Pròleg
Traduir, moure conversa

Traduir Virginia Woolf al català pot ser qualsevol cosa tret d’un gest innocu o innocent. No només perquè tenim entre mans l’obra d’una escriptora pionera en tants sentits, una prosa enlluernadora i sovint desconcertant, un fil de discurs que bascula entre la part més fonda del subconscient i una racionalització acurada i precisa. No; traduir Woolf al català, a la tercera dècada del segle XXI, és afegir una puntada més al repuntar quasi constant que ha unit aquesta autora a la nostra llengua —i gosaria dir que, també, a la nostra cultura i litera­tura.

Virginia Woolf (Londres, 1882 - Lewes, 1941) va començar a publicar novel·les quan el públic català no tenia l’anglès com a principal llengua de cultura. És per això que és rellevant que, només cinc anys després de la seva publicació en anglès, La senyora Dalloway (1925) ja estigués traduïda al català. S’encarregà d’aquesta empresa Cèsar August Jordana, i va ser l’editorial Proa la que la posà a l’abast dels lectors a la col·lecció «Els d’Ara»; la catalana era la tercera llengua a què aquesta obra es traduïa, en paral·lel a l’alemany i al francès.

Pocs anys després, ja en plena guerra, aparegué la versió catalana de Flush. Una biografia. Aquella novel·leta escrita des del punt de vista del cocker spaniel de la poeta Elizabeth Barrett Browning, que Woolf afirmava que havia escrit per «desembafar-se» del procés d’escriptura de la mastodòntica Les ones, emprenia el seu camí en català l’any 1938 a Rosa dels Vents, en traducció de Roser Cardús. Poc després, callava...

Van haver de passar pràcticament quaranta anys —els de la dictadura, si fa no fa— perquè la conversa es reprengués: primer fou Maria-Antònia Oliver, amb la seva traducció d’Els anys (1973), a la qual seguiren Orlando. Una biografia (1985) i Les ones (1989); després Helena Valentí, amb la novel·la El far (1984) i amb Una cambra pròpia (1985), assaig fundacional del feminisme a Occident. També Jordi Fernando i la seva nova traducció de Flush (1988); i Marta Pera Cucurell, amb la darrera novel·la de Woolf, Entre els actes (1989), o bé el conte «La marca de la paret», recollit al volum Dos relats (2021), amb Leonard Woolf. S’hi afegí Núria Font amb una edició per a infants del conte La cortina de la mainadera (2006). Després arribà Dolors Udina, que va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció per la seva nova i deliciosa La senyora Dalloway (2013), recentment recuperada per aquesta mateixa casa, a la qual també han seguit el llibre de proses Un esbós del passat (2018) i el cèlebre Diari d’una escriptora (2022). Més recentment, han aparegut una altra selecció dels Diaris (2022) de l’autora, traduïts per Carlota Gurt, i la nova traducció de Xavier Pàmies de Cap al far (2022).

El sentit d’aquesta enumeració no és només el de treure pit d’una relativa normalitat —i per què no dir-ho, de la notable qualitat, excel·lent en alguns casos— en les traduccions que s’han fet de Woolf al català durant les darreres dècades. També ho és mostrar fins a quin punt la seva obra ha estat llegida amb una certa continuïtat a casa nostra d’ençà dels anys setanta i vuitanta i l’impacte que això ha tengut. Poques autores com Virginia Woolf han trobat en la cultura catalana tantes veus i obres que hi volguessin dialogar, dins o fora de la noció unidireccional i potser caduca d’«influència».

Un bon exemple d’aquest diàleg és el cas del massa oblidat Carles Soldevila, que, en els mateixos anys en què Woolf encetava el seu període més popular, publicava la trilogia composta per Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1932), tres nouvelles que són, a més d’una excel·lent mostra dels camins que hauria pogut emprendre la narrativa catalana si no hagués patit l’estroncament del règim franquista, tres monòlegs interiors paral·lels al naixement del flux de consciència woolfià. El cas de Maria-Aurèlia Capmany és més visible i evident: a més d’emmirallar-se en Woolf al llarg de tota la seva trajectòria com a escriptora —i com a «dona pública», com es definia ella mateixa amb ànim provocador—, Cap­many va voler anar més enllà i va homenatjar o anostrar culturalment una de les novel·les més complexes i vi­sionàries de l’autora, Orlando. Una biografia (1928). I la va anostrar, literalment, ja que el personatge protagonista de la novel·la, Quim o Quima, segons el moment, no només és un reflex de l’Orlando woolfià i els seus canvis de gènere, sinó que en el cas de Capmany la novel·la també troba el seu context espaciotemporal en els territoris de parla catalana: Formentera i Ramon Llull, Barcelona i els comtats catalans, el primer Ateneu Barcelonès, la guerra... Al pròleg de Quim/Quima (1971), adreçat a una Woolf ficcionada, Capmany assumeix aquesta reescriptura:

[P]er fi m’he decidit a usar el tu maleducat i a escriure’t perquè m’he decidit a seguir el teu consell i m’he inventat un personatge que és un calc del teu Orlando. He comprès a tan llarga distància, ara que ja fa tant de temps, tot allò que em vas dir aquella tarda que et vaig venir a veure. Em vas dir, ho recordo molt bé, unes paraules que llavors no em varen semblar gaire clares. Vet aquí el que em vas dir:

—Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa. Pots repetir tranquil·la el mateix vestit, la roba dibuixarà sobre el teu cos uns plecs inimitables, i el perfum, el mateix perfum sobre la teva pell bruna, farà una altra olor.[1]

Val a dir que, més enllà d’aquesta correspondència creativa, Capmany també fomentà bona part de les traduccions esmentades més amunt, amb la curiositat que ella, que va fer nombroses traduccions en aquells anys, no en va acabar signant cap de l’autora.

Altres noms que conversen amb Woolf des de la literatura catalana són el de Mercè Rodoreda, que admeté la influència de l’autora londinenca al costat de la de Marcel Proust o de Thomas Mann; Antònia Vicens i el seu Gelat de maduixa (1984), un flux de consciència coral entre les persones que assisteixen al funeral d’una jove, o Ànima de gos (2009), la seva fins ara darrera novel·la, que com Flush retrata el dia a dia d’un home —un assassí de dones— a través del seu ca; també Olga Xirinacs, que a la novel·la Al meu cap una llosa (1985) reflexiona sobre les possibles causes del suïcidi de Woolf; o bé Maria-Mercè Marçal, que al volum Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997) (2004), a cura de Mercè Ibarz, fa visible l’enorme influència de Woolf en el seu pensament; la poeta i assagista Marta Pessarrodona també li ha dedicat dos estudis, Virginia Woolf in the Midlands (2004) i Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (2010); hi ha Maria-Antònia Oliver i els seus contes canins «Mel» i «Blanqueta», a Colors de mar (2007); els llibres de poemes Orlando natural (2010) i Ouse (2016), de Mireia Vidal-Conte, aquest darrer amb el fatal nom del riu on l’autora es llevà la vida, i també Maria Victòria Secall i el seu El dia que va néixer Orlando (2018); o bé Irene Solà i el panteisme arrauxat de les veus narratives que ara són un animal, ara un conjunt de bolets, ara uns núvols, de Canto jo i la muntanya balla (2019), especialment el capítol «La Lluna», narrat des de la perspectiva de la gossa d’un dels personatges...

La llista és interminable, i és per això que no aspira a ser exhaustiva; sí que pretén, però, mostrar fins a quin punt una part considerable de la nostra literatura és deutora o ha pretès moure conversa amb l’obra narrativa i de pensament de Virginia Woolf.

Sempre he concebut l’escriptura com una mena estranya de conversa. Una manera de reconèixer, de matisar, de versionar, de respondre o fins i tot d’impugnar alguna cosa que algú ha escrit, dit o pensat abans. I pens que és aquesta conversa, aquesta correspondència moltes vegades callada però gairebé sempre latent, la que basteix i fa créixer una cultura sana i complexa. Conversar amb Woolf, doncs, és una manera més de fer universal, més normal, la cultura catalana. I jo mateix no només ho he experimentat com a escriptor i com a lector apassionat dels seus llibres, sinó ara —gràcies a La Magrana i al meu bon amic Manel Haro, qui feu de vincle entre l’editorial i un servidor— també com a traductor.

Quan Joan Riambau, editor de La Magrana, em va proposar que traduís algun autor que m’hagués influenciat o que m’interessàs especialment, en la seva aposta per publicar traduccions d’autor —és a dir, traduccions fetes més per escriptors que no pas per traductors d’ofici—, no m’ho vaig pensar dues vegades: havia de ser Virginia Woolf. Amb ella i amb el Gelat de maduixa d’Antònia Vicens havia emprès l’exploració de la tècnica del flux de consciència que va culminar en la meva primera novel·la, El dia que va morir David Bowie (2016). Woolf i la seva recerca d’altres maneres d’interpretar el llegat literari silenciat de les dones a Una cambra pròpia havien estat la principal inspiració a l’hora de confegir l’antologia Amors sense casa. Poesia LGBTQ catalana (2018). Ariel i els cossos (2019), la meva segona novel·la, era tota ella una resposta o un homenatge al mite orlandià des dels plantejaments dels estudis de gènere contemporanis: la naturalesa fluida i esquiva del gènere i les maneres amb què la literatura la pot —o no— representar i subvertir. Fins i tot la meva darrera novel·la, Les altures (2022), deu a Woolf la pluralitat i la raresa de les veus narratives que conté, entre l’omnisciència i la subjectivació més absoluta; en especial «La puresa» i el personatge d’Anna Maria Smith, que són un homenatge al conte «El vestit nou» de Woolf, recollit en aquest mateix llibre.

Woolf, doncs. Sí. Però quina? La tria no era evident, ja que en cap cas pretenia esmenar la plana a les traductores que m’havien precedit: a elles devia bona part de les lectures que havia fet de l’autora, amb algunes excepcions de lectures que havia fet de l’original. Va ser aleshores que vaig pensar en els contes: en català tenim al nostre abast pràcticament totes les novel·les de Woolf, algunes en més d’una versió, i també Una cambra pròpia, però no els seus contes, tret de comptades excepcions. Calia, doncs, posar-hi remei, i fer-los un vestit a mida, com el de Mabel Waring a aquest «El vestit nou», en aquesta edició personal i que aspira a ser una mica transferible: la d’un escriptor que tradueix o la d’un traductor impostor que, des de la pròpia escriptura, pretén acostar una mica més la nostra literatura a la de Virginia Woolf.

Els contes que trobareu a La senyora Dalloway a Bond Street són, sobretot, relats de societat; és d’aquí, que ve el subtítol. Més concretament, són contes escrits en paral·lel o en els anys que precediren l’escriptura de La senyora Dal­loway, i que hi connecten més o menys: alguns, amb la presència o l’aparició de la seva mateixa protagonista, com a «La senyora Dalloway a Bond Street», en què el que curiosament Clarissa decideix que comprarà són uns guants, i no les cèlebres flors; d’altres, senzillament, hi connecten per aquell aire de família que amara l’univers de les festes i els esdeveniments, de la vida en societat, una qüestió que obsessionà Woolf de cap a cap de la seva trajectòria. A La senyora Dalloway a Bond Street, doncs, hi treuen el cap la mainadera de la senyora Lugton, un conte que un dia formà part de La senyora Dalloway, i també un grup de noietes que podrien ser perfectament les filles dels convidats a la seva festa; s’hi convoquen la invitació mai feta a Humphry Hammond i l’ombra allargada del que ha quedat per dir; hi són Prickett Ellis i Richard Dalloway, el marit de Clarissa, en el seu paper d’amfitrió; també la inseguretat de Lily Everit i de Mabel Waring davant la tirania del proïsme, que potser avui anomenaríem «patriarcat»; o el deliri lluminós que neix en l’escolta d’un quartet de corda, o la passejada mental en què pot desembocar l’observació d’una pintura campestre a l’oli, o...

Són, els contes de Woolf, textos plens d’una angoixa fonda i alhora d’un vitalisme aferrissat. És com si les ànsies de morir i de viure hi creixessin a pas conjunt. La individualitat, la pertinença certa i dolorosa a una col·lectivitat difícil de definir, la vulnerabilitat, la impossibilitat de comunicar la complexitat de la vivència pròpia a través del llenguatge o la tibantor dels vincles i de les jerarquies socials són algunes de les constants que acaben de relligar aquest volum, que he traduït des de l’admiració a una autora i des de la consciència de la conversa que la meva llengua, la meva literatura, hi han mantengut durant gairebé un segle.

A la que és potser la frase més coneguda de l’autora, la senyora Dalloway diu que ella mateixa comprarà les flors. En el conte que obre aquest conjunt, Clarissa es contradiu a si mateixa i el que va a comprar són uns guants. És així, com m’agrada pensar en La senyora Dalloway a Bond Street: una altra manera de llegir i d’acostar-se al mite com si li poguéssim veure els doblecs, els traus i els descosits des d’una perspectiva privilegiada. Una altra manera de traduir, que al cap i a la fi és moure conversa.

SEBASTIÀ PORTELL,

Barcelona i ses Salines, estiu del 2022