1

Caldo de col —Però és que l’àvia és taaan avorrida —va dir en Ben. Era un fred vespre de divendres del mes de novembre, i com sempre estava escarxofat al seient del darrere del cotxe dels seus pares. Una vegada més, es disposava a passar la nit a casa de la seva àvia—. Tota la gent gran ho és.

—No parlis així de l’àvia —va dir el pare amb poc convenciment, amb la panxa botida enclastada al volant del petit cotxe familiar de color marró.

—No m’agrada gens estar amb ella —va protestar en Ben—. La tele no li funciona, només vol jugar a l’Scrabble i fa pudor de col!

9

L’àvia gàngster —Home, la veritat és que sí que fa pudor de col —va dir la mare, mentre es resseguia els llavis amb un llapis perfilador.

—No m’ajudes gaire, estimada —va mussitar el pare—. Com a molt, com a molt, a casa la meva mare, hi fa una lleugera olor de verdures bullides.

—No puc venir amb vosaltres? —va suplicar en Ben—. M’encanten aquests balls del que sigui —va mentir.

—Es diuen balls de saló —va corregir-lo el pare—. I no t’agraden gens ni mica. Vas dir, literalment: «Prefereixo menjar-me els mocs que no mirar aquesta porqueria».

Al pare i a la mare d’en Ben, per contra, els encantaven els balls de saló. A vegades, en Ben pensava que s’estimaven més els balls de saló que no pas a ell. Els dissabtes al vespre feien un programa per la tele que la mare i el pare mai no es perdien, titulat Senzillament estrelles del ball, en el qual alguns fa

Caldo de col mosos ballaven de parella amb professionals dels balls de saló.

De fet, si mai es calés foc a casa i la mare només pogués salvar o bé una sabata de claqué de color daurat que una vegada va portar en Flavio Flavioli (el llustrós i bronzejat ballarí trencacors italià, que apareixia totes les temporades del gran èxit de televisió), o bé el seu fill únic, en Ben estava convençut que probablement es decantaria per la sabata. Aquesta nit, els seus pares anaven a un estadi per veure Senzillament estrelles del ball en directe!

—No entenc per què no deixes córrer aquest somni impossible de fer-te llauner, Ben, i comences a pensar professionalment en el ball—va dir la mare. En aquell moment el llapis perfilador li va gargotejar tota la galta per culpa d’un bot que va fer el cotxe en passar per sobre d’un ressalt molt pronunciat. La mare tenia el costum de maquillar-se al cotxe, per tant, sovint arribava als llocs que sem

�àvia gàngster

blava un pallasso—. Potser, i només potser, podries acabar a Senzillament! —va afegir, emocionada.

—Perquè anar fent cabrioles d’aquesta manera és estúpid —va dir en Ben.

La mare va fer un petit gruny i va agafar un mocador de paper.

Caldo de col —La teva mare es disgustarà. Sisplau, Ben, calla, i sigues bon noi —va dir el pare, amb fermesa, i tot seguit va apujar el volum de la música. Evidentment, sonava un CD de Senzillament. Els 50 grans èxits del programa estrella de la televisió, deia la coberta. En Ben odiava aquell CD, entre altres coses perquè l’havia escoltat un milió de vegades. De fet, l’havia sentit tantes vegades que era com una tortura.

La mare d’en Ben treballava al saló de bellesa del barri, Ungles Gail. Com que no tenien gaires clientes, la mare i l’altra dona que hi treballava (la que es deia Gail, és clar) s’entretenien fent-se la manicura mútuament. Abrillantar, netejar, tallar, hidratar, recobrir, segellar, polir, llimar, lacar, allargar i pintar. Es passaven el sant dia fent-se coses a les ungles l’una a l’altra (excepte que en Flavio Flavioli no sortís en aquells moments en algun programa). Això volia dir que la mare sempre arri

�àvia gàngster bava a casa amb unes extensions extremament llargues i multicolors a les puntes dels dits.

Per la seva banda, el pare d’en Ben treballava com a guarda de seguretat al supermercat del barri. Fins ara, el punt culminant de la seva carrera de vint anys havia estat la detenció d’un vellet que s’havia amagat dues terrines de margarina als pantalons. Malgrat que ara el pare estava massa gras per poder córrer darrere de qualsevol lladregot, sens dubte podia obstruir-los la fugida. El pare va conèixer la mare quan la va acusar equivocadament de pispar una bossa de patates fregides, i al cap d’un any ja estaven casats.

El cotxe va girar per Grey Close, on hi havia la casa de l’àvia. Era tot un carrer de casetes tristes habitades principalment per gent gran.

El vehicle es va aturar, i en Ben va girar el cap a poc a poc cap a la casa. L’àvia vigilava expectant per la finestra de la sala d’estar. Esperant. Espe

Caldo de col rant. Sempre esperava la seva arribada al costat de la finestra. «Quanta estona feia, que hi era?», va pensar en Ben. «Des de la setmana passada?»

En Ben era el seu únic nét i, pel que ell sabia, ningú altre no anava mai a visitar-la.

L’àvia va saludar amb la mà i va fer un petit somriure a en Ben, i ell l’hi va tornar a contracor tant com la cara de mal humor li va permetre.

—Bé, demà al matí un de nosaltres et vindrà a buscar, cap allà a les onze —va dir el pare, sense aturar el motor del cotxe.

—No podríeu venir a les deu?
—Ben! —va rondinar el pare.

Va desbloquejar el fiador infantil de la porta i en Ben la va obrir de mala gana i va sortir. Evidentment, en Ben no el necessitava, el fiador: tenia onze anys i era molt poc probable que obrís la porta amb el cotxe en marxa. Sospitava que el seu pare només l’utilitzava per impedir que sortís pre

�àvia gàngster cipitadament del cotxe quan anaven a casa de l’àvia. La porta va fer un clunc darrere seu i el motor va accelerar de nou.

L’àvia va obrir la porta abans que tingués temps de trucar al timbre. Una intensa ferum de col va inundar els narius d’en Ben. Va ser com una gran bufetada a l’olfacte.

L’àvia era talment com les que surten als llibres de text:

Ulleres de cul de got

Cabells blancs

Dentadura postissa

Audiòfon

Pèls a la barbeta

Jersei lila fosc

Mocador brut a dins de
la màniga

Pudor de col

Una bosseta de caramels de menta a la butxaca

Mitges marrons

Vestit estampat de flors

Sabatilles de color bordeus —Que no entren el pare i la mare? —va preguntar l’àvia, una mica tristoia. Aquesta era una de les coses que en Ben no suportava d’ella: sempre li parlava com si fos un nen petit.

L’àvia gàngster

Broom-broom-brroooooooooommm.

L’àvia i en Ben van mirar com s’allunyava el petit cotxe marró, saltant per sobre dels ressalts de la calçada. Estava clar que a la mare i el pare els agradava tan poc com a en Ben, anar a veure l’àvia. Casa seva era senzillament un lloc pràctic per deixar-lo els divendres al vespre.

—No… mmm… Ho sento, àvia… —va balbucejar en Ben.

—Ah, bé, doncs entrem —va mussitar l’àvia—. Va, que ja he preparat el tauler de l’Scrabble, i per berenar, tinc el teu plat preferit… caldo de col!

A en Ben li va caure l’ànima als peus. «Nooooooooooooooooooo!», va pensar.

2

Un ànec clacant

Al cap de poc, l’àvia i el nét ja estaven asseguts l’un al davant de l’altra, enmig d’un silenci mortal, a la taula de la sala d’estar. Igual que tots els divendres al vespre que en Ben podia recordar.

Quan els seus pares no miraven Senzillament per la tele, menjaven curri o anaven al cine. El divendres a la nit era la seva «nit de parella», i pel que en Ben podia recordar, sempre l’havien deixat a casa l’àvia quan sortien. Si no anaven a veure Senzillament estrelles de ball en directe!, anaven al Taj Mahal (el restaurant de curri del carrer principal, no l’antic monument de marbre blanc de l’Ín

�àvia gàngster dia) per menjar-se l’equivalent al seu pes corporal en papadums.

L’únic que se sentia a la casa era el tic-tac del rellotge de caixa curta que hi havia a la lleixa de la xemeneia, la dringadissa de les culleres de metall picant contra els bols de porcellana i algun ocasional xiulet agut que s’escapava de l’audiòfon de l’àvia. Aquell aparell semblava que tenia més la finalitat de causar sordesa als altres que no de disminuir la de l’àvia.

Era una de les coses que en Ben odiava més de l’àvia. Les altres eren:

1) L’àvia escopia sempre en el mocador brut que duia a dins de la màniga del jersei i després el feia servir per eixugar la cara del seu nét.

2) Tenia la tele espatllada des del 1992. I ara tenia una capa de pols tan espessa que semblava que fos folrada de pell.

Un ànec clacant

3) Casa seva estava pleníssima de llibres i sempre intentava obligar en Ben a llegir-los malgrat que ell odiava llegir.

4) L’àvia insistia que calia dur un abric d’hivern tot l’any, encara que fes un dia calorós, perquè si no, no en «treia prou rendiment».

5) Feia pudor de col. (Qualsevol persona que tingués al·lèrgia a la col s’hauria de mantenir almenys a una distància de quinze quilòmetres d’ella.)

6) La idea de l’àvia d’un dia emocionant a l’aire lliure era donar crostons florits de pa als ànecs d’un estany.

7) Feia pets constantment i a sobre no ho reconeixia.

L’àvia gàngster

Els pets no només feien pudor de col, sinó de col podrida.

9)

L’àvia et feia anar a dormir tan d’hora que gairebé semblava que no valia la pena ni llevar-se.

10) Per Nadal, feia jerseis de mitja amb dibuixos de cadells o gatets per al seu únic nét, i ell es veia obligat a dur-los durant totes les festes per ordre dels seus pares.

—És bona la sopa? —va preguntar la velleta. En Ben s’havia passat els últims deu minuts remenant el líquid verd de la tassa escrostonada amb l’esperança que desaparegués.

Però no desapareixeria.

I ara s’havia refredat.

Trossets freds de col surant en un caldo de col fred.

8)

Un ànec clacant —Eeeh, és boníssima, gràcies —va respondre en Ben.

—Que bé.

Tic toc tic toc.

TRÀFIC

ALDARULLS

PISPAR

HOMICIDIS

ATRACAMENTS

ROBATORI

�àvia gàngster —Que bé —va repetir la velleta.

Clinc. Clinc.
—Que bé.

Feia l’efecte que a l’àvia li costava tant parlar amb en Ben com a ell amb ella.

Clinc. Clanc. Fiu.
—Com va l’escola? —va preguntar. —Avorrida —va mussitar en Ben.

Els adults sempre pregunten als nens com els va l’escola. L’únic tema del qual els nens detesten parlar. No en tens gens de ganes, de parlar de l’escola, quan vas a l’escola.

—Ah —va dir l’àvia.

Tic toc clinc clanc fiu tic toc.
—Bé, vaig a donar un cop d’ull al forn —va dir l’àvia, després d’una pausa llarga que s’havia convertit en una pausa encara més llarga—. De passada, també t’he preparat una panada de col. Com que sé que t’agrada...

Un ànec clacant

Es va aixecar lentament de la cadira i va anar cap a la cuina. A cada pas que feia, una petita bombolla d’aire se li escapava del cul caigut. Feia el mateix so que un ànec clacant. O bé no se n’adonava, o bé era molt bona fent veure que no s’adonava de res.

En Ben la va observar mentre marxava, i tot seguit es va moure sigil·losament per la sala d’estar. Es feia difícil, amb les piles de llibres que hi havia pertot arreu. Els ESTIMATS llibres de l’àvia d’en Ben, que sempre semblava que tenia el nas ficat en algun. Estaven col·locats en prestatges, alineats a l’ampit de les finestres i apilats als racons.

Les novel·les policíaques eren les seves preferides. Llibres sobre lladres de bancs, la màfia i coses així. En Ben no tenia gaire clar quina era la diferència entre un malfactor i un gàngster, però un malfactor semblava molt pitjor.

Tot i que en Ben detestava llegir, li encantava mirar totes les tapes dels llibres de l’àvia. Hi apa

�àvia gàngster reixien cotxes ràpids, pistoles i noies glamuroses dibuixades de manera seductora, i a en Ben li costava de creure que a aquella àvia tan avorrida li agradés llegir unes històries aparentment tan emocionants.

«Per què està tan obsessionada en els malfactors?», va pensar en Ben. «Els malfactors no viuen en casetes maques. No juguen a l’Scrabble. I probablement no fan pudor de col.»

En Ben llegia molt a poc a poc, i els mestres de l’escola el feien sentir estúpid perquè no podia seguir el ritme. La directora fins i tot l’havia endarrerit un curs amb l’esperança que es posés al dia amb la lectura. Com a resultat, tots els seus amics anaven a una classe diferent, i se sentia gairebé tan sol a l’escola com a casa, perquè els seus pares només es preocupaven dels balls de saló.

Finalment, després d’un instant espantós en què gairebé va fer bolcar tota una pila de llibres

Un ànec clacant sobre crims reals, en Ben va arribar al test que hi havia al racó de la sala.

Es va afanyar a tirar-hi la sopa que li quedava al plat. La planta tenia un aspecte pansit, i si encara no estava morta, el caldo de col de l’àvia l’acabaria de rematar.

De sobte, en Ben va sentir el cul de l’àvia clacant, que tornava a la sala d’estar, de manera que es va afanyar a seure a la taula. Va seure i va intentar fer cara d’innocent, amb el bol buit al davant i la cullera a la mà.

—Ja m’he acabat la sopa, gràcies, àvia. Era boníssima!

—Molt bé —va dir la velleta, mentre s’acostava dificultosament a la taula amb una olla sobre una safata—. En tinc molta més, si en vols, noiet!

I somrient, n’hi va servir un altre bol ben ple. En Ben es va empassar saliva, horroritzat.