Era la meva última oportunitat. Per sort, ho tenia a tocar.

Els membres del meu equip havien mort, jo estava ferit i gairebé no em quedava munició. Només un míssil de plasma. Si em volia carregar aquella criatura fastigosa i deforme, m’hi hauria d’esforçar. Vaig córrer a amagar-me darrere d’uns dipòsits de trigidum que hi havia per allà, mentre el gortrug esquitxava amb àcid a tort i a dret i m’intentava atrapar amb els seus tentacles viscosos. Aquella cosa era ben igualeta a l’Hugo, el guaperes de 6èB. Un Hugo alienígena.

Vaig carregar el llançamíssils, vaig apuntar, vaig aguantar la respiració i…

La Inés em va tornar a fúmer. El mòbil va fer un brunzit, em vaig distreure i vaig enviar el míssil a l’estratosfera, mentre l’«Hugo» em devorava les entranyes.

Vaig aturar el Brain Eaters II: Extreme Missions i vaig mirar el mòbil:

Segur que esteu pensant que sóc un viciat de la consola. La veritat és que una mica sí. Però és que el Brain Eaters és flipant. Me l’havia deixat el Max, que és el meu millor amic i el noi més friqui del curs. El joc va d’uns soldats que han de complir una missió i, a més, evitar que unes bestioles fastigoses se’ls fiquin al cervell i els converteixin en zombis. Estava a punt de passar-me’l i, com que la setmana havia estat mogudeta, gairebé no havia tingut temps per jugar, per això em vaig aixecar aviat per intentar acabar-lo. Si aquell no hagués estat el primer dia després de l’olimpíada, hauria fet esperar la Inés. Però tenia raó, per variar. Arribar tard a primera hora amb la Vella és pitjor que el fet que una bestiola repugnant se’t mengi el cervell.

La Vella és la professora de Mates de 6èA, la nostra classe. I, a més, és la cap d’estudis de l’escola. Fins ara no li deixaven fer classe a 6è perquè fa moltíssima por. Però por de veritat. Els fa por fins i tot als de l’ESO, o sigui que als de 6è ja us ho podeu imaginar. Als de 6èB, els fa classe un altre profe, el Pi, que és el que fa classes a 6è des que existeix l’escola, però a nosaltres ens ha tocat menjar-nos la Vella amb patates.

Sempre estem igual: els fastigosos de 6èB tenen una sort que no se l’acaben. Quan érem a 4t els van portar de visita a una fàbrica de xocolata, i se’n van ben afartar. Què vam fer nosaltres? Morir-nos de fàstic fent una excursió al punt verd. L’any passat l’escola va organitzar una sortida a la neu d’una setmana amb places limitades. De 5è n’hi van anar quinze, de la nostra classe ningú perquè ni ens en vam assabentar: els molt tramposos van treure la nota del taulell d’anuncis. I aquest any, a Mates, a nosaltres ens havia tocat la Vella, i a aquest pas no aprovaria ni tan sols la Inés perquè, fins i tot ella, que és superllesta, li té por.

La Vella fa moltíssima por perquè no és d’aquest món. Sí, ja sé que penseu que sóc un cagat i que exagero molt, però ho dic de debò. La Vella no és d’aquest món per tres motius:

1.Sempre ha estat vella. La mare del Nosa, que com a mínim en té cinquanta, de petita anava a la nostra escola i, quan li feia classe, la Vella ja era vella. Deu ser un vampir, o una bruixa, o deu dormir a la nevera per no podrir-se o una cosa així.

2.No té mai fred. La tia és capaç d’entrar a classe en ple desembre només amb una bata. El pitjor és que a sota no du roba, només uns sostenidors marrons horribles que se li veuen cada vegada que comença a escriure a la pissarra agitant aquest braç encarcarat que té (i que jo crec que no doblega perquè és tan vella que se li ha fossilitzat) i a dir: «Aquí fa ferum d’humanitat!». I, au!, ens obre les finestres plogui, nevi o faci sol.

3.El tercer motiu (i el més terrorífic) és que la Vella pot llegir-te el pensament. De debò. Et fa sortir a la pissarra a restar i no recordes com es fa perquè sents com se’t fica dins del cervell a empentes amb el poder de la seva ment. Gràcies a aquest do pot saber, amb pèls i senyals, quan, on i com va ser l’última vegada que vas menjar-te un moc pensant que no et veia ningú (au, va, no poseu aquesta cara de fàstic, que els mocs se’ls menja tothom).

La idea de posar-me a simplificar fraccions a la pissarra, amb la Vella furgant-me el cervell sense pietat, em va fer venir una esgarrifança. Així doncs, vaig apagar la consola, vaig carregar-me la motxilla a l’espatlla i vaig baixar l’escala disparat. Per variar, la Inés m’estava esperant a fora, al portal, amb la mirada assassina.

La Inés i jo som amics des de la llar d’infants. Les nostres mares són com germanes i ens hem criat gairebé junts. La Inés és aplicada i puntual. Jo sóc de «sufi» i un tardaner. La Inés no suporta els videojocs i jo no obro un llibre d’aquests que a ella li flipen ni que m’hi obliguin. Però tenim una cosa en comú: ens encanta fer bromes. Ens ho passem de primera pensant-les junts i, si són pesadetes, millor. La gent tremola quan ens veu conspirar, i fan bé. Tenir una companya de bromes mola moltíssim.

Però aquell curs, la veritat, havíem passat més temps barallant-nos que pensant males passades. El problema és que a la Inés li agradava l’Hugo, que és un imbècil de 6èB, ros, d’ulls blaus i amb els abdominals dibuixats com un teclat de piano, com els guapos de les pel·lícules. Es passa el pati jugant a futbol o a bàsquet, i presumint de músculs. I ficant-se amb el Max i amb mi, dient-nos friquis i viciats. La Inés diu que no, però jo sé que anava per ell perquè se li posava la cara de bleda cada vegada que el mirava i per això últimament havíem estat una mica picats.

—Àlber, tio, que arribem tardíssim. Què feies? Segur que estaves enganxat a la consola… —em va deixar anar quan vaig aparèixer pel portal.

—No… —Però se’m notava d’una hora lluny que mentia.

—Que no… Esteu tots viciats amb aquell joc. Ets un cas: saps que si arribem tard ens la carregarem. Que tenim la vella! Avui no ens podem permetre un càstig! Ei, l’autobús! —Ja no va continuar esbroncant-me perquè l’autobús ja treia el morro verd per la cantonada, i vam sortir disparats com bales.

El que la Inés no va arribar a dir és que, si la Vella ens castigava, segur que anul·lava tot el tema de l’olimpíada. I aquella era la nostra ocasió per venjar-nos de 6èB: els pensàvem refregar tota la vida que NOSALTRES havíem guanyat un premi al·lucinant… i ells, no! PRINGATS!

Vam arribar a classe sis minuts abans de l’hora. Perfecte, perquè a les classes de la Vella, si no estàs assegut a la teva cadira a les 9.00, et planta un full amb cent exercicis, que no tens ni idea de què van. I l’endemà et pregunta davant de tothom mentre et llegeix la ment, i tu, és clar, et mors de por.

Però aquell dia tothom estava content i relaxat. Ens vam llançar mirades còmplices d’alleujament i eufòria perquè nosaltres, els «pallussos» de 6èA, per fi havíem aixecat la camisa a aquesta colla de fantasmes. El pitjor havia passat i ara ens tocava gaudir de la victòria, o sigui que vaig deixar-me caure a la cadira i vaig esperar. I aleshores va ser quan tot es va tòrcer.

Perquè era divendres, i quatre minuts abans que la Vella entrés per la porta, vaig sentir una mena de plic, plic, plic que venia del sostre. I va ser mirar cap amunt i posar-me blau. Ens vam aixecar tots com si ens hagués picat al cul una bestiola. Sabíem que ens havíem de quedar asseguts, però és que havíem descobert una cosa que ens feia molta més por que cent divisions amb decimals.

JA ENS PODÍEM CALÇAR

Els de 6èB ens l’havien ben jugada, els molt porcs. Quan vaig mirar cap al sostre, vaig recordar el primer nivell de Brain Eaters, quan encara no saps ben bé de què va el joc i els paràsits menjacervells comencen a caure del sostre d’un magatzem abandonat per convertir els soldats en marionetes sense pesquis. La mala passada de les rates de 6èB faria que la Vella se’ns mengés crus, amb cervell i tot: ens havien omplert el sostre de cansalada de porc greixós. Més aviat, havien omplert el sostre d’estalactites de cansalada greixosa JUST A SOBRE de l’escriptori de la Vella.

Tan sols teníem dos minuts per dur a terme
l’OPERACIÓ VELLA LLARDOSA. A les 08.58 d’aquell divendres, a l’aula de 6èA no hi havia ningú assegut al seu lloc. Sabíem quina esbroncada ens podia caure només per això, però ens havíem d’arriscar. Com un escamot de marines de Brain Eaters, tots teníem una tasca per complir si volíem intentar sortir-ne vius.

Jo, per exemple, havia de vigilar el rectangle de metacrilat que hi ha a la porta de l’aula. La meva missió era controlar el passadís i avisar les 3As tan aviat com l’ombra de la Vella girés la cantonada. Les 3As (Àurea, Alexandra i Ariadna) són com els mocadors i els mocs: inseparables. Funcionen com un cos de tres caps, però bonics: totes tres són rosses, van sempre vestides gairebé igual i es mouen a la vegada, com si la seva vida fos una coreografia. Passen bastant de la resta, però tothom les imita en la manera de vestir, de moure’s (fins i tot les admiradores de l’Hugo de 6èB, que es fan dir la Hugomania). A més, són la presidenta, la vicepresidenta i la vicevicepresidenta del club de fans del Johnny Fumada, que és un cantant amb un serrell horrible pel qual estan boges totes les nenes del món, i es passen el pati fent performances davant de la vidriera del gimnàs.

Amb l’agilitat d’un ximpanzé (o, més aviat, de tres), es van convertir en una mena de castell humà sobre la taula del professor i van intentar desenganxar la cansalada del sostre.

L’Anton i el Ro-ròber aguantaven el taulell de la taula amb totes les forces, perquè les acròbates no caiguessin. La Inés, que és superllesta, va fabricar en un segon una espècie d’espàtula telescòpica amb un paraigua, un regle i dos tubs de cartró.

Els únics que estaven com en un altre planeta eren l’Ombra, que estava feta una bola en el seu racó, i l’estrateg del Max, que mirava cap al sostre i murmurava: «Brillant, és brillant...».

Trenta segons després, les canes de la Vella van aparèixer pel passadís i vaig fer el crit d’alarma. Però estava tan nerviós que, en lloc de dir «Vella a les dotze!», com un autèntic marine, el que vaig cridar com un boig va ser «Aaaaaah!». L’Àurea, que estava enfilada sobre l’Alexandra, es va espantar. Va relliscar-li la mà del sostre amb el greix de porc i una mica més i estrangula la seva amiga en tancar les cames al voltant del seu coll. L’Alexandra, vermella com un tomàquet, va deixar anar una puntada de peu voladora a l’Ariadna mentre l’agafava per evitar que caigués de l’escriptori del professor. De poc cauen totes tres de morros.

Havíem perdut uns segons valuosíssims i, a sobre, no havíem complert la missió.

Les 3As estaven fora de joc i mitja classe feia cara de pànic. Els sabatots de la Vella s’acostaven pel passadís, marcant el ritme del compte enrere.

Com que era impossible treure a temps aquell greixum, vam pensar que el millor seria que, en entrar, ens trobés a tots asseguts, així ens castigaria per una sola cosa i no per dues. Jo havia de córrer cap al meu lloc a tota pastilla, apartant un parell de companys a empentes, però em vaig clavar un bon cop amb l’esquena del Nosa, i just aleshores vaig tenir una idea.

El Nosa es diu Joaquim o Quimot, però nosaltres sempre li diem Nosa, i a ell no li molesta perquè sap que li ho diem amb afecte. Però és que sempre és al mig, el pobre. Li vam posar el malnom un dia que estàvem jugant a futbol al pati i ell es va quedar allà, quiet, al centre del camp, com si l’haguessin plantat. Jo vaig cridar-li: «Quimot, tio, ets una nosa, surt», i es va quedar com a Nosa.

Però el dia de l’Operació Vella Llardosa, el seu superpoder d’estar sempre al mig ens podia fer guanyar una mica de temps.

Les 3As continuaven estirades damunt la taula del professor mentre que l’Anton hi corria al voltant com un posseït. A l’Anton li agrada una de les 3As, però s’assemblen tant que a vegades es fa un embolic i no se sap decidir per una. Aquell dia, enmig de l’enrenou, estava intentant esbrinar quina de les tres era la que li agradava per ajudar-la a baixar i posar-se fora de perill. Perquè segur que si la Vella entrava en aquell moment pensaria que havien estat elles les que havien enganxat la cansalada al sostre.

De la resta de companys, només uns deu dels trenta que som a classe havien arribat als seus pupitres. Tot anava a càmera lenta. La bata grogosa de la Vella ja es deixava entreveure pel petit rectangle de metacrilat. El pobre Nosa feia voltes sobre si mateix molt a prop de la porta, com si no sabés on era la seva taula. Se’ns estava acabant el temps, o sigui que vaig actuar sense pensar-hi:

—Nosa, tio. Perdona però cal fer-ho! —Em vaig mig disculpar i, a continuació, li vaig clavar una genollada als pebrots (no gaire fort, eh?, què us penseu, que tampoc sóc tan bèstia), vaig obrir la porta de l’aula i el vaig empènyer mentre ell cridava:

—Àlber, tio, però, què fas?

I, caminant com un pingüí restret, gairebé es menja la Vella.

—Joaquim! Es pot saber què fas fora del teu lloc? Ara mateix em tanques la porta de fora estant i quan acabi la classe en parlem —va escopir-li la Vella mentre s’espolsava la bata, com si el Nosa tingués alguna cosa que encomanés.

El Nosa, que encara tenia les mans a l’entrecuix, va captar per què li havia fet el cop justament allà:

—Perdó, Ve…, dic, profe. Però és que… —I, pels nervis, se li va escapar—: És que em pixo!

La Vella se’l va mirar, no gaire convençuda, per sota d’aquelles celles com un pelut que fan que sembli un mussol cabrejat. A mi se m’havia acudit clavar-li la puntada perquè l’any anterior la Vella no havia deixat sortir al lavabo un noi de l’ESO mentre li feia un examen oral, i el pobre es va pixar a sobre. Els pares del noi van queixar-se i, des d’aleshores, els profes anaven amb molt de compte amb aquest tema.

Se’l va quedar mirant durant trenta segons preciosos. Durant aquest temps, les 3As es van aixecar i van córrer als seus pupitres i els altres vam posar cara de no haver trencat mai cap plat. Al final, amb cara de mussol congestionat, la Vella va dir:

—Vés al lavabo, Joaquim. Però val més que no entris quan en tornis: estàs castigat per sortir de classe sense demanar permís.

—Però… —El Nosa va intentar protestar, però va callar quan es va adonar que ens esperava una bona esbroncada i que era millor quedar-se fora.

Quan per fi la Vella va entrar a l’aula, tots estàvem asseguts als nostres llocs, com petrificats, una mica vermells pel tràfec i intentant amb totes les nostres forces de no mirar al sostre, on la pasterada de cansalada degotava perillosament com fastigoses estalactites a punt de caure.

Així vam estar dos minuts, el temps que va trigar la Vella a arribar a l’escriptori i posar-se a escriure números i símbols a la pissarra amb el seu braç encarcarat. Devia notar alguna cosa estranya perquè va començar a dir:

—Què heu estat fent? No fa ni un minut que heu entrat a l’aula i aquí ja fa ferum d’humani… —Es dirigia, amb el nas arronsat, cap a la finestra que hi ha darrere de l’escriptori quan, txof!, un tros ben gros de cansalada greixosa i fastigosa li va caure a la bata. Ella ni se’n va adonar, però nosaltres sí i, encara que ens vam mirar i ens vam dir mentalment que no podíem cridar, a algú se li va escapar un sorollet de sorpresa.

La Vella no va acabar la frase. Ens va mirar amb cara de sospita i ja s’anava a acostar als pupitres per descobrir què havíem fet quan, txof!, li va caure un altre trossot en ple vidre dret de les ulleres. I després un altre a la coroneta, i un altre al mig del front. El que va venir, tot seguit, va ser una autèntica allau de trossos de cansalada greixosa, que va tacar completament la Vella, des dels cabells rígids del cap fins a la punta dels sabatots ortopèdics que sempre porta.

Sota aquella capa de porqueria vam veure que es posava blanca, després vermella i després lila. Va canviar la cara de mussol congestionat per la de porc senglar amb morenes. Va inflar les galtes com un peix globus i va rugir:

—Estareu castigats les pròximes tres setmanes. Què, tres setmanes! Tres anys! Per sempre! Us passareu el sant dia fent inequacions, enganxats als vostres pupitres fins que esbrini qui ha estat! Ja us podeu acomiadar del festival de trastos aquest…!

Estàvem fregits. El que més ens preocupava no era la muntanya d’inequacions, sinó que probablement no ens deixarien anar a la Gametron Week. Just quan crèiem que ja teníem el premi a les mans. I, encara pitjor, havia volat l’oportunitat de deixar en ridícul els de 6èB. Ja n’hi havia prou de ser sempre els pringats de l’escola!

Allò no podia estar passant. Era una injustícia total!

El Nosa, que estava espiant pel rectangle de metacrilat de la porta, em va mirar per preguntar-me què havia passat. Vaig moure el cap d’un cantó a l’altre per confirmar-li que allò era un game over fulminant. I ell va somriure i va dibuixar un dònut amb els dits. Quina paciència s’havia de tenir…

Després vaig mirar la Inés i vaig veure que els ulls li començaven a brillar. Gairebé podia sentir com se li movien els engranatges del cervell. Potser ens quedaríem sense festival, però els apallissaríem. Acabarien desitjant que se’ls mengés el cervell un insecte mutant.

Els de 6èB acabaven de guanyar una batalla important…

… però la guerra de 6èA encara no estava decidida.