo jo, i avui em dic Salvador Puig Antich».

A la base del nostre immobilisme nominatiu hi ha tota una visió cultural. Hem estat educats en el culte al «jo». Cada dia fem que la nostra personalitat sigui més sòlida, més forta. En canvi, hi ha llocs on les persones es diuen com volen, i no com ho dicta la tirania dels papers. Llocs, en fi, on el nom no és una roca, sinó un riu que es mou i es transforma.

Quan era al Congo, jo també vaig ser víctima d’un cas similar al del missioner. Hi havia un africà que es deia Nike. Em pensava que era una corrupció de l’anglicisme Mike. M’equivocava. «Excusi —em va dir un dia—, però és que m’he canviat de nom. Ara ja no em dic Nike, ara em dic Adidas.»