1

Els malsons de l’Axlin eren sis: els galopants, les pelusses, els ditsllargs, els nuosos, els crestats i els robaossos. Havia estat així des que tenia memòria, i per aquesta raó no s’havia plantejat mai la possibilitat que pogués existir un altre tipus d’horror més enllà de la palissada de l’enclavament on vivia.

Això no obstant, la seva visió del món va canviar la tarda que va conèixer l’Ixa i el Rauxan.

En aquella època, l’Axlin ja tenia nou anys i moltes responsabilitats a la comunitat. Tot i així, quan els sentinelles van anunciar l’arribada dels visitants, va deixar a terra el cistell mig ple de beines de pèsol que estava collint i va córrer cap a la porta amb els altres nens. Com de costum, i a causa de la coixera que arrossegava, hi va arribar l’última, però això no va importar a ningú.

Els adults van mantenir els nens a una distància prudencial de l’entrada, malgrat que els sentinelles no obrien mai la porta gran de dins sense haver tancat abans la de fora. Ells es van esperar allà, obedients i expectants. Molt poques vegades rebien visites; generalment eren quincallaires que arriscaven la vida viatjant pels enclavaments per oferir objectes, aliments i material que no era fàcil de trobar en altres llocs. Per aquesta raó, tots es van sorprendre quan van veure que entrava una noia d’uns dotze anys, seguida d’un noi una mica més petit que ella. Els acompanyava un adult, però els nens de l’enclavament ja no es van fixar en ell. Tots, incloent-hi l’Axlin, van fer una exclamació de sorpresa i por en veure la noia. La Nixi va esclafir el plor.

Ella es va aturar i la va mirar, desorientada.

—Se l’enduran els ditsllargs, se l’enduran els ditsllargs... —ploriquejava la Nixi; i el petit Pax, que no entenia què estava passant, també es va posar a plorar.

L’Axlin els va abraçar tots dos per consolar-los, però no podia apartar la mirada de la nouvinguda. No havia vist mai una cabellera tan llarga i tan rossa. Nerviosa, es va passar els dits pel seu propi cap, amb prou feines cobert d’un borrissol de color negre.

—Ixa! —va dir el noi, acostant-se a la noia rossa—. Què passa? Per què ens miren així, aquests nens pelats?

Ell també tenia uns rínxols pèl-rojos desconcertants, i l’Axlin es va preguntar com era possible que continuessin vius.

El Tux es va obrir pas i es va plantar davant dels nouvinguts amb els braços plegats davant del pit. Tenia gairebé tretze anys i no tardaria a abandonar la cabanya dels nens per anar a viure amb els adults.

—No podeu portar els cabells llargs —va informar amb fermesa—. Si voleu passar la nit aquí, us els haureu de tallar com nosaltres.

L’Ixa va fer una exclamació de consternació i es va recollir els cabells amb les dues mans, com si volgués protegir-los de les insidioses intencions d’aquells «nens pelats».

—Qui et creus que ets per donar-nos ordres? —va protestar el pèl-roig.

El Tux no va respondre ni va moure un sol dit.

—No ens tallem els cabells per caprici —va intervenir la Xeira suaument; estava consternada, com si no entengués per què havia d’explicar una cosa tan òbvia—. És l’única manera d’evitar que se’ns emportin els ditsllargs. O potser vosaltres en sabeu una altra?

—Ditsllargs? —van repetir a la vegada els dos forasters, desconcertats.

—Ixa, Rauxan —els va cridar l’home que els acompanyava.

Havia estat parlant amb el Vexus, el líder de l’enclavament, mentre els nens xerraven. L’Axlin es va fixar que ell tampoc complia les normes pel que feia als cabells. No els portava gaire llargs, però necessitava afaitar-se la barba urgentment.

Es va reunir amb ells i va mirar amb pena els «nens pelats».

—Vosaltres també us heu d’esquilar el cap —va informar als seus—. És una norma de l’enclavament.

A l’Ixa se li van omplir els ulls de llàgrimes i el Rauxan va fer mala cara, però cap dels dos va protestar. Al cap i a la fi, tothom complia les normes dels enclavaments. Era una cosa que quedava fora de discussió.

Els altres nens els van seguir curiosos i es van quedar mirant com els tallaven els cabells. Quan els bucles rossos de l’Ixa van començar a caure al seu voltant, com una cascada, la noia ja no plorava; estava en silenci, pàl·lida i espantada.

Van sopar junts, com solien fer, abans que es pongués el sol. Mentre preparaven les taules, l’Axlin va tornar on havien tallat els cabells a l’Ixa per apropiar-se d’un dels seus flocs, que algú havia escombrat i acumulat en un racó, juntament amb els rínxols roigs del Rauxan i les restes de la barba del foraster adult, que ja sabia que es deia Umax. No tenia gaire clar per què ho feia. Estava convençuda que ella no deixaria mai que li creixessin tant els cabells, i tampoc ho desitjava.

Hi havia una idea, però, que no parava de rondar-li pel cap, encara que no fos capaç de donar-hi forma.

Aquella nena, amb els cabells tan llargs..., aquelles persones... continuaven vives.

Això volia dir alguna cosa, tot i que l’Axlin no aconseguia esbrinar què era. Va guardar el floc ros amb els seus tresors més preuats abans de córrer, ranquejant, a reunir-se amb els altres.

Els nens forasters no es van asseure amb ells per sopar. Es van quedar amb l’Umax, seriosos i en silenci, sense acabar d’acostumar-se al seu nou aspecte.

Els nens de l’enclavament, en canvi, no parlaven de res més.

—Com pot ser que portessin els cabells tan llargs? —va plantejar la Xeira, encara desconcertada—. Qui són? I d’on venen?

—He sentit que el seu enclavament el van destruir fa unes quantes setmanes —va informar el Tux en veu baixa perquè no el sentissin el Pax i la Nixi, els més petits—. Només han sobreviscut ells tres.

L’Axlin i la Xeira van fer exclamacions d’horror i commiseració.

—Van ser els ditsllargs?

—No ho crec. —El Tux va reflexionar—. És possible que no hi hagi ditsllargs al lloc d’on venen.

—Hi ha cap lloc on no hi hagués ditsllargs? —va preguntar l’Axlin, fascinada; es va tornar a passar la mà pel cap, preguntant-se si es podria deixar créixer els cabells allà.

—No ho sé. És possible.

—Però, tot i que no hi hagués ditsllargs —va murmurar la Xeira—, hi havia altres monstres i no els van poder vèncer.

Els nens van tornar a mirar l’Ixa i el Rauxan. Ara ja no eren tan arrogants amb ells; la notícia de la seva tragèdia els havia commogut.

—Els monstres ho poden fer, això? —va preguntar l’Axlin amb timidesa—. Poden destruir un enclavament sencer?

Els nens van creuar mirades tenses, plenes d’inquietud.

—Ha passat algunes vegades —va respondre la Xeira—, però a nosaltres no ens passarà. Sabem com defensar-nos de tots els monstres.

Al cap de poca estona, però, va descobrir que allò no era veritat.

L’Ixa i el Rauxan van ser allotjats a la cabanya dels nens. No hi van posar objecció, ja que el seu antic enclavament s’havia organitzat de la mateixa manera: la casa més segura de l’aldea, la més sòlida i més ben defensada s’alçava just al centre, lluny de les palissades, i era allà on vivien els nens més petits de tretze anys i les mares amb els seus nadons. Quan aquests menuts arribaven a l’any, però, les mares tornaven a les cases dels adults, que formaven un cinturó protector al voltant de la cabanya central, i els seus fills els cuidaven els nois més grans. Així, els nens creixien sense saber del cert qui eren els seus pares i els pares es desvinculaven de seguida dels fills que havien engendrat. Tots eren germans entre ells. Tots els adults feien de pares i tots els nens eren fills de l’enclavament.

En l’època que van arribar l’Ixa i el Rauxan, a la cabanya hi vivien cinc nens. També s’hi allotjaven amb ells la Kalax i el seu fill de tres mesos. No eren gaires, i precisament per això l’enclavament els protegia a capa i espasa. Era extremament difícil sobreviure a la infantesa, arribar a l’edat adulta i esdevenir una generació nova en la comunitat. Era una cosa que els nens més grans sabien, encara que no en parlessin mai.

Van fer lloc als nouvinguts i els van preparar els llits. L’Ixa examinava l’estança amb aprensió. Quan va alçar la vista al sostre, va fer una exclamació d’horror.

—Rauxan, no podem dormir aquí!

L’amic va seguir la direcció de la mirada d’ella i també es va espantar. Els altres nens van tardar una mica a convèncer-los que no se n’anessin i a entendre que trobaven a faltar una cosa que es deia «xarxa contra bavosos».

—Què és la xarxa contra bavosos? —va voler saber la Nixi.

—Què són els bavosos? —va preguntar l’Axlin, també.

Els nous es van mirar sense creure’s el que sentien.

—No sabeu què són els bavosos?

No van poder respondre perquè la Kalax va entrar en aquell moment i els va enviar a tots al llit. Els nens van obeir i van fer els rituals de costum, en ordre i en silenci. Hi va haver alguns murmuris quan els forasters van treure del seu equipatge uns mitjons gruixuts i bastos que deixaven anar una olor penetrant. Se’ls van posar quasi de manera automàtica, sense fer cas de les mirades perplexes que es van fer els altres.

Quan ja havia comprovat que tenia els peus convenientment protegits, l’Ixa va aixecar el cap i va mirar els seus amfitrions amb un gest incrèdul.

—És pels xucladors —els va explicar com si fos evident.

—Txu-claaa-dooors —va repetir el Pax amb la seva mitja llengua.

El Tux va fer que no amb el cap.

—No sé de què parles.

L’Ixa començava a enfadar-se.

—No et crec. He vist que una nena coixejava —va afegir, assenyalant l’Axlin—. Et van atacar els xucladors, oi? No t’ha de fer vergonya que et faltin alguns dits; al nostre enclavament hi havia supervivents que estaven molt pitjor que tu.

Les seves paraules volien ser amables, però l’Axlin va reaccionar amb desconfiança.

—No em falta cap dit, no t’amoïnis —va replicar reculant una mica sobre el seu llit.

L’Ixa s’ho va prendre com un desafiament a les seves paraules.

—No et crec —va repetir—. Vinga, ensenya’m aquest peu —li va demanar, i es va llançar sobre ella.

Després d’un petit forcejament, va poder treure el peu descalç de l’Axlin de sota el llençol. La nena va somriure mentre l’Ixa l’alçava ben amunt per veure’l bé.

—Para, para, que em fas pessigolles.

El Pax també va riure, content, pensant-se que era un joc. Però va ser l’únic.

—Ho veus? —va intervenir la Xeira, una mica molesta—. L’Axlin té tots els dits. Si coixeja no és per culpa d’aquests xucladors de què parles.

—La va atacar un nuós quan tenia quatre anys —va explicar el Tux.

L’Ixa, avergonyida, va deixar anar el peu de l’Axlin.

—Oh —va dir només—. Ho sento.

Per la manera com ho va dir, es va veure que sí que coneixia els nuosos. El Tux, però, va pensar que ho havia d’acabar d’explicar.

—La va agafar pel turmell i la va estirar per enfonsar-la a terra. I se l’hauria emportat si el Vexus no ho hagués vist a temps. Va aconseguir retenir-la, però el nuós l’havia aferrat amb tanta força que li va destrossar el turmell. Des d’aleshores que no ha tornat a caminar bé.

—Ho sento —va repetir l’Ixa.

L’Axlin havia tornat a cobrir-se amb el llençol i es va tancar en un silenci, ofesa.

La Kalax va aprofitar per posar ordre.

—No es parla de monstres abans d’anar a dormir —els va recordar—, i molt menys davant dels més petits. Apagaré el llum i, quan ho faci, vull que tots sigueu al llit i estigueu en silenci.

Els nens van obeir. La Kalax va apagar el llum i durant una bona estona només es va sentir el soroll del seu fill mamant amb fruïció. Després el petit va fer un rot, va ploriquejar una mica i finalment es va adormir.

L’Axlin, en canvi, es veia incapaç d’agafar el son. No podia deixar de pensar en el que l’Ixa els havia dit. Bavosos? Xucladors? L’Axlin no n’havia sentit a parlar mai; el fet que existissin monstres desconeguts, contra els quals no sabia com defensar-se, la inquietava.

Al cap d’una estona, va sentir la veu del Tux que xiuxiuejava en la foscor:

—Ixa? Dorms?

—No —va respondre ella en el mateix to.

—Jo tampoc —va informar el Rauxan.

—Ni jo —va afegir la Xeira.

—I la Kalax i els petits? —va voler saber el Tux—. Ja s’han adormit?

Es va sentir una remor de llençols mentre els nens s’hi acostaven en silenci per comprovar-ho. L’Axlin va tancar els ulls amb força, perquè amb nou anys no sabia si la inclourien o no a la categoria dels «petits». I volia saber què portava entre mans el Tux.

—Tots dormen —va informar la Xeira en veu baixa. Tal com l’Axlin havia sospitat, no comptaven amb ella per a la seva petita conxorxa—. Per què ho volies saber?

El Tux no va respondre de seguida. L’Axlin va esperar, intrigada, mentre fingia que dormia profundament.

—Aquests xucladors de què parlaves, Ixa... —va dir el noi finalment—, com són?

Les altres nenes van contenir l’alè, entre aterrides i fascinades. Però va ser el Rauxan qui va respondre amb un xiuxiueig:

—Jo no els he vist mai. Però els he sentit diverses vegades.

—Jo sí que en vaig veure un, una vegada —va dir l’Ixa—. Rondava al voltant dels meus peus, li vaig clavar una coça i va sortir disparat per amagar-se sota el llit. Però era fosc i no el vaig poder apreciar bé.

—Com era de gran? —va voler saber el Tux.

—Com una rata, més o menys. Però el pitjor dels xucladors no és la mida que tenen.

Va fer una pausa, però ningú va gosar apressar-lo a continuar.

—Els xucladors —va prosseguir finalment— apareixen de nit, quan tothom dorm. És igual les trampes o els obstacles que inventis per aturar-los, ells sempre s’espavilen per entrar a les cases. Se’t fiquen al llit i se’t mengen els dits dels peus. I tu ni te n’adones perquè no ho notes. Hi ha alguna cosa en la seva saliva que calma el dolor i així no et despertes amb les mossegades. Es poden passar així tota la nit, i primer es mengen els dits dels peus, després els peus, a continuació els turmells, el tou de la cama... N’hi ha que es desperten a temps i tan sols han perdut un parell de dits. A d’altres el matí els sorprèn dessagnats al llit i sense cames.

Els altres nens escoltaven muts per l’horror. L’Axlin s’estremia, arraulida sota les mantes. Va doblegar els genolls, intentant protegir-se els peus d’aquell enemic desconegut.

Aleshores el Rauxan va prendre la paraula:

—L’única manera d’evitar-ho és utilitzant uns mitjons especials. Els fem amb llana de cabra i els rentem sovint amb suc de ceba, per això fan una olor estranya. Als xucladors no els agrada. Si es fiquen al teu llit i portes els mitjons, i te’ls ajustes bé perquè no te’ls puguin treure, es limitaran a xuclar-te una mica els dits dels peus a través del teixit i després se n’aniran, perquè el gust de ceba els fa molt fàstic i el tacte de la llana els produeix picor al nas.

Els nens van riure baixet.

—No sabem si és exactament així —va matisar l’Ixa—. Però és evident que els nostres mitjons no els agraden. Al nostre enclavament tots hem tingut una vegada o altra un xuclador llepant-nos els dits dels peus. Però, per sort, gairebé tots conservem els peus, o sigui que els mitjons realment funcionen.

—Nosaltres també notem els ditsllargs quan venen a la nit —va dir el Tux—. Llisquen entre els llits com ombres i et passen les mans per la cara i pel cap buscant els cabells. Els seus dits són humits i freds. Sembla que t’acariciïn, però sentir-ne el tacte sobre la pell és horrible. De tota manera, si els notes, el millor és fer l’adormit. Perquè si no tens cabells, se n’aniran.

Hi va haver murmuris d’assentiment mentre els nens forasters escoltaven espantats.

—I què passa quan troben un nen amb els cabells llargs? —es va atrevir a preguntar el Rauxan.

—Nen o adult, els és igual —va puntualitzar la Xeira—. L’agafen pels cabells i se l’emporten arrossegant-lo fins al seu cau per devorar-lo. Si t’agafa un ditsllargs, és igual si plores, crides o piques de peus, no te’n podràs escapar. I corre tan ràpid, fins i tot quan arrossega la presa, que ningú el pot atrapar per rescatar-la. La gent que s’han endut els ditsllargs ja no torna mai més.

—Jo he sentit dir —va afegir el Tux— que una vegada una patrulla va trobar el cau d’un ditsllargs. Van aconseguir matar-lo i van rescatar les restes de totes les persones que s’havia emportat. Hi van comptar cent dotze cranis entre nens i adults.

L’Axlin va respirar fondo. No havia sentit mai aquella història.

—Tot això deu ser mentida, Tux —va objectar la Xeira—. No hi ha cap enclavament tan gran.

—No, però si feia anys que el ditsllargs era allà, potser segles..., sí que hauria pogut emportar-se tota aquella gent. Però això no és el pitjor que van trobar al cau.

—Ah no?

—No. A més dels ossos de les víctimes, el ditsllargs també en guardava les cabelleres. Els cabells de totes aquelles persones, arrencats d’arrel, lligats amb cordes i ordenats per colors, dels més clars als més foscos. Hi havia cent dotze cranis i cent dotze mates de cabell. El ditsllargs les havia guardat totes.

Els nens es van quedar en silenci i van contenir la respiració, com si poguessin sentir les passes del ditsllargs lliscant entre les ombres de l’habitació.

—I per aquesta raó —va concloure el Tux—, en aquest enclavament ens tallem els cabells. Des que ho fem, els ditsllargs no s’han emportat ningú.

—Però encara venen alguna nit —va afegir la Xeira—. Els notem entre nosaltres, els seus dits a la cara, i de vegades en sentim la respiració molt a prop de l’orella. Ens toquen el cap, intenten agafar-nos els cabells, però no poden. I llavors se’n van.

L’Ixa i el Rauxan escoltaven atentament. Al final la noia va dir:

—D’acord. Gràcies per insistir que ens talléssim els cabells. Al nostre enclavament, no havíem sentit a parlar mai dels ditsllargs.

—Però sí dels nuosos —es va defensar el Rauxan, com si es veiés obligat a fer-ho—. I vosaltres no coneixíeu els xucladors, al capdavall.

—Van ser els xucladors els que us van destruir l’enclavament? —va voler saber el Tux.

—Tux! —el va renyar la Xeira, escandalitzada. Però els forasters no es van molestar.

—No —va respondre l’Ixa en veu baixa—, van ser els escanyolits. Van aprofitar un matí de boira molt densa per organitzar un atac. Vam encendre les fogueres per repel·lir-los, com de costum, però llavors es va posar a ploure amb força i es van apagar totes. Mentre intentàvem encendre-les una altra vegada, van fer un forat a la palissada i van entrar a l’enclavament. Eren molts i estaven afamats. Nosaltres ens vam salvar perquè al migdia finalment va sortir el sol i els escanyolits van córrer a amagar-se. Si la boira hagués tardat més a aixecar-se, ens haurien devorat a tots.

Ningú va dir res. Tampoc havien sentit a parlar mai dels escanyolits, però ni el Tux ni la Xeira van gosar preguntar. Sota la manta, l’Axlin tremolava de por.

—Van morir dinou persones —va seguir explicant el Rauxan amb una veu estranyament neutra; com si, descrivint els fets d’aquella manera, l’horror fos una mica menys terrible—. Tretze adults i sis nens. Vam sobreviure nosaltres tres i dos adults més que s’han quedat pel camí. A un se’l va emportar un peusmullats i a l’altra la van matar els crestats.

La veu del Rauxan es va apagar. L’Axlin va sentir els sanglots suaus de l’Ixa des del llit contigu, i el terror es va fer més gran, amenaçant de devorar-la des de dins. Després d’un moment de silenci angoixós, semblava que el Tux volia afegir-hi alguna cosa, però llavors es va sentir la veu de la Kalax des de la màrfega que ocupava al costat de la porta:

—Nois, no dormiu, encara? Què us passa?

—Res, Kalax —va respondre el Tux—. És que els nous enyoren casa seva.

—És normal —va respondre ella xiuxiuejant—. Intenteu dormir i estigueu en silenci, que despertareu els petits.

Ningú va dir res més aquella nit. Els nouvinguts, esgotats després de tantes emocions, es van acabar adormint. Malgrat tot, l’Axlin va ser incapaç d’aclucar l’ull. Aquells nens forasters li havien omplert el cap d’horrors nous, com si no tinguessin prou espants quotidians. No podia deixar de moure els peus descalços. Trobava a faltar les peces de llana de cabra que feien fora els xucladors i que abans no havia necessitat mai; però també pensava en aquelles criatures noves que arribaven per augmentar el catàleg dels seus malsons: els escanyolits, els bavosos, els peusmullats. No sabia com eren, aquells éssers, ni de quina manera nova i recargolada exterminaven els humans; però això no els feia menys terribles, al contrari.

2

Molts habitants de l’enclavament van donar per fet que els tres forasters es quedarien allà definitivament. Els nous membres sempre eren benvinguts a la comunitat, sobretot si es tractava d’adults forts i sans com l’Umax o de nens, com el Rauxan; però, especialment, de noies, que serien dones fèrtils quan creixessin, com l’Ixa.

Els primers dies, els nouvinguts es van integrar a l’enclavament i es van esforçar per aprendre’n les normes i les rutines. Els nens no van tornar a preguntar a l’Ixa i el Rauxan sobre els monstres que havien deixat enrere, tot i que l’Axlin no els havia oblidat. Al capdavall, quan sobrevenia una tragèdia el més sensat era mirar endavant i intentar recuperar la normalitat ben de pressa.

Per aquesta raó, tothom es va sorprendre quan l’Umax va anunciar que reprendrien el camí així que haguessin recuperat les forces. Els nens de seguida van envoltar l’Ixa i el Rauxan demanant una explicació.

—Per què marxeu? —va preguntar la Xeira angoixada—. És molt perillós! El lloc dels nens és als enclavaments, no als camins.

Els altres hi van estar d’acord. La simple idea de creuar les portes de la palissada i endinsar-se de nou en un món salvatge que s’estenia a l’altre costat els semblava gairebé un suïcidi.

—Si sortiu, se us menjaran els monstres —va gemegar la Nixi amb els ulls plens de llàgrimes.

Aleshores l’Ixa també es va posar a plorar.

—Jo no me’n vull anar! —va confessar angoixada—. Tinc molta por!

La Xeira la va abraçar per consolar-la, mentre els altres nens se les miraven desconcertats sense saber què dir. El Rauxan no es movia del seu costat. Estava en silenci, fent veure que estava serè, però li tremolava el llavi inferior.

El Tux va esbufegar.

—No és just —va declarar, i es va allunyar d’ells amb quatre gambades.

L’Axlin el va cridar:

—Tux! Tux, espera! On vas?

—A parlar amb l’Umax!

—No aconseguiràs que canviï d’opinió! —li va advertir el Rauxan. Però el noi no li va fer cas.

L’Axlin es va posar a córrer darrere el Tux, ranquejant; no la va acompanyar ningú.

El va trobar a casa de l’Oxis. També hi havia l’Umax, que havia interromput la conversa amb l’ancià per escoltar el Tux.

—... i no et pots tornar a endur l’Ixa als camins —li estava dient el noi amb entusiasme—. Estarà molt més segura aquí.

—Entenc que estiguis preocupat, Tux —el va interrompre l’Umax—, però no hi ha cap enclavament segur. Ni tan sols el teu.

El Tux va respirar fondo i l’Axlin es va recolzar al marc de la porta, mirant de recuperar l’alè després de la carrera. Va tardar una estona a assimilar el que l’Umax acabava de dir. Que els enclavaments no eren segurs? No podia ser veritat. Era el primer que aprenien tots els nens: que en aquells recintes protegits per palissades altes estarien fora de perill. Més que en cap altre lloc.

D’altra banda, l’Umax provenia d’una aldea molt semblant a la seva..., una aldea que havia estat assaltada i destruïda pels monstres. Era lògic, fins a un cert punt, que tingués dubtes respecte d’això.

L’Axlin es va bellugar nerviosa. Fins a l’arribada d’aquells tres forasters, ella no n’havia tingut.

—Potser no són segurs, els enclavaments —va poder replicar el Tux, finalment—, però els camins encara ho són menys.

—És veritat. Sigui com sigui, els monstres acabaran destruint totes les aldees humanes, l’una rere l’altra. És qüestió de temps. Per tant, el millor que podem fer és fugir lluny d’aquí, buscar un lloc on les coses siguin diferents.

—No hi ha cap lloc així...

—Sí, n’hi ha un. En diuen la Ciutadella. Ara ets molt jove, però potser, quan siguis una mica més gran, tu també abandonaràs aquesta aldea per anar a trobar-lo.

El Tux va fer que no amb el cap.

—No me n’aniré mai d’aquí —va declarar—. Si he de morir lluitant contra els monstres, ho faré. Però no penso fugir com un covard.

L’Axlin va respirar fondo. L’Umax no es va enfadar. Es va limitar a negar amb el cap amb un mig somriure als llavis.

—Ja creixeràs, noi. Ho fem tots, si els monstres ho permeten.

Com que no va obtenir de l’home la reacció que havia esperat, el Tux es va quedar una mica desconcertat.

—D’acord —va dir finalment—, si tu vols fer aquest viatge, em sembla bé, és clar. Però, per què t’emportes l’Ixa i el Rauxan? No es poden quedar aquí, si és el que volen?

L’Umax va callar un moment abans de respondre:

—Ells són tot el que queda del meu enclavament. Són responsabilitat meva i no els puc deixar.

—I fins on anireu per buscar aquesta Ciutadella?

—Fins que la trobem, fins que no puguem viatjar més o fins que els monstres ens matin pel camí. I ara, Tux, si m’ho permets..., l’Oxis i jo tenim coses a fer.

El Tux va esbufegar, molest, i va sortir de la casa fet una fera. L’Axlin es va quedar allà, al costat de la porta, intentant entendre tot el que l’Umax havia dit.

Així que l’Ixa i el Rauxan se n’anaven de debò... i probablement per sempre. Malgrat que tan sols feia uns dies que eren a l’enclavament, l’Axlin sabia que tothom els trobarien a faltar. Havien portat una alenada d’aire fresc, una novetat meravellosa en la rutina grisa de l’aldea.

Va mirar pensativa com l’Umax i l’Oxis reprenien la conversa.

L’Oxis era l’home més vell de la comunitat. El Tux deia que tenia almenys cinquanta anys, però l’Axlin pensava que no podia ser veritat. No coneixia ningú que hagués viscut tant de temps.

No obstant això, l’Oxis no sortia mai de l’enclavament. Pel que sabia l’Axlin, de jove havia sobreviscut de miracle a l’atac de la quadrilla de robaossos que havia assassinat la resta de membres del seu grup durant una sortida a l’exterior. Com l’Axlin, patia seqüel·les físiques que li impedien moure’s amb la mateixa agilitat que els altres. L’Oxis utilitzava un bastó i amb prou feines podia desplaçar-se sense ajuda, per la qual cosa era una càrrega per a les patrulles.

D’altra banda, cada vegada que pensava en aquella història, l’Axlin no podia evitar plantejar-se què sentiria l’ancià si per alguna circumstància tornés a topar aquells robaossos; què pensaria si veiés les bastes armadures que es fabricaven amb les restes de les víctimes, i si es quedaria mirant els cranis humans que protegien el cap d’aquelles criatures tan repugnants, preguntant-se si n’hi havia cap que hagués pertangut a algun dels seus companys caiguts. Si algun d’aquells cranis hauria pogut ser el seu, en cas que aquella tarda la sort no li hagués somrigut.

Ben mirat, que no hagués pogut sortir a patrullar més era una bona cosa. Cuinava força bé, sabia fabricar eines i arreglar objectes que es trencaven, per tant, a la seva manera era útil a l’enclavament.

L’Umax va continuar parlant sobre el seu viatge, tot i que l’Oxis semblava que no l’escoltava. A l’Axlin li va estranyar, ja que l’Oxis sempre era un oient atent i considerat, però en aquell moment li interessava més fer lliscar un objecte rar i allargat sobre la superfície d’un munt de làmines molt fines unides a un suport de pell, que sostenia sobre els genolls. Era un gest tan insòlit que l’Axlin, de sobte, va preguntar:

—Què fas, Oxis?

L’ancià la va mirar una mica contrariat davant d’aquella interrupció.

—Tu també, Axlin? No tens res millor a fer?

—Què és això? —va tornar a preguntar la nena—. No havia vist mai res igual. Per a què serveix?

Però l’Oxis la va fer fora d’allà sense contemplacions.

L’Axlin no hi va tornar a pensar perquè en aquell moment el destí de l’Ixa i el Rauxan la preocupava més que el curiós comportament de l’ancià.

Els nens van ser els únics que van suplicar a l’Umax que reconsiderés la seva decisió. Diversos adults de l’enclavament, amb el Vexus al capdavant, van mirar de convèncer-lo que deixés que l’Ixa i el Rauxan es quedessin amb ells. Va esclatar una petita discussió quan l’Umax va insinuar que darrere d’aquella petició hi havia un interès clar per part de l’enclavament de quedar-se els «seus» nens. El Vexus es va molestar, altres adults hi van intervenir i l’Umax es va disculpar pel que havia dit.

La Yulixa va proposar que esperessin que arribés algun quincallaire errant per unir-se a ell i els seus escortes en el viatge, però l’Umax ho va rebutjar i va dir una cosa que l’Axlin, que escoltava els adults atentament, recordaria sempre, encara que en aquell moment no ho comprengués del tot:

—Si ens quedem uns quants dies més, ja no serem capaços de marxar.

El Vexus va sospirar i al final va accedir que se n’anessin, davant la consternació dels nens.

—Però us acompanyarem fins al proper enclavament —va decidir—. Si us n’aneu sols, no sobreviureu.

Al començament, l’Umax s’hi va negar perquè no volia abusar de l’hospitalitat de l’aldea, ni tampoc carregar-los amb la responsabilitat de les baixes que hi pogués haver. Però el Vexus hi va insistir.

Després d’allò, només quedava perfilar els detalls.

Dos dies més tard, l’Umax, l’Ixa i el Rauxan finalment van marxar a primera hora del matí. Els acompanyaven el Vexus i tres adults més de l’enclavament. Els que es van quedar se’n van acomiadar de pressa; tot el que s’havien de dir ja s’ho havien dit la nit anterior i, encara que eren conscients que hi havia la possibilitat que algun d’ells no tornés, el grup no es podia entretenir si volia arribar al refugi al vespre.

Quan la porta de la palissada es va tancar darrere d’ells, l’Axlin se la va quedar mirant incapaç de reaccionar. Estava acostumada a veure que els adults sortien quan se n’anaven a les expedicions d’avituallament, però no havia vist mai que cap nen creués aquelles portes i per això s’havia quedat palplantada i paralitzada per un terror profund. Era conscient que venien de lluny i que havien sobreviscut al viatge, però això no la tranquil·litzava. En el fons del seu cor sabia que no els tornaria a veure.

—Anem, Axlin —va dir el Tux, i la va empènyer suaument perquè es mogués.

L’Axlin va donar l’esquena a la porta i només quan va deixar de veure-la es va sentir millor.

L’aldea va quedar en silenci quan el grup va marxar i a l’Axlin les hores posteriors se li van fer estranyament llargues, com si les haguessin estirat. La cabanya dels nens ara es veia molt més buida sense l’Ixa i el Rauxan, per molt que només hi haguessin estat uns quants dies.

Tots van haver de treballar molt per compensar l’absència del Vexus i els altres acompanyants. I com si haguessin percebut que a l’enclavament no hi havia algun dels seus membres més preparats, el segon dia els robaossos van intentar abatre la palissada. Els adults hi van lluitar amb els escassos mitjans de què disposaven, mentre els nens, atrinxerats a la cabanya, tremolaven de por i sanglotaven. Sabien perfectament què havien de fer, perquè allò ja ho havien viscut altres vegades. Els robaossos intentaven entrar a l’enclavament sovint, i la palissada i els sentinelles únicament eren allà per repel·lir-los. Els crestats i els galopants, per contra, aguaitaven a camp obert i no atacaven mai un enclavament ben defensat. I quant als nuosos, les pelusses i els ditsllargs..., bé, aquelles altres criatures entraven a l’enclavament tant sí com no, i els humans no podien fer-hi res per impedir-ho, per molt que ho provessin.

La batalla d’aquell dia va ser més llarga i intensa que de costum, i els nens van témer durant uns minuts que els robaossos aconseguirien superar les defenses de l’enclavament. Al final, però, la Nanaxi va obrir la porta i va anunciar que el perill havia passat.

—Tux, Xeira —els va cridar—: ens heu d’ajudar a reparar els desperfectes i a curar els ferits.

L’Axlin va assumir que, com de costum, hauria de cuidar els més petits. Va sortir de la cabanya amb el nadó de la Kalax en braços i va acompanyar la Nixi i el Pax cap a l’hort perquè juguessin a l’ombra dels arbres fruiters i es refessin de l’ensurt.

Havia arribat un bolquer net per al nadó i es va posar a canviar-lo mentre el Pax i la Nixi es perseguien l’un a l’altre. Aleshores la Nixi va caure a terra i es va fer mal al genoll. L’Axlin va deixar el petit sobre la manta per atendre la nena. Va ser tan sols un moment. Quan va tornar, el nadó continuava on l’havia deixat; es va relaxar un segon i li va fer pessigolles al nas per fer-lo riure.

Però llavors la Nixi va preguntar:

—On és el Pax?

L’Axlin es va incorporar i va mirar al seu voltant. Va veure que el Pax s’havia allunyat d’ella sense que se n’adonés, saltant i rient com si li estiguessin explicant un acudit divertit. L’Axlin va mig aclucar els ulls, inquieta davant d’aquell comportament tan estrany. Va detectar aleshores unes petites siluetes rodones i acolorides que saltaven entre els seus peus.

I el cor se li va aturar un instant.

Pelusses.

—Pax! —va cridar—. Paaax!

El nen no la sentia. Continuava jugant amb aquelles petites criatures, de pèl suau i esponjós i cues llargues rematades amb blens que semblaven una flamarada multicolor.

A tots els nens petits els encantaven les pelusses. S’hi enfilaven, els saltaven al voltant, els feien pessigolles i jugaven amb elles fins que es guanyaven la seva confiança. I llavors...

Tots aprenien ben aviat que no s’havien de deixar entabanar per les pelusses. Per tant, qualsevol nen a partir de quatre o cinc anys era conscient del perill i sabia que havia de fugir en lloc de seguir-les.

Però, els més petits, o encara no ho comprenien, o ho oblidaven fàcilment.

L’Axlin va arrencar a córrer desesperada.

—Paaax! —va cridar—. Paaax! Torna!

El nen es va girar un moment cap a ella, desconcertat. Però les pelusses van continuar saltant-li al voltant i el van tornar a atraure. Entre crits d’alegria, el Pax va córrer darrere d’elles, mirant d’atrapar-les.

L’Axlin va maleir el peu tort, la seva lentitud exasperant, la seva inevitable matusseria. Es va esforçar per avançar més de pressa alhora que cridava el nen amb tota la força de la seva desesperació.

—Paaax! Paaax!

Les pelusses el guiaven en una direcció determinada. El Pax les va seguir, encantat, fins a darrere les mates de favera. L’Axlin el va perdre de vista; el va tornar a cridar, però va ensopegar i va caure de morros a terra. Angoixada, va veure des de terra com l’última pelussa obria de cop una boca monstruosament grossa i eriçada plena de dents.

L’horror li va retòrcer les entranyes com unes urpes de gel.

Al mateix moment en què provava d’aixecar-se, ignorant el dolor sord del seu peu ferit, va deixar de sentir les rialles del Pax.

El que li va arribar després van ser els seus crits.

L’Axlin es va arrossegar per terra com va poder, intentant arribar fins on era el Pax abans no fos massa tard. Però anava lenta, molt lenta...

El nen udolava de por i de dolor darrere les mates de favera. L’Axlin va entreveure entre llàgrimes d’impotència una figura que l’avançava, veloç i envejablement àgil. En reconèixer la Nanaxi va seure a terra, alleujada perquè un adult salvaria el Pax... Però llavors els xiscles del nen es van deixar de sentir de cop i l’exclamació d’horror de la Nanaxi va confirmar les seves pitjors temences.

L’Axlin també va cridar, entre llàgrimes, el nom del Pax. Altres adults van arribar corrent on era la Nanaxi per confirmar el desenllaç fatal. L’Axlin es va aixecar com va poder i va mirar de seguir-los, però la Yulixa li ho va impedir.

—No, Axlin, no hi vagis...

Ella es va deixar anar.

—L’he de veure —va sanglotar—. El vull veure. Ha estat culpa meva, culpa meva...

Ho anava repetint mentre se l’emportaven arrossegant a la cabanya dels nens i la ficaven al llit amb un deliri febril. Va plorar molt la resta del dia, va cridar el Pax, fins i tot es va pegar per castigar-se per la seva incompetència i matusseria. Uns quants adults van entrar per cuidar-la; no li van parlar del Pax ni li van retreure res, sinó que li van oferir infusions tranquil·litzants. Finalment l’Axlin es va calmar i es va adormir.

Va passar un parell de dies al llit, recuperant-se de la commoció. De vegades, quan estava mig adormida, sentia els adults i també els altres nens que xiuxiuejaven a prop. Va sentir comentaris sobre la mort del Pax, que no l’havien pogut salvar de la brutal voracitat de les pelusses, i sobre el retorn del Vexus i els altres, que finalment eren a l’aldea vius.

I també sobre ella.

—Pobra Axlin..., no l’hauríem d’haver deixat sola amb tres nens tan petits. Només té nou anys.

—No hi havia més opcions. Som molt pocs i acabàvem de repel·lir un atac...

—Si l’Umax i els seus nens s’haguessin quedat aquí...

—Tenien dret a anar-se’n, si volien. Així ho van decidir. Però potser el Vexus no hauria d’haver compromès el nostre enclavament per escortar-los. Al capdavall, no eren dels nostres.

—De tota manera, hem d’assumir que l’Axlin no pot ni podrà fer el mateix que els altres a l’enclavament.

—Això ja ho sabíem. No sortirà mai a patrullar, però...

—No sols necessitem córrer a l’altre costat de la palissada, i ho saps.

—L’Axlin no en té cap culpa.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però no puc evitar pensar que si hagués estat qualsevol altra nena, el Pax potser encara continuaria viu.

L’Axlin no va arribar mai a saber qui havia dit aquelles paraules ni si les havia sentit realment o si havien estat tan sols la veu de la seva pròpia consciència.

Una tarda va pescar una conversa que li va cridar l’atenció:

—No em sembla una bona idea. Ella ha de donar fills a l’enclavament, com totes les dones fèrtils.

L’Axlin, encara mig adormida, va entreobrir els ulls i va girar el cap amb dificultat. A la porta de la casa, retallades sobre la llum del capvespre, va reconèixer les figures de l’Oxis i el Vexus.

—L’Axlin encara no és una dona fèrtil —va argumentar l’ancià—, i és llesta: aprendrà a llegir abans que estigui en condicions de tenir fills. Després pot fer totes dues coses. Saps que no sortirà mai a patrullar amb vosaltres, ni tan sols quan deixi enrere l’edat de procrear. No pot córrer.

—Mmm —va murmurar el Vexus.

—Jo no viuré per sempre —va insistir l’Oxis—. O t’estimaries més que escollís un aprenent completament sa?

—Potser no necessites cap aprenent, al capdavall.

—Què dius?

—El teu ofici pertany a una altra època, Oxis. Avui ja ningú pot comprendre aquest llibre que guardes.

—Per això vull ensenyar l’Axlin a llegir-lo.

L’Axlin, mig adormida, va mirar d’entendre de què parlaven. Però feien servir paraules que li resultaven totalment desconegudes.

—I de què servirà si no ho entén ningú més?

—Us el pot llegir en veu alta. Ho faria si interessés a algú. Jo fins i tot us podria ensenyar a llegir a tots.

—Tenim coses més importants a fer, Oxis.

—Però el coneixement que guarda el llibre...

—El coneixement ens el dona l’experiència.

—És l’experiència dels nostres avantpassats, el que conté el llibre de l’enclavament!

—T’equivoques; els nostres avantpassats van ensenyar els seus fills, i aquests els seus, i així fins a arribar a nosaltres. I nosaltres ensenyem als nostres descendents el que vam aprendre dels nostres pares. Per això els nens no poden perdre el temps entre lletres i llibres; han d’aprendre a sobreviure i a ser útils a la comunitat. No els servirà de res llegir si se’ls mengen els monstres.

L’Oxis semblava indignat, però no va replicar. El Vexus es va estovar una mica.

—Si vols pots ensenyar l’Axlin, encara que no serveixi de res i sempre que no interfereixi en la seva feina, per descomptat. Tots tenim una funció a la comunitat, i ella ho sap.

Les últimes paraules del Vexus es van esmorteir en la ment de l’Axlin, que va tornar a caure en un son profund. Quan es va despertar, amb prou feines recordava la conversa que havia sentit. Només sabia que el Vexus i l’Oxis havien estat parlant sobre el seu futur, i intuïa que l’estranya proposta de l’ancià podria tractar-se d’algun tipus de càstig per haver permès que les pelusses s’emportessin el Pax.

Quan va millorar i li va baixar la febre, ja no hi havia adults al voltant del seu llit. Però hi havia el Tux, la Xeira i la Nixi, disposats a oferir-se per ajudar-la.

—Pax...? —va ser l’únic que va poder dir.

Tots tres nens es van mirar, com si haguessin pactat prèviament la resposta, i el Tux va comentar:

—Que bé que t’hagis despertat, Axlin. Tenim bones notícies: la Yulixa està esperant un fill. Naixerà a la tardor.

Ningú va tornar a esmentar el Pax. Quan l’Axlin es va reincorporar a la rutina de l’aldea, va deduir que l’havien incinerat, plorat i acomiadat mentre ella encara estava convalescent. Ara la vida continuava. No podien permetre que el dolor els paralitzés. Havien de seguir lluitant, dia a dia, perquè els monstres no els vencessin.

3

L’Axlin gairebé havia oblidat aquella conversa tan desconcertant que havia sentit entre el líder de l’enclavament i el seu membre més gran quan, al cap d’uns dies, el mateix Oxis la va cridar un matí, mentre estenia la roba al sol.

—Vine amb mi —li va dir amb certa brusquedat.

—Com...?

—Anem, segueix-me.

Es va girar sense esperar resposta i es va posar a caminar, molt a poc a poc, recolzant-se en el seu bastó. L’Axlin va deixar el cove de la roba a terra i es va afanyar a ajudar-lo agafant-lo per l’altre braç, tot i que a ella també li costava mantenir l’equilibri. Així, molt lentament, van arribar fins a la cabanya de l’Oxis.

L’Axlin el va ajudar a acomodar-se a la cadira i va fer mitja volta per anar-se’n, pensant que allò era l’únic que l’ancià volia d’ella.

—Espera, no te’n vagis —li va dir ell—. Vine.

L’Axlin s’hi va acostar, intrigada. L’Oxis va agafar una cosa que hi havia sobre la tauleta, i ella va comprovar amb sorpresa que es tractava del mateix objecte que li havia cridat l’atenció l’última vegada que l’havia visitat.

L’Oxis el va alçar ben amunt perquè el veiés bé.

—Això, joveneta —va anunciar amb gravetat—, és un llibre. L’únic que tenim a l’enclavament, ara com ara.

—Llibre —va repetir l’Axlin; aquella paraula no significava res per a ella.

—Serveix per anotar-hi coses a les pàgines. Perquè altres persones les puguin llegir més endavant.

Anotar. Pàgines. Llegir. Eren tants conceptes nous que el rostre de l’Axlin es va tenyir de confusió. L’Oxis va moure el cap amb un sospir i la va convidar a seure al seu costat.

Llavors li va ensenyar el llibre amb detall i li va parlar de l’escriptura, de com es podia plasmar informació en aquell objecte mitjançant un codi que altres persones compartien; de com els fets, els pensaments i les converses hi podien ser descrits perquè altres els interpretessin al cap d’un temps.

Li va ensenyar les pàgines del volum, ja groguenques i plenes de lletres que formaven paraules, que al seu torn componien frases que es combinaven per conservar informació vital per a l’enclavament.

—En aquest llibre, Axlin —va concloure l’Oxis, passant pàgines amb cura—, altres persones abans que jo, generació rere generació, han registrat els esdeveniments més importants de l’aldea, des de fa més de cent anys. Els naixements, les morts, els atacs dels monstres, les visites dels quincallaires i les notícies que ens arriben d’altres llocs més enllà de la palissada. Aquí hi ha tot el saber que nosaltres som incapaços de recordar; ho guardem aquí per als nostres fills i els fills dels nostres fills i els fills dels fills dels nostres fills; per si morim abans que creixin prou per poder escoltar-ho dels nostres propis llavis.

L’Axlin va contemplar el llibre amb respecte, tot i que encara li costava imaginar com un objecte tan petit podia contenir tantes coses.

—Jo soc el guardià del llibre —va prosseguir l’Oxis—. També em diuen l’escriba. Abans n’hi havia un a cada enclavament o fins i tot uns quants; però ara en quedem molt pocs perquè és més pràctic aprendre a lluitar que aprendre a llegir. I si jo no hagués quedat esguerrat fa anys, el meu antecessor probablement no hauria escollit cap aprenent, i el seu coneixement hauria mort amb ell.

—Però és al llibre —va assenyalar l’Axlin, que encara mirava d’entendre com funcionava aquella màgia estranya.

—Sí, però no serveix de res si no el saps interpretar. Digue’m, tu saps llegir?

La nena va observar els signes del llibre gairebé fins que es va quedar guenya, esperant que el contingut se li revelés d’alguna manera. Finalment va fer que no amb el cap, decebuda.

—En aquest enclavament no sap llegir ningú —la va consolar l’Oxis—. Ningú, tret de mi. Així que, de moment, quan escric al llibre, ho faig sabent que només jo ho podré llegir; i quan jo mori, no podrà fer-ho ningú més. Si no és que fem alguna cosa per evitar-ho.

Es va quedar mirant l’Axlin fixament, i ella es va neguitejar, nerviosa.

—Què vols dir?

Aleshores l’Oxis va somriure i li va fer la pregunta que li canviaria la vida per sempre:

—T’agradaria aprendre a llegir i escriure, Axlin, per ser la propera escriba de l’aldea?

Al començament, ella es va sorprendre; llavors va recordar que l’ancià ja n’havia parlat amb el Vexus quan pensaven que ella no els sentia. Així i tot, com que no hi havia tornat a pensar, no va saber què contestar:

—Jo...

—T’agradaria? —va insistir-hi ell.

L’Axlin va tornar a mirar el llibre. Sentia curiositat per saber quins secrets li podria revelar. Se li va acudir una idea.

—En aquest llibre es parla de les pelusses?

L’Oxis se la va mirar fixament, com si volgués descobrir la intenció que s’amagava darrere d’aquella pregunta.

—És clar —va respondre finalment—. Per desgràcia, s’han endut molts dels nostres nens des que tenim memòria.

L’Axlin va assentir lentament pensarosa.

—I els xucladors? Parla dels xucladors?

En aquesta ocasió va ser l’Oxis qui es va sorprendre.

—Els xucladors?

—Són uns monstres que hi havia a l’enclavament on vivien l’Ixa i el Rauxan.

Ell la va mirar pensatiu.

—És possible —va reconèixer—. No em sé el llibre de memòria.

—Però l’Umax no t’ho ha explicat? No t’ha parlat dels monstres que van atacar la seva aldea?

—Els escanyolits, sí. Hi ha informació sobre ells en alguna banda. —Va seguir observant l’Axlin, amb més curiositat—. És veritat que abans es compartia aquest coneixement; alguns escribes anotaven detalls sobre monstres desconeguts en aquestes terres, però jo no solc fer-ho. No val la pena, saps? Ja en tenim prou amb els nostres propis monstres, i queden poques pàgines en blanc; no podem omplir-les de coses inútils.

«A mi no em semblen inútils», va pensar l’Axlin. Des de l’arribada dels forasters, sovint havia somiat els xucladors i els escanyolits, i l’angoixava la idea que l’enclavament no estigués preparat per enfrontar-s’hi. Si ni tan sols havien trobat encara la manera de salvar nens com el Pax de monstres amb els quals feia segles que convivien, com es defensarien de criatures que no coneixien?

—Jo vull saber més coses —va dir, només.

L’Oxis va tornar a somriure.

—No necessites res més per ser la meva aprenenta. Enhorabona, Axlin; si ets aplicada i estàs atenta, algun dia seràs l’escriba de l’enclavament.

Encara que no hagués sentit a parlar mai dels escribes, l’Axlin es va enrojolar. «Seré escriba», es va dir. I va somriure per primera vegada en molts dies.

Aprendre a llegir no va ser tan senzill com havia imaginat. Hi havia moltes lletres, molt diferents, i només representaven sons; calia combinar-les entre si perquè formessin paraules. A més, la cal·ligrafia de l’Oxis era molt irregular, i va resultar que no era un mestre particularment pacient. D’altra banda, l’Axlin no disposava de gaire temps per a les lliçons: com la resta de nens, treballava a l’hort, rentava la roba, ajudava a cuidar les gallines, els porcs i les cabres, i netejava la cabanya quan li tocava. Havia de sacrificar, per tant, les poques estones lliures per continuar aprenent; i per això, mentre els altres aprofitaven qualsevol descans per jugar, l’Axlin corria ranquejant fins a la cabanya de l’Oxis per seguir desxifrant les paraules escrites en l’únic llibre de l’aldea.

Al començament no entenia res del que l’escriba li volia ensenyar. Els traços, les lletres i les paraules es confonien al seu cap i se sentia incapaç d’interpretar-los. L’Oxis s’impacientava i la renyava, però l’Axlin es limitava a empassar-se les llàgrimes, serrar les dents i esforçar-se encara més, tot i que els escassos resultats la descoratjaven.

De tota manera avançava, perquè quan estava concentrada en l’aprenentatge els crits del Pax deixaven de ressonar-li al cap i al cor.

Els seus amics, d’altra banda, no entenien què feia. Al principi, l’observaven perplexos quan desapareixia per continuar les lliçons a la cabanya de l’Oxis. Sovint li preguntaven què era allò de llegir i per a què servia. I l’Axlin, que encara no ho tenia gaire clar, s’atabalava quan els ho explicava i sentia molta vergonya per la seva poca traça.

Amb el pas dels mesos, els altres nens van deixar de tenir-la en compte a l’hora de jugar, perquè donaven per fet que ella no disposava de temps per a aquestes coses. Però l’Axlin amb prou feines se’n va adonar.

Un dia, amb molt d’esforç va poder desxifrar una frase sencera. I es va sentir tan orgullosa de la seva gesta que no la va oblidar mai.

La frase deia: «Avui comença el primer any del cicle del Vexus».

Entusiasmada pels progressos que feia, a poc a poc l’Axlin va anar llegint més fragments del llibre.

«Avui hem repel·lit un altre atac dels robaossos. S’han endut el Raix. A l’Uxar l’han ferit, però es curarà sense seqüel·les.»

«Avui celebrem la unió del Madox i la Daxia.»

«Avui ha sortit una patrulla al bosc per buscar fusta. Els crestats han matat el Zaxin.»

«Avui el fill de la Nanaxi fa un any. Li hem posat Nixi.»

«Avui les pelusses s’han emportat la Daxini. Havia arribat a l’edat de tres anys i mig.»

«Avui ens ha visitat un quincallaire. En els intercanvis hem aconseguit bon cuir per fer sabates, un ganivet nou i una olla petita.»

«Avui ha nascut un altre nen sa a l’enclavament.»

L’Axlin no entenia com era possible que totes aquelles coses haguessin succeït «avui». L’Oxis li va explicar que cada entrada havia estat redactada en un moment diferent i també li va ensenyar a interpretar la cronologia que seguia el llibre. Aleshores li va fer llegir la data que encapçalava l’última pàgina escrita: «Any 4 del cicle del Vexus», que volia dir que feia quatre anys que el Vexus era el líder de l’enclavament. L’Axlin va passar les pàgines cap enrere i va llegir amb curiositat: «Any 7 del cicle del Sox», «Any 1 del cicle del Xemalin», «Any 3 del cicle del Yaxa». L’Axlin no havia arribat a conèixer cap d’aquells líders. Si havien deixat de ser-ho era perquè els monstres els havien matat. Cap dels cicles, d’altra banda, era gaire llarg.

A l’Axlin li hauria agradat continuar llegint, però l’Oxis tenia uns altres plans per a ella.

—Ara has d’aprendre a escriure —li va dir.

Allò li va semblar encara més difícil que aprendre a llegir. Atès que quedaven poques pàgines en blanc i també escassejava la tinta, el seu mestre no deixava que utilitzés el càlam. L’Axlin va aprendre a traçar cada lletra a terra, amb un branquilló. Al començament, els altres nens s’hi acostaven per observar-los, curiosos, sense comprendre què feien, però aviat hi van perdre l’interès.

El Tux va ser l’últim que ho va fer. Un dia es va plantar davant de l’Axlin, que practicava sola escrivint a la sorra.

—No entenc per què perds el temps amb això —li va deixar anar.

L’Axlin va alçar el cap per mirar-lo. El Tux ja tenia tretze anys; feia poc que havia abandonat la cabanya dels nens per instal·lar-se amb els adults i fatxendejava molt.

—No perdo el temps —va respondre ella amb paciència—. Estic aprenent a escriure.

—Doncs no entenc per què. No serveix de res.

Llavors l’Axlin va repetir l’explicació que havia sentit dels llavis de l’Oxis.

—Serveix per poder enviar missatges a distància i també en el temps.

El Tux va riure.

—Quina bestiesa. Només són gargots a terra, Axlin. Com pot ser que facis cas dels disbarats d’aquell vell boig?

Les seves paraules tenien el to incisiu i verinós de la punxa d’un crestat, però l’Axlin no va contestar. Va esborrar amb una mà la seva pràctica d’escriptura, va allisar la terra i va fer lliscar de nou la punta del branquilló per la superfície. Quan va acabar, hi havia escrit: «El Tux és ximple».

El noi va observar les lletres amb indiferència. L’Axlin li va preguntar, incapaç de dissimular un somriure:

—Saps què diuen aquestes lletres? Si sabessis llegir, ho entendries.

—Les lletres no diuen res. No saben parlar. Ni ensenyen coses, com els dibuixos.

—Diuen: «El Tux és ximple».

Ell es va picar.

—És mentida! T’ho acabes d’inventar.

—Jo no m’invento res! No tinc cap culpa que tu no sàpigues llegir!

L’Oxis va sortir de la cabanya; el molestaven els crits dels nens.

—Què passa aquí? Es pot saber per què feu tant xivarri?

—He escrit això, mestre —va informar l’Axlin molt formal.

L’escriba va donar una ullada a les lletres del terra. Se li va dibuixar un somriure a la comissura dels llavis i després va esclafir a riure.

—Sí, és ben cert —va assentir—. Bona observació.

L’Axlin també va riure. El Tux, enfadat, se’ls mirava tots dos sense entendre l’acudit.

—Què és el que fa tanta gràcia?

—Oxis, podries llegir en veu alta el que he escrit a terra? —li va demanar l’Axlin, encara somrient.

—I tant —va respondre l’ancià, molt solemne—: «El Tux és ximple».

El noi es va quedar desconcertat un moment i els va tornar a mirar, incrèdul. Després va estudiar atentament les lletres del terra, com si pogués llegir-ne el missatge si s’hi esforçava molt. Finalment, va aixecar el cap, profundament ofès, els va dirigir una mirada esquerpa i se’n va anar sense acomiadar-se.

Després d’allò, no va tornar a molestar l’Axlin; i a ella li va semblar, fins i tot, que la començava a tractar amb un cert respecte.

Amb el temps, i a mesura que feia progressos en les pràctiques d’escriptura, l’Oxis va deixar que continués desxifrant el llibre. L’Axlin va llegir sobre morts, naixements i casaments de persones que coneixia. Algunes frases la feien somriure, altres la sorprenien o l’entristien. N’hi va haver una que la va fer plorar.

«Avui el fill de la Daxia ha fet un any. Li hem posat Pax.»

Aquella nit, va tornar a somiar les pelusses i els crits del Pax. Es va despertar enmig d’un malson i va sentir un xiuxiueig familiar a l’habitació: un ditsllargs.

Mentre contenia les llàgrimes, l’Axlin va tancar els ulls amb força i va resistir als intents de la criatura, que li va acariciar el cap buscant una cabellera on aferrar-se. Quan finalment se’n va anar, l’Axlin va decidir que no volia tenir por mai més. Per ella, pel Pax, per la Nixi, que sanglotava des de la seva màrfega, i per tots els nens que creixien amenaçats als enclavaments; però també pels adults, que es veurien obligats a lluitar contra els monstres per protegir les seves aldees precàries i que segur que tindrien una mort horrible i violenta, tard o d’hora.

«Hi ha d’haver alguna cosa en aquest llibre que ho expliqui tot. No pot ser que ningú hagi descobert mai com defensar-nos dels monstres.»

L’endemà va preguntar a l’Oxis si podia començar a llegir el llibre des del principi. Pel que ella sabia, les primeres anotacions dataven de gairebé deu anys enrere. En fullejar aquelles primeres pàgines, havia descobert que el primer escriba de l’enclavament no havia estat un, sinó uns quants, tenint en compte les diferents cal·ligrafies que hi havia. En aquella època, redactaven textos més llargs i no els devia preocupar tant la falta de paper. Pel que semblava, els quincallaires visitaven l’enclavament més sovint. Els primers habitants potser comptaven que obtenir un llibre nou seria relativament fàcil quan haguessin omplert totes les pàgines del que tenien.

A l’Axlin tot allò li semblava summament interessant; però l’Oxis li va dir que s’havia de centrar a conèixer el present i registrar-lo amb regularitat, perquè el passat no tornaria i no tenia sentit recordar-lo.

L’Axlin no hi estava d’acord, però era el seu mestre qui prenia les decisions i no va replicar.

Es va dedicar, per tant, a estudiar les anotacions que feien referència al cicle del Vexus, per si podia descobrir-hi alguna informació útil. I aquell mateix dia, poques hores després, l’Axlin va trobar el registre següent, un parell de pàgines enrere:

«Avui un nuós ha entrat a l’enclavament i ha atacat l’Axlin. El Vexus i la Xai l’han salvat a temps, però té un peu trencat. És possible que no torni a caminar com abans».

L’Axlin es va apartar, respirant profundament. Tenia records vagues d’aquell dia, encara que de vegades hi tornava en somnis i els omplia d’imatges clares i detallades com si ho hagués viscut la tarda anterior.

Els nuosos cavaven galeries subterrànies, i les utilitzaven per entrar a l’enclavament per sota de la palissada. Solien esperar sota terra, a l’ombra dels arbres, que la víctima passés per allà. Sovint treien a la superfície la punta d’algun dels seus tentacles, que s’assemblaven tant a les arrels que ningú solia detectar-ne la presència fins que era massa tard.

L’Axlin no havia estat una excepció. L’únic que en recordava era una estrebada brutal, un dolor intens al turmell esquerre i als engonals. El nuós havia aconseguit enfonsar una de les seves cames, però l’altra li havia quedat arran de terra, doblegada en angle recte respecte de la primera. Tot i així, el nuós va continuar estirant, i l’Axlin va xisclar de dolor i agonia mentre els ossos del turmell se li esberlaven i les cames s’obrien més del que el seu cos podia suportar. Gràcies a això, però, els adults van arribar a temps d’alliberar-la. Si el nuós l’hagués agafat pels dos turmells o si hagués aconseguit, a base d’estrebades, introduir també la cama dreta de l’Axlin al forat, no l’haurien tornat a veure mai més.

La nena sabia que la base de la palissada s’enfonsava a terra un parell de metres, precisament per evitar que hi entressin els nuosos. I la veritat era que aquella mesura n’aturava la majoria, encara que no tots. Sempre n’hi havia algun que cavava més fondo que els altres.

Va continuar llegint el llibre de l’enclavament, cada vegada més enrere en el temps. Hi va haver un dia que, en girar la pàgina, va descobrir que havia arribat al final del cicle anterior. L’anotació deia:

«Avui ha mort el Xemalin aixafat per un galopant, durant una expedició al riu. Hem escollit el Vexus com a nou líder de l’enclavament.

»Avui acaba el cicle del Xemalin. Ha durat sis anys».

L’Axlin es va aturar, indecisa. L’Oxis li havia dit molt clarament que havia de llegir el que fes referència al cicle actual, sense anar més enrere. Va donar una ullada a la butaca on dormisquejava l’ancià i va decidir que no passaria res si continuava investigant una mica més, sempre que ell no se n’assabentés.

És el que va fer durant les setmanes següents. Quan l’Oxis hi era present, l’Axlin rellegia les pàgines que ja se sabia de memòria, fingint que era la primera vegada que ho feia; però quan ell la deixava sola, l’Axlin passava els fulls cap enrere i llegia fragments de cicles anteriors.

Així és com van anar passant les setmanes i els mesos. Un matí, els nens es van despertar amb la notícia que la Yulixa, la dona del Vexus, havia donat a llum durant la nit. Es va celebrar una petita festa a l’enclavament perquè tant la mare com el fill estaven bé, i l’Oxis va dir a la seva aprenenta que ella seria l’encarregada de registrar la nova al llibre de l’enclavament.

—Com, jo...? —es va sorprendre l’Axlin.

—Encara tens una cal·ligrafia horrible —va rondinar l’ancià—, però no la milloraràs si no practiques.

De manera que aquella tarda l’Axlin, tremolant d’emoció, va agafar per primera vegada el càlam, el va introduir al tinter i va escriure, esforçant-se per fer bona lletra:

«Avui ha nascut el fill de la Yulixa. És un nen i està sa».

Només l’acompanyava l’Oxis, ni tan sols el Vexos o la Yulixa, malgrat que l’escriba li havia explicat que en temps passats el registre al llibre era un ritual al qual solien assistir tots els habitants de l’enclavament. Ara, senzillament, no interessava a ningú.

Les lletres li havien quedat més bé del que esperava, i les va contemplar amb alegria i orgull.

—No està malament —va admetre l’Oxis.

A partir d’aleshores, l’Axlin es va ocupar d’apuntar al llibre tots els fets ressenyables, sempre sota les directrius de l’Oxis. Com que ja sabia llegir i escriure, l’ancià li va dir que no calia que es presentés a la cabanya cada dia, només quan hi hagués alguna cosa per registrar. L’Axlin, per tant, ja no va poder seguir rastrejant el passat de l’enclavament en les pàgines del llibre. Tan sols va poder contribuir a plasmar-hi el present per a les generacions futures.

Així va ser com van anar passant dies, mesos, anys.

«Avui el fill de la Kalax fa un any. Li hem posat Xalu.»

«Avui un nuós ha matat el Baxil al bosc.»

«Avui ha vingut un quincallaire. En els intercanvis, hem aconseguit rotllos de tela per fer llençols i roba interior, una destral, quatre escudelles i un bloc de sabó.»

«Avui el quincallaire se n’ha anat. L’Anuxa, la viuda que l’acompanyava, es queda amb nosaltres.»

«Avui una patrulla ha anat a pescar al riu perquè és temporada de salmons. Han tornat amb peix per a tothom. Els han atacat els crestats i al Vexus l’ha ferit un fibló. Ha perdut la mobilitat del braç esquerre, però és viu.»

«Avui el fill de la Yulixa fa un any. Li hem posat Alaxin.»

«Avui les pelusses han intentat emportar-se la Xalu, però ho hem evitat a temps.»

«Avui la Xeira fa tretze anys i deixa la cabanya dels nens per anar a viure amb els adults.»

«Avui el Vexus, el Madox i la Xai han matat un ditsllargs. N’han penjat el cadàver a dalt de tot de la palissada perquè serveixi d’advertència als altres.

»No ha servit de res. Els ditsllargs continuen entrant, de manera que hem despenjat el cos i l’hem incinerat.»

«Avui han arribat dos quincallaires. Ens han explicat que l’enclavament del Terox ha estat destruït pels robaossos. L’aldea més propera ara queda a cinc dies de distància.»

«En els intercanvis, hem aconseguit llavors de cogombre, nap i carabassa per sembrar, dos pells d’os per fer mantes, tres ganivets i un rotllo de corda bona.»

«Avui se’n van els quincallaires. La viuda Mirexa se’n va amb ells.»

«Avui ha nascut la filla de la Daxia. És una nena i està sana, com la seva mare.»

«Avui la patrulla ha estat atacada pels galopants. El Vexus ha resultat greument ferit.»

«El Vexus ha mort. Hem escollit el Madox com a nou líder de l’enclavament.

»Avui acaba el cicle del Vexus. Ha durat gairebé vuit anys.»

«Avui celebrem el casament del Keixen i la Xeira.»

«Avui la filla de la Daxia ha fet un any. Li hem posat Lilix.»

«Avui hem patit un nou atac dels robaossos. Han ferit el Tux, però es recuperarà. Han destrossat la porta i tardarem dies a arreglar-la.»

«Avui tres crestats han entrat a l’enclavament per la porta que estava trencada. Han ferit la Daxia i l’Oxis, l’escriba. La Daxia està greu. L’Oxis ha mort.»

«L’Axlin, de tretze anys, és la nova escriba de l’enclavament.»