Pròleg

Semblava una nit normal.

Si ho haguessis preguntat a qualsevol, t’hauria dit que era un dimarts, que feia una mica de fred i que con­venia abrigar-se o posar-se una altra manta al llit, però res fora de l’habitual a la vall. Els veïns dormien tranquils al poble, els últims llums es començaven a apagar i els grills cantaven. Un dia més que s’acabava i ja està; t’hauria dit això.

I tu t’ho hauries cregut. Perquè res no t’hauria fet sospitar que el món sencer estava en perill, en mans d’una noia que corria sense alè pel bosc.

Però, de vegades, les coses no són com ens pensem. A la vida real, el perill, rarament es presenta de cara per avisar-te que hi és, de manera que pot ser que ni tan sols t’adonis que tot el que t’envolta està a punt de canviar. Per això, aquella nit, mentre la vall de Baztan dormia, aquella noia corria pel mig de la boira, rodejada d’arbres retorçats en formes sinuoses. Corria, i les seves vambes desgastades intentaven seguir-li el ritme com podien mentre ella lliscava muntanya avall esquivant les roques.

Tot sovint mirava enrere per comprovar si la seguien, amb les galtes partides per dos reguerots de llàgrimes llargues i calentes.

—Xut... —murmurava de tant en tant—. Xut, si us plau, calla.

Als seus braços, embolicat amb una manta, alguna cosa plorava desconsolada. Potser tenia fred. En aquella vall sem­pre havia fet massa fred. Tot d’una es va aturar i va mirar a banda i banda, com si busqués alguna cosa, o algú, mentre gronxava aquell embalum contra el seu pit amb un gest impacient.

A la dreta, ho va trobar. Era aquell, l’arbre de què li havien parlat, n’estava segura: tenia dues creus marcades al tronc. Després, havia de caminar fins a tres arbres més a l’esquerra i l’havia de trobar. Com a mínim això deien les llegendes. I havien de ser certes, no podia ser de cap altra manera. Era la seva última esperança.

Va mirar de respirar fondo, tot i l’esgotament d’haver corregut pel bosc. El cor li bategava tan de pressa que li va costar recuperar l’alè. Es va escurar el coll suaument, amb la mirada perduda en algun punt entre els arbres, amb l’esperança que la sentirien.

—Ets aquí? —va invocar amb la veu tremolosa—. Em van dir que et trobaria aquí.

Però no va passar res. L’embalum continuava plorant i el va bressar sense apartar la mirada del seu entorn. Els arbres seguien quiets; tota la nit era quieta, pacient. Només la va respondre el vent fent bellugar les fulles.

No era així com li havien dit que havia de passar.

—Si us plau —va suplicar a l’aire.

Tot d’una, va sentir la crepitació d’un arbre que es començava a moure. La noia va ofegar un crit i sense treure els ulls d’aquell arbre, que lentament girava el coll amb mal­aptesa per mirar-la als ulls, va agafar la manta amb més força per protegir-la amb el seu cos.

Se li va tallar la respiració. Era ell. No era cap mentida.

—Basajaun... —va xiuxiuejar sense perdre la calma.

La criatura es va ajupir i el bosc sencer va tremolar amb els seus moviments. Va examinar la noia de cap a peus amb uns ulls enormes.

—Què hi fas, aquí? —Tenia la veu greu i ressonava a la nit com si parlés a dins d’una gran cova.

Ella no va contestar, però amb les mans tremoloses li va mostrar l’embalum que sostenia. Desproveïda de la manta, la criatura es va posar a plorar amb més força, amb les galtes envermellides per l’esforç i clavant cops a l’aire amb els punys ben tancats.

El Basajaun va arrugar l’expressió.

—És ella?

La dona va assentir fent esforços per empassar-se el nus que tenia a la gola mentre li allargava la nena. Lliurar-la sem­blava un gest sobrehumà, el més dolorós i difícil de tolerar que havia fet en tota la seva vida, però va tancar els ulls un instant i va estirar els braços, a poc a poc.

Va quedar sorpresa de veure que el gegant la detenia amb una de les seves mans enormes.

—No l’hauries d’haver portat. No et puc ajudar.

Els ulls de la noia, brillants, el van mirar amb estupefacció.

—Pe... però em van dir... Em van dir que la podies treure d’aquí i portar-la a l’altre costat del portal. Em van dir que ens protegiries!

—El Basajaun protegeix el bosc —va grunyir la criatura, i el seu pelatge llarg es va agitar en fer que no amb el cap—. La teva filla és un perill per a la pau de la vall. No pot estar aquí.

Es va començar a incorporar de nou, però ella li va posar una mà damunt les urpes.

—No! Si us plau! Ja és massa tard per això, ens han descobert. Si no ens ajudes, la trobaran i llavors Ell... —Se li va tallar la veu abans d’acabar la frase. El va tornar a mirar—: si us plau.

La criatura va semblar que dubtava durant un instant. La nena no parava de plorar. De lluny, es va sentir l’udol llarg d’un llop i la noia va clavar la mirada al gegant. Era un so inconfusible que coneixia massa bé. Un senyal inequívoc que no hi havia temps per perdre. Aquest cop no va dubtar. Un fort instint de protecció es va apoderar de la noia i la feresa de la seva mirada va deixar entendre a Basajaun que no estava disposada a acceptar un no per resposta. Que faria qualsevol cosa, per molt temerària i estúpida que fos. Encara sense parpellejar, va col·locar la criatura amb molta cura entre els enormes braços del gegant. Embolcallada amb el seu pelatge, la nena semblava fins i tot més petita, amb prou feines una boleta rosada enmig d’una gran manta de pèl marró.

—Te l’has d’emportar —va repetir mentre assentia amb el cap per intentar-se convèncer a si mateixa tant o més que el gegant. La decisió estava presa. Una decisió que li esgarrapava el fons de l’estómac i l’esquinçava en mil bocins, però l’única que podia prendre una mare: protegir la seva filla per damunt de tot, encara que impliqués no tornar-la a veure mai. Va mirar la nena per última vegada i li va besar el front gaudint de l’olor del seu caparró i amb el desig de conservar-la per sempre, per dur-la amb ella allà on fos. Quan va tornar a parlar, mentre començava a fer passes enrere, la veu li tremolava.

—Dona-la a algú que se l’emporti lluny, on no la puguin trobar mai.

El Basajaun va mirar la criatura i va observar, sorprès, que havia afluixat el plor. Semblava que l’escalfor del pelatge estava ajudant la nena a endormiscar-se als seus braços. Allò va fer ensorrar alguna cosa dins seu, com si haguessin donat un copet a una tirallonga de peces de dòmino que ho feia caure tot. Havia sentit tant a parlar d’aquella nena que havia oblidat el que ara se li presentava com un bany sobtat de realitat: no era més que un nadó. Un nadó que tancava els ulls, respirava tranquil, inflava i desinflava el pit de manera compassada i tenia les manetes rosades.

Va grunyir. Estava convençut que era una idea terrible. Si descobrien la nena, el bosc mai més no tornaria a ser el mateix. Ningú no es podia imaginar el que aquella criatura era capaç de fer, ni què passaria si algú la intentava utilitzar en benefici propi. Aquella nena ho canviaria tot, a un costat del portal i a l’altre. Seria la fi.

El Basajaun va maleir els déus. A tots ells.

Però va assentir.

1

Teo

Tot allò que creus saber de les bruixes.

Oblida-ho.

De debò, és molt probable que tot el que t’hagin explicat sigui mentida. Si més no, gairebé tot. Encara que hi ha coses que, per estrany que sembli, són certes, però ja hi arribarem. Deixa’m que ho endevini. Segurament creus que les bruixes no existeixen, oi? Doncs t’enduràs una bona sorpresa: i tant que sí que existeixen. El que passa és que dubto molt que, si n’has vist alguna, hagi decidit confiar prou en tu per dir-t’ho. És massa perillós, per anar-ho explicant pel món, no t’ofenguis.

A més, m’hi jugo el que vulguis que sé com te les imagines. Dones molt velles, demacrades, que fan pocions. Barrets de punxa? Escombres voladores? Berrugues al nas? Contes per a criatures! Però no és culpa teva, jo també m’ho pensava abans de... bé, abans de descobrir-ho tot. D’entrada, has de saber que n’hi ha de totes les edats i que tenen un aspecte força normal, de manera que dubto molt si les sabries identificar si en tinguessis alguna a classe o en veiessis cap a l’hora del pati, per exemple. I sí, també n’hi ha que són nens. Unes quantes, en realitat. De fet, resulta que jo soc un bruixot. No em vull avançar, però és important que ho sàpigues.

Escolta, al començament jo tampoc no m’ho creia, d’acord? Quan et deixen anar una notícia com aquesta, tota la vida se’t capgira i no hi ha marxa enrere. Et penses que no m’agradaria recular en el temps i no haver-me’n assabentat mai? Un dia et creus que ets una persona corrent, amb les preocupacions pròpies d’un nen de deu anys, i tot d’una resulta que saps fer màgia i el món està en perill, i la ira dels déus ens podria caure al damunt, i... vaja. Ara sí que em sembla que estic anant massa de pressa.

Perdona’m, em dic Teo.

Què et puc explicar sobre mi? A part de ser bruixot, soc un nen bastant normal: vaig a l’escola a Baiona, una ciutat del sud de França. Ens hi vam traslladar per la feina del meu pare quan jo tenia tres anys. Baiona no està malament, encara que tampoc no és que tingui record de gaire coses de quan vivíem a Espanya, és clar. Era massa petit per recordar res, i ara només hi tornem de tant en tant, a l’estiu i per Nadal.

Què més? M’agraden molt la música i els videojocs i soc un as amb els números (ho dic de debò, no és falsa modèstia). Això, doncs, que soc un nen normal i corrent. Dels que no cridarien l’atenció a l’escola, dels que s’asseuen a la penúltima fila per sentir música amb els auriculars amagats a les mànigues del jersei i fan veure que estan atents a classe de matemàtiques. De fet, la meva vida era d’allò més avorrida fins que... bé, fins que tot va canviar.

Suposo que hauria d’explicar la història pel principi. Tot va començar a casa de la meva àvia Casilda. D’entrada, jo no hauria d’haver estat a casa seva, aquell estiu. Si comencem per aquí, entendràs que tot plegat és una casualitat increïble. Si no hagués estat a Irurita, el poble de l’àvia, si no hagués hagut de conviure amb les meves dues cosines, res d’això no hauria passat. Res. No hauria hagut d’aprendre a fer màgia, i encara menys m’hauria hagut d’enfrontar a monstres ni a criatures l’existència dels quals desconeixia fins fa pocs mesos.

No, el pla inicial era molt més tranquil i consistia a passar l’estiu a les mateixes colònies de cada any. Jocs a la natura amb els amics dels estius, entrepans per sopar al voltant de la foguera cap al tard, gimcanes, històries de por a la tenda... No podia demanar res més.

Aquelles colònies m’agradaven tant, que segur que et pots imaginar la decepció que vaig tenir quan els pares em van anunciar que aquell any les cancel·laven per les inundacions provocades per unes pluges massa intenses. Tot el meu pla se n’anava en orris, encara que no em podia imaginar fins a quin punt. Al principi em vaig pensar que això volia dir que passaria les vacances a França, però la meva família tenia un pla millor per a mi: els tres cosins ens estaríem tot el mes de juliol a casa de la nostra àvia Casilda.

Mira que bé! Tots quatre junts. Sobretot tenint en comte que fins llavors no havíem passat mai més de dues hores plegats; això, si ho podíem evitar. Només algun dia comptat per Nadal, i t’asseguro que per a mi n’hi havia hagut més que prou.

Diguem que la meva cosina Emma és bastant diferent de mi. Sé que som cosins, però t’asseguro que no ho diria ningú que ens veiés per primer cop. Físicament, ja som com l’aigua i l’oli: l’Emma és alta, forta, corpulenta i té els cabells castanys molt foscos, tant que de vegades semblen negres, mentre que jo... bé, deixem-ho amb que soc ros, d’acord? I sí, podria admetre que ella està més forta, encara que també diré que té dotze anys, dos més que jo, la qual cosa suposo que també hi té alguna cosa a veure. Però la qüestió és que no compartim cap tret que faci pensar que som de la mateixa família, i del seu caràcter no cal ni parlar-ne. És impossible, t’ho prometo. Només de pensar en ella ja em venen esgarrifances.

És clar que fins ara no m’havia importat mai gaire. Fet i fet, amb prou feines ens vèiem, perquè, com els meus pares, els seus es van traslladar per feina quan era molt petita i viu en una ciutat de nom impronunciable en algun lloc d’Alemanya.

Bé, t’he dit que som tres cosins? Ah, sí, em descuidava de parlar-te de l’Ada. És la nostra cosina de vuit anys. Què te’n podria dir, d’ella, a banda que és una mocosa? Mocosa i... una mica estrafolària. No et sabria dir per què, d’acord? L’hauries de veure per entendre-ho. Així i tot, també vivia lluny de nosaltres dos. Els meus tiets la van adoptar just abans d’anar-se’n a viure a Madrid. Jo, evidentment, no me’n recordo, perquè llavors devia tenir... tres anys?, de manera que no havia tingut més contacte amb ella del que havia tingut amb l’Emma. Ja us podeu imaginar que ella a Madrid, l’Emma a Alemanya i jo a França no ens vèiem pas gaire. Vaja, que fins ara ni el caràcter de l’Emma ni la meva cosina petita no m’havien suposat cap problema.

Hi insisteixo: fins ara.

—Cuideu l’Ada, eh? —ens havia repetit la mare fins a avorrir-nos, a l’Emma i a mi, quan s’acomiadava de nos­altres a l’entrada d’Irurita. Vam posar els ulls en blanc, i possiblement va ser la primera vegada que estàvem d’acord en alguna cosa: no teníem cap mena de ganes de passar-nos l’estiu fent de mainaderes.

A més, no semblava que fos gens necessari. Si coneguessis l’amona, no t’atreviries a portar-li la contrària ni a desobeir cap de les seves normes. Perdona, li he dit «amona»? És el costum. A la vall fan servir aquesta paraula, en basc, per dir àvia, de manera que així és com li havíem dit sempre, a l’àvia Casilda.

Però, si us plau, no te la imaginis com una àvia entranyable de les que fan galetes i et llegeixen contes per anar a dormir. No és així, en absolut. La nostra amona és seriosa, molt estranya i silenciosa. En realitat, l’única manera de saber on ronda és parant bé l’orella per sentir el soroll que fa amb les espardenyes quan les arrossega pels passadissos.

El meu pare sovint em deia que no l’hi tinguéssim en compte, que era pel caràcter de la vall. Sempre deia que la personalitat de la gent que hi viu era com una bona llesca de pa: amb una crosta dura i un interior tovet. «Tu saps què és, sobreviure els hiverns d’aquí, fill?», em deia. «Aquesta gent ha de ser dura per força! Per això pot ser que et sembli que l’amona és una mica més reservada, però això només és la crosta. La molla és el que és bo, Teo, ja ho veuràs, però li has de donar temps.»

Però saps què penso? Penso que la seva personalitat no tenia res a veure amb el caràcter de Baztan, ni amb el fred, ni amb el fet d’haver-se hagut de treure les castanyes del foc des de petita, ni amb res semblant. Senzillament, crec que mai no li han agradat els seus nets. Saps aquella mena d’àvies que t’envien postals perquè la vagis a visitar per Nadal i et suborna amb caramels i un munt de regals? Que et truquen per telèfon per preguntar-te si, quan arribis, t’estimes més que et faci truita de patates o croquetes? Doncs no, la meva àvia no és d’aquestes.

Ben al contrari. Ella mai no havia mostrat cap mena d’intenció que passéssim temps junts, i em feia la sensació que això de conviure tots quatre durant l’estiu li feia la mateixa il·lusió que a nosaltres.

I saps què? Se li notava moltíssim.

Però a veure. Que jo t’estava parlant de bruixes, oi? Ja ho sé, no és que m’hagi despistat. És que és important que entenguis bé la situació en què ens trobàvem. Si no, no entendràs la sorpresa que vaig tenir el dia que tot va començar. El dia en què l’amona va abaixar la guàrdia per primera vegada i ens va explicar un conte molt estrany.

Aquell dia havia començat com tots els altres d’aquell estiu. Exactament igual. Irurita és un poble molt petit de la vall de Baztan, al nord de Navarra. És un indret molt verd, envoltat de boscos, amb casetes blanques amb flors als balcons i una església amb un rellotge a la cúpula. No ho sé, un lloc molt tranquil, amb força boira i fred, un poble típic de la vall, amb una plaça i un frontó. Un lloc on sembla que mai hi passi res, encara que l’àvia sempre trobava un milió de coses per fer. Cada dia es llevava a trenc d’alba, es vestia i se n’anava fins a l’hort, i nosaltres ronsejàvem una estona més, però no gaire, fins que ens cridava a cops de cassoles per avisar-nos que teníem l’esmorzar a punt. Era molest, com et pots imaginar, però en general quan arribava aquest moment a mi ja m’havien despertat els galls o els mil milions d’esquellots dels moltons que hi havia pel poble.

No ho sé, no és el que jo entenia per vacances.

És veritat que després d’això normalment fèiem el que volíem. L’Emma i l’Ada solien agafar la bicicleta i se n’anaven fins al riu a banyar-se, i jo me n’anava al frontó a jugar amb els nens del poble, de manera que era una estona que podia gaudir de la tranquil·litat i fer esport sense haver d’aguantar les cosines.

Però és que aquell dia, a més, el dia que us dic que va començar tot, l’amona ens va avisar que ens tocava treballar. Sí, tal com ho sents. Un veí se n’havia anat a Pamplona a comprar ves a saber què i la meva àvia s’havia ofert per cuidar-li les ovelles. S’havia ofert? No m’he explicat prou bé: ens havia inclòs a nosaltres tres com a voluntaris. L’Emma va estar remuguejant tot l’esmorzar. I jo, si no hagués tingut tanta son i tan poques ganes de donar-li la raó en res, hauria fet com ella.

Però, pels milers d’arrugues que es van formar al front de l’àvia, no em va semblar que tinguéssim cap alternativa. Aniríem a ajudar amb les ovelles i no se’n parlava més. Quan me’n vaig adonar, ja ens estàvem preparant un entrepà i posant-nos en marxa.

Vam estar tota la tarda fora. Al principi, l’amona ens va intentar ensenyar a munyir les ovelles (hauries d’haver vist l’Emma quan ho provava, emmurriada i exasperada perquè no aconseguia cap resultat) i es va entestar a explicar-nos com es fa el formatge i com era el poble fa uns quants anys, quan ella era petita i tenia obligacions i «responsabilitats de veritat». Això no hi podia faltar, és clar. Li encantava recordar-nos que els nens de la nostra època no sabíem què era l’esforç.

Si et dic la veritat, cap de nosaltres no li fèiem gaire cas, i de vegades em sembla que se n’adonava.

Després, vam dur les ovelles al prat perquè poguessin pasturar, i vam caminar fins que l’amona va decidir que podíem descansar una estona per menjar-nos l’entrepà. Jo no ho vaig dubtar ni un segon: em vaig ajaure a l’herba, em vaig posar els auriculars i em vaig dedicar a escoltar música. Era l’únic que necessitava. Vaig observar el cel i em vaig deixar endur per la música. S’estava començant a ennuvolar i els núvols es movien de pressa i formaven figures grises. Vaig girar el cap per intentar decidir si una era un cérvol, un os o la cara de l’Emma en llevar-se.

Un cop em va fer tornar a la terra. L’àvia era al meu costat, que em mirava des de dalt i m’intentava dir alguna cosa. Em vaig treure un auricular.

—Has vist l’Ada? —va repetir.

Em vaig incorporar una mica i vaig mirar al voltant. No la veia. Érem al mig del no-res, envoltats de prats i ovelles, i no es veia cap rastre de la meva cosina petita. Em vaig encongir d’espatlles.

—Aquesta nena...! —va exclamar amb les mans a la cintura.

—No pot pas ser gaire lluny —li vaig dir, sense gaire convicció. Era molt típic d’ella, això de desaparèixer de sobte, perquè es deixava endur per la curiositat, perquè trobava un mussol o una granota diferent o perquè havia decidit descobrir quanta estona es podia aguantar penjada a la branca d’un arbre. Tot era possible. Amb l’Ada, a l’àvia el cor li sortia per la boca cada deu minuts.

—Ada! Adaaa!!!

Un tros més enllà de nosaltres, l’Emma clavava puntades de peu a les pedres que s’anava trobant i, en sentir l’àvia, va aixecar el cap.

—Ja s’ha tornat a perdre? —va dir.

Encara no havia tingut temps de contestar que el cel va rugir en un tro imponent que ens va agafar a tots per sorpresa. L’amona va mirar enlaire i l’expressió del rostre se li va petrificar. Quan ho vaig fer jo, ho vaig entendre de seguida. Com podia ser? Feia pocs minuts que havia mirat el cel i hi havia només un parell de nuvolets, i en canvi ara estava totalment tapat per una capa de núvols negres. No recordava haver vist mai un cel tan negre, i encara menys veure’l canviar tan de pressa. Fins i tot l’aire feia una altra olor, era com si tot d’una hagués canviat alguna cosa i el cel estigués a punt d’obrir-se pel mig.

—No pot ser... —L’amona continuava mirant els núvols, inquieta, amb un gest de preocupació al rostre que encara no li havia vist mai. D’acord que pot ser perillós que t’enganxi una tempesta quan voltes per la muntanya, però... no exagerava una mica?

L’Emma va arribar allà on érem nosaltres.

—Que plou? —va dir.

Crec que el xàfec que va caure tot seguit li va servir de resposta.

—Ada —va dir l’amona mentre m’agafava fort el braç—. Me’n vaig a buscar l’Ada. Vigileu les ovelles!

D’acord, imagina’t estar al mig d’un prat sense cap lloc on aixoplugar-te, entomant el que podia ser la tempesta més gran del segle. Ara imagina’t intentar que un munt d’ovelles revolucionades et facin cas i no s’escapin corrent muntanya amunt.

L’amona es va lligar la jaqueta al cap per tapar-se els cabells i es va posar a caminar de pressa en direcció al bosc, alhora que cridava el nom de la meva cosina cada cop més fort.

—Adaaa!!!

—Quan la trobi, la matarà —vaig dir mentre empaitava un xai que havia decidit que les tempestes no li agradaven gens ni mica.

—Adaaa!!! —A mesura que s’endinsava cap al bosc la veu de l’àvia cada cop sonava més lluny.

De sobte, la veu de l’Ada just al meu costat em va sorprendre.

—Perdó! Ja soc aquí —va dir alegrament—. M’he perdut alguna cosa?

La vaig mirar incrèdul. Estava xopa d’aigua i de fang i somreia, satisfeta com un gat amb un bol de llet entre les potes. Estava contentíssima! On diantre s’havia ficat?

—Amona! És aquí! —vaig cridar.

Quan em va sentir, es va girar cap a nosaltres i l’alleujament en veure’ns tots tres junts la va fer doblegar sobre si mateixa amb una mà a la cintura. Us juro que em vaig pensar que vindria cap a ella feta una fera i li clavaria una bona clatellada, però només la va prémer fort contra el seu cos, amb els ulls tancats encarats al cel i murmurant alguna cosa semblant a «aidéumeuencaraprou».

—Es pot saber què feies?

—M’havia semblat que havia vist un gos.

Alguna cosa del que va dir va fer enfosquir la mirada de l’àvia. Li va agafar la barbeta i la va mirar fixament amb una espurna d’una cosa semblant a la por al seu rostre.

—Un gos —va repetir—. Estàs segura que era un gos?

La meva cosina va arronsar les espatlles i juraria que l’amona es va empassar la saliva mentre dirigia la mirada al bosc. Jo no entenia per què perdíem el temps amb allò, perquè continuava plovent i cada vegada amb més força. Ens pensem quedar aquí com si res, doncs?

—Podria haver estat un llop —va murmurar l’amona, i tot seguit es va separar de la nena, va recuperar el seu tarannà i va arrufar el front—. Que sigui l’última vegada que te’n vas sense avisar.

L’Ada va assentir, però els seus ulls eren com dues finestres obertes i no calia ser gaire eixerit per adonar-se que creuava algun dit darrere l’esquena.

—Au va, marxem —va etzibar l’àvia—. Us quedareu glaçats. Ajudeu-me amb les ovelles, tornem a casa.

Vam obeir immediatament, encara que tampoc no és que tinguéssim gaires opcions. No cal dir que l’Emma es va començar a posar en mode Emma, a fer veure que controlava la situació i a dir-nos a tots el que havíem de fer, corrent d’un costat a l’altre i movent molt els braços. I llavors, va començar a estirar una ovella que no li feia cas i a caminar de recules per mirar de fer-la bellugar cap on havíem d’anar... Fins que va caure de cul al fang.

Aquella imatge em va superar. Ho vaig intentar evitar (d’acord, potser no gaire), però vaig esclafir a riure. L’Emma es volia netejar i, el fet de veure-la d’aquella manera, tota vermella per la ràbia, només em feia venir més ganes de riure. Vaig haver de respirar fondo per aconseguir agafar aire i, mentre intentava recuperar l’alè, em va aterrar una bola de fang al cap. Vaig mirar l’Emma amb els ulls esbatanats i la mandíbula desencaixada. El seu somriure entremaliat la va delatar.

—Ara veuràs! —vaig cridar, sense pensar-m’ho dues vegades.

I m’hi vaig tornar, és clar, mentre de fons sentia les riallades de l’Ada i els crits de l’amona. No sé quantes boles més van volar en totes dues direccions, però sí que sé que l’Ada es va acabar ficant a la baralla, que l’amona també va rebre alguna bola de fang per error (potser per culpa meva) i que, contra tot pronòstic, al final vam aconseguir arribar a casa del veí, xops i plens de fang de cap a peus.

Amb molta cura, vam tornar les ovelles de nou a l’estable i nosaltres quatre ens vam quedar al portal de l’entrada esperant que amainés la tempesta. No havia vist mai dilu­viar d’aquella manera.

Vam estar allà una bona estona, tremolant. Em feia mal la panxa de tant riure. L’amona es fregava els braços, i l’Emma i jo saltàvem sense moure’ns del lloc per mirar d’entrar en calor. Davant nostre queia una cortina d’aigua, i l’Ada l’observava des del límit del nostre recer, amb el braç estirat cap a fora per notar les gotes al palmell de la mà.

Un llamp va partir el cel pel mig i tot seguit va espetegar un tro que em va fer fer un bot. L’Emma també es va refugiar al portal, sobresaltada. En canvi, quan me’n vaig adonar, l’Ada s’estava ficant a sota l’aigua, amb els ulls tancats i un somriure d’orella a orella, com si hagués entrat al seu parc d’atraccions preferit i els llamps només formessin part d’un espectacle de llums. Se la veia d’allò més feliç, com si estigués a punt de posar-se a ballar, a cridar o ves a saber què.

D’acord, saps que abans et deia que era estrafolària? Doncs em referia a aquestes coses.

A l’amona li va faltar temps per estirar-la i tornar-la a ficar a sota el portal.

—Ja n’hi ha prou, que agafaràs un refredat —la va renyar.

Però l’Ada seguia amb els ulls clavats a la tempesta, fascinada, com si assistís a un espectacle de focs artificials.

—Diries que pararà? —va preguntar.

—Val més —va respondre l’àvia—. Hem de tornar a casa abans que se’ns faci fosc.

—Tant és, no? Tampoc no estem tan lluny de casa —va fer l’Ada—. Ens podríem quedar aquí. Jugar a alguna cosa o explicar històries de por o...

—No se surt de nit per la vall, t’ho he dit mil vegades —va respondre.

L’Ada va deixar caure el cap enrere en senyal de derrota. Fa falta que us digui que és la nena més caparruda que he conegut mai? Si vol alguna cosa, no s’atura fins que se surt amb la seva, t’ho ben asseguro.

—Doncs quin pal —va murmurar sense obrir gaire la boca.

La pluja que queia era cada vegada més fina i més intermitent.

L’àvia va treure el cap del portal. Començava a fosquejar. Al cel, encara fosc i sense estrelles, la lluna plena començava a brillar, tapada per una capa fina de núvols.

—La nit és per als de la nit —va dir, i tot seguit ens va mirar i va alçar la cella esquerra amb un somriure. Sabia que havia aconseguit captar la nostra atenció. Després es va quedar callada i va seguir repenjada al marc de la porta mirant el cel—. Em sembla que és un bon moment per tornar a casa.

La vam seguir de tornada, morts de fred.

Quan hi vam arribar, va encendre la llar de foc i ens va treure una pila de tovalloles. Mentre ens acabàvem d’eixugar i ens canviàvem de roba, l’amona va començar a preparar el sopar, i jo em vaig asseure al costat del foc per escalfar-me les mans, amb la panxa que ja es queixava. L’Ada, en canvi, s’estava al sofà amb la mirada perduda, tota seriosa, i s’eixugava els cabells amb una tovallola.

Li rondava alguna cosa pel cap.

—Això que has dit abans —va dir, al cap d’una estona—. Això que la nit és per als de la nit.

L’Amona estava concentrada en el guisat. Va fer girar la cullera a la cassola un parell de cops i se la va dur als llavis per tastar el sopar.

—És una llegenda de la vall —va murmurar, com si res—. No us l’he explicada mai?

—No —va contestar l’Ada sense dissimular la impaciència—. Explica’ns-la.

L’àvia va apagar el foc, es va protegir les mans amb un parell de draps de cuina i va dur l’olla al centre de la taula. Tots tres ens vam afanyar a seure al voltant. Us prometo que tenia tanta gana que m’haurien pogut explicar l’argument de la millor pel·lícula d’acció, que no n’hauria escoltat ni una sola paraula. No pas abans de la quarta o la cinquena cullerada. En canvi, l’Ada no tastava res i seguia amb la mirada clavada en l’amona, esperant una continuació.

Va somriure i es va aclarir la gola.

—En un altre temps —va començar a narrar—, les criatures del dia i de la nit coexistien i podien viure en harmonia. Era una època, fa molts i molts anys, en què els déus d’aquesta vall convivien amb germanor.

—Els déus, és clar —va repetir l’Emma aguantant-se les ganes de riure.

Però l’amona no es va ni immutar.

—La més important era Mari, la mare de tots, la deessa de la Terra i de tot allò que té vida. Mari regnava a la vall i vetllava per totes les seves criatures: làmies, follets, humans, jentils... Tots vivien en comunió amb la naturalesa. Però Gaueko, el déu de les tenebres, atemoria els humans per divertir-se. El seu seguici de llops campava en llibertat entre la foscor, i la resta de les criatures es morien de por.

Qui tindria por aquella nit seria l’Ada. Estaria inaguantable.

Era la primera vegada que l’amona ens explicava una història com aquella. Es va acostar una cullerada a la boca, es va netejar els llavis amb el tovalló i va seguir:

—Per això els humans van suplicar a Mari que els protegís. Ella els va escoltar i va decidir engendrar una filla —va continuar i va assenyalar cap a la finestra, on l’esfera blanca brillava amb força—: Lluna. La seva llum estava destinada a protegir els habitants de la vall i a guiar-los pels camins sense haver de tenir por de Gaueko. Però no n’hi va haver prou, de manera que ho va tornar a intentar novament i va engendrar una segona filla, Sol. Aquell cop fou diferent. La seva llum era tan potent que feia desaparèixer les tenebres i deixava Gaue­ko sense cap poder fins que arribava la nit i Sol se n’anava a descansar. Llavors era quan ell recuperava la seva influència, encara que sempre tenia Lluna que el vigilava.

L’Amona ens va mirar a tots tres. El seu rostre es va anar posant seriós i se li van enfosquir els ulls, si és que era possible.

—Gaueko s’ho va prendre com un insult, allò, no cal dir-ho —va seguir—, però no va tenir altre remei que tolerar-ho.

—Per què? —va intervenir l’Ada.

—Ningú pot desafiar Mari. Ningú té el poder per fer-ho, ni tan sols ell. Però tenia l’orgull profundament ferit, i per això va imposar una norma que ningú es podia saltar: si ell no es podia apropar als humans durant el dia, aquests també havien de tenir por de la nit. Per això cap humà no sortiria de casa després de la posta de sol o, si no, s’enfrontaria a la seva ira.

Encara no tenia la panxa plena del tot, però alguna cosa de la manera en què l’àvia ens explicava la història m’havia tallat la gana. Vaig decidir no fer cas del que em passava i em vaig obligar a escurar el que em quedava al plat, mentre l’Emma i l’Ada seguien hipnotitzades.

La nostra àvia es va inclinar cap a la taula per concloure la narració:

—D’aquí ve la dita que us he repetit tantes vegades. Són les paraules de Gaueko —va fer una pausa breu—: «El dia per als del dia. La nit per als de la nit».

Ara que hi penso, per què no escoltava més l’amona? Hauria d’haver parat més atenció a aquella història, li hauria d’haver fet preguntes. Què va passar després? Per què Gaueko no vol que ens endinsem a la nit? Què passa si ens enfrontem a la seva ira?

Potser així m’hauria pogut preparar per tot el que estava a punt de passar.