«Un nou èxit en el meu historial com a fada padrina», va pensar la Camèlia. Es va permetre un breu moment d’autocomplaença i va decidir que s’havia guanyat un descans. «Demà al matí dormiré fins tard», va pensar. «Aniré a visitar l’Alteo i la Verena passat migdia.» Solucionar el problema de la Marcela li havia consumit força més temps, energia i recursos del que en un principi havia calculat. Sí, d’acord, la noia era plebea i ell… ni més ni menys que un príncep. Però la veritat era que no havien trigat gens a enamorar-se. El problema havia estat sempre l’oposició de la reina. Li havia calgut gairebé un any sencer per convèncer Aldemar que plantés cara a la seva mare.

«No hi donaré més voltes», va resoldre finalment. Aviat arribaria a casa.

Era ja negra nit quan va atènyer el bosc. La lluna tot just treia el cap des de darrere una tènue capa de núvols, però la fada no va tenir cap problema a localitzar casa seva entre els arbres. Va descendir, fent un sospir de satisfacció. Per fi havia arribat a casa.

Vivia en una cabana rústica però bufona, que s’alçava entre les enormes arrels d’un dels arbres més antics del bosc. Feia temps que la teulada havia quedat coberta de molsa, però a la Camèlia ja li agradava. Estimava cada racó d’aquella caseta diminuta; l’hort, les finestres guarnides amb flors, la xemeneia un xic torta i, sobretot, el seu refugi preferit: aquell balancí a la vora del foc.

La Camèlia va entrar i va tancar bé la porta darrere seu. Es va treure les sabates i, després de posar-se les sabatilles, va encendre el foc i va preparar-se una coseta senzilla per sopar. En acabat, mentre el cassó amb la xocolata s’anava escalfant, es va aturar davant la prestatgeria on guardava el que considerava el seu tresor més gran: la seva col·lecció de llibres de contes, que havia acumulat al llarg de tota la seva vida i que mai no es cansava de llegir i rellegir, tot i que ja se’ls sabia de memòria. Alguns d’aquells relats apareixien en recopilacions diverses, però a la Camèlia li agradava assaborir-ne els matisos, les diferències que es podien apreciar entre una versió i l’altra, les interpretacions que variaven segons cada text, segons el lloc o l’època. Gaudia descobrint contes que feien referència a algun esdeveniment en el qual ella mateixa havia participat o del qual havia sentit parlar, o bé aquells que narraven els fets ocorreguts a algú que coneixia. Seguia amb gran interès cada canvi que es produïa en la tradició, i li agradaven especialment els contes més antics, els més propers a la font original. Però, a mesura que passaven els anys, cada vegada era més difícil trobar-ne. Cada nova generació reescrivia la tradició i relatava la seva pròpia interpretació de les històries que havia sentit explicar als pares o als avis.

Tanmateix, la Camèlia trobava que tots els contes eren meravellosos en totes les seves versions. El fet de trobar-hi variacions no la molestava. Era ben conscient, per exemple, que molta gent atribuïa a l’Orquídia, l’Azalea o la Magnòlia moltes de les coses que en realitat havia fet ella, però aquella circumstància més aviat la divertia. Al capdavall, en tots aquells contes la fada padrina era sempre… la fada padrina, i prou. Sense nom, sense història i sense descripció. A vegades es feia referència als bonics vestits que duia la fada, o al seu palau de cristall; era obvi que aquests detalls encaixaven més amb les circumstàncies de l’Orquídia que no pas amb les d’ella. Però la Camèlia ho trobava natural; al cap i a la fi, cap mortal no havia visitat mai casa seva. Potser es pensaven que totes les fades vivien, igual que l’Orquídia o la Magnòlia, en palaus elegants i fastuosos.

I la Camèlia també s’ho hauria pogut permetre, naturalment; la màgia donava per a això i per a molt més.

Però el cas era, ras i curt, que preferia la seva caseta al bosc. No tenia més misteri.

Sabia que, molt temps enrere, abans que a les fades padrines se’ls ha gués encomanat la tasca d’ajudar joves desemparats, totes les fades habitaven als boscos. Potser en castells encantats, potser dalt dels arbres o bé en un regne màgic sota terra; les fades eren criatures de gustos variats i volubles.

Però no vivien pas entre els humans. Les que abandonaven la seva estirp per conviure-hi acabaven perdent les ales… i la immortalitat.

Les fades padrines eren diferents. La seva missió les obligava a tractar amb mortals tot sovint, sense que això els fes perdre ni els poders ni la seva condició de fades. Eren, en certa manera, les més humanes d’entre totes les fades.

I, no obstant això, la Camèlia es trobava més còmoda al bosc.

Va fer lliscar el dit índex pels lloms dels llibres, gastats per l’ús i pel temps. Va triar-ne un dels que més li agradaven i se’l va endur cap al balancí. Un cop allà es va posar les ulleres i, ben instal·lada davant del foc, amb una tassa de xocolata desfeta i el llibre damunt la falda, el va obrir per una pàgina a l’atzar, disposada a deixar-se portar per la màgia de les paraules.

just llavors es va sentir un breu esclafit; hi hagué una fogonada de llum de tots colors i la casa es va omplir de pètals i d’una exquisida aroma de jardí.

La Camèlia va sospirar. L’Orquídia era molt aficionada a les entrades espectaculars.

—Saps quina hora és? —va retreure a la visitant que acabava de fer acte de presència davant seu.

L’Orquídia conreava una aparença de fada de conte perfecta i estudiada. Lluïa una cabellera daurada llarga i espessa que era l’enveja de la Verena i de gairebé totes les princeses de la seva generació; duia ajustada al front una diadema que semblava feta d’estrelles en miniatura, i es vestia amb robes brillants i vaporoses totes fetes de tuls, gases, perles i pedres precioses.

—No et queixis tant que encara no dormies —va assenyalar l’Orquídia despreocupadament.

—Sigui com sigui, no em sembla que… —va començar a dir la Camèlia, però quan els seus ulls es van fixar amb més deteniment en la nouvinguda va deixar la frase a mig fer—. Què és això que portes al cap?

L’Orquídia es va acostar una mà al barret, allargat i de forma cònica, amb un somriure d’orgull.

—Que t’agrada? És l’última moda a la cort de Grandolín.
—Em sembla extravagant i poc pràctic.
—No esperava cap altra cosa de tu —va replicar l’Orquídia sense ofendre’s, mentre passejava la mirada per l’estança bo i cercant un lloc per acomodar-s’hi. La Camèlia es va alegrar de trobar-se asseguda al millor seient de la casa i va somriure per dins quan la visitant va descartar amb un gest el tamboret que hi havia en un racó—. No sé com pretens que hi capiguem totes, aquí, la veritat —va comentar finalment amb disgust, apartant una capa vella que descansava en el respatller d’una cadira per poder asseure-s’hi.

La Camèlia va parpellejar, desconcertada.
—Totes, has dit?

L’Orquídia va sospirar.
—No em puc creure que t’hagis oblidat de la reunió.

La Camèlia es va quedar glaçada.
—Però si no era avui!
—No, és clar que no; és la setmana que ve. Només avançava esdeveniments.

La Camèlia es començava a enfadar.
—Ho sé perfectament, que és la setmana que ve. No em confonguis. —Jo no confonc gens ni mica. I no facis aquesta cara; no hauria estat ni de bon tros tan sorprenent que t’haguessis oblidat d’una reunió que només s’organitza cada set anys. Sobretot si et toca ser l’amfitriona —va afegir, fent-li l’ullet amb picardia.

—Tu te n’hauries oblidat; no pas jo —va replicar la Camèlia; es va estirar, reprimint un badall—. Llavors, si cap de les dues no s’ha equivocat de dia, què se suposa que hi fas, aquí?

—Ah! —L’Orquídia es va donar uns copets al mentó amb la punta de la vareta que, per no desentonar amb el seu aspecte general, tenia el mànec tot brodat d’or—. Doncs bé, és que tinc un problema molt seriós i necessito que m’ajudis.

—Ah, sí?
—Sí, té a veure amb un dels meus fillols; em temo que no puc fer res per ell. És un afer molt complicat, saps? I la veritat és que no sé pas com enfocar-ho. Em penso que més aviat és… de la teva especialitat, no sé si m’explico.

—Perfectament. —El to de veu de la Camèlia podria haver glaçat la sang d’un drac—. El pobre noi té la desgràcia de no viure en un palau.

—Oh, sí que hi viu, sí, en un palau, més o menys —va replicar l’Orquídia vivament—. Però és el mosso de quadra, comprens?

—Per descomptat. Deu ser molt empipador que, cada vegada que el visites, aquestes sabates tan precioses se’t taquin de buina de cavall.

—Doncs sí —va sospirar l’Orquídia, totalment immune al sarcasme de la seva companya—. I el molt ingrat no només no valora res del que faig per ell sinó que, per acabar-ho d’adobar, em demana coses impossibles.

—Els humans ho fan sovint, això de demanar coses impossibles —va observar la Camèlia—. I és per aquest motiu que de vegades els cal la màgia de les fades per fer-les realitat.

L’Orquídia va fer que no amb el cap.
—Aquest tipus de màgia no serviria pas. Que no m’escoltes? S’ha enamorat. De la princesa.

Es va fer un breu silenci.
—Oh —va limitar-se a dir la Camèlia.
—I ella no sap ni que ell existeix. Com caram s’hi fixarà mai?

La Camèlia va arrufar les celles.
—Bé, aquestes coses no solen passar per casualitat. Segur que, en el fons, no és plebeu. Investiga els seus orígens; no seria gens estrany que descobrissis que és orfe, que els seus pares són els reis d’un país llunyà, que el van perdre en néixer o va ser segrestat… I segur que deu tenir una marca de naixement o una relíquia familiar que ho demostra. En cas contrari, no… —es va encallar de sobte, en adonar-se que estava parlant igual que la futura sogra de la Marcela.

—No, Camèlia; és plebeu de totes totes. N’estic convençuda.
«Li deu haver passat alguna cosa per alt», es va dir ella; però estava massa cansada per discutir i no va pronunciar aquelles paraules en veu alta. A més, tampoc no volia que semblés que l’afer començava a interessar-li.

—És difícil, però no impossible, Orquídia. Només cal que t’hi esforcis una mica més…

La fada va interrompre-la movent el cap a banda i banda enèrgicament. —Però és que això no és tot! El molt boig no s’ha pas enamorat d’una princesa qualsevol, saps? Ha hagut de fixar-se precisament en l’Astèria, la filla gran del rei de Vestur!

—Oh —va exclamar-se de nou la Camèlia.
—N’has sentit a parlar, oi, d’ella?

La Camèlia no va respondre, perquè estava reflexionant intensament. Tothom n’havia sentit parlar, de l’Astèria. Era l’hereva d’un regne pròsper i estratègicament ben situat, per la qual cosa no escassejaven pas els nobles i prínceps que la veien amb bons ulls. Però la jove els havia rebutjat a tots, incloent-hi el fill del sultà de Kalam, que havia travessat mig món per demanar la seva mà acompanyat d’un seguici amb cent carros carregats fins dalt d’or, plata i pedres precioses. Es deia que, de nena, la princesa havia jurat que només es casaria amb el seu amor veritable; i, pel que es veia, encara no l’havia trobat.

Les males llengües afirmaven, tanmateix, que allò era una excusa com una altra, i que en realitat la princesa no tenia cap intenció de casar-se. Però el que ningú no s’explicava era per què els seus pares encara no l’havien promès. Com que els reis de Vestur només havien tingut filles, l’Astèria havia de ser la futura sobirana i, per tant, el seu matrimoni representava un afer delicat; d’una importància vital per al regne.

—Es casi amb qui es casi, no li permetran pas que sigui per amor, em fa l’efecte —va murmurar la Camèlia per a si mateixa.

—Ho veus? Fins i tot si arribés a enamorar-se del mosso de quadra, quines possibilitats tindrien?

La Camèlia va arrufar les celles i va inclinar una mica el cap, pensativa. Però l’Orquídia va interrompre-li les reflexions abans no pogués arribar a cap conclusió:

—Només el pots ajudar tu! —li va assegurar amb vehemència—. Aquestes coses les fas molt bé!

—Què em dius, ara —va mormolar la Camèlia. Una vegada més, a la seva companya li va passar per alt la mordacitat d’aquelles paraules (o potser no però fingia el contrari, o potser és que tant li feia; la Camèlia mai no sabia què pensar, quan es tractava de l’Orquídia).

—Naturalment, que sí! Les notícies volen, saps? Tothom se n’ha assabentat, que el príncep Aldemar està promès… amb una plebea! I sé que ha estat cosa teva, no pots pas negar-ho.

—No ho nego. Però això no et dóna dret a desentendre’t d’un fillol i intentar enredar-me perquè sigui jo qui et faci la feina.

L’Orquídia es va posar la mà al pit i va parpellejar, dolguda.
—Qui és, que se’n desentén? Jo només vull el millor per a ell. I tu, en qüestions de plebeus, ets la millor, Camèlia. Ho saps prou bé. —La Camèlia va obrir la boca per replicar, però l’Orquídia encara no havia acabat—. A més, t’anirà bé una mica d’activitat. Això d’estar-se tot el dia escarxofada entre llibres polsegosos no pot ser bo. A veure si un dia et quedaràs adormida i no et podrem despertar fins al cap de cent anys.

La Camèlia es va aixecar d’un salt, irritada.
—Però què dius? Tens idea dels tips de treballar que em faig? L’Orquídia, fent un gest, va treure importància a l’enuig de la seva companya.

—Ens en fem tips totes, estimada meva. A vegades tinc la sensació que els humans cada vegada són menys capaços de fer coses sense nosaltres.

—És clar. Què se’n faria d’ells, oi, si no poguessin extasiar-se amb la teva presència radiant en totes les festes de les corts més prestigioses.

—Exacte. I tu ni tan sols et molestes a anar als casoris i bateigs dels teus fillols. Sempre em toca a mi assistir-hi en el teu lloc, o sigui que no és demanar gaire que, a canvi, t’encarreguis d’allargar la teva vareta al pobre Simó. Et garanteixo que, si es casa amb la princesa, faré tot el possible per ser present a les noces.

—No en tinc cap dubte —va replicar la Camèlia, amb un gruny. Continuava estant furiosa, però era molt conscient que no aconseguiria pas que l’Orquídia canviés de parer. Evidentment es podia negar a fer el que li demanava. Però sabia prou bé que, si ho feia, l’únic perjudicat seria aquell mosso de quadra desventurat. L’Orquídia li havia fet saber que ja no s’ocuparia més d’ell, i amb això en tenia prou. Si la Camèlia no ajudava el noi, no hi hauria ningú que ho fes en el seu lloc. «Bé», es va dir. «Al cap i a la fi, per a l’afer de la Marcela he necessitat força temps però ara ja està solucionat.» I, d’altra banda, potser l’Orquídia no havia tingut valor per dir al seu fillol que valia més que diposités les esperances en un objectiu menys… inabastable. Potser amb una sola conversa, seriosa i raonada, n’hi hauria prou per fer-l’hi comprendre.

—En fi. —L’Orquídia es va aixecar, preparant-se per marxar—. Celebro que estiguis d’acord amb mi. A la reunió ja m’explicaràs com t’ha anat amb el xicot, d’acord? Fins aviat! —va acomiadar-se; sacsejà graciosament la vareta i va desaparèixer amb un esclat de llum daurada i pètals de rosa.

Sóc la teva fada padrina n aquella part del món hi havia un munt de petits regnes. La Camèlia recordava l’època en què només n’hi havia set, tots ells tan vastos que contenien boscos frondosos, cadenes de muntanyes esbalaïdores i prats que no s’acabaven mai. I, segons que li havien explicat, tots set procedien en realitat d’un únic regne, enorme i incommensurable, que a les llegendes rebia el nom de Vell o Antic Regne. Però en aquella època hi havia també molts monstres temibles, bruixots malvats i dimonis poderosos, de manera que els reis van agafar el costum d’oferir, com a reclam per als herois i aventurers, la mà de la filla i la meitat del seu regne en senyal de recompensa a aquell qui protagonitzés alguna gesta particularment notable. Com a resultat, al cap d’uns quants segles hi havia força més monarques, és clar; però governaven en territoris molt més reduïts que els seus avantpassats.

Vestur era un d’aquests petits regnes. Els seus últims sobirans l’havien administrat de manera intel·ligent i eficaç, i era considerat un dels més rics i florents. Estava situat, a més, al centre mateix del continent, de manera que just per allí passaven algunes de les rutes comercials més importants.

Encara que la Camèlia estava al corrent de la situació política i econòmica de Vestur, feia temps que no hi havia estat, i per això no recordava amb exactitud on eren els estables del palau reial. Va optar, doncs, per aparèixer als jardins de palau, en un racó discret. Va deixar caure les ales, per tal d’assegurar-se que, si algú la veia, es pensés que eren simplement una capa vaporosa. Mentre que a l’Orquídia li encantava ser el centre d’atenció, la Camèlia detestava que la distraguessin quan es trobava immersa en la feina. I la presència d’una fada padrina, encara que fos en un palau, sempre resultava tot un esdeveniment.

Va fer la volta als jardins tot cercant els estables; una petita donzella seguida d’un estol de servents passejava en la llunyania. Era massa jove per ser l’Astèria, i la Camèlia va deduir que es devia tractar de la seva germana petita, la princesa Delfina. Després d’assegurar-se que no l’havien vist, se’n va anar cap a la part anterior del palau. Allà, al costat del pati principal i no gaire lluny de l’entrada, hi havia el passadís que conduïa a les cavallerisses.

S’aturà a la porta dels estables i va fer un cop d’ull al seu voltant. Va veure un vailet d’uns deu anys que escombrava el terra amb afany, però en adonar-se de la presència d’ella es va aturar.

—Que busques algú? —li va preguntar, visiblement estranyat de veure-la allà.

Aquell no podia pas ser el fillol de l’Orquídia; la Camèlia va provar de recordar si en algun moment la seva companya havia esmentat el nom del noi.

—Simó —va dir, finalment—. Busco en Simó.
—Al fons, a l’esquerra —va assenyalar-li el nen.

La Camèlia va continuar caminant en la direcció que li indicaven. Al seu pas, els cavalls bufaven suaument, en senyal de salutació.

Els animals sempre reconeixien les fades, fos on fos. Fins i tot els que feia mil·lennis que havien estat domesticats pels mortals conservaven aquell estrany instint que els permetia detectar les coses sobrenaturals molt abans que els seus amos humans.

Finalment, la Camèlia va treure el cap dins una quadra on un jove raspallava amb energia un cavall ruà molt bell.

—Bon dia, ets en Simó? —va saludar-lo.

El xicot es va aturar un moment i va girar-se cap a ella, discretament sorprès. Devia tenir uns disset o divuit anys, el cabell fosc i els ulls clars. La Camèlia va repassar-lo de dalt a baix amb la mirada, examinant-lo amb detall. Sí, feia goig. Era possible que arribés a cridar l’atenció de la princesa, tot i que d’altra banda l’Orquídia tenia raó: es notava d’una hora lluny que no era de llinatge noble. Li mancava l’elegància en el port i tenia la pell massa emmorenida, les espatlles massa amples i les mans excessivament grosses i endurides per la feina diària. Es va fixar de nou en el rostre; no tenia el nas recte i aristocràtic tan propi dels prínceps, i les celles eren molt espesses, si bé s’arquejaven d’una manera interessant. Els ulls, de color marró, és possible que tinguessin una tonalitat més verdosa a la llum del sol. I…

—Qui ets? —va dir el jove aleshores, causant-li un sobresalt.

La Camèlia va parpellejar un instant i va tornar a la realitat.
—Jo? —Va escurar-se la gola i va adoptar el seu posat més professional—. Bé; si tu ets en Simó, llavors jo sóc la teva fada padrina.

El noi va aclucar una mica els ulls i se la va mirar amb desconfiança. —Com ho saps, que tinc una fada padrina?
—Perquè sóc jo. T’ho acabo de dir.
—No, no; jo conec molt bé la meva fada padrina, i no ets pas tu. La meva fada padrina brilla com una estrella, i tu… tu ni tan sols tens aparença de fada.

La Camèlia va sospirar amb impaciència, va fer un cop d’ull ràpid al passadís per tenir la certesa que estaven sols i llavors va desplegar les ales. Les va fer vibrar lleument perquè deixessin anar una pluja fina de pols daurada, i va somriure amb satisfacció en veure el gest de sorpresa que feia en Simó.

—Sóc una fada —va reiterar—. Per motius que no vénen al cas, la teva fada padrina habitual no podrà continuar ajudant-te. De manera que jo la substituiré.

En Simó feia cara d’estar confós; però en prendre consciència de les paraules de la Camèlia, va agafar una bona enrabiada.

—Què…? I per què? Que potser no mereixo una fada padrina de més categoria? Ja ho sé, que no sóc un príncep, però…

—Escolta’m bé —va interrompre’l la Camèlia, amb fredor—. Tu vols que la teva princesa es fixi en tu malgrat que no ets un príncep, oi que sí? Esperes que sigui capaç d’estimar-te per les teves qualitats, no pas per una cosa tan superficial com el teu aspecte o el tipus de roba que duus.

—Sí, però… —En Simó va callar de cop.
—Ah —va concloure la Camèlia àcidament—. Veig que comencem a entendre’ns.

El jove es va recolzar contra el flanc del cavall; s’havia posat una mica vermell; feia cara d’avergonyit.

—No et volia ofendre —va murmurar—. És que ha estat tan sobtat, i tu… tu… bé, t’has presentat aquí de cop i volta i no sé ni qui ets…

—Per tercera vegada: sóc la teva fada padrina. Cal que t’ho torni a repetir?

—Però… però si no tens ni vareta! —va balbucejar en Simó, encara confós.

La Camèlia va dedicar-li un dels seus somriures fugaços i va treure’s la vareta de la bossa.

Era una simple branca d’avellaner, recta i flexible, sense cap guarniment. De fet, no valia ni un ral, però això no tenia res d’extraordinari: la vareta daurada de l’Orquídia era exactament igual d’inútil i inservible.

En realitat, a les fades no els calien varetes, per fer màgia. Però amb el temps havien après que als mortals els costava assimilar el fet que poguessin emprar els seus poders així, sense altra faramalla. No comprenien que les fades són essencialment màgiques, i els resultava més fàcil d’assumir que fossin capaces d’obrar prodigis quan hi havia algun tipus d’objecte màgic fent de mitjancer. La vareta era, per tant, una part de la posada en escena. La Camèlia trobava que era inútil i enutjosa, però ja no s’atrevia a sortir de casa sense agafar-la.

De manera que va sacsejar-la en l’aire i va deixar que en brollessin unes quantes espurnes. Amb això n’hi va haver prou per alarmar en Simó, que va retrocedir precipitadament fins que va topar amb l’esquena contra la paret de la quadra.

—D’acord, d’acord… et crec. Però, si us plau… no em converteixis en un gripau —va suplicar.

La Camèlia va posar els ulls en blanc.
—No la faré pas, una cosa així. Que no m’has sentit? Sóc la teva fada padrina; sóc aquí per ajudar-te.

Va deixar que en Simó acabés de fer-se a la idea de la situació. Quan va veure que es relaxava una mica i s’asseia a terra, desconcertat i abatut, va assentir per a si mateixa, va desar la vareta i va treure el quadern de notes i les ulleres. Va ajustar-se-les bé sobre el nas i va buscar una pàgina en blanc, per escriure-hi el nom del seu nou fillol.

—Bé, comencem. Tinc entès que ets plebeu, però que t’has enamorat d’una princesa.

En Simó va fer un bot i es va incorporar, esverat, i va fer una ullada al seu voltant. La Camèlia va sacsejar el cap i el va tranquil·litzar amb un gest.

—No et preocupis, que no ens sent ningú. I calma’t, vols? Sé perfectament què faig. O sigui que seu un altre cop i comença a explicar-me la teva història, d’acord?

En Simó va fer que sí amb el cap i va obeir. Va apartar suaument el morro del cavall, que li ensumava entre la roba buscant alguna llaminadura, i va mormolar:

—Jo… bé, no sempre he treballat a palau. La meva família viu al poble. El meu pare és porquerol. —Es va aturar un moment i va fitar la Camèlia de reüll.

Ella no es va immutar. Va limitar-se a fer que sí, mentre prenia nota del que li deia el xicot, però per dintre va somriure. S’imaginava perfectament l’Orquídia arrufant el nas quan en Simó li havia comentat aquest detall.

—Vaig veure una vegada la princesa dalt la seva carrossa, quan era un marrec —va prosseguir el noi—. Me’n vaig enamorar, i des de llavors que he somiat veure-la, conèixer-la… —va sospirar—. No vaig trigar gaire a descobrir que les princeses com ella no es casen amb el fill del porquerol. I per això em vaig posar a treballar sense parar, fins que vaig aconseguir una feina als estables. Continua sent poca cosa, però almenys puc veure-la de tant en tant. Tot i que mai no m’ha dirigit la paraula.

La Camèlia va assentir de nou mentre seguia prenent notes. —Deixa’m que ho endevini —va dir—. Algú et devia comentar que, si desitges una cosa amb prou força, pots aconseguir que es faci realitat.

—Sí —va confirmar en Simó—. I un bon dia es va presentar la meva fada padrina… tu no, l’altra. O com a mínim això va dir; que era la meva fa da padrina. —Va arrufar les celles, confós—. No sé com es pot tenir una padrina… o dues… sense ni tan sols saber-ho.

—Bé, de vegades les fades protegim els nostres fillols des que neixen, i altres vegades els triem quan són més grans —va explicar-li la Camèlia—. Tu no tenies cap padrina entre les fades quan vas néixer; però has desitjat la nostra ajuda amb tanta intensitat que se t’ha concedit.

En Simó va sospirar; se’l veia tan abatut i desemparat que, de sobte, la fada se’n va compadir.

—Però ella em va dir que el meu desig és impossible, que la princesa mai no sentirà res per mi.

—Això és el que ella es pensa —va fer-li veure la Camèlia amb un to de veu suau—. I per això avui hi sóc jo, aquí.

Potser no ho hauria hagut de dir, això darrer, però no se n’havia pogut estar. L’Orquídia s’ho havia ben guanyat, va pensar.

Sigui com sigui, en Simó amb prou feines l’havia escoltat. Davant la insistència del cavall, va remenar distret dins les seves butxaques, va treure’n una poma i la hi va donar, sumit encara en els seus pensaments.

—Mai no he estimat ningú com estimo la princesa —va confessar-li—. És la criatura més perfecta i radiant que existeix a la terra.

La Camèlia va arquejar una cella, però no va fer cap comentari. —Pots fer que s’enamori de mi? —va preguntar de sobte en Simó, tot animat.

—Les fades podem embruixar les persones perquè es pensin que estan enamorades —va respondre ella, amb precaució—, però això no és amor de debò i, de tota manera, tard o d’hora l’encanteri s’acaba esvanint. Tanmateix, et puc ajudar a apropar-t’hi. Tot i que, sincerament —va afegir, consultant les notes que tenia a la llibreta—, serà complicat.

—Però això és el que fan les fades padrines, oi? En els contes, la noia plebea aconsegueix cridar l’atenció del príncep gràcies a l’ajut de la seva fada padrina…

—I tant, cap problema —va tallar-lo la Camèlia, amb un cert sarcasme—. Puc fer aparèixer el lot complet: un vestit de raigs de sol, un altre de llum de lluna i un altre ple de brillantor de les estrelles; una carrossa carbassa i unes sabates de cristall. Segur que et quedarà divinament.

En Simó va arrufar les celles, ferit.
—Llavors, no ajudeu nois plebeus?
—Bé, en el cas dels nois pot ser una mica més complicat. En primer lloc, perquè sovint no només cal convèncer la princesa en qüestió, sinó també el seu pare, que sol ser un os dur de rosegar. D’altra banda, en la majoria de casos els candidats ni tan sols són plebeus de veritat, encara que ho semblin: els van segrestar o es van extraviar en néixer, i en realitat tenen sang reial. És per això que aconsegueixen dur a terme grans proeses, derrotar el drac, trobar l’objecte encantat que els atorgarà el favor del rei…

—Proves de dir-me que és del tot impossible que jo faci aquestes coses?

La Camèlia va alçar totes dues mans, mirant de calmar-lo.
—El que vull dir és que ho tens força més difícil. Però no hem de descartar que siguis de sang reial o estiguis destinat a ser un heroi; perquè, si fos així, això ens facilitaria enormement les coses. Estàs disposat a respondre unes quantes preguntes?

Una estona després, la Camèlia ja sabia que en Simó no era adoptat; que no tenia marques de naixement ni posseïa cap objecte misteriós, cap joia ni mocador brodat amb el seu nom que indiqués que podia procedir d’una família d’antic llinatge; que no havia nascut dempeus, ni amb el cordó enrotllat, ni s’havia produït cap fet significatiu entorn de la seva arribada al món; que la seva mare era fèrtil i ho havia demostrat amb escreix, i no havia hagut de demanar mai ajuda a cap ésser sobrenatural per engendrar els seus fills; i que, de fet, en Simó era el quart de cinc germans, entre els quals hi havia nois i noies.

—Ai, que això no és bo —va mussitar la fada, anotant aquesta última dada al seu quadern.

—Per què? Què tenen, de dolent, els meus germans?
—No res, és clar; però sol passar que un jove d’origen humil destaca amb més facilitat si és el petit de tres germans. Ja saps què vull dir; els dos germans grans se’n van a cercar fortuna i fallen en proves successives, però el petit triomfa perquè demostra que té més coratge i més bon cor. —Es va fer un suau massatge a una templa amb el dit índex, mentre pensava intensament—. Vejam… què me’n pots dir, de les teves amistats? Coneixes algú capaç d’arrencar els arbres de soca-rel, de beure’s el mar d’un sol glop o de convertir la palla en or?

En Simó se la va mirar; gairebé se li escapava el riure.
—Fas broma, oi?

La Camèlia va ratllar alguna cosa que tenia anotada a la llibreta i va murmurar:

—Tens raó, això darrer no és pas bona idea. D’acord, passem al següent punt: no tens cap animal extraordinari, oi? Un cavall que corri a més velocitat que el vent? —En Simó va fer que no amb el cap—. Un ase que deixi anar pedres precioses cada vegada que sacseja les orelles? Una gallina que pongui ous d’or?

—Si tingués una cosa així, et sembla que seguiria aquí? —va raonar el jove.

—No, ja m’ho suposava; però t’ho havia de preguntar. I tampoc no has heretat ni obtingut cap mena d’objecte encantat, correcte? Ni botes de set llegües, ni taules que serveixin soles, ni flabiols que obliguin a ballar tothom qui en senti la música…

—No. —En Simó començava a sentir-se incòmode i molest—. Però tu ets una fada, oi? Per què no em regales una d’aquestes coses?

La Camèlia va fer que no amb el cap.
—Això no funciona així. El dret a posseir un objecte màgic te l’has de guanyar, no puc pas regalar-te’n un així de cop i volta. Són artefactes capriciosos, saps? Has de demostrar que te’l mereixes, un objecte màgic; fer quelcom per aconseguir-lo; podries robar un anell encantat a un ogre, i seria teu legítimament, perquè hauries demostrat que ets astut, fort o valent, o totes tres coses, en funció de com ho haguessis fet. En canvi, si el fes aparèixer jo amb un cop de vareta… què hauries demostrat?

—Que estimo prou l’Astèria per aconseguir que una fada em concedeixi un desig —va replicar en Simó, molt convençut.

La Camèlia gairebé va somriure.
—Això —va matisar—, ho has de demostrar a ella, no pas a mi.

Va tancar la llibreta de cop i va mirar en Simó de dalt a baix.
—Ara entenc què és el que volia dir l’Orquídia —va comentar-se a si mateixa—. Ets desesperadament normal.

—Això vol dir que l’Astèria mai no es fixarà en mi?
—No; vol dir que caldrà fer les coses d’una altra manera. D’una manera més… normal. —Va sospirar profundament i llavors li va preguntar—: Quan sol muntar a cavall, la princesa?

El príncep Alteo estava abocat entre els merlets de la torre quan la Camèlia se li va aparèixer al costat. No va ser una aparició gens estrepitosa ni efectista però, així i tot, el noi va fer un bot abans de descobrir qui era la nouvinguda i murmurar, a tall de salutació: —Ah, ets tu; hola, padrina.
—Bon dia tinguis tu també —va respondre la Camèlia.

L’Alteo va arrufar el nas, i la fada es va olorar dissimuladament la màniga del vestit, preguntant-se si no es devia haver endut fins allà la ferum de quadra.

Però el disgust de l’Alteo estava relacionat amb una altra qüestió. O, més ben dit, amb la mateixa qüestió de sempre.

—Què té, de bo? —es va lamentar—. Ja només falten trenta-set dies pel meu setzè aniversari… i encara no m’he decidit!

La Camèlia va sospirar interiorment. El costum dictaminava que els reis de Zarcània havien de triar muller abans d’arribar els setze anys perquè, altrament, el tron passaria a mans del germà petit, si es donava el cas que aquest sí que estava promès. La mare de l’Alteo havia fet jurar al rei abans de morir que no obligaria el noi a casar-se en contra de la seva voluntat. Però l’Alteo era fill únic i encara no s’havia decantat per cap de les candidates. I se li esgotava el temps, perquè el seu cosí Randulf, el següent en la línia successòria, ja estava convenientment casat.

La Camèlia havia enfocat aquell afer, tal com feia habitualment, amb una bona dosi de diligència i sentit comú. En primer lloc havia elaborat una llista de totes les princeses casadores que hi havia en tots els regnes, de prop i de lluny. Després havia organitzat a l’Alteo diverses cites amb cadascuna d’elles, a l’espera que el jove príncep triés.

El problema era que, tres anys després, continuava esperant. La fada havia ampliat la llista incloent-hi les filles dels grans ducs, marquesos, comtes i fins i tot barons. Però l’Alteo no es decidia. No és que fos massa exigent, sinó ben al contrari: totes li agradaven, fins al punt que cap no li agradava menys que les altres. Podria haver-ne triat qualsevol com a futura esposa, però la Camèlia tenia la certesa que el noi no es casaria enamorat.

Veient que el final del termini s’acostava perillosament, la Camèlia i l’Alteo s’havien tancat durant diversos dies per discutir els avantatges i inconvenients de cada opció. A poc a poc havien anat descartant gairebé totes les princeses: aquesta era massa jove; aquella altra, massa ximple; aquella d’allà, massa frívola; la de més enllà vivia massa lluny; la de més ençà tenia uns pares excessivament sobreprotectors.

Per fi havien reduït la llista a tres únics noms. La Camèlia era plenament conscient que estaven fent la tria amb el cap i no pas amb el cor; però quina altra cosa podia fer, si no hi havia manera que el cor de l’Alteo bategués per cap d’elles?

—Provarem una altra cosa —va dir al seu fillol—: Eliana, Maragda o Afrodísia. Respon un sol nom. Ara mateix.

—Però…
—Ara mateix! No t’ho pensis! Digues el primer que et passi pel cap. —E.. No, Af…, no, millor Ma… no, espera’t…

La Camèlia va respirar a fons, provant de dominar la seva impaciència. —De debò que tant et fa l’una com l’altra?

L’Alteo va arronsar les espatlles.
—No ho sé. Totes tres són boniques i llestes. M’agraden l’elegància de la Maragda i el sentit de l’humor de l’Afrodísia. Però l’Eliana és més dolça. Tot i que a la Maragda li agraden els gossos, com a mi, i d’altra banda l’Afrodísia… aaah! —va exclamar, retorçant-se les mans amb desesperació—. Ho veus, padrina? Mai no seré capaç de decidir-me!

—No, ja ho veig —va observar la Camèlia.

No va poder evitar de pensar en la passió d’en Simó, en la seguretat que tenia del seu amor a l’Astèria; en la força d’un sentiment capaç de convocar fins i tot les fades. Res a veure amb els titubeigs de l’Alteo, que tenia la protecció d’una padrina sobrenatural només perquè la seva mare ho havia desitjat.

—Potser hauríem d’esbrinar què és el que elles senten per tu —va suggerir tot d’una—. Podries triar la princesa que més t’apreciï. Què et sembla?

El rostre de l’Alteo es va il·luminar amb un gran somriure; se’l veia francament alleujat davant la perspectiva que algú altre decidís per ell.

—Em sembla una idea magnífica, padrina! Podries anar a veure les princeses i dir-los…?

—Ah, no, això sí que no —va tallar-lo ella—. No penso pas fer-te tota la feina. Encarrega’t tu mateix d’anar-les a visitar una per una i preguntar-los sobre els seus sentiments. Elles ja són conscients del teu interès i segur que se n’han format una opinió. Jo també hi seré, no et preocupis —va afegir, per assossegar el noi.

No era pas l’opció ideal, però en aquells moments no se li acudia res més. Tenia l’esperança que alguna de les tres princeses estimés prou l’Alteo per commoure’l fins al punt d’aconseguir que se n’enamorés.

I si no se’n sortia…

La Camèlia va sospirar. En aquest cas, la pobra jove escollida s’acabaria casant amb un home que no correspondria als seus sentiments. Però almenys un dels dos aportaria una mica d’amor a aquell estrany matrimoni.