A l’aula de l’escola on vivim hi ha moltes taules i cadires, i un penjador a la dreta, amb abrics de tots els colors. I, és clar, el més important que hi ha a la classe de primer és un bagul que sempre és obert allà en un racó, ple de disfresses i de… barrets!

Sí! Ho has encertat!

En aquest bagul és on hi ha el barret d’explorador, casa nostra! És el primer que veig cada dia quan obro un ull al matí, quan el papa poll ens ve a despertar.

Sempre porta la Lena penjada d’una de les seves potetes. La Lena és la meva germana petita. En realitat es diu Llémena però tothom li diu Lena.

——canta el papa poll picant de mans.

Avui ens desperta així, picant de mans, però cada dia s’inventa una manera diferent. De vegades arriba fent tombarelles. O es posa a ballar al costat nostre. De vegades ens fa pessigolles.

— L’esmorzar ja és a taula!

L’esmorzar!

Sempre mengem el mateix per esmorzar: caldo!!! No sé de què està fet, em sembla que és una recepta secreta del papa poll, però… m’encanta! M’agrada tant que em llevo d’un bot gegant, amb una supertombarella a l’aire. Però tan bon punt aterro altre cop al barret ja hi veig la Picoreta, amb la boca oberta i els ulls encara molt molt tancats.

La Picoreta és la meva germana gran i sempre té unes idees estranyíssimes.

Ai, em sembla que tinc les potes adormides. Això de despertar-se tan d’hora no pot ser bo! La classe és buida, encara no ha arribat ningú.

M’agrada donar-hi una ullada de seguida que em llevo: hi ha dibuixos a les parets, una prestatgeria amb llibres que sempre estan desendreçats, i un xiclet immens enganxat sota una de les taules. Hi ha unes finestres molt grans que donen al pati de l’escola. I dues pissarres, una de blanca i una altra de negra.

I també, és clar, hi ha nenes i nens.

Bé, això d’aquí a una estona. Ara és tan d’hora que no ha arribat ni la mestra.

—Què faaaaaaaaas? —pregunta la Picoreta mentre aprofita per badallar—. Si ja tens les vistes molt vistes!

—És que tinc ganes que arribin els nens i la mestra. Ahir va parlar de cangurs. Creus que avui també explicarà coses d’animals?

Els animals em fascinen, em quedo embadalit quan en parla la mestra.

Però a la Picoreta no li agraden. A ella…

—Pessigoi! Picoreta!—diu el papa poll picant de mans més fort—. Vinga, a esmorzar! Us heu de menjar tot el que hi ha al plat, així sereu els polls més alts del planeta! A es-mor-zar —repeteix cantant un altre cop.

—Una altra vegada caldo? —es queixa la Picoreta amb cara de fàstic. Quan fa aquesta cara, arrufa tant el nas que sembla un poll de cent anys—. Ecs! Jo no vull caldo, vull verdura! Vull ser… vull ser... verdu… verdu…VERDURISTA! Això mateix!

Ho veus? No hi ha qui l’entengui… La meva germana està com un llum!

És addicta a les coses dels humans. A més, no es diu verdurista. Es diu vegetariana.

L’altre dia la mestra va explicar a classe què és això de ser verdurista. Vegetarià, vull dir. Significa que només menges coses verdes. Sempre m’imagino els vegetarians menjant fulles o gespa. De debò que a la Picoreta li agrada, això?

Que rara que és…

Però, mira, millor per a mi, perquè si la Picoreta no vol caldo…

—Si tu no en vols, tot per a mi…

—Sí que en vull!

La Picoreta m’empeny. I jo l’empenyo a ella.

—Has dit que no en volies!

Li clavo una empenta. I ella a mi!

—Que sí que en vull!

—No! Tu vols menjar verdures de verdurista!

De cop, apareix la poteta del papa poll! Li encanta separar-nos. A mi m’agafa pel cap, i amb l’altra poteta aguanta la Picoreta.

El papa poll sempre parla a poc a poc i tranquil. Ens diu que respirem, encara que no sé pas per què, si respirem tota l’estona...

—És que jo vull verdura —diu la Picoreta superpesada—. La mama poll no ens podria portar verdures de les seves excursions?

La mama poll és la millor exploradora del món. Cada dia, abans que ens llevem, la mama poll ja ha sortit del barret a explorar. Sempre porta posat un barret igual que el barret on vivim. Potser és per això que ens quedem a viure aquí, perquè som una família de polls exploradors. Ves a saber. No m’ho han dit. La veritat és que normalment no m’expliquen res, diuen que soc massa petit i que, per això, he d’observar la classe des del barret: per aprendre.

Bé, això a la Picoreta també l’hi diuen, però ella sempre respon el mateix. Es queda allà palplantada, tira el cap endarrere i després obre molt la boca per cridar (ja t’he dit que està una mica tocada del bolet):

—JO JA SOC GRAN I PUC DECIDIR PER MI MATEIXA! SOC GRAN! SOC GRAN GRAN GRAN!

I, si no l’atura ningú, es pot quedar dient això de gran gran gran gran gran fins que es queda sense respiració.

—Ei, vigila! —ens alerta el papa poll—. El sol és ben amunt, ja, i les nenes i els nens estan a punt d’arribar.

De manera que xarrupo el caldo amb una canyeta i arrossego la meva germana cap a un extrem de l’ala del barret.

—Som-hi! —li dic—. Que comença la classe d’avui! A veure si tornen a parlar d’animals!

—Quina llauna! —deixa anar la Picoreta, però jo no li faig cas.