DONEU LA BENVINGUDA A...
El senyor Mesell
La senyora Mesell
Myrtle Mesell
Y un DALLONSIS...
?
Aquesta és la història
d’una nena que ho tenia tot,
però que sempre en volia més.
Més i més
DALLONSIS!
De vegades, uns pares perfectament agradables poden tenir fills monstruosos.
Us presento la família Mesell.
Aquest és el papa, el senyor Maurice Mesell. Tal com fa pensar el seu nom, el senyor Mesell és una persona d’ordre. Li agrada dur sandàlies amb mitjons i no gosaria menjar-se un préssec en públic. El senyor Mesell és bibliotecari. Li encanten les BIBLIOTEQUES perquè s’hi viu amb silenci, tal com fa ell. Vet aquí un home que mai no li alçaria la veu a un gall dindi. Ni a cap espècie d’ocell, de fet.
Aquesta és la mama, la senyora Meredith Mesell. Du les ulleres penjades d’una cadeneta.
El moment més compromès de la seva vida va ser la vegada que va esternudar en un autobús, i tothom es va girar per mirar-la. Segur que no us sorprendrà saber que també és bibliotecària. La Meredith i el Maurice es van conèixer a la BIBLIOTECA. Tots dos eren tan extraordinàriament tímids que durant els primers deu anys no es van adreçar la paraula per bé que treballaven junts. Però un bon dia, al passadís de la secció de poesia, el Maurice i la Meredith es van enamorar. Al cap d’uns quants anys es van casar, i al cap d’uns quants anys més van tenir una nena.
Aquesta és la seva filla, la Myrtle. Potser sou dels que penseu que no hi pot haver res més dolç que una criatura. US EQUIVOQUEU DE MIG A MIG! Des del moment mateix de néixer, la Myrtle va ser un HORROR absolut. Tant se valia les coses que li donessin: que si xumets, que si peluixos, que si aneguets de goma... La nena no en tenia mai prou.
La primera paraula que va dir la Myrtle va ser «més», i la va articular el dia que va néixer. La petita Myrtle demanava més llet, tot i haver-ne engolit cinc bons litres. «Més» era la paraula que repetia la criatura una vegada i una altra.
—¡MÉS! ¡MÉS! ¡MÉS!
Com que eren Mesells de cognom i mesells per naturalesa, el Maurice i la Meredith no gosaven plantar cara a la seva filla monstruosa. La petita Myrtle aconseguia tot el que volia. Els pares li compraven joguines, joguines i MÉS joguines, i ella les feia miques de manera instantània. PIM-PAM!
—¡MÉS! ¡MÉS! ¡MÉS!
Quan va començar a caminar, el senyor i la senyora Mesell li van regalar llapis de colors, llapis de colors i MÉS llapis de colors. La Myrtle els va fer servir per guixar totes les parets.
NYAC!
Tot seguit, els partia en dos.
CRAC!
A mesura que es va anar fent gran, gran i més gran, el senyor i la senyora Mesell no van parar de donar a la Myrtle totes les galetes de xocolata que volia. Més, més i encara més. I això que la Myrtle era feliç escopint-ne les engrunes a la cara dels pares.
Van passar els anys. El senyor i la senyora Mesell tenien l’esperança que la seva filleta només estigués «passant per una fase» que acabaria superant. Però la nena no la va deixar mai enrere, aquesta «fase». De fet, el comportament de la Myrtle es va anar fent més i més dolent[1] amb el pas del temps.
Els desagradables zero anys es van convertir en l’insuportable un. Després van arribar els terribles dos i els tumultuosos tres. Quan es van acabar els espantosos quatre i els terrorífics cinc, van venir els vomitius sis i els rancuniosos set. I finalment van arribar els indignants vuit i els sorollosos nou.
Renoi si en van ser, de sorollosos! A nou anys, la Myrtle despertava els pares cada matí amb un concert d’udols...
Vull un munt de joguines!
Vull cent ninotets!
Vull una pila de monedes i bitllets!
La nena feia tant d’escàndol que la caseta dels Mesell tremolava literalment.
TRRRRRR!
Els llibres sortien volant de les prestatgeries.
Z I I I U! PATAM!
Els quadres queien de les parets.
ZAM! CATACROC!
El sostre s’esquerdava i en queien trossos de guix.
CREC-CREC-CREC! PLONC!
Els pobres senyors Mesell, tant ella com ell, queien del llit.
PAF! POF!
S’aixecaven de terra amb penes i treballs, i de seguida corrien a fer tot allò que els exigia la seva filla. Li ho donaven tot, a la Myrtle. Però ella mai no en tenia prou.
Ni de bon tros.
La nena sempre volia un altre
Amb el pas dels anys, l’habitació de la Myrtle s’havia anat omplint de tal manera amb les coses que els pares li regalaven, que amb prou feines s’hi podia entrar ni sortir-ne. La nena no parava d’exigir més, més i més coses, i per tant no parava de rebre’n més, més i més.
La Myrtle tenia com a mínim una cosa per a cada lletra de l’abecedari:
Un bonic Allotjament per a formigues. N’hi cabia més d’un milió.
Un Bumerang que no tornava. La Myrtle el va perdre en el primer llançament.
Una Campaneta, que la nena va col·locar al coll de la mama per poder-la localitzar més fàcilment.
Un Daixonses per raspallar el gos. Tot i que no tenia gos.
Un Elf.
Una Filera de titelles que representaven tots els reis i reines d’Anglaterra des del 1066 fins a l’actualitat.
Una col·lecció de Grava. Era la més gran d’Europa.
Un llescador Hipodèrmic de pernil. Tot i que detestava el pernil.
Uns patins de gel Immensos per a elefants. En tenia quatre.
Un Joier de vidre que contenia un rot del científic Albert Einstein.[2]
Un Kit d’escalfadors per als genolls.
Una Llonganissa de la sort que no li va portar fortuna.
Un Mapa de Bèlgica. Un país que, fet i fet, no tenia cap intenció de visitar perquè, en paraules seves, «era massa bèlgic».
La columna de Nelson tota feta de panses. A mida real.
Un munt d’Olibada. És una mena de dolç fet d’òlibes escaldades. Encara és més fastigós del que sembla.
Una Pintura d’un bocí d’aire. No s’hi veia gran cosa.
Un Quadrat ple d’arenes movedisses. Els nens que anaven a jugar a ca la Myrtle i la feien enfadar, ja els havien vist prou...
Una tanca de bardissa amb control Remot (que podia arribar a una velocitat de fins a dos quilòmetres per hora).
Una puça que ballava Salsa. Era tan petita que era impossible de veure.
Xampú de Tubercle. Feia que els cabells tinguessin una aroma «fresca com un tubercle».
Un Uniforme per a cucs. Només en feien de la talla petita.
Verí d’albergínia verinosa. Mortal de necessitat.
Un espremedor de Wombats. Ideal per fer un got refrescant de suc de marsupial.
Una funda de Xilòfon. La Myrtle no volia el xilòfon, només la funda.
El Yeti. Fa anys que no el veuen per l’Himàlaia perquè la Myrtle el tenia tancat dins del seu armari.
Fems de Zebra. Va ser l’única cosa que se li va acudir que comencés per zeta.
En canvi, una cosa que la Myrtle no tenia eren llibres. Encara que els seus pares eren bibliotecaris, ella els DETESTAVA, els llibres, i els trobava molt i molt A-A-A-V-O-O-O-R-R-R-I-I-I-T-S-S-S![3]
La nena posseïa tots aquests trastos, un univers d’andròmines, però tot i així encara volia alguna cosa més. El problema era que no sabia ben bé el què.
No endevinaríeu pas què va exigir la Myrtle per al seu desè aniversari. En el cas increïblement improbable que ho hàgiu endevinat...
Un parell de mitjons explosius.
Una balena de joguina, de mida natural, per a la banyera. Quan la hi ficava, tota l’aigua vessava.
Un globus amb la forma del Taj Mahal.
Una maquineta per desfer la punta dels llapis.
Un pèsol robot.
... la meva més sincera enhorabona. El premi és d’una lliura.[4]
El senyor i la senyora Mesell es van veure obligats a regalar-li totes aquestes coses que havia demanat per l’aniversari. Si no ho haguessin fet, la Myrtle hauria ensorrat la casa a còpia d’udols.
—Per molts anys, angelet bufó! —la van felicitar mentre la Myrtle, ajaguda al llit, estripava el paper de regal i els en llançava tot de boles rebregades al damunt.
RIS-RAS!
PLOF!
Uns instants després, ja tornava a demanar una cosa més. La diferència era que, aquesta vegada, la nena no tenia ni la més petita idea de quina havia de ser la cosa en qüestió. La Myrtle ja en tenia tantes que no se li acudia que al món hi pogués haver res que encara no tingués.
—va anunciar mentre esmorzava. La nena s’estava cruspint un bol descomunal de gelat de xocolata amb disset xocolatines incrustades i tot un oceà de xarop de xocolata al damunt. Sí, la Myrtle prenia xocolata per esmorzar. I per dinar. I per sopar. Que potser vosaltres gosaríeu dir-li que no?
El senyor i la senyora , que sucaven els seus bocinets de pa perfectament tallats en uns ous passats per aigua, van intercanviar una mirada de preocupació. Un «DALLONSIS»?
Què devia voler dir?
—Un «DALLONSIS», reina? —va preguntar la mama, deixant sobre la taula el llibre que llegia, Cent poemes per a senyores.
—Sí. Que ets sorda o què? Un DALLONSIS!
—I què és un DALLONSIS, reina? —va demanar el papa, deixant el llibre que llegia, Cent poemes per a senyors.
—No ho sé, però en vull un!
—Com s’escriu, això? —va preguntar la mama.
Amb la cara vermella com un titot, la Myrtle va esclatar de fúria.
—Que em preneu el pèl o què? Ves com s’ha d’escriure! D! A! L! L! O! N! S! I! S! Ho sentiu? DALLONSIS!
La nena va ventar un cop de puny a la taula de l’esmorzar per afegir-hi èmfasi.
PATAM!
Tota la vaixella va sortir volant i es va estavellar contra el terra.
—Recolliu els trossos! ARA MATEIX! —els va manar la nena.
De quatre grapes, sota la taula de la cuina, el senyor Mesell va xiuxiuejar a la seva dona:
—Què podem fer? La nostra adorable criatura vol un «DALLONSIS». Però no sé si un «DALLONSIS» és res. Em fa por que no sigui una seva invenció.
—Haurem de pensar algun DALLONSIS, vull dir alguna cosa, doncs —va respondre la senyora Mesell just abans de rebre l’impacte d’una coça al cul.
POF!
—AI! —va cridar.
—CALLEU, ALLÀ BAIX! —es va sentir una veu des de dalt—. Si no no podré sentir el meu pet!
P P P R R R R R R T !
—Ara sí.
El pànic s’havia apoderat del senyor i la senyora Mesell. Si no aconseguien un «DALLONSIS», tindrien PROBLEMES.
I DELS GROSSOS.