El lloro de color lila
L’Ebenezer Tweezer era un home horrible que duia una vida meravellosa.
Mai no passava gana perquè les seves neveres sempre eren plenes a vessar de menjar. No tenia problemes per comprendre paraules llargues, com «confibularitat» o «piniculard», perquè llegia llibres poquíssimes vegades.
A la seva vida no hi havia fills ni amics, així que ningú no l’interrompia amb sorolls desagradables ni converses no desitjades. Tampoc no havia d’assistir a festes ni a celebracions, i per tant, no calia que es preocupés mai del que s’havia de posar.
L’Ebenezer Tweezer ni tan sols s’havia d’amoïnar per la mort. En el moment en què comença aquesta història, faltava menys d’una setmana perquè fes els 512 anys, i tanmateix, si us l’haguéssiu trobat pel carrer, hauríeu pensat que era un home jove, certament de no més de vint anys.
És probable que també l’haguéssiu trobat força atractiu. Duia els cabells curts i els tenia d’un to daurat, tenia el nas petit, la boca ben formada i uns ulls que enlluernaven com diamants en la foscor. També destil·lava un meravellós aire d’innocència.
Per desgràcia, les aparences acostumen a resultar enganyoses. I és que, com veureu tot seguit, en el moment en què comença aquesta història, l’Ebenezer estava a punt de cometre una gran maldat.
De moment, l’única cosa que va fer l’Ebenezer va ser entrar en una botiga d’ocells. Un cop a dins, va esperar pacientment que li toqués el torn darrere d’una persona força impacient que hi havia davant de la caixa registradora. Aquesta persona impacient era una nena petitona i ossuda que duia una motxilla amb dos adhesius. En el primer hi posava «BETHANY», i en l’altre, «ANEU A CAGAR!».
—Vull una mascota! —va exigir la nena al robust i agradable encarregat de la botiga.
—Quina classe de mascota estàs buscant? —va respondre ell.
—Una granota! O una pantera! Ah! O un os polar!
—Temo que t’has equivocat de lloc. La botiga d’ossos polars i panteres és a l’altra banda del carrer, i el mercat de granotes només obre els dimecres. Et puc oferir un ocell, però poca cosa més —va explicar l’ocellaire.
La nena va ficar la mà a la motxilla i en va treure una xancleta, una galeta mossegada, dues petxines i un regle amb les paraules «PROPIETAT D’EN GEOFFREY» escrites amb llapis. Aleshores va col·locar tots aquests objectes damunt del taulell.
—Quina mena d’ocell puc comprar amb això? —va preguntar la nena.
L’encarregat va considerar el conjunt d’objectes i va fer uns càlculs mentals ràpids.
—Si hi afegeixes també la motxilla, et donaré deu cucs —va dir.
La nena va quedar molt complaguda davant d’aquella oferta. Es va treure la motxilla de les espatlles i la hi va lliurar. A canvi, l’home es va treure deu cucs de la butxaca i els hi va dipositar a les mans. La nena va passar per davant de l’Ebenezer i va sortir de la botiga.
—Em sap greu haver-lo fet esperar, senyor Tweezer —va dir l’ocellaire—. En què el puc ajudar?
—No pateixi —va contestar l’Ebenezer—. He vingut per recollir el lloro wintlorià de pit lila.
Quan l’ocellaire li va anar a buscar el lloro, que estava adormit, l’Ebenezer no se’l va endur de seguida. Va esperar que l’altre li lliurés la gàbia i després es va quedar una estona més a la botiga per fer petar la xerrada, tot i que no era pas cap gran amant de les converses.
—Recordi que es tracta d’un lloro molt especial —va remarcar l’ocellaire—. En tot el món en queden menys de vint. Vostè no és d’aquesta mena de persones que serien capaces de perdre’l, oi?
—Naturalment que no —va respondre l’Ebenezer, amb certa incomoditat.
—Ja no es troben exemplars com aquest. Em va costar molt localitzar-lo. Un autèntic lloro parlaire i cantaire no el trobarà a totes les botigues. I encara menys un lloro que canti les cançons dels humans pròpiament dites, en comptes de limitar-se a piular i prou. A aquests ocells els encanta tenir públic. Vostè no és d’aquesta mena de persones que el guardaria o l’amagaria, oi? —va preguntar l’ocellaire.
—Naturalment que no —va repetir l’Ebenezer. Cada vegada es trobava més incòmode sota l’atenta mirada del propietari de la botiga.
—Aquestes aus requereixen moltes atencions. Necessiten amor. No el pensa tractar malament, oi? —va preguntar l’home.
—És clar que no! —va respondre l’Ebenezer, amb una veu tremolosa i aguda.
L’ocellaire coneixia i s’estimava cadascun dels seus ocells, fossin parúlids aquàtics o gavines de pota groga, i no volia de cap de les maneres que cap d’ells anés a parar a una llar dubtosa. Va esguardar l’Ebenezer amb gran deteniment.
—Sé exactament quina classe de persona és, vostè —va dir finalment, després d’estudiar-lo amb atenció durant un parell de segons.
L’Ebenezer es va empassar la saliva.
—Vostè és un gran propietari d’ocells! —va dir—. Ho porta escrit a la cara!
L’Ebenezer va respirar alleujat i li va lliurar els diners. Va pagar més del preu acordat, com a agraïment especial a l’ocellaire per la seva tasca dura i difícil.
Després d’acomiadar-se, va sortir de la botiga amb el lloro engabiat i adormit. Va pujar al cotxe i va iniciar el breu trajecte fins a casa seva. Just en el moment en què estava aparcant, el lloro es va despertar amb un gran badall.
—Bon dia! —va dir el lloro, amb una veu gens característica d’un lloro. Parlava en tons greus i xocolatats.
—És gairebé de nit —va dir l’Ebenezer.
—Viiisca viiisca! Bona nit. Em dic Patrick.
—I jo soc el senyor Tweezer. Benvingut a la teva nova llar.
—Vatua l’olla! —va exclamar en Patrick.
«Vatua l’olla» era probablement l’expressió més adequada en aquelles circumstàncies, perquè el casalot de l’Ebenezer era certament extraordinari. Feia quinze pisos d’alt i dotze elefants d’ample. La façana estava pintada de vermell i els jardins eren prou grans per allotjar una dotzena de reunions simultànies per prendre el te.
Quan en Patrick va alçar la vista des de la gàbia, es va emocionar de debò. Era un lloro molt viatjat, havia fet gires com a cantant per diversos països, però mai no havia vist res que s’hi pogués comparar. Estava ansiós per volar per tots els racons de la casa i amarar-se de tot el que l’envoltava.
—Puc sortir de la gàbia ja? —va preguntar.
—Encara no —va respondre l’Ebenezer—. Abans vull que coneguis algú. Bé, potser és més adequat dir que vull que coneguis quelcom.
L’Ebenezer va baixar del cotxe i va entrar a la casa. Va començar a pujar les escales, sempre amb el lloro dins de la gàbia.
—Aquest quelcom viu a les golfes, a dalt de tot —va dir l’Ebenezer—. I té moltíssimes ganes de coneixe’t.
L’Ebenezer pujava les escales mentre en Patrick assimilava tot el que anava veient. El trajecte de quinze plantes es va fer curt, perquè en Patrick no deixava d’admirar els quadres esplèndids i les valuoses antiguitats que penjaven de les parets.
—Fes un esforç per no tenir por —va dir l’Ebenezer, quan van haver arribat a l’última planta—. Si tens por, no li agradaràs.
Un cop van ser a dalt de tot, l’Ebenezer va girar el pom d’una porta antiga i malmenada. La porta es va obrir amb un cruixit.
Va encendre el llum. L’habitació no s’assemblava gens a la resta de la casa. Era un lloc humit impregnat d’una forta olor de col bullida. L’estança estava completament buida, llevat de la presència d’un conjunt de cortines de vellut vermell i d’una petita campana daurada a un extrem de la sala.
L’Ebenezer va caminar fins a les cortines. Abans de córrer-les, va fer una pausa.
—Fes el favor de no cridar ni xisclar. No li agraden aquesta mena de sorolls —va advertir al lloro.
L’Ebenezer va córrer les cortines i va deixar la bèstia al descobert. La bèstia era una gran massa amorfa i grisenca, amb tres ulls negres, dues llengües negres i una boca grossa i plena de baves. En canvi, tenia les mans i els peus petits.
L’Ebenezer es va tranquil·litzar una mica quan va veure que en Patrick reaccionava prou bé. No va cridar, no va xisclar ni va exclamar: «Ecs! Quin fàstic!».
Tot i que va necessitar un instant per recuperar-se de la sorpresa, en Patrick va dir de seguida:
—Bon dia! Em dic Patrick.
—És gairebé de nit. —La bèstia tenia una veu suau i llefiscosa, com la d’una serp feta de plomes—. Ara vull que cantis.
—Què t’agradaria que cantés? —va preguntar en Patrick.
—Canta una cançó sobre mi! —va exigir la bèstia.
En Patrick va cavil·lar un segon. Tot seguit, es va posar a cantar.
La bèstia té del país el millor casal,
una torre alta, llarga i colossal,
i ni la reina, amb el seu espaiós palau,
pot competir amb la bèstia i el seu cau.
L’Ebenezer estava impressionat. La melodia de la cançó era agradable a l’oïda, i semblava que la lletra complaïa la bèstia.
La bèstia té un rostre útil i rodó,
amb tres ulls per trobar això i allò,
i dues llengües per llepar el que li agrada,
és una bèstia agosarada.
En Patrick va parar de cantar. Després de disculpar-se perquè la cançó fos tan curta, va prometre que estaria en disposició de cantar alguna cosa una mica més llarga quan conegués millor la bèstia.
L’Ebenezer va sospirar alleujat quan va comprovar que la bèstia somreia. Era un somriure humitejat de bava.
—M’ha agradat molt. Digues, hi ha molts altres ocellets com tu? —va preguntar la bèstia.
—Oh, no, de cap manera. Només en quedem vint a tot el món. —Els ulls d’en Patrick es van omplir de llàgrimes violetes. Per provar de distreure’s de la tristesa, va preguntar—: Quantes bèsties com tu existeixen?
—Jo soc l’única, l’última supervivent. —La bèstia va somriure—. M’agrada que siguis rar. M’agraden les coses rares. Acosta’t una mica més perquè et pugui veure més bé, ocellet.
La bèstia va esguardar l’Ebenezer amb expectació. L’Ebenezer va agafar la gàbia i la va acostar una mica més als tres ulls negres i parpellejants de la bèstia.
—Més a prop —va ordenar la bèstia.
L’Ebenezer va arrossegar la gàbia fins a deixar-la a tres passes de la bèstia.
—Encara més a prop —va demanar la bèstia.
L’Ebenezer va empènyer la gàbia fins a deixar-la just davant de la gran boca bavejant de la bèstia. A hores d’ara, l’olor de col bullida era esfereïdora.
—Em veus més bé, ara? —va preguntar en Patrick, una mica nerviós.
—Bé, t’hi he vist des del principi —va dir la bèstia, tot llepant-se la boca bavejant amb les dues llengües negres.
—Però aleshores... Per què vols que m’acosti tant? —va preguntar en Patrick. Va ser l’última cosa que va preguntar en tota la seva vida.
Una petició gens habitual
Una vida meravellosa pot convertir algú en una persona horrible. Et fa oblidar que hi ha persones al món que tenen problemes, i això pot fer que deixis de preocupar-te o de sentir una estimació veritable envers els altres.
Tenint en compte tot això, no costa gaire d’entendre que l’Ebenezer Tweezer esdevingués un dels homes més egoistes que ha existit mai. Després de viure gairebé 512 anys sense passar cap dificultat, l’Ebenezer no sabia absolutament res sobre el dolor i la tristesa.
Li resultava impossible imaginar què devia sentir la gent en aquestes situacions, de manera que no es va sentir gens culpable quan va donar en Patrick a la bèstia per menjar. Li sabia una mica de greu no poder tornar a escoltar mai més en Patrick cantant una cançó, però no va perdre ni un minut pensant en com era d’esgarrifós el que havia fet al pobre lloro.
Ben al contrari. Quan tot es va haver acabat, l’Ebenezer va baixar els quinze trams d’escales, va anar a la cuina, va obrir una de les seves moltes neveres i va procedir a preparar-se un sandvitx de carn amb mostassa.
El pa estava elaborat amb les llavors més escollides, portades des dels cims de les muntanyes de l’Himàlaia. La carn i la mantega procedien de la Dolly, una encantadora vaca gal·lesa que s’havia endut el premi a «Les Mamelles més Boniques del Món» durant tres anys consecutius. Per la seva banda, la mostassa havia estat elaborada a base de vi blanc caríssim i trufes negres molt difícils de trobar.
Prometia ser un entrepà deliciós, però, abans que l’Ebenezer hi pogués fer el primer mos, la bèstia va fer sonar la campana. De mala gana, l’Ebenezer va deixar el sandvitx i va tornar a pujar escales amunt.
La bèstia l’esperava a la seva estança humida i pudent de col. Taral·lejava una cançó, que era la mateixa que en Patrick havia cantat.
Quan l’Ebenezer va entrar a la gran sala, la bèstia va deixar anar un rot satisfet. Una dutxa de plomes de color lila li va sortir flotant de la boca.
—Bon vespre —va dir l’Ebenezer, saludant educadament amb el cap.
—Bon vespre per a tu, Ebenezer! Quina nit tan esplendorosa, no et sembla? —va preguntar la bèstia.
L’Ebenezer pensava en l’entrepà i en les ganes que tenia de menjar-se’l. No havia rumiat gaire en la nit que feia ni tampoc en si era molt o gens esplendorosa.
—He dit que avui fa una nit esplendorosa, Ebenezer —va repetir la bèstia, amb la seva veu llefiscosa—. Hi estàs d’acord?
—Tens raó, fa una nit molt mostassosa —va respondre l’Ebenezer.
—Mostassosa! Què vols dir, mostassosa?
—Disculpa, no sé què m’ha agafat. No volia dir mostassosa, el que volia dir era... era...
—Deixa-ho estar, Ebenezer —va dir la bèstia, enrabiada—. La qüestió és que fa una nit esplendorosa. I molt!
—Ja ho pots ben dir.
Per un instant, la sala va romandre en silenci. L’Ebenezer tenia massa gana per pensar a dir alguna cosa, mentre que la bèstia no es decidia entre estar de bon humor o de mal humor. Al cap d’una estona, es va decidir.
—Mira, no em ve gens de gust estar empipada amb tu, Ebenezer. I encara menys després del sopar tan deliciós que m’has servit —va confessar la bèstia.
—M’alegro que t’hagi agradat —va dir l’Ebenezer.
—Sempre és agradable menjar alguna cosa amb personalitat —va reconèixer la bèstia—. A més, el regust de rovell de la gàbia li donava un toc molt agradable.
—Devia ser un sabor únic —va dir l’Ebenezer.
—En efecte, ho era. I ara, què t’agradaria, com a recompensa?
Les coses funcionaven així. L’Ebenezer proporcionava a la bèstia diferents coses per menjar, i, a canvi, la bèstia li feia regals: canelobres de diamants, una escombra de bruixa, ossos de peluix gegants... No hi havia cap objecte que la bèstia no pogués fer aparèixer per a l’Ebenezer.
—Voldria un piano —va dir l’Ebenezer—. I, si em pots fer el favor, que sigui de mitja cua, ben bonic i petitó, perquè el pugui baixar per les escales. Seria ideal que després li cresqués la cua...
—Molt bé, molt bé, Ebenezer. No hauria pensat mai que arribaria el dia en què t’interessaries per la música. Vols també unes quantes partitures per aprendre a tocar-lo?
—No, per l’amor de Déu! —va dir l’Ebenezer, esgarrifat davant d’aquella possibilitat—. No el tocaré pas. Només el vull posar a la saleta perquè el vegin els veïns.
—Ets un home ben estrany —va dir la bèstia—. Però els teus desitjos són ordres.
La bèstia va tancar els tres ulls negres i la boca bavejant. Va començar a sacsejar la massa informe del seu cos i va emetre un murmuri greu mentre es bellugava de costat a costat.
Aleshores, de cop i volta, els tres ulls es van tornar a obrir. La bèstia es va parar de sacsejar, va obrir la boca del tot i va vomitar un piano de mitja cua.
L’instrument estava una mica llefiscós per la saliva, però, a part d’això, semblava en perfecte estat. Feia la mida justa que havia demanat l’Ebenezer, i certament era prou bonic per fer morir d’enveja els veïns.
—Moltes gràcies —va dir l’Ebenezer. Va agafar el piano i va anar cap a la porta. Aleshores, va fer mitja volta—. Ah, gairebé me n’oblidava. També necessito una altra cosa.
—I es pot saber quina és, aquesta cosa? —va preguntar la bèstia.
—Un regal d’aniversari —va respondre l’Ebenezer—. Dissabte vinent faig 512 anys, i començo a notar que em tornen a sortir arrugues a la cara. Necessitaré una altra de les teves pocions antienvelliment, si us plau.
—Cap problema, Ebenezer. T’ajudaré amb molt de gust.
La bèstia va tancar els tres ulls i va començar a sacsejar-se un altre cop. De sobte, però, es va aturar en sec.
—Va tot bé? —va preguntar l’Ebenezer.
—Tot va superbament —va respondre la bèstia—. Però he decidit demanar-te que facis una cosa per a mi, abans de donar-te la poció d’enguany. Vull que em portis un altre àpat.
L’Ebenezer va sospirar, resignat. «Li hauria d’haver demanat la poció abans que no pas el piano de mitja cua», va pensar.
—És possible que no et pugui portar un altre lloro wintlorià de pit lila —va advertir l’Ebenezer a la bèstia—. Ara ja només en queden dinou.
—No vull cap més lloro, o sigui que no cal amoïnar-se —va dir la bèstia—. Sé perfectament el que vull menjar. I és una cosa que no he tastat mai abans.
A l’Ebenezer això li costava de creure, perquè havia dut a la bèstia tota classe de coses per menjar. Només durant el darrer mes, la bèstia havia gaudit d’un veritable banquet a còpia de diversos collarets de perles, un bagul d’antiquari, dos ruscs d’abelles i una estàtua de mida mitjana de Winston Churchill.
—Aleshores, es tracta de quelcom rar? —va preguntar l’Ebenezer.
—No és rar, però rarament es menja —va respondre la bèstia—. És sorollós, n’hi ha de totes les formes i mides, i és quelcom que pots trobar a tots els països del món.
L’Ebenezer va reflexionar un instant, provant d’endevinar quina podia ser aquella cosa tan sorollosa i tan comuna. No havia tingut mai gaire habilitat per endevinar les pistes que li donava la bèstia.
—És alguna classe de trompeta? —va preguntar.
—No ho és. —La bèstia va emetre una riallada llefiscosa—. Soc severament al·lèrgic a les trompetes. Em destrossarien.
—És un caniche? Vols que torni a la gossera? —va suggerir l’Ebenezer.
—No, no, no —va dir la bèstia, que ja tornava a riure—. No és un objecte ni tampoc és un animal.
L’Ebenezer s’havia quedat sense idees. Continuava pensant que una trompeta o un caniche eren opcions excel·lents.
—Deixa que et tregui de dubtes —va dir la bèstia—. La propera cosa que vull per menjar és... una criatura.
Un somriure alegre i bavejant es va anar dibuixant lentament en el rostre de la bèstia, mentre observava com l’Ebenezer assimilava la proposta.
—Ho sento, però em sembla que no t’he sentit bé —va dir l’Ebenezer.
—He dit que em vull menjar un infant! —va bramar la bèstia—. Vull saber quin gust té. Vull una criatura sucosa i grassoneta. La vull engolir d’un sol mos, substanciós i tendre.
L’Ebenezer es va bellugar, nerviós. Sospitava que la bèstia encara no havia acabat.
I no s’equivocava.
—Vull tastar un nas ple de mocs —va dir, amb un to somniador—. I aquelles galtes rodanxones, les ungles brutes i els cabells plens de polls!
La bèstia panteixava i suava d’excitació. Va esguardar l’Ebenezer amb una fam furiosa i els ulls plens d’energia. Finalment, en un to molt més suau, va preguntar:
—I bé, quan creus que me’n podràs portar una?