nes eren adolescents, en morir la seva germana petita de tuberculosi. Amb en Roger desaparegut, i ells sense fills, la saga dels Mascarell s’acabava abruptament.

És clar que per al món que els havia de sobrevenir...

En Vicenç el va estrènyer amb totes les seves forces. —Deixa’m... que pugi... a veure-la —va barbotejar.
—No —el va abraçar encara més fort el seu germà gran. —No és just.
—Res no és just, però les coses són com són.
—Què... li diràs?
—Res, de moment. Després ja ho veurem. Quan això s’acabi i siguin físicament a Barcelona, ja hi haurà temps.

—T’ha demanat...?
—Sí, l’última vegada fa un parell de minuts.

L’abraçada es va perllongar, va esdevenir pura energia, vasos comunicants de sentiments que anaven i venien en un flux harmònic però intempestiu. Un milió d’escenes, imatges, paraules i moments van desfilar pels seus caps, resumint una vida en comú.

Els va costar separar-se.

Ho van fer mentre algú començava a pujar per l’escala parlant en veu alta, tot sol.

6

Per alguna estranya raó, impossible de calibrar en la seva situació, una de les petites coses a les quals s’aferrava dia a dia era llegir els diaris. Primer creia que es devia a la seva deformació professional, a la seva set de coneixements, de saber què passava i també per què i com. Amb el deteriorament de la guerra i el declivi de Barcelona, això ja no era més que una excusa. Tots els diaris anaven plens de paraules heroiques i arengues polítiques. Mantenir alta la moral equivalia a mentir, o a filar encara més prim amb la demagògia. Cada article era un clam en el desert dels seus cors, una manera de dir «no estem sols».

Però ho estaven.

Barcelona era una dona solitària i perduda, abandonada, a punt de ser violada.

Va obrir El Socialista i es va aclarir la vista amb l’últim fragment de llum que li quedava a casa. Les paraules, boniques, vives, van ressonar per les parets seques de la seva consciència.

Des de l’inici de la guerra estem en possessió de l’últim trumfo, i no el deixarem escapar; no ens en desprendrem mai. El veiem i estem segurs de la victòria que comporta.

Per això la vicissitud ens amarga, però no ens descoratja, sinó que augmenta el nostre odi i la nostra combativitat, i no hauríem de tenir l’esperança de la victòria i continuaríem aferrats a la nostra voluntat d’independència. Sortosament, aquest tràngol no ha arribat ni arribarà. La fe mou muntanyes. En l’espanyol és immensa i, pel fet de ser així, mou la consciència universal, projectada de manera que cau damunt l’invasor, amb un pes que acabarà esclafant-lo.

A la pressa d’ells hi oposem la nostra pacient tasca de desemmascarar-los cada dia, cada hora, fins que els arribi el moment de l’asfíxia. Aquest instant s’acosta, tot el seu aparat bèl.lic no els servirà per aturar el que és fatal i inevitable que els arribi. Això sense cap mena de dubte.

—Què diu el diari? —va preguntar la Quimeta.
—Les mateixes coses de sempre.
—I què són les mateixes coses de sempre?
—Que guanyarem.

La seva dona va fer una pausa.
—I del racionament, en diu res?

En Miquel Mascarell va mirar les escasses quatre pàgines. —No.
—Mira que bé.
—Et preparo alguna cosa?
—Ja saps que no tinc mai gana. És per tu.
—A mi m’ha convidat a sopar el comissari en cap.

El va escrutar amb aquell to burlesc que tant li agradava a ell i va forçar el somriure.

—El comissari en cap —va esbufegar donant-se un moment de respir per damunt del dolor, sempre present en fer-se fosc, per recordar-li que dormir continuaria sent una utopia.

En Miquel Mascarell va intentar tornar a llegir, però ja no va poder. Ni amb ulleres.

—Hi ha un cul d’espelma —va estar amatent ella.
—No val la pena —es va resignar ell.

Es va aixecar i llavors la Quimeta l’hi va demanar, com si hagués esperat el moment oportú.

—M’ajudes a arribar fins al llit?

No li va preguntar si li feia mal. La resposta sempre era la mateixa. «Una mica.» Tampoc no la va renyar per no haver-l’hi demanat abans. Els codis entre ells formaven part dels seus papers. La malalta-que-no-vol-molestar, i fins i tot espera morir sense gaires problemes, i el cuidador-prudent-que-intenta-ferho-tot-fàcil. Es va aixecar, va tenir cura que la seva dona es posés dreta i a continuació, pas a pas, la va acompanyar fins a l’habitació de matrimoni. En esfondrar-se sobre el llit, immersa en una ranera que no devia ser gaire diferent de la de l’agonia final, en trencar-se el darrer sospir al pit, el seu cansament es va fer evident. No es va molestar a despullar-la. No valia la pena ferla patir més. Despullar-la a la nit equivalia a vestir-la al matí. Més dolor. Es va limitar a descalçar-la, tapar-la amb les mantes i acotxar-la amb cura. A vegades es quedava al seu costat, li agafava les mans, li acaronava el front o s’ajeia ja al seu costat, per fer-li companyia. En altres ocasions, cada vegada menys per la manca de llum a l’hivern, li llegia un llibre.

La Quimeta va tancar els ulls i ell va tornar a la sala menjador. No tenia son.

Pensava en el seu germà i la seva dona, en la fugida, en l’exili. Però també en la Mercedes Expósito i la seva mare.

Tant de bo la noia ja hagués tornat a casa, amb l’excusa que fos, plorant o somrient feliç, segons el color de la seva escapada. Tant de bo en algun lloc algú se n’anés a dormir en pau. Va alçar els ulls i la seva mirada no va aconseguir travessar els cartrons que cobrien els vidres. Eren com els barrots d’una presó.

No sabia què fer.

L’endemà no havia d’anar a la comissaria.

La seva única feina consistia a cuidar al màxim la Quimeta. Va tornar a pensar en la Reme i la seva filla.

Era «una feina»?

En aquell moment, el corrent elèctric va reaparèixer misteriosament. Ho va aprofitar. Es va acostar a l’aparell de ràdio i el va engegar. Era bo. Tant, que escoltava emissores molt llunyanes, franceses, fins i tot àrabs, depenent de la meteorologia i sempre a la nit. A vegades també captava llengües molt més desconegudes, possiblement eslaves. Rússia parlant als companys de la gairebé esgotada Espanya. Va moure el dial amb la mà buscant alguna novetat, música, el que fos per tal d’aïllar-se de tot.

No ho va aconseguir.

L’única veu clara que va trencar el silenci provenia de l’«altra banda», dels assassins de la democràcia i la República. El to era tan esperpèntic i dur com si es tractés d’un aprenent del diabòlic Queipo de Llano.

—«... per la qual cosa l’ofensiva de les tropes del Generalíssim Franco sobre Catalunya ha començat aquest matí, principalment al sector ocupat pel XII Cos d’Exèrcit, comandat pel comunista Etelvino Vega Martínez. Pel riu Segre, a vint quilòmetres al nord de la confluència amb l’Ebre, a Mequinensa, han atacat el Cos Italià i el Cos de Navarra, sota el comandament dels generals Gastone Gambara i José Solchaga Zala, respectivament. Un cop creuat el riu, els defensors, sorpresos, claudiquen immediatament després de ser abandonats de manera covarda i cruel pels seus oficials. Així, doncs, el front ha quedat trencat el primer dia de la nostra decisiva ofensiva per l’alliberament de Catalunya...»

L’alliberament de Catalunya.

Per què els «salvadors» sempre «alliberaven» segons les seves creences i circumstàncies, encara que els «salvats i alliberats» no ho volguessin?

Queipo de Llano havia dit: «De Madrid en farem una ciutat, de Bilbao una fàbrica, de Barcelona un solar».

Arrasar-ho tot.

Com el 1714.

Aquesta era l’última veritat.

Va apagar la ràdio. No eren les millors notícies, tot i que hi havia el dubte que fossin tan falses com els crits de victòria republicans.

—Miquel...

Es va aixecar de seguida. El cridava molt poques vegades, però quan ho feia era per motius seriosos. Va entrar a l’habitació amb l’angoixa mal dissimulada a les faccions.

—Perdona, és que volia una mica d’aigua.
—Ara mateix te’n porto.

Va anar a la cuina. Omplien el càntir a la font de la cantonada. La Quimeta deia que el gust de l’aigua al càntir de pisa era molt millor. Va tornar amb un got a la mà.

—Pren-te-la a poc a poc que és molt freda —li va aconsellar.

La va ajudar a incorporar-se una mica i va permetre que fos ella mateixa qui en begués un parell de glops. Després l’hi va deixar al costat, a terra, perquè pogués accedir-hi simplement allargant la mà, si bé el necessitava a ell igualment per beure amb un mínim de comoditat. En deixar-la novament repenjada al coixí es va trobar amb els seus ulls, sempre lúcids sota el temporal anímic.

—Ets un bon policia —li va dir.
—Gràcies.
—Molta gent et deu favors.

I molts l’odiaven, tot i que mai no s’havia ficat en gaires problemes ni s’havia significat en res d’especial, però això no l’hi va aclarir.

—Algú t’ha d’ajudar, no?

No es tractava del fet que no hagués demanat mai un favor a ningú. Es tractava que tots aquells als qui podia recórrer anaven cap a la frontera, amb el Vicenç i els Soler.

—Hi haurà molt caos.
—Tu i el teu caràcter —va panteixar la Quimeta.

—Tu i la teva fe il.limitada en mi.
—Ets capaç de treballar fins a l’últim moment.

Una altra vegada la Reme, i la Merche, i el seu maleït sisè sentit.

—La farem petar tota la nit?
—Què deia la ràdio?

El càncer la devorava a mossegades brutals, però encara tenia l’oïda fina per a certes coses.

—Que s’està lluitant acarnissadament al Segre, a Mequinensa...

—Quants fills hauran de caure encara per res?

A vegades se sentia atrapat, fes el que fes, digués el que digués.

—Descansa.

Va semblar més una ordre que no pas una recomanació. —No passis la nit en blanc —va sospirar la seva esposa mentre ell caminava cap a la porta de l’habitació—. Després, de dia no hi ha qui t’aguanti.

Dia 2

Dimarts, 24 de gener de 1939

7

Els diaris del matí no diferien gaire dels del dia anterior. Arengues i arguments per a la resistència, sempre basats en una fe cega en la victòria. La principal notícia era la resolució del Consell de Ministres en què es declarava l’estat de guerra en tot el territori de la República, com li havia avançat l’Amadeu Sospedra. La nota oficial manifestava que, reunit el govern, el diumenge 22 de gener, sota la presidència del doctor Negrín:

... S’ha acordat mantenir la residència de l’executiu a Barcelona, si bé des de fa temps s’han pres les mesures necessàries per garantir, davant qualsevol eventualitat, el treball continu de l’administració de l’Estat i de l’obra de govern, i preservar-les de les pertorbacions inherents a les contínues agressions aèries de què és objecte la capital catalana.

S’hi afegia que

... el Consell de Ministres ha examinat la situació creada per l’ofensiva dels invasors rebels, i ha acordat nomenar una ponència formada pel ministre de Treball, el conseller d’Assistència Social de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, per procedir a organitzar l’evacuació ordenada i metòdica de la població civil afectada per les obres de fortificació i defensa.

La reunió, que havia començat passades les deu de la nit del diumenge, va finalitzar a la matinada del dilluns 23 de gener. El que ja se sabia es convertia en lletra impresa dos dies després.

A en Miquel Mascarell li va semblar una notícia tardana. L’èxode barceloní feia que la resta semblés antic, irrellevant. La distància entre la realitat i l’ansietat es feia abismal. El bàndol militar no era gaire diferent. Juan Hernández Saravia, general de l’exèrcit, comandant del Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, feia saber:

Que el govern, en virtut de la facultat que li confereix l’article 42 de la Constitució i pel Decret publicat a la Gaseta d’avui, ha acordat declarar l’estat de guerra en tot el territori de la República.

Queden suspesos a l’esmentat territori els drets i les garanties que es consignen als articles 29, 31, 34, 38 i 39 de la Constitució de la República.

Durant el temps d’aquesta suspensió, regirà la Llei d’ordre públic.

Les autoritats civils continuaran actuant en tots els negocis de les seves respectives competències que no es refereixin a l’ordre públic, i es limitaran pel que fa a aquest a les facultats que l’autoritat militar els delegui i deixi expedides.

Transcorregudes vint-i-quatre hores des de la publicació d’aquest ban, s’aplicaran les penes del Codi de Justícia Militar.

Llegia tot caminant. Ja era un expert a fer-ho, sense ensopegar, sense caure de la vorera o ficar el peu en un sot. Feia massa temps, multiplicat tot pel desenvolupament negatiu del conflicte, que duia a terme la seva feina caminant, anant d’un costat a l’altre de Barcelona, a vegades a un pas que se li feia etern, però necessari per no alterar en excés la seva delicada salut. La seva fama d’home tranquil, taciturn, de gest greu i de poques alegries, agreujada des de la mort d’en Roger, convergia ara en aquella amarga espera.

Cada pas, de fet, era com si el fes en cercle.

No anava enlloc.

Encara que treballés, o ho fes veure, o s’ho pensés.

El carrer on vivia la Reme era estret i tenia nom de sant: Sant Gabriel, a l’esquerra de Salmerón segons per on es pujava. Tallava la Travessera de Gràcia, si bé el tram inferior era molt més petit que el superior. No recordava haver tornat a passar per allà des de l’última vegada que es va emportar la mare de la Merche. La casa de la cantonada havia caigut, de vella o per una bomba cega, i dificultava el pas. Va salvar la runa que ningú no tenia intenció de retirar i es va orientar per darrera vegada. En el seu fur intern no deixava de dir-se que allò era una pèrdua de temps, que la noia devia haver tornat la nit anterior, i encara que no fos així... qui no li deia que a hores d’ara feia camí cap a la frontera, amb un nòvio de qui la seva mare no sabia res?

—Tant se val! —va pensar en veu alta.

No li agradava parlar sol. I cada vegada ho feia més. Sobretot pel carrer, en les seves llargues caminades a l’encalç d’una informació o seguint una investigació.

—Tant és cremar les hores mortes d’una manera o d’una altra. No arribarien pas en to de pau. Primer sí, triomfals, prometent serenitat, menjar, obrint els braços. Però després... Quan un conqueridor ha estat magnànim amb el vençut? Era igual que visquessin en la primera meitat del segle xx. La barbàrie sempre era la mateixa. A l’Antiguitat, els exèrcits entraven a matadegolla. Arrasaven, saquejaven, violaven, mataven i cremaven tot el que trobaven al seu pas. Ara el grau de civilització quedava a mercè de l’odi i la seva dimensió. Igual que el 1714. Es tractava d’exterminar un poble.

—Per això vas haver de morir, fill.

No, en Roger havia mort per defensar la legalitat, la República, la democràcia...

A qui volia enganyar?