Aquesta és la Rita, la mare d’en Frank.
La tieta Flip és la tieta del pare. De vegades fa de cangur a en Frank.
El senyor Gran és un cap de la màfia sorprenentment petit. A qualsevol hora del dia, sempre porta un pijama de seda i un batí, amb sabatilles de vellut amb les inicials «Sr. G.».
El senyor Gran té dos sequaços, en Dits i en Polzes.
A en Dits li diuen així perquè té els dits llargs i fins, perfectes per escurar les butxaques dels altres.
En Polzes té uns polzes enormes que fa servir per fer un mal horrorós als enemics del senyor Gran.
En Will i l’Os són els nebots terribles d’en Polzes.
En Txang és el majordom sinistre del senyor Gran.
La reverenda Judith és la vicària de la parròquia.
El sergent Befa és l’agent de policia local.
El senyor Pivot és un carceller borni.
El jutge Columna és conegut per tenir un cor de pedra.
En Raj és un quiosquer.
BRAM!
BRAM! va fer el cotxe del pare baixant a tota velocitat per la pista de terra. El pare d’en Frank participava en curses de velocitat. Era un esport perillós. Els cotxes xocaven entre ells...
... i no paraven de donar voltes enmig d’un soroll eixordador.
El pare conduïa un vell Mini que ell mateix havia trucat. Hi havia pintat una bandera britànica al sostre i l’havia batejat amb el nom de Reinona en homenatge a una dama que admirava molt, Sa Majestat la Reina. El cotxe era tan famós en l’ambient de les curses com el seu conductor. El motor de la Reinona feia un soroll inconfusible, semblant al rugit d’un lleó. león: ¡BRAM!
El pare era el Rei de la Pista. Era el millor pilot que la ciutat havia vist mai. La gent venia d’arreu del país per veure’l córrer. Ningú no havia guanyat tantes vegades com ell. Cada setmana, cada mes, cada any, el pare alçava trofeus mentre la gentada cridava el seu nom.
Era una vida regalada. Com que el pare era un heroi local, tothom el volia conèixer. Quan duia el seu fill a menjar pastís de carn amb puré de patates, el propietari del restaurant els en servia una ració doble i després no els deixava pagar ni un cèntim. Quan en Frank caminava amb el seu pare pel carrer, la gent que anava amb cotxe feia sonar les botzines...
BIP! BIP!
... i somreien i els saludaven amb la mà. El noi sempre sentia un esclat d’orgull quan això passava. 
A en Frank fins i tot li van apujar la nota en un examen de Matemàtiques després que el professor aconseguís fer-se una foto amb el seu pare durant una reunió de pares.
Però l’admirador més fervent que en Gilbert tenia era el seu fill, que el venerava. El considerava un heroi. En Frank anhelava ser algun dia com el seu pare, un campió als circuits. El seu somni era poder conduir la Reinona algun dia.
Com és natural, pare i fill s’assemblaven molt. Tots dos eren baixets, rodanxons i amb les orelles sortints. El noi era com si algú hagués posat el pare en una màquina reductora. De tots els nens de l’escola, en Frank sabia que mai no seria el més alt ni el més guapo ni el més fort ni el més llest ni el més divertit. Però havia vist la 
i les meravelles que el seu pare era capaç de provocar amb la seva habilitat i el seu coratge als circuits. Més que cap altra cosa, allò era el que el noi volia experimentar.
El pare, per la seva banda, prohibia al fill que l’anés a veure córrer. La nit començava amb vint cotxes fent voltes al circuit, i al final ja només en quedava un. Sovint els pilots en sortien greument ferits a causa de les col·lisions múltiples, i de vegades passava el mateix amb els espectadors si algun cotxe s’estavellava contra les grades.
—És perillós, company —deia el pare. En Gilbert sempre deia «company» al seu fill. Eren pare i fill, però també eren amics.
—Però, papa... —suplicava el noi mentre el pare l’acotxava al llit.
—Res de peròs, company. No vull que ho vegis si mai prenc mal.
—Però tu ets el millor! Mai no et faràs mal!
—He dit que res de peròs. I ara, vinga, sigues bon noi. Fes-me una caribraçada[1] i ves a dormir.
El pare sempre plantava un petó al front del seu fill abans de sortir de nit a participar a les curses. En Frank, per la seva banda, tancava els ulls i fingia que s’adormia. Però tan aviat com sentia que el pare tancava la porta, sortia dissimuladament del llit i reptava pel passadís fins a la porta principal, per tal de no alertar la mare. La dona sempre es tancava al dormitori i parlava per telèfon en veu baixa quan el seu marit sortia de casa. Encara en pijama, el noi marxava corrents cap al circuit.
Just a l’entrada de l’estadi hi havia una gran torre de cotxes rovellats que havien quedat destrossats en curses anteriors. En Frank s’enfilava fins al capdamunt de la pila. Des d’allà tenia la millor visió possible de la cursa. S’asseia amb les cames creuades al sostre del cotxe més alt i contemplava els bòlids que passaven volant. Cada cop que passava la Reinona, el Mini del seu pare, bramant al seu pas, el noi l’ovacionava.
VINGA, PAPA, VINGA!
El pare ignorava que el seu fill era allà dalt. L’home li tenia prohibit que el veiés competir, perquè temia que passés el pitjor.
I una nit va passar.
Era una vida regalada. Com que el pare era un heroi local, tothom el volia conèixer. Quan duia el seu fill a menjar pastís de carn amb puré de patates, el propietari del restaurant els en servia una ració doble i després no els deixava pagar ni un cèntim. Quan en Frank caminava amb el seu pare pel carrer, la gent que anava amb cotxe feia sonar les botzines...A en Frank fins i tot li van apujar la nota en un examen de Matemàtiques després que el professor aconseguís fer-se una foto amb el seu pare durant una reunió de pares. i les meravelles que el seu pare era capaç de provocar amb la seva habilitat i el seu coratge als circuits. Més que cap altra cosa, allò era el que el noi volia experimentar.
FORA DE CONTROL
La nit de l’accident el cotxe del pare va donar senyals que alguna cosa no anava a l’hora des de bon començament. En comptes del bram característic del Mini, aquell dia el motor feia un xerric molt fort, com si estigués a punt d’explotar.
Quan va posar la Reinona en marxa a la línia de sortida, el cotxe es va precipitar endavant amb unes batzegades que semblaven les envestides d’un toro.
Aquella nit infausta, en Frank seia al capdamunt d’una pila de cotxes a l’exterior de l’estadi com sempre acostumava a fer. Era l’època més freda de l’hivern, i el vent i la pluja es feien sentir amb força. Tot i que estava amarat fins als ossos, el noi no es volia perdre la cursa per res del món.
Però aquella nit passava alguna cosa estranya. Molt estranya.
Tan bon punt van fer onejar la bandera perqué comencés la cursa, el pare ja va tenir molts problemes per controlar el cotxe.
En comptes de bramar, el motor del Mini només expulsava aquell xerric molest. Un silenci premonitori es va apoderar de la multitud. En Frank va notar que se li regirava l’estómac.
De cop i volta, el tub d’escapament de la Reinona va fer una explosió enorme.
—PAPA! —va cridar el noi. A tanta distància, l’home no el podia sentir, i encara menys amb l’estrèpit dels motors dels altres cotxes. En Frank frisava per ajudar-lo. Per fer-hi alguna cosa. Qualsevol cosa. Però no tenia manera d’impedir el que estava a punt de passar.
El Mini va accelerar embalat i després ja no va abaixar la velocitat.
Estava fora de control.
L’art de córrer en curses de velocitat consisteix a saber quan has d’anar de pressa i quan has d’anar a poc a poc. De seguida es va veure que el pare agafava els revolts massa ràpid. Això no era el que havia de fer un campió dels circuits. El cor d’en Frank bategava amb força. La Reinona es devia haver quedat sense frens. Però, com podia ser? El pare sempre comprovava l’estat del cotxe unes quantes vegades abans de cada cursa.
De sobte, la Reinona es va desviar abruptament per evitar una col·lisió frontal amb un Ford Capri. Però el Mini anava massa de pressa, i al cap d’un instant va començar
El cotxe del pare havia quedat cap per avall al mig de la pista. El Jaguar que venia per darrere va impactar contra el Mini, i aquest va sortir volant enlaire. Va tornar a caure a terra...
BAM!
... i va quedar fet miques.
—NO, PAPA, NO! —cridava en Frank des del cim de la pila de cotxes.
Al circuit, els bòlids que no aconseguien frenar a temps s’anaven estavellant en cadena.
Se sentia el soroll del metall que impactava contra el metall i la trencadissa de vidres.
Un dels cotxes va explotar i es va convertir en
una bola de foc!
—NOOO! —va xisclar en Frank.
El noi va baixar corrents de la torre de cotxes i es va esmunyir veloç entre la gentada fins a arribar al vehicle del seu pare. Un helicòpter ambulància que planava per sobre la gent va aterrar damunt de la pista. En Frank va agafar la mà del seu pare a través de les desferres, mentre els bombers provaven de treure’l del cotxe.
—Què hi fas, aquí, company? —va murmurar el pare—. Hauries de ser a casa, al llit.
—Ho sento, papa —va respondre en Frank.
—Necessitaré una caribraçada de les grosses quan surti d’aquesta.
—Tot anirà bé, papa. T’ho prometo.
Però, aquella promesa, el noi no la podria complir.
ESCLAFADA EN L’ESCLAFADA
NIIINOOO! NIIINOOO!
En Frank estrenyia la mà del seu pare mentre l’ambulància corria a tot drap en direcció a l’hospital. La cama dreta de l’home havia quedat completament esclafada i estava perdent molta sang.
—Senyor Afable —va fer el metge tan aviat com van ingressar el pare a la unitat d’accidents i urgències de l’hospital—. Tinc molt males notícies. Li haurem d’amputar la cama.
—Quina? —va respondre el pare, que no havia perdut el sentit de l’humor en aquell moment tan delicat.
—La dreta, és clar. Si no l’operem de seguida, pot arribar a morir.
—Jo no vull que et moris, papa! —va dir en Frank.
—No t’amoïnis, company. Soc força bo anant a peu coix.
Es van endur immediatament el pare cap a la sala d’operacions, i mentrestant en Frank va intentar trucar a la mare moltes vegades, però la línia va estar ocupada durant hores i hores. L’operació va durar tota la nit. En Frank deambulava per la sala d’espera sense poder aclucar l’ull. L’endemà al matí, quan el pare va recuperar el coneixement després dels efectes de l’anestèsia, el seu fill va ser la primera persona que va veure en obrir els ulls.
—Company, ets el millor —va murmurar el pare. Era evident que li feia molt de mal.
—Estic molt content que te n’hagis sortit, papa —va respondre en Frank.
—És clar que sí. Bé havia de veure’t créixer. On és la teva mare?
—No ho sé, papa. Ahir a la nit li vaig trucar moltes vegades, però no hi vaig poder parlar.
—Ja vindrà.
Encara va trigar un parell d’hores a fer-ho.
—Oh, Gilbert! —va dir quan el va veure, i de seguida es va posar a plorar.
Però la reunió familiar va ser breu perquè la dona no s’hi va quedar gaire estona. En Gilbert va passar mesos a l’hospital, tot i que les visites de la seva dona es van anar fent cada cop menys freqüents i cada cop més curtes. Per contra, les infermeres van instal·lar un petit jaç perquè en Frank pogués dormir totes les nits al costat del pare.
Un dia, els metges van arribar amb una cama de fusta per a en Gilbert. Encaixava a la perfecció. En pocs dies va tornar a aprendre a caminar i va insistir a tornar a peu des de l’hospital fins a casa.
—Encara puc fer-ho tot! —va exclamar el pare, orgullós.
Caminava ranquejant i en Frank li va agafar la mà al llarg de tot el camí. Finalment van aconseguir arribar a casa.
Quan van arribar al pis, la mare no hi era. Havia deixat una nota sobre la taula de la cuina. Deia això:
Un dia, els metges van arribar amb una cama de fusta per a en Gilbert. Encaixava a la perfecció. En pocs dies va tornar a aprendre a caminar i va insistir a tornar a peu des de l’hospital fins a casa.
HOMES D’EXPRESSIÓ SEVERA
—Què vol dir, papa? —va preguntar en Frank—. Per què ho sent?
—Perquè ha marxat.
—No tornarà?
—No.
—Per què?
—La teva mare ha anat a viure a una casa gran amb un home petit.
—Però...
—Ho sento, Frank. He fet tot el que he pogut per complaure-la. Però amb això no n’hi ha hagut prou.
—Ho sento, papa.
—Necessito una caribraçada.
—Jo també.
Pare i fill es van abraçar amb força, i van plorar i plorar fins que ja no van poder plorar més.
En favor seu, cal reconèixer que el pare mai no va parlar malament de la seva dona (que a hores d’ara ja era la seva exdona), però a en Frank el va afectar moltíssim que la seva mare l’hagués deixat sense ni tan sols haver-li dit adeu.
Tot i que ara vivia en una casa enorme, la mare no va convidar mai el seu fill a quedar-s’hi. Ni una sola vegada. Quan es va oblidar de felicitar-lo per l’aniversari per segon any consecutiu, a en Frank li van passar les ganes de tornar-la a veure. Van transcórrer setmanes i mesos sense cap mena de contacte, fins que la possibilitat de trucar-li va esdevenir impensable. O sigui que no ho feia mai.
Tot i així, en Frank no podia deixar mai de pensar-hi. Era molt desconcertant, perquè, per molt mal que li hagués fet, en Frank encara l’estimava.
El pare havia perdut moltes coses per culpa de l’accident. No solament la cama, sinó també la dona. No trigaria a perdre una altra cosa que també era molt important per a ell.
La feina.
A en Gilbert li encantava ser pilot de curses. Havia estat el seu somni des de ben petit. Però malgrat les seves súpliques, els propietaris del circuit li van prohibir tornar a competir. El feien responsable de l’accident i no el volien veure mai més a la pista. Fins i tot li van dir que no era segur que pilotés cotxes amb una sola cama.
De manera que el pare va intentar aconseguir una feina diferent, la que fos. Però a la ciutat escassejaven els llocs de treball, i un home amb una cama de fusta sempre es trobava en l’última posició de la llista.
El pare, que s’havia acostumat a ser un heroi, ara se sentia com un zero a l’esquerra.
Dos nadals freds van arribar i van passar. A mesura que transcorria el temps, en Frank estava cada cop més preocupat pel pare.
De vegades se’l trobava assegut tot sol en una butaca, contemplant el no-res. Sovint, el pare es passava dies sense sortir del pis on vivien.
Ja ningú no feia sonar la botzina quan caminaven pel carrer, i ara ja no es podien permetre anar al restaurant, i encara menys menjar racions dobles de pastís de carn i puré de patates.
El dia que en Frank va fer onze anys, el pare va regalar-li un enorme circuit de joguina. Al noi li va encantar.
Era la millor joguina de la història. El pare fins i tot havia pintat una bandera britànica al sostre d’un dels Minis en miniatura perquè s’assemblés a la Reinona. Tots dos hi jugaven fins a altes hores de la nit, rememorant les famoses proeses del pare a la pista.
Però per molt que li agradés el circuit, a en Frank l’amoïnava pensar d’on havia tret el seu pare, que ara ja feia dos anys que estava a l’atur, els diners per comprar-lo. En Frank sabia que molt pocs nens tenien joguines com aquella. Els circuits de curses en miniatura costaven centenars de lliures. I el pare no les tenia pas.
Poc després de l’aniversari d’en Frank, uns grups d’homes d’expressió severa van començar a trucar amb insistència a la porta del pis.
Ensenyaven trossos de paper i bordaven sobre deutes «impagats». Aleshores entraven per la força malgrat la resistència d’en Frank. Quan ja eren dins, els homes agafaven qualsevol cosa que pensessin que tenia una mica de valor i se l’enduien. Primer va ser el televisor, després el sofà i finalment la llitera del noi.
Una vegada que en Frank no els va obrir la porta, la van esbotzar. Aquell dia se li van endur el circuit en miniatura.
Després d’aquestes visites, el pare es deprimia molt. Una expressió de desesperació s’apoderava del seu rostre, i s’asseia sense dir res. En Frank feia tots els possibles per animar-lo.
—No estiguis trist, papa —deia el noi—. Algun dia recuperaré totes les nostres coses. T’ho prometo. Quan sigui gran, seré pilot de curses, com tu.
—Vine aquí, fill, i fes-me una caribraçada.
La parella s’abraçava i tornaven a trobar-se bé. Potser sí que eren pobres, però en Frank no se sentia mai pobre dins del seu cor. No li importava dur els jerseis tan foradats que al final ja semblaven més un forat que no pas un jersei. No li importava haver de portar els llibres a l’escola en una bossa de plàstic que sempre es trencava. Aviat es van acostumar a tenir només una bombeta bona en tota la casa, i a la nit l’havien de traslladar d’habitació en habitació.
I és que el noi tenia el millor pare del món.
O això era el que es pensava.
De vegades se’l trobava assegut tot sol en una butaca, contemplant el no-res. Sovint, el pare es passava dies sense sortir del pis on vivien.
TOP SECRET
Una nit, mentre sopaven mongetes fredes en el seu pis fred, el pare va anunciar:
—Tot està a punt de canviar.
En Frank el va esguardar amb l’expressió preocupada. Malgrat que no tenien res, al noi ja li agradaven les coses tal com estaven. El pare li va posar la mà damunt l’espatlla.
—No t’has d’amoïnar per res, company. Tot està a punt de canviar a millor.
—Però, com?
—La nostra vida està ben a punt de canviar. He trobat feina.
—Molt bé, papa! Me n’alegro molt per tu!
—Jo també me n’alegro —va respondre ell, encara que no semblava estar-ho gaire.
—Quina feina és?
—De conductor.
—De curses de velocitat? —va preguntar en Frank, emocionat.
—No —va dir el pare. Va ordenar els pensaments—. Però hauré de conduir de pressa. Molt de pressa.
—Visca!
Els ulls del noi es van il·luminar com els fars d’un cotxe de competició.
—Sí! Visca! I guanyaré diners. Molts diners. Podrem recuperar la tele.
—La tele és avorrida. M’agrada més escoltar les teves històries de curses.
—D’acord, doncs aleshores podrem recuperar el sofà!
El noi va reflexionar durant un instant. Era veritat que sopar assegut en una caixa de fusta no era gaire còmode.
—Tant me fa, clavar-me estelles al cul!
—De veritat? —va preguntar el pare, amb una rialleta, tot gronxant-se endavant i endarrere sobre la caixa—. Ai! Me n’he clavat una altra!
—Ha, ha!
—Molt bé, molt bé. Ja sé el que t’agradaria recuperar.
—Què?
—El teu circuit en miniatura.
El noi va callar. Era veritat que el trobava molt a faltar.
—Em sembla que tens raó, papa.
—Em sap molt greu que se l’enduguessin, company.
—No et preocupis, papa.
En Frank notava que al pare li’n passava alguna, però no endevinava què era. Quina era, aquella feina tan misteriosa?
—Aleshores, què conduiràs, papa? Cotxes de curses?
—No, es tracta de conduir igual de ràpid però per carreteres de veritat.
—Ambulàncies?
—No.
—COTXES DE BOMBERS?
—No.
El noi va obrir molt els ulls.
—No deu ser per a la policia?
El pare es va limitar a fer un gest amb el cap que era afirmatiu i negatiu al mateix temps.
—Una cosa d’aquestes, sí.
El noi no entenia res.
—Papa, què vols dir amb això d’«una cosa d’aquestes»?
—Bé, doncs que és 
—DIGUE-M’HO!
—Si t’ho digués, ja no seria
—Ja, però seria gairebé
—No puc, company. Ho sento. Però em pagaran. Molts diners. Moltíssims diners. I tindrem coses. Moltes i moltes coses. Sabates noves, joguines, jocs d’ordinador, tot el que vulguis.
En Frank va mirar amb preocupació els ulls esbatanats del pare. Sonava massa bonic per ser veritat.
—Però jo no necessito totes aquestes coses, papa. Només et necessito a tu.
Això va fer que el pare ja no pogués aguantar més.
—És clar, no t’amoïnis. Jo seré aquí. No penso anar-me’n enlloc.
—M’ho promets?
—Sí, sí. T’ho prometo, company.
—I no prendràs mal? —va preguntar el noi. L’última cosa que volia era que el pare perdés també la cama esquerra.
—
—va dir el pare. Va alçar tres dits de la mà dreta—. Paraula de boy-scout! Ha, ha!
—Però si tu no has estat mai escolta!
—És igual. I ara acaba’t les mongetes. Te n’has d’anar a dormir!
Com tots els nens del món, en Frank sabia perfectament quina era l’hora d’anar a dormir i encara no ho era pas.
—Però si encara no és hora d’anar a dormir! —va protestar.
—Quan arribis al llit, ja ho serà.
Aquest plantejament lògic, per bé que era sensat, era profundament molest.
—No és just! Per què he d’anar-me’n ara a dormir?
—La tieta Flip no trigarà a arribar per ocupar-se de tot.
—Oh, no —va respondre en Frank.
—No siguis així. És l’única parenta que tenim. I el millor és que sempre està disposada a fer-te de cangur.
—Jo no necessito que em portin en una bossa.
—Ja ho sé, company.
—Aleshores, per què se’n diu «fer de cangur»? No som pas a Austràlia!
—Ha, ha! —va riure el pare—. No ho sé pas!
—I on has d’anar, tu?
—He de sortir una estona, tinc una reunió al pub.
—Puc acompanyar-t’hi, papa?
—NO!
—SI US PLAU! —va suplicar el noi.
—No! Són coses de grans. A part, els nens tenen prohibit entrar al pub.
—Però jo t’hi vull acompanyar.
—Ho sento, company, no pots. I ara, vinga, fes-me una caribraçada.
Aquella nit, la caribraçada va ser més forta que de costum. El pare sempre l’abraçava una mica més fort quan l’amoïnava alguna cosa. En Frank no era ximple. Sabia que en passava alguna. Però no sabia de què es tractava. Encara no.
—va dir el pare. Va alçar tres dits de la mà dreta—. Paraula de boy-scout! Ha, ha!