Amb aquesta edició que aplega en dos volums tots els contes de Pere Calders, i fins i tot alguns inèdits o mai recollits en llibres, Rosa dels Vents acull de nou en el seu catàleg un dels autors capitals amb que Josep Janés va inaugurar aquest segell editorial el 1936.

Les il·lustracions d’Ignasi Font, d’una delicadesa extraordinària, enriqueixen aquesta bella edició que captivarà els lectors de Calders i farà descobrir un dels grans escriptors catalans a aquelles persones que encara no l’han llegit.

Aquest volum, Contes (1936-1968), inclou els llibres El primer arlequí (1936), Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l’alta vall (1957), Aquí descansa Nevares (1967), Demà, a les tres de la matinada (1959), els «Contes diversos» inclosos a Tots els contes (1968), i diversos textos inèdits.

El volum Contes (1978-1992) reuneix els llibres Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s’aprofita (1983), De teves a meves: 32 contes que acaben més o menys bé (1984), Un estrany al jardí (1985) i L’honor a la deriva (1992).

Ressenyes:
«L’home que ens va despertar la imaginació, aquest autor àcid i tendre alhora, és ja un gran clàssic disposat a sorprendre’ns un cop més.»
Carles Capdevila, Ara

«Pere Calders tenia una voluntat desdramatitzadora que, en la seva literatura, ha portat fins a les seves últimes conseqüències. I, naturalment, aquesta voluntat es complementa amb l’exercici de l’ofici d’escriptor des d’un rigor derivat del respecte que mereix el lector. Pere Calders era dels que creuen que un escriptor ha de fer-se llegir i que, per tant, ha d’escriure obres divertides i amenes.»
Agustí Pons, Avui

«Vaig començar a descobrir Pere Calders, a llegir-lo i a apassionar-m’hi fa quinze o setze anys. En un llibre de cobertes verdes que duia per títol Tots els contes […]. Amb un altre escriptor que també admiro, Francesc Trabal, va ser encara pitjor. No el vaig descobrir de debò fins fa potser tretze anys. […] Tant en un cas com en l’altre m’hauria agradat llegir-los quan encara era una persona tendra, en període de formació, i no als vint-i-tants anys, quan un, de fet, ja està bastant format, o com a mínim no és tan mal·leable. Vaig llegir Calders després d’haver-me atipat de llegir sud-americans i nord-americans, i quan pensava que aquí no hi havia res que s’hi assemblés, perquè els escriptors seguien la norma de l’època: un realisme estricte i gairebé obligatori. M’hauria agradat descobrir-los de més petit, sí.»
Quim Monzó, a De Rusiñol a Monzó: humor i literatura (1996)

Ressenyes:
«L’home que ens va despertar la imaginació, aquest autor àcid i tendre alhora, és ja un gran clàssic disposat a sorprendre’ns un cop més.»
Carles Capdevila, Ara

«Pere Calders tenia una voluntat desdramatitzadora que, en la seva literatura, ha portat fins a les seves últimes conseqüències. I, naturalment, aquesta voluntat es complementa amb l’exercici de l’ofici d’escriptor des d’un rigor derivat del respecte que mereix el lector. Pere Calders era dels que creuen que un escriptor ha de fer-se llegir i que, per tant, ha d’escriure obres divertides i amenes.»
Agustí Pons, Avui

«Vaig començar a descobrir Pere Calders, a llegir-lo i a apassionar-m’hi fa quinze o setze anys. En un llibre de cobertes verdes que duia per títol Tots els contes […]. Amb un altre escriptor que també admiro, Francesc Trabal, va ser encara pitjor. No el vaig descobrir de debò fins fa potser tretze anys. […] Tant en un cas com en l’altre m’hauria agradat llegir-los quan encara era una persona tendra, en període de formació, i no als vint-i-tants anys, quan un, de fet, ja està bastant format, o com a mínim no és tan mal·leable. Vaig llegir Calders després d’haver-me atipat de llegir sud-americans i nord-americans, i quan pensava que aquí no hi havia res que s’hi assemblés, perquè els escriptors seguien la norma de l’època: un realisme estricte i gairebé obligatori. M’hauria agradat descobrir-los de més petit, sí.»
Quim Monzó, a De Rusiñol a Monzó: humor i literatura (1996)