1

INVITACIÓ A SER MESTRE

Per què vaig triar ser mestre? Perquè els mestres podem obrir portes i finestres per tal que els nens es converteixin en persones plenes; perquè és a les nostres mans empènyer-los cap endavant de manera que ells mateixos construeixin el seu present i el seu futur. Podem fer-los participar en la societat perquè ens ajudin a canviar les coses. I per aconseguir-ho també els hem d’oferir eines. Que sàpiguen com expressar una emoció o un pensament, que sàpiguen com defensar un argument o acceptar els errors. Que aconsegueixin ser resilients i que aquesta flexibilitat els converteixi en persones més socials, per poder lluitar i ser capaços de defugir la individualitat i l’egoisme que, sense adonar-nos-en, es converteixen sovint en part de la nostra vida.

Als nens, els subestimem constantment. Si els ho proposem, duen a terme coses increïbles. Un dilluns, per exemple, vaig animar-los a retirar els quaderns de damunt la taula i els vaig prohibir que parlessin si no ho feien en vers. Vaig donar-los unes pautes i van començar a expressar-se tímidament. Vam passar tota la setmana així, i quan va arribar el divendres, allò semblava una obra de teatre de Shakespeare. Ho he viscut a la pròpia pell, no és un miratge: són nens i poden fer moltes coses. I, a més, tenen una imaginació desbordant; si aconseguim alliberar-los de totes aquestes regles que s’imposen a les escoles, són capaços de veure les coses de manera diferent. És per això que la seva participació en la societat té tant valor. Treballem el respecte envers els altres, però també envers ells mateixos; respecte al lloc on viuen i a les persones amb qui comparteixen aquest lloc. És la nostra obligació convertir-los en ciutadans globals, preparar-los per als reptes que la vida els posarà davant. Les Matemàtiques, l’Anglès, etc., haurien d’estar orientats a aquest camí, és a dir, a facilitar-los la vida en lloc d’esdevenir mers objectius d’avaluació.

Els mestres portem unes ulleres màgiques que sovint ens oblidem de treure’ns. La nostra visió de l’educació, dels nens i del món en general sol ser excessivament didàctica. Ens fa l’efecte que tot ha d’anar enfocat a ensenyar-los coses. I és cert, però tampoc no cal que ho forcem. A la infantesa aprenem coses per curiositat, una curiositat innata que ens acompanya en el decurs de la vida però que molts deixen de banda a mesura que es van fent grans. És així. A les escoles ens encaparrem a ensenyar-los coses en lloc de convidar-los a aprendre. Estimular aquesta curiositat dia rere dia hauria de ser obligatori per a tots els qui vulguin ser mestres.

Hem d’esperonar aquesta curiositat, d’això no n’hi ha cap dubte, però també ens hem de convertir, nosaltres mateixos, en persones curioses, amb desig d’aprendre coses de tot allò que ens envolta. Un mestre no només es forma en els cursos homologats per vés a saber qui. Un mestre, una mestra, ha d’atresorar a dins seu una màquina de recerca curulla de preguntes: per què, com és possible, d’on, quant... I què ens impedeix aprendre amb els alumnes, és a dir, que siguin ells els qui ens ensenyin coses a nosaltres? Aquesta és una altra de les claus que em fan de guia. Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors. Aprofitem-ho, doncs, perquè ens ensenyin coses que desconeixem. Els nens i les nenes poden sorprendre’ns, deixem-los espai perquè facin un pas endavant.

Et desafio a donar a conèixer els teus projectes; no deixis que es morin a l’aula. Obre les portes i comparteix-los. Funcionen, amb els teus nens i nenes? Doncs ofereix-los al món; comuniquem-nos i creixem junts. Hi ha milers de projectes magnífics que mai no es coneixeran perquè el mestre o la mestra no s’han atrevit a fer aquest pas, moltes vegades per vergonya o perquè creuen que els projectes en qüestió no són prou bons. Ha funcionat amb un nen? Doncs volem saber de què es tracta!

En aquest llibre, m’he proposat de fer un recorregut pels projectes que he dut a terme durant aquests anys, perquè m’ajuden a reflexionar sobre allò que he fet com a mestre i, a més, em serveixen de suport a l’hora de desenvolupar tots els meus pensaments i conviccions sobre l’educació.

Et proposo, a tu que ara em llegeixes, que estimulis la curiositat dels teus nens com a mínim una vegada al dia. Oblida’t que és l’hora de Matemàtiques o de Llengua, d’Educació Física o d’Anglès. El fet d’aprendre no hauria d’estar encasellat, perquè la curiositat no hi entén, de límits.

Et desafio a ser mestre; a redescobrir l’essència d’aquest ofici si és que ja n’ets, i a contagiar tothom qui topis pel camí aquesta passió que ens ha d’acompanyar en tot moment. Et desafio a adoptar una actitud positiva i plena de passió perquè els nens vulguin imitar-te, i a no deixar-te contagiar per aquells que fa temps que han oblidat la màgia d’aquesta professió.

Que et vegin arribar de lluny i diguin: «Ja ve el mestre», amb orgull, amb tota l’admiració que la nostra feina es mereix, perquè és d’aquí que provenen tota la resta de professions, i perquè amb la nostra feina es pot contribuir, i molt, a fer d’aquest món un lloc millor.

I si ets pare o mare, et convido a fer un pas endavant i a treballar braç a braç amb els mestres que coneguis perquè el factor humà prevalgui per damunt de les xifres. T’animo a oferir idees, a proposar canvis, a ser una peça més d’aquest sistema educatiu nou i fresc que tots volem i del qual tots formem part. És per això, justament, que tots hem de contribuir a col·locar l’educació en el lloc que es mereix.

2

VIATGE EN EL TEMPS.
LA INFLUÈNCIA DELS MESTRES

Abans del 8 de desembre del 2014, sempre solia dir que una cosa que m’encantaria fer era visitar les facultats d’Educació per parlar als futurs mestres. No pas per ensenyar-los res, és clar que no. La meva idea era parlar-los d’actitud, de com n’és d’important un mestre o mestra en la vida de centenars de nens, de fins a quin punt influirem en les seves vides. I volia parlar-los des de l’experiència d’una persona que està en contacte amb nens diàriament, però també des de l’experiència d’un adult que recorda amb absoluta nitidesa com se sentia amb els mestres amb qui va aprendre a estimar determinades coses i a detestar-ne d’altres.

Aquests records em fan viatjar en el temps, a l’època en què jo era nen, i també en l’espai, a l’escola d’Ainzón, el meu poble. Allà hi havia el senyor Dionisio, davant d’un César de vuit o nou anys que compartia pupitre amb en Dani, amic infatigable que se sabia de memòria on i quan ens esperaven les maduixes, les cireres o els albercocs. Per a mi sempre va ser com un d’aquests experts en mapes i localitzacions de les pel·lícules de comandos. D’ell, me’n podia refiar.

El senyor Dionisio tenia una traça especial a moure el bigoti quan volia mostrar desacord, i només li calia arrufar el front perquè no se sentís ni una mosca. Va ser ell qui em va ensenyar a sentir una autèntica passió per la llengua espanyola, qui em va animar a expressar-me correctament i a apreciar el valor de cada mot, la força de cada frase. A ell li dec els meus esforços continus per parlar amb propietat i el meu interès a trobar matisos i aclarir conceptes.

També hi havia una mestra «de cuyo nombre no quiero acordarme» (aquesta frase d’en Cervantes em va com l’anell al dit). Jo feia sisè, no ho oblidaré mai. Dos esdeveniments romanen a la meva memòria, de l’any que vaig passar amb aquella senyora. El primer és que va aconseguir que agafés tírria a les Matemàtiques per a tota la vida. Estic segur que si hagués tingut per mestra algú que adorés les Matemàtiques, una persona que sentís passió per la seva feina, això no hauria passat. Ben mirat, també he de dir que va ser per ella que vaig decidir llançar-me de ple a les lletres pures, amb el Llatí i el Grec, com a via per fugir d’aquell martiri; i va ser, doncs, gràcies a ella, que vaig descobrir la mitologia i totes les històries que constitueixen la base de la literatura universal.

El record del segon esdeveniment que no oblidaré mai, encara avui em fa esbossar un somriure.

A les classes no teníem gaire espai, o sigui que deixàvem els quaderns i els llibres a terra, a tocar dels pupitres, on s’amuntegaven formant autèntiques piles. En un examen, un company meu va col·locar el llibre de Matemàtiques a dalt de tot, de tal manera que li quedava ben bé a l’altura dels genolls. Quin era, l’objectiu? Tenir ben a prop la font d’informació per si en algun moment li calia fer-ne ús. I això és, efectivament, el que va passar. Amb molta traça, a mig examen va obrir el llibre, va trobar la pàgina on s’explicava l’exercici en qüestió i va començar a copiar.

El dia que ens van donar les notes, aquest noi lluïa al rostre la confiança pròpia del qui coneix, amb antelació, els resultats. No obstant això, alguna cosa no havia sortit bé. La senyoreta va llegir el seu nom i va fer una llarga pausa. Tothom estava ben atent.

—A veure —va dir la mestra, mirant-se’l amb les celles alçades—, no deus haver copiat, tu, oi?

—No, no, senyoreta! De cap manera!

—Doncs em vols explicar què vol dir, això?

Tot seguit li va allargar l’examen, plantant-l’hi davant dels ulls. Havia copiat amb tantes ganes, que fins i tot hi havia afegit la referència als dibuixos del llibre. I dins d’un oval immens marcat amb bolígraf vermell, es podia llegir:

«Vegeu la figura 6».

Potser no va anar exactament així, però així és com jo ho recordaré sempre. I a ella, com la mena de mestre que mai de la vida no voldria ser.

3

UN MESTRE APRÈN
DELS QUI L'ENVOLTEN

Mai no podem oblidar que, si volem dedicar-nos a ensenyar, els primers que hem d’aprendre coses constantment som els mestres.

Quan era alumne, doncs, van ser dos mestres els qui van marcar els meus estudis. I un cop vaig convertir-me en adult i vaig començar a treballar en l’àmbit de l’educació, dues persones més van deixar una petjada inesborrable en la meva manera d’entendre la vida.

Tinc moltes coses per aprendre, i seguiré aprenent coses dels companys i companyes que tingui al voltant. Mai no podem oblidar que, si volem dedicar-nos a ensenyar, els primers que hem d’aprendre coses constantment som els mestres. Per això no hi estic d’acord, quan la gent diu: «El problema és que el parc de mestres, a Espanya, està antiquat». En realitat, allò antiquat és l’actitud de molts mestres, que en alguns casos tot just acaben de començar la seva tasca com a docents. Els meus dos grans fars han estat dos mestres que ja no exerceixen i amb qui vaig iniciar-me en la professió, treballant-hi braç a braç.

En Tomás Giner va jubilar-se fa uns anys. Em va ensenyar a fixar-me en allò que agrada als nens i als adolescents, a pensar amb els seus caps; em va ajudar a desmitificar el rol del mestre solemne i a travessar la línia marcada amb ferro roent entre docents i alumnes.

En Carlos Sebastián ens va deixar fa un temps (tot i que segueix inspirant-me dia rere dia). D’ell recordo un somriure etern i la seva silueta encerclada de nens que rondaven a prop seu. Tenia una vitalitat que el convertia en un infant més.

Ni l’un ni l’altre no eren autoritaris, ni miraven els alumnes de dalt a baix; ni l’un ni l’altre no imposaven càstigs exemplars. Eren mestres creatius, destil·laven frescor, imaginació, proximitat i passió per la seva feina.

Quan els veia treballar, em deia, a mi mateix: «Tant de bo que, quan tingui la seva edat, mantingui aquesta il·lusió cada dia a l’hora d’anar a escola». I segueixo pensant-ho: si un dia noto que he perdut la il·lusió per la feina que faig, em dedicaré a una altra cosa.

A parer meu, aquesta és la primera gran lliçó que tot mestre ha de recordar: tant se val si tenim vint anys, trenta o cinquanta i escaig. Hem d’anar a escola cada dia amb el mateix entusiasme, i viure amb passió el regal que suposa exercir aquesta professió.

Per això em sento especialment bé quan visito les facultats d’Educació i començo les meves xerrades explicant tot això als futurs mestres; quan sóc conscient que estic a punt de parlar amb unes persones que d’aquí a poc temps tindran a les seves mans centenars de nens, experimento una satisfacció indescriptible.

4

GLOBAL TEACHER PRIZE:
EL PREMI ALS MESTRES

La nominació per part del Global Teacher Prize (GTP) m’ha col·locat en un escenari mediàtic, cosa que em fa somriure. Somric perquè sóc un mestre més i tinc plena consciència que, quan tot això hagi passat, quan aquest tsunami que ara sacseja els fonaments de l’educació hagi amainat, jo seguiré divertint-me igual que sempre, com he fet fins ara.

Em sento afortunat de formar part d’aquest huracà que ha fet trontollar els fonaments de l’educació. Cada dia rebo centenars de missatges de pares, mares i mestres que em fan saber que ells també aposten per aquest tipus d’ensenyament; un tipus d’educació que es basa, sobretot, en el factor humà, una cosa que sovint cau en l’oblit.

Quan vaig ser nominat com un dels cinquanta millors mestres de tot el món, que ve a ser com dir «quan tot plegat va començar», vaig sentir una alegria continguda. Tal com sempre he defensat, hi ha molts companys i companyes que fan una tasca magnífica però que, per desgràcia, no és coneguda, i tots ells podrien, perfectament, trobar-se en el meu lloc. Què és el que em diferencia d’ells, doncs? Simplement, el fet de tenir un amic a qui se li va ficar entre cella i cella de nominar-me. Per saber com va anar, ens remuntarem sis anys enrere.

Jo havia fet una pel·lícula de cinema mut amb els nens de l’escola unitària pública, i ens van convidar a projectar-la al Festival de Cinema Mut d’Uncastillo, a Saragossa. Quan la projecció va finalitzar, al cap de quaranta minuts, algú se’m va apropar baixant l’escala, agitant les mans i dient-me:

—César, permet-me que em presenti: sóc el Jaime López i estic entusiasmat. Sóc el pianista encarregat de posar banda sonora a les pel·lícules, i m’agradaria que des d’ara mateix comptessis amb mi pel que vulguis.

—Ostres —vaig respondre—. Doncs precisament...

I allà mateix li vaig proposar que compongués la música d’un documental que estava fent amb uns avis. Ens vam fer amics immediatament.

Més endavant, al mes d’agost, en Jaime es va assabentar, tot llegint el diari, de l’existència d’un premi global al professorat. Tot seguit em va trucar per dir-me:

—T’hi apuntaré. Crec que tens possibilitats.

Jo em vaig posar a riure. Em feia gràcia fins i tot que s’ho pogués arribar a plantejar.

—Ni de conya! —vaig deixar anar—. No faig res d’extraordinari: només m’ho passo bé a classe, i segur que hi ha gent excepcional en aquest món que té projectes espaterrants o treballa de maneres inimaginables. O sigui que això que dius no és possible.

Hi va insistir un parell o tres de setmanes fins que, a la fi, va dir-me:

—Mira: tu ets mestre. Si fossis paleta o arquitecte no tindries cap possibilitat, però resulta que ets mestre. Aquest concurs és per a mestres i crec que les coses que fas valen la pena.

—D’acord —vaig respondre.

Vaig preparar un vídeo on resumia els meus sis anys d’experiència en l’educació pública, i vaig incloure-hi els projectes que havia dut a terme en les diverses escoles per on havia passat.

Jo no faig res d’extraordinari:
simplement m’ho passo bé a classe.

Si al final no hagués passat res, si no m’haguessin nominat, hauria seguit sent molt feliç. Però confesso que el fet de preparar la candidatura per al Global Teacher Prize i d’obligar-me, doncs, a recopilar material d’aquells sis anys, opinions dels nens i dels pares dels diversos centres on havia fet de mestre, i també de gent del món de l’educació amb qui havia coincidit... va ser un dels millors esdeveniments que em podia imaginar. El resultat va ser un vídeo d’una hora i vint-i-sis minuts, un tresor que guardaré per sempre. Això sol, en si mateix, ja era un premi.

Un cop enllestit el vaig enviar, i el jurat, compost de pedagogs i persones que treballen en l’àmbit de l’educació de tot el món, va considerar que les meves propostes s’adequaven als criteris necessaris per incloure’m entre aquests cinquanta mestres. I quins criteris eren? Segons el que es diu a les bases, el mestre ha de ser innovador, ha d’estar compromès amb el seu entorn i ha d’inspirar els alumnes i la comunitat. Unes bases que, en realitat, haurien de ser requisits indispensables per a qualsevol mestre.

S’hi van presentar 5.000 candidatures de 127 països; d’aquestes, van quedar-ne preseleccionades 1.300, i a partir d’aquí es van triar els cinquanta finalistes.

El fet que entre els finalistes hi hagués un espanyol va fer que tots els mitjans de comunicació se’n fessin ressò. Ràdios, diaris i televisions parlaven del premi mundial al professorat. A les perruqueries es feia safareig sobre els mestres que havien marcat infanteses i sobre mètodes més bons o menys. Durant un temps, es va parlar indistintament d’educació i d’esports. Sembla una mica surrealista, oi?

En definitiva, es parlava d’educació en to positiu, i això, a Espanya, semblava que fos un miracle, després de tant temps en què el mot «educació» s’havia associat a aspectes negatius i sempre millorables. La paraula «mestre» no estava gaire ben considerada, i els resultats de l’informe PISA i altres barems internacionals no afavorien que als mestres se’ns tractés amb el respecte que aquesta professió mereix.

Un cop superada aquesta fase va venir la selecció dels deu finalistes. El dia abans que anunciessin els deu escollits els meus companys, aplegats a la sala de professors del Colegio Puerta de Sancho, em deien:

—Ja podràs dormir bé, aquesta nit? No estàs nerviós?

—Doncs sí. És clar que dormiré bé. I no; no n’estic gens, de nerviós.

—No sé com pots —rebufava una companya.

—Mireu —Em vaig asseure.— Era molt difícil entrar dins la selecció dels cinquanta; no espereu pas que entri a la dels deu.

Vaig dormir bé, i l’endemà vaig saber que no havia estat seleccionat. En arribar a l’escola, les companyes feien cara d’estar apesarades i manifestaven la seva desil·lusió, mentre em subjectaven un braç per encoratjar-me.

—Ho sento, César, ho sento.

Jo les animava:

—D’«ho sento», res. No hi ha res que hàgiu de sentir. Això ha estat un regal. Fa tres mesos no hi havia res de res i ara tenim tot aquest rebombori. Per fi, a Espanya es parla d’educació en positiu. I això va més enllà de si jo hi sóc o no; transcendeix el fet que jo sigui aquí: podria ocupar el meu lloc una altra persona.

En definitiva, les animava a pensar en tot allò de bo que estava succeint i que es pot desenvolupar a partir d’ara.

Per cert, el premi va guanyar-lo la Nancie Atwell, una estatunidenca. Però l’aparició d’un mestre en un late show un dissabte a la nit havia estat trending topic a Espanya. Mesos més tard, els mitjans de comunicació seguien parlant diàriament de la nova educació que estava sorgint; projectes que ja estaven en marxa abans que ningú no sabés res de l’existència d’en César ara sortien a la llum; es parlava de metodologies que feia anys que es posaven a prova en diferents escoles i que ara acaparaven articles d’opinió sencers. Sens dubte això es deu a l’aparició del Global Teacher Prize i a la Fundació Varkey Gems. Però hi insisteixo: jo em sento com un mestre entre molts d’altres que va ser convidat a la festa del canvi i que contempla tot el que passa des d’una posició privilegiada, en un moment que probablement recordarem durant molts anys.

Que es parli de l’educació és positiu: l’autèntic premi és aquest.

Una altra de les recompenses que aquest premi porta sota el braç és el fet que molts mestres d’Espanya i d’arreu se sentiran valorats, perquè mai no han descurat el factor humà en la seva tasca. I potser quan abans la gent deia «quines coses més estrafolàries de fer a classe», ara sabran apreciar el valor d’aquesta manera de fer, atès que col·loca els nens al centre d’importància. Caldrà que les mares i els pares que es mostraven poc receptius davant d’aquesta metodologia fins ara «curiosa», ara donin suport sense reserves a aquests mestres bojos que s’encaparren a treballar més l’empatia i la sensibilitat dels seus fills. Pot ser que els directors o directores d’alguns centres obrin els ulls davant d’aquesta tendència a escoltar la canalla; que alguns companys o companyes no es mostrin tan escèptics davant de projectes que volen implicar tots els infants i el context on viuen; que algunes administracions donin suport a aquesta gent que decideix arriscar-se i dedicar el temps a donar protagonisme als nens i les nenes.