1
Us presento en Joe Patata
Alguna vegada us heu preguntat com seria tenir un milió de lliures?
O mil milions?
Què us semblaria un milió de milions?
I què me’n dieu, de mil milions de milions?
Us presento en Joe Patata.
A en Joe no li feia falta imaginar com seria tenir carretades de diners. Només tenia dotze anys, però era ridículament, absurdament ric.
En Joe podia tenir tot el que li vingués de gust.
• Un televisor gegant de 100 polzades de pantalla plana a cada habitació de la casa 
• Cinc-cents parells de vambes Nike
• Un circuit de velocitat al jardí
• Un gos robot japonès
• Un cotxet de golf amb matrícula «PATATA 2» per conduir pels terrenys de casa seva
• Un tobogan d’aigua que portava directament del dormitori a una piscina olímpica coberta
• Tots els jocs d’ordinador del món
• Un cinema IMAX de 3D al soterrani
• Un cocodril
• Una massatgista personal les vint-i-quatre hores del dia
• Una sala de bitlles subterrània de deu fileres
• Una taula de billar
• Un dispensador de crispetes
• Un parc per fer skate
• Un altre cocodril
• Una setmanada de cent mil lliures
• Una muntanya russa al jardí
• Un estudi de gravació professional a les golfes
• Entrenaments de futbol personalitzats a càrrec de la selecció anglesa
• Un tauró de veritat en una peixera gegant
Com veieu, en Joe era un nen terriblement consentit. Anava a una escola ridículament exclusiva. Volava en avions privats sempre que anava de vacances. Una vegada van tancar l’entrada del públic a Disneylàndia només per a ell, perquè no hagués de fer cua a les atraccions.
Aquest que veieu aquí és en Joe, circulant a tota velocitat pel seu propi circuit privat en el seu propi cotxe de Fórmula 1.
A alguns nens molts rics els fabriquen especialment versions de cotxes en miniatura. En Joe no era un d’aquests nens. En Joe necessitava que el seu Fórmula 1 fos més gran que el de veritat. És que estava una mica gras. I no és gens estrany, quan pots comprar tota la xocolata del món.
Us haureu adonat que en Joe està tot sol, en aquest dibuix. La veritat és que conduir sol per un circuit de velocitat no és gaire divertit, encara que tinguis milions de lliures. Necessites algú amb qui competir. El problema era que en Joe no tenia amics. Cap ni un.
• Amics. 
Ara bé, conduir un Fórmula 1 i desembolicar una xocolatina Mars de mida extra són dues coses que ningú hauria de provar de fer a la vegada. Però ja feia uns quants minuts que en Joe no menjava res, i tenia molta gana. En el moment que entrava a la xicana, va trencar el paper amb les dents i va fer un mos de la delícia de torró i caramel recoberta de xocolata. Malauradament, com que en Joe subjectava el volant amb una sola mà, les rodes del bòlid van tocar la vora i va perdre el control.
El Fórmula 1, que havia costat milions de lliures, va sortir disparat de la pista, va fer una volta de campana i va anar a picar contra un arbre.
L’arbre va resultar il·lès, però el cotxe va quedar llest per al desballestament. En Joe va sortir de la cabina com va poder. Per sort no s’havia fet mal, però estava una mica marejat, i va tornar trontollant cap a casa.
—Papa, he destrossat el cotxe —va dir en Joe tot just quan va entrar a la majestuosa sala d’estar.
El senyor Patata era baix i gras, com el seu fill. En general era més pelut que el fill, excepte al cap, que era calb i brillant. Estava assegut en un sofà de pell de cocodril amb capacitat per a cent persones, i no es va molestar a alçar la vista del Sun, el diari que estava llegint.
—No et preocupis, Joe —va dir—. Ja te’n compraré un altre.
En Joe es va escarxofar al sofà, al costat del seu pare.
—Ah, per cert, per molts anys, Joe.
El senyor Patata va lliurar un sobre al seu fill, sense apartar la vista d’una foto d’una noia que sortia a la pàgina 3.
En Joe va obrir el sobre amb entusiasme. Quants diners li correspondrien, aquest any? Va apartar ràpidament la targeta, on hi posava «Feliç dotzè aniversari, fill meu», i va estudiar el xec que hi havia a dins.
En Joe no va poder dissimular la decepció.
—Un milió de lliures? —va protestar—. Només?
—Què passa, fill?
El senyor Patata va abaixar un moment el diari.
—L’any passat ja me’n vas donar un, de milió —va ploriquejar en Joe—. Quan vaig fer onze anys. Als dotze me n’hauries de donar més, no et sembla?
El senyor Patata va ficar la mà a la butxaca de l’americana de marca, gris i llampant, i en va treure el talonari. L’americana era horrible, i horriblement cara.
—Ho sento, fill —va dir—. Que siguin dos milions.
Ara bé, és important deixar molt clar que el senyor Patata no havia estat sempre tan ric.
Fins no feia gaire temps, la família Patata havia dut una vida molt humil. Des dels setze anys, el senyor Patata havia treballat en una fàbrica gegantina de rotllos de paper de vàter als afores de la ciutat. La feina del senyor Patata a la fàbrica era moooooooolt avorrida. Havia d’enrotllar el paper al voltant del tub de cartró interior.
Rotllo rere rotllo.
Dia rere dia.
Any rere any.
Dècada rere dècada.
Això és el que va fer, infinites vegades, fins que gairebé va haver perdut tota l’esperança. Es passava tot el dia al costat de la cinta transportadora amb centenars d’altres treballadors avorrits, repetint la mateixa tasca soporífera.
Cada vegada que el paper quedava enrotllat en un tub de cartró, el procés tornava a començar. I cada rotllo de paper de vàter era igual. Com que la família era tan pobra, els regals que el senyor Patata feia al seu fill per l’aniversari i per Nadal acostumaven a estar fets amb els tubs de cartró de dins del paper de vàter. El senyor Patata mai tenia prou diners per comprar a en Joe les joguines més noves, però li fabricava coses com un cotxe de carreres fet amb un rotllo de paper de vàter, o un fortí de rotllo de paper de vàter amb dotzenes de soldats de rotllo de paper de vàter. La majoria es trencaven i acabaven a les escombraries. En Joe havia aconseguit salvar un coet trist i petit, fet amb un rotllo de paper de vàter, però no sabia ben bé per què ho havia fet.
L’única cosa bona de treballar a la fàbrica era que el senyor Patata tenia molt de temps per somniar truites. Un dia va tenir una pensada que va revolucionar per sempre l’acte de netejar-se el cul.
«Per què no invento un rotllo de paper de vàter que estigui humit per una banda i sec per l’altra?», va pensar, mentre enrotllava el paper al voltant del mil·lèsim rotllo del dia. El senyor Patata no va explicar aquesta idea a ningú i va treballar durament al lavabo del petit pis de protecció oficial on vivia per aconseguir perfeccionar el nou rotllo reversible de paper de vàter.
Quan el senyor Patata va llançar finalment la marca Culfresc, va assolir un èxit fenomenal i instantani. El senyor Patata venia mil milions de rotllos cada dia, arreu del món. I cada vegada que es venia un rotllo, ell guanyava deu penics. La suma era una barbaritat de diners, com demostra aquesta equació tan senzilla:
En Joe Patata només tenia vuit anys quan es va produir el llançament de la marca Culfresc, i la seva vida es va capgirar d’un dia per l’altre. Primer de tot, el pare i la mare d’en Joe es van separar. Pel que semblava, feia temps que la mare d’en Joe, la Carol, mantenia un tòrrid afer amb el cap del grup d’escoltes on anava en Joe, l’Alan. La Carol va arribar a un acord de deu mil milions de lliures pel divorci, i l’Alan va canviar la canoa per un iot gegant. La darrera cosa que se sabia d’ells era que navegaven per la costa de Dubai, i que cada matí esmorzaven cereals regats amb xampany francès. Per la seva banda, el pare d’en Joe va superar ràpidament la ruptura i va començar a sortir amb una llista interminable de noies de la pàgina 3.
Pare i fill no van trigar a marxar del diminut pis de protecció oficial i es van traslladar a una mansió enorme. El senyor Patata la va batejar amb el nom de Torre Culfresc.
La casa era tan gran que era visible des de l’espai exterior. Calien cinc minuts per recórrer només el camí d’entrada... en cotxe! Centenars d’arbrets acabats de plantar s’alineaven al llarg del sender de grava de quilòmetre i mig de llarg. La casa tenia set cuines, dotze sales d’estar, quaranta-set dormitoris i vuitanta-nou lavabos.
Fins i tot les cambres de bany tenien lavabos privats. I alguns d’aquests lavabos privats tenien lavabos també privats.
Tot i que feia anys que hi vivia, en Joe només havia pogut explorar una quarta part de l’edifici principal, aproximadament. En els terrenys interminables hi havia pistes de tennis, un llac amb barques, un heliport, i fins i tot una pista d’esquí de cent metres amb muntanyes de neu falsa. Les catifes eren de pell de visó, i el seu pare i ell bevien taronjada en unes copes d’antiquari de valor incalculable. Durant una temporada van tenir un majordom que es deia Otis i que a més era un orangutan. Però el van haver d’acomiadar.
—Em podries fer un regal de veritat, també, papa? —va dir en Joe, tot ficant-se el taló a la butxaca dels pantalons—. És que de diners ja en tinc una pila.
—Digues què vols, fill, i enviaré un dels meus assistents a comprar-ho ara mateix —va dir el senyor Patata—. Unes ulleres de sol d’or massís? Jo en tinc unes. No s’hi veu res, però són molt cares.
En Joe va badallar.
—Una llanxa motora? —va aventurar el senyor Patata.
En Joe va posar els ulls en blanc.
—Ja en tinc dues, te’n recordes?
—Ho sento, fill. I un val per a les botigues WHSmith, per una quantitat d’un quart de milió de lliures?
—Avorrit! Avorrit! Avorrit!
En Joe va picar a terra amb els peus, frustrat. Heus aquí un noi amb problemes de nivell, amb problemes de la classe alta.
El senyor Patata semblava desesperat. Se sentia plenament abatut. Tenia la ferma impressió que ja no quedava cap cosa al món que pogués comprar al seu fill únic.
—Aleshores què, fill meu?
De sobte, en Joe va tenir una idea. Es va imaginar donant voltes tot sol al circuit, competint contra si mateix.
—Bé, hi ha una cosa que sí que m’agradaria tenir... —va dir amb timidesa.
—Tu diràs, fill —va dir el senyor Patata.
—Un amic.