Pròleg

LA FUGIDA

Plovia sense parar, i al bosc tot era tan fosc que gairebé no veia el terreny que trepitjava. Va mirar cap al cel. No va veure la lluna ni les estrelles, només les capçades d’uns arbres que semblaven pins, però que no ho eren. Les branques eren massa altes, els troncs eren massa amples. Eren araucàries. Ho sabia perquè havia dedicat tota la vida a estudiar-les, per bé que mai n’havia vist de tan grans. Era una pena que no es pogués aturar a examinar-les.

Havia de fugir.

Havia corregut durant molts quilòmetres i estava esgotada. Corria, s’aturava per recuperar l’alè i continuava corrent. Va ensopegar contra una falguera gegant i va caure rodolant al fang. Adolorida, es va palpar per comprovar si tenia alguna ferida. Si volia sortir viva d’allà, valia més que no deixés cap rastre de sang. Ells l’ensumarien i la trobarien.

La matarien.

Es va aixecar. El turmell li feia molt de mal, però no va parar de córrer. Les falgueres i la cua de cavall li fustigaven les cuixes com si fossin fuets. La jungla estava en silenci, només sentia els batecs del seu cor, que li retrunyien dins les orelles. Va sentir un cruixit darrere seu. Molt suau, massa a prop.

Eren ells.

No podia més. Cada vegada que recolzava el turmell ferit sentia una fiblada de dolor, però no es va aturar. «Aguanta», es va dir. «No paris.» Una branca li va colpejar el front. Va udolar de dolor i es va fregar amb el mocador que duia lligat al canell. Tenia la cara mullada d’un líquid salat i metàl·lic. Va notar un calfred.

Era sang.

Aleshores, les falgueres es van agitar, i va sentir unes passes ràpides que li anaven al darrere. L’havien trobat.

Desesperada, va accelerar. De cop i volta, el bosc es va acabar i es va trobar a la vora d’un barranc. Es va aturar en sec, va mirar cap a la jungla de sota i va comprendre que estava perduda. No volia veure com s’acostaven i per això va clavar la vista al davant. I aleshores la va entreveure.

Una llum.

Una esperança.

Era un suïcidi, però quedar-se quieta també ho era. Va respirar fondo i va córrer cap al precipici. Just després de saltar, tres urpes afilades van esgarrapar l’aire darrere seu, fregant-li el clatell. Va aterrar sobre la capçada d’un arbre, va caure a terra i va rodolar pel pendent. Quan es va aturar, tot el cos li feia mal, però encara era viva.

Es va alçar i va ranquejar cap a una piràmide de pedra mig ensorrada i mig oculta per la vegetació. Aquella llum estranya procedia de la part més alta de la construcció. Va escalar els tres pisos amb les poques forces que li quedaven i va arribar a un temple petit. Ja no podia moure el turmell, de manera que es va haver d’arrossegar fins a l’entrada. Va mirar al seu voltant i va cercar un amagatall, però no el va trobar.

Era una ratera sense sortida.

La sala era buida, a excepció de sis tòtems de pedra. N’hi havia un que brillava amb una llum intensa. La llum bategava com si l’estigués cridant. Es va acostar a l’estàtua, es va fer una bola i es va quedar quieta. Molt quieta.

—La femella elsss ha robat! —va xiular una veu, al peu de la piràmide—. On ésss?

Ella es va arrambar encara més al tòtem i es va tapar la ferida amb la mà. Per un instant, li va semblar que la llum que l’envoltava es tornava més brillant.

—N’he perdut el rassstre —va rugir una altra veu d’animal, mentre ensumava.

—Imposssible! —va protestar la primera, enfurismada—. Busssqueu-la! Porteu-me-la!

Ella va tancar els ulls i va esperar el pitjor.

Però el pitjor no va passar.

Va haver d’arrossegar-se una altra vegada fins a l’exterior i es va acostar a la vora de la piràmide per assegurar-se que realment havien marxat. S’havia salvat, però no podia saber del cert per quant de temps. Es va girar per esguardar l’estàtua lluminosa. Ara semblava que no brillés tant. Havien estat imaginacions seves? Tant se valia, aquest no era el moment per pensar-hi. Havia de marxar.

Va treure la navalla de la motxilla, va tallar un parell de branques, les va embolicar amb el mocador i les va fer servir per tapar-se el turmell ferit. Després es va posar dempeus, va tornar a apropar-se al temple i va rascar la pedra amb ansietat.

Hi deixaria un missatge. Perquè sabessin que era viva.

Potser algú l’aniria a buscar.

«No hauria d’haver vingut mai a aquest indret», va pensar mentre s’endinsava novament en la nit, en la jungla. «Em sap greu, Leo.»

Capítol 1

EL NOI NOU

En Leo havia oblidat quantes estrelles hi havia al cel. Quan feia bon temps, acostumava a comptar-les amb els seus pares. Junts, jugaven a buscar dibuixos amagats en aquell llençol de puntets brillants. Però això va ser abans que el deixessin sol i hagués d’anar a viure amb la tieta Penélope a la ciutat, on el cel era gris i fosc. En Leo va deixar de buscar misteris en el firmament, però la seva tieta li va ensenyar a cercar-los sota la terra. Ara, plantat al davant del que havia de ser la tercera llar de la seva vida, va tornar a pensar que les estrelles eren precioses.

El taxi que l’havia dut fins allà va fer mitja volta i es va allunyar. En Leo va aixecar el pom de la porta i va trucar tres vegades. Hi havia dos edificis: un de més alt i allargat i un altre de més ample, tots dos acabats en una teulada punxeguda. Antigament havien format part d’una central hidroelèctrica, però els havien reconvertit en un internat. No era la primera vegada que visitava el recinte, però sí la primera que hi anava de nit. I tot sol. Fins aleshores sempre l’havia acompanyat la tieta Penélope. De nit, només algunes de les finestres allargades estaven enceses, i la vella fàbrica semblava embruixada. Va notar un calfred.

La porta es va obrir amb un xerric i a l’altra banda va aparèixer una silueta coneguda.

—Benvingut, Leo —va dir l’home.

—Gràcies, professor Arén —va xiuxiuejar en Leo.

L’Osvaldo Arén era alt i prim. Vestia igual que el darrer cop que l’havia vist: botes de muntanya, texans i una samarreta de màniga llarga. Al pit duia el símbol de Zoic, la societat paleontològica en la qual treballava amb la seva tieta Penélope. Fins en aquell moment, en Leo només l’havia vist en excavacions a l’aire lliure, mai en un lloc tancat. Li costava imaginar-se’l com un professor..., però encara li costava més imaginar-se’l com a tutor legal. El professor Arén era la persona que la seva tieta havia escollit per cuidar-lo si a ella li passava alguna cosa.

I sí, li havia passat alguna cosa.

—Quan no siguem a classe, digue’m Aldo —va demanar al noi, mentre el guiava cap a l’edifici més alt—. A la Penélope no li agradaria tanta serietat.

En sentir el nom de la seva tieta, l’única família que li quedava al món, els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Em sap molt greu, Leo —va continuar el professor—. Quant temps fa que va desaparèixer?

—Dos mesos.

«I cinc dies», va pensar, però no ho va dir.

—Se’n sap alguna cosa més?

—No —va respondre en Leo—. Ningú sap on poden ser ella o els seus companys. Han desaparegut i prou, com si la terra se’ls hagués empassat.

—La terra no s’empassa ningú, Leo.

El nen va callar. Sabia que el que volia dir el professor era que la seva tieta havia de ser en algun lloc... Però això no significava que estigués viva. Van recórrer el passadís en silenci fins al dormitori comunitari, i el professor va obrir la porta. No li va haver d’ensenyar la resta de l’escola, perquè en Leo ja la coneixia. El que no hauria imaginat mai era que un dia seria casa seva. Va empassar-se saliva. Per què no podia tornar a ser tot com abans?

El professor el va agafar per l’espatlla i es va ajupir per mirar-lo als ulls.

—Leo, la teva tieta és la dona més forta i intel·ligent que conec. T’asseguro que sap cuidar-se. —Els seus ulls semblaven sincers—. Tornarà amb tu.

—Sí, professor Ar...

—Aldo.

—Aldo —va repetir en Leo amb un somriure.

—Sé que això no és fàcil, però aquí estaràs bé. —L’Aldo es va treure uns papers de la butxaca i els hi va oferir: era l’article d’una revista—. A més, tinc ganes d’ensenyar-te els darrers descobriments que hem fet a Zoic.

—El Borealopelta markmitchelli? —va llegir en Leo, amb il·lusió—. El fòssil de nodosaure més ben conservat del món. És aquí?

—No, però estic investigant una cosa... semblant. —El professor va riure—. I, si no ho recordo malament, els tireòfors t’agraden molt.

Els tireòfors eren els dinosaures favorits d’en Leo. Tenien una cuirassa duríssima i pues al llom. El més al·lucinant era que ni tan sols les dents ni les urpes més afilades podien travessar-la. No eren ràpids ni ferotges, però en canvi eren molt resistents. De vegades, això era el més important per sobreviure.

Quan en Leo es va acomiadar del professor Arén (Aldo, li va tornar a recordar) i va entrar a l’habitació, va desitjar poder tenir una d’aquelles cuirasses. No estava acostumat a compartir habitació. En realitat, no estava acostumat a compartir res. Li agradava estar sol amb la seva tieta, els seus llibres i els seus dinosaures. Una cuirassa li hauria anat d’allò més bé per protegir-se de les mirades que se li clavaven al clatell com si fossin urpes i dents afilades.

En Leo va fer veure que no sentia els murmuris dels seus companys. Quan va trobar un llit buit, va col·locar-hi la maleta a sobre i la va obrir. Va guardar-hi l’article de la revista i en va treure un llibre molt gruixut. Després, sense desvestir-se, es va ficar sota els llençols i el va abraçar.

I així, plorant en silenci, es va quedar adormit.

***

UUUAAAUUUAAAUUUHHH!

—Lucas, apaga això! —va grunyir algú.

—Quina llauna! —es va queixar algú altre—. Cada matí el mateix!

—Ja va, ja va! Em pensava que estava arreglat! —De quatre grapes sobre el matalàs, en Lucas picava amb força contra la tauleta de nit—. Aguanta, Clocky! Vinc a buscar-te!

En Lucas es va posar unes ulleres més grosses que la seva cara, es va pentinar els cabells rossos i esbullats i va seure a la vora del llit. Era tan baixet que les cames no li arribaven a terra, però aquest no era el problema: va saltar com si anés a llançar-se en bomba en una piscina, va aterrar sobre unes sabatilles esportives amb rodes a les soles i va sortir disparat pel dormitori comunitari. Era tot un espectacle veure com perseguia el seu invent, un rellotge ambulant que xisclava com un gat a qui haguessin trepitjat la cua.

PUM!

Quan ja gairebé el tenia, un peu descomunal va aixafar el rellotge ballarí.

—Dani! Sembles una piconadora! —va protestar en Lucas. Es va ajupir per recollir el que quedava del pobre Clocky, que estossegava com si tingués asma—. És el tercer cop que te’l carregues aquest mes!

El propietari del peu es va apartar, tot maldestre. Era altíssim i es movia amb una gran lentitud, com si el cos li pesés més d’una tona. La seva veuarra va ressonar pel dormitori:

—Ho he fet sense voler...

Els altres no semblaven preocupats pel despertador; més aviat estaven alleujats pel fet que hagués deixat de sonar. L’únic noi que s’havia empipat era en Lucas. Va tornar rodolant fins al seu llit amb el cadàver de l’invent entre les mans, el va amagar sota el matalàs i va començar a desvestir-se.

L’empipament li va durar poc.

—Escolta —va xiuxiuejar a en Dani—, qui és aquest?

—No en tinc ni idea.

Tot i que en Dani també xiuxiuejava, la seva veu semblava un tro. El noi nou es va adonar que parlaven d’ell i es va posar en moviment. En Lucas va comptar els segons que va trigar a sortir del llit, vestir-se i fugir de l’habitació com un esperitat: dinou en total.

Aquell noi era un prodigi, a més d’un misteri.

I a en Lucas li agradaven els prodigis gairebé tant com els misteris.

—De pressa! —va dir a en Dani, estirant-li els pantalons del pijama—. Hem d’esbrinar qui és!

Per a en Dani, el concepte de rapidesa era molt relatiu. Per molt que pensés que estava anant molt de pressa, en realitat anava a la velocitat d’un artrític mandrós. Quan els dos amics van arribar al menjador (mil cinc-cents quaranta-set segons més tard), gairebé tothom ja havia acabat d’esmorzar.

Només quedava gent a la taula de la Carla, la delegada de curs tibada i arrogant. Com que li encantava cridar l’atenció, sempre feia temps amb les seves amigues per entrar l’última a classe. En Lucas va provar de dissimular que s’havia posat vermell en veure-la agitar la cabellera castanya, i va mirar al seu voltant.

—Ostres, Dani, ets més lent que el wifi de l’aula d’informàtica —es va queixar—. Ha marxat! Anem a veure si l’enxampem al passadís.

—Però jo tinc gana! —va somicar el gegant—. Espera que agafi alguna cosa de menjar...

En Dani va trontollar fins al taulell dels esmorzars i va passar amb molta precaució entre les taules. Semblava que en comptes de rajoles estigués trepitjant lava. Va bellugar el braç com una bola de demolició sobre la taula de les noies. En Lucas va obrir molt els ulls en adonar-se del que estava a punt de passar, i els va tancar quan el seu amic va fer caure un gerro de suc de taronja, dos de llet i tres terrines de melmelada, que van anar a parar damunt del jersei de la Carla.

—Ets estúpid o què et passa? —es va queixar la delegada, tot pujant d’un bot al banc per allunyar-se del desastre.

A en Lucas li va recordar una fada balladora, però de seguida va deixar de parar-hi atenció perquè havia vist el noi nou. Estava amagat rere una columna, amb un llibre obert damunt de la taula.

Just en aquell moment va sonar el timbre que anunciava el començament de les classes. En Lucas va mirar en Dani, i després el noi nou. En Dani provava de recollir l’escampall que havia provocat. El nou havia tancat el llibre i ja sortia de la cafeteria. Va calcular els segons que trigaria cadascú a acabar el que estava fent i no va haver de pensar-ho gaire.

—Dani, ens veurem a classe! —es va acomiadar.

Va activar les rodetes que duia a les sabatilles. Va comprovar que funcionaven (l’últim cop que havia intentat fer-les servir havia cremat les soles) i va rodar a tota velocitat darrere del nou. Va trigar dotze segons a atrapar-lo.

I zero segons a frenar.

—Error de càlcul —va cridar quan es va adonar que les sabatilles no responien—. Compte!

Malgrat la supervelocitat a què anava, el nou no va aconseguir apartar-se a temps. En Lucas s’hi va estavellar, i tots dos van rodolar pel passadís. No era la presentació que havia planejat, però l’existència d’un inventor estava farcida d’accidents, i en Lucas havia après a improvisar sobre la marxa.

—Lucas G. —es va presentar, tot fent-li una forta encaixada—. Benvingut al Col·legi Iris. Iris germanica és el nom científic de la flor de lis, ho sabies? —En Lucas es va assenyalar l’escut de l’uniforme—. Em sembla que l’hi van posar en honor als lliris que creixen a la vora del riu. A mi m’hauria semblat més guai Col·legi Espurnes, per la central hidroelèctrica. Però bé, les coses són com són. Com et dius?

—Jo? —va vacil·lar el nou—. L-leo.

—Leonardo! —es va emocionar en Lucas—. Com el meu inventor favorit!

En Leo no va dir res. En Lucas no sabia si era tímid o si no sabia de qui estava parlant.

—Da Vinci? —va insistir.

—Ah... —va murmurar en Leo.

—Bé, potser no t’agraden els inventors —va reflexionar en Lucas—. Quines coses t’agraden? —Va allargar la mà cap al llibre enorme que el noi duia a les mans. Ell va intentar apartar-se, però en Lucas no va captar la indirecta—. T’agraden els dinosaures? Aleshores, aquesta escola t’encantarà! Hi ha una excavació paleontològica just al costat, on...

—... molt aviat hi haurà un fòssil de Lucas Panolis! —va acabar una veu.

De cop i volta, tot es va tornar fosc. En Leo va empal·lidir, va abraçar el seu llibre i va marxar corrents. Quan en Lucas va fer mitja volta, va descobrir que darrere seu hi havia tres nois alts i musculosos, amb el polo de l’uniforme per fora dels pantalons. El del mig, que era el líder, tenia una ombra de bigoti sota el nas. Va fer un senyal als altres dos, que van agafar en Lucas pels braços i les cames.

—Gabi, un altre cop no! —En Lucas es va agitar—. No he fet res!

—Per començar, tu no existeixes. —El gallet va riure, i ja estava obrint la porta d’un armariet—. A més, estic fart que aquest despertador amb potes ens deixi sords cada matí.

—El Clocky no té potes, té rodes —va puntualitzar en Lucas, aferrant-se amb força a l’armariet.

—El teu amic l’elefant no és aquí per protegir-te, pigmeu. Si t’hi resisteixes serà pitjor. —En Gabi va somriure amb malícia—. En canvi, si et portes bé, aquesta vegada et prometo que no et trencaré les ulleres.

En Lucas va afluixar els dits, esperançat.

—De debò?

—No.

CRUNTX!

El cop de puny l’havia agafat desprevingut. Els goril·les d’en Gabi el van encastar contra el fons de l’armariet, hi van llançar les ulleres trencades i tot seguit l’hi van tancar entre rialles. Just abans de quedar-se a les fosques, en Lucas va sentir un rugit animal i un soroll d’objectes que queien i xocaven entre ells. Van aparèixer uns dits per l’escletxa de la porta. Tenien les ungles mossegades, estaven plenes de ferides i blaus, i l’índex tenia una piga en forma de cor, igual que el de...

—Elena! —va sentir que cridava en Gabi—. Deixa’m estar!

—O què faràs? —va bufar la germana d’en Lucas.

En Lucas no va poder veure el que passava fora de l’armariet, però cent setanta-cinc segons més tard, l’Elena el va treure d’una estrebada al passadís. Estaven sols.

—T’han tornat a trencar les ulleres —va dir ella, amb menyspreu—. Sembla mentida que siguem bessons.

En Lucas sabia que no ho deia perquè fos vint centímetres més alta que ell. Ni perquè ell fos ros i ella morena. No. Ho deia perquè a ella ningú gosava amenaçar-la. Ningú li trencava les coses. Ningú li feia por. Era ella qui feia por, fins i tot a aquells tres idiotes.

Ella sempre el defensava.

—M’havien promès que no... —va respondre, vermell de ràbia i de vergonya.

—El problema dels abusadors, germanet, és que no et pots refiar de la seva paraula.

—Es fiquen amb mi perquè pensen que soc feble. I tu no em deixes demostrar que no és veritat.

—És clar.

L’Elena va tancar l’armariet d’una revolada. Li va donar l’esquena, empipada, i es va allunyar passadís enllà. En Lucas es va pentinar el serrell amb els dits, va reconstruir les ulleres amb una mica de cel∙lo que sempre duia al cinturó i va engegar les rodes de les sabates. No va trigar gaire a avançar la seva germana, que es va picar i va començar a trotar al seu costat. Els bessons van entrar a la classe al mateix temps, clavant-se cops de colze per ser el primer d’entrar. Com sempre, van seure un a cada punta, ben allunyat l’un de l’altre.

Just després va arribar la Carla. Xiuxiuejava amb un grupet de noies que anaven pentinades igual que ella. Enmig de les rialles, a en Lucas li va semblar haver sentit les paraules «armariet» i «pigmeu». Després va sentir «llibre» i «raret», i es va adonar que assenyalaven cap al fons de la classe. Allà seia el noi nou, en Leo, en el lloc més apartat que havia trobat. Feia pinta de voler fer-se invisible.

En Lucas va tenir ganes d’acostar-se a parlar amb ell, però just en aquell moment va entrar el professor. I, just al darrere, en Dani. El gegant va intentar dissimular que arribava tard, però quan anava cap a la seva taula va ensopegar amb una cadira i va despenjar les jaquetes de tots els penjadors. Es va encabir en el pupitre buit al costat d’en Lucas i li va dirigir un somriure ple de culpabilitat.

El professor va posar els ulls en blanc.

—Carla, em pots recordar fins on havíem arribat? —va preguntar.

—Pàgina 47, professor —va respondre la delegada.

—«Pàgina 47, professor». — L’Elena la va imitar, amb sorna.

—Tu també ho sabries si llegissis una mica, en comptes de passar-te el dia fent puntades de peu a un meló —va respondre la Carla, agitant la cabellera.

—El rugbi és força i estratègia. —L’Elena s’hi va encarar—. Potser et molesta que no sigui un esport per a figaflors que ploren quan se’ls trenca una ungla.

—Ja n’hi ha prou! —El professor les va renyar—. Carla, llegeix l’enunciat de la pàgina 47, si us plau.

—Em sembla que s’oblida d’una cosa...

El professor va arrufar el front. La Carla acostumava a passar-se de llesta amb els seus companys, però mai amb els professors. Va mirar cap al lloc on assenyalava la delegada, on hi havia l’alumne nou que amagava el cap a l’última fila.

—És veritat, gairebé me n’oblido! Moltes gràcies, Carla —va dir. La Carla va esguardar l’Elena, satisfeta—. Et dius Leo, oi? Et faria res acostar-te i presentar-te als teus companys?

En Lucas va veure que la cara d’en Leo es tornava verda i li van agafar ganes d’abraçar-lo.

Aquell noi era un prodigi i un misteri.

I en Lucas sabia que, al Col·legi Iris, això no resultava gens fàcil.