2

Em dic Amanda Black i la meva història comença un dia d’ara no fa gaire.

La meva vida en aquella època era una... No sé com dir-ho perquè soni més suau... En fi, ara t’ho explico i ja ompliràs tu els punts suspensius.

Vivia en un apartament d’una sola habitació amb la germana de la iaia, la tieta Paula, que semblava que fos la meva, d’àvia: el seu amor podia arribar a ser molt enganxós, però, tot i així, em sento agraïda de tenir-la. Se me’n va endur a viure amb ella quan només era un nadó. Els pares es van morir no gaire temps després de néixer jo. No en guardo cap mena de record. La tieta Paula és l’única família que tinc.

El nostre pis era diminut, una habitacioneta escassa i encara gràcies, i per això havíem de compartir el bany amb el propietari de l’apartament, que també era l’amo del restaurant mexicà que hi havia just a sota del pis i de l’edifici on vivíem, un casalot atrotinat situat en un dels pitjors barris de la ciutat. El propietari ja no hi treballava, al restaurant; el duia un dels seus fills. Ell només hi passava a l’hora de dinar. L’home adorava la cuina mexicana. «Adorava» = «No en menjava de cap altra». I com més rabiüda, millor: li agradava amb bogeria el menjar picant.

Amb quilotones de bitxo.

M’havia de llevar abans de l’alba per anar al bany perquè l’amo del pis era molt matiner. Si feia tard, allò passava a ser zona catastròfica. S’hauria hagut de posar en quarantena, en alarma de guerra biològica. M’hauria calgut dur una agulla d’estendre al nas per internar-me en aquella jungla olfactiva, perquè, si no, m’hi hauria esperat una desagradable mort per asfíxia.

No obstant això, la meva vida estava a punt de canviar.

I no saps pas de quina manera.

Jo feia els deures de l’institut entaforada dins el conducte de ventilació de l’entresolat. Que per què feia els deures entaforada dins un conducte de ventilació?

A això ja hi arribarem. De moment en tens prou sabent que m’hi acostumava a amagar perquè el propietari no em veiés. I és que sempre ens estava buscant a la tieta i a mi per exigir-nos que li paguéssim el lloguer endarrerit. De diners no en teníem gaires. O, més ben dit, no teníem NI CINC. Amb el que guanyava la tieta ens arribava justet per no patir gana.

Va passar algú per davant del conducte de ventilació. Vaig sentir com les passes se n’anaven allunyant i continuaven pujant. Però no pas gaire, perquè es van aturar quan van arribar al primer pis, on només vivíem el propietari, la tieta Paula i jo. Vaig pensar que era una cosa ben estranya, perquè no rebíem mai visites. Ell perquè era un individu bastant desagradable; nosaltres, perquè no coneixíem ningú, ni teníem més família.

Ning-nang.

Ning-nang.

Unes quantes passes. I un altre timbre diferent.

Ring-riiiiiing!!!

Al cap d’un no res, a través de la porta va arribar la veu aspra del propietari.

—Ja vinc, ja vinc. Una mica de paciència. —La darrera frase va sonar més forta i vaig intuir que devia ser perquè ja havia obert la porta al visitant misteriós—. Què vol?

—Porto un missatge importantíssim per a l’Amanda Black —va dir amb una veu vellutada i tenyida d’elegància—. Sap si és a casa? Hi acabo de trucar, però no m’ha obert ningú.

—No ho sé, si hi és o no hi és, no soc pas el porter, jo. Si vol, me’l pot donar a mi —va contestar l’amo del pis mig remugant.

—Això no podrà pas ser, senyor, és un missatge que només puc lliurar personalment a la senyoreta Black. Ja li he dit que és un missatge importantíssim.

—Però, com pot rebre un missatge tan important, aquesta nana? Ella i la seva tieta no són més que dues mortes de gana que em deuen no sé quants mesos de lloguer. Doni-me’l i foti el camp!

—Em sap greu, senyor, però aquest missatge és amb nosaltres des de fa tretze anys. Se’ns va encomanar la missió de lliurar-lo únicament i exclusivament a ella. Tornaré en un altre moment. Moltes gràcies pel seu temps, senyor.

—Vagi-se’n a la...! —L’última paraula va quedar ofegada pel cop de porta.

Les passes es van començar a acostar de nou cap al conducte on m’estava amagada per després allunyar-se cap al portal. Uns quants segons després, el propietari va sortir del pis, va tancar la porta amb clau i va baixar les escales, passant, sense saber-ho, també per davant del meu amagatall. Un cop a baix, es va parar a xerrar amb un veí.

Jo, mentrestant, estava tota neguitosa.

Havia d’aturar el missatger!

Necessitava saber què deia aquell missatge, qui l’enviava i per què era tan important... tan importantíssim!

Però, com m’ho faria per sortir d’allà sense que el propietari em veiés? Perquè, si em veia, m’exigiria el lloguer, i no teníem manera de pagar-li.

De sobte se me’n va acudir una.

3

Vaig sortir del conducte de ventilació arrossegant-me com una serp i hi vaig deixar els llibres, les llibretes i els bolígrafs. Ja hi tornaria més tard a arreplegar-ho. Vaig córrer escales amunt fins al quart pis i me’n vaig anar cap a la finestra que hi havia al final del passadís. Em va costar molt d’obrir. En aquell edifici tot estava mig fet malbé, però no hi havia ningú que ho arreglés. Després de forcejar-hi durant uns instants, vaig aconseguir, per fi, obrir la maleïda finestra. Va anar de ben poc, perquè ja estava a punt de trencar el vidre. Total, un desperfecte més a l’edifici tampoc no es notaria.

Plovia.

A bots i barrals.

I jo no suporto la pluja.

Quan plou se m’arrissen els cabells i em queden tan esborrifats que semblo un pomerània acabat de banyar.

Rondinant, vaig sortir per la finestra i em vaig enfilar pel baixant que hi havia al costat fins al relleix del cinquè pis (la finestra del cinquè estava tapiada amb taulons, cosa que sabia perquè havia estat jo qui l’havia trencada jugant amb un veí, per això havia fet servir la del quart).

Quan vaig arribar al cinquè pis vaig donar la volta amb molta cura, em vaig enganxar d’esquena a la paret i vaig mirar cap avall. No ho hauria d’haver fet mai. Vaig sentir una mica de vertigen. Si queia acabaria esclafada sobre el paviment, feta un cromo. Segur que feia un mal de no dir. Però ja havia arribat fins allà i havia de continuar: vaig respirar fondo un parell de vegades i vaig saltar a l’edifici del davant.

Durant el salt ja em vaig adonar que havia calculat malament la distància. Les probabilitats que no pogués arribar al sortint de l’edifici veí eren d’altes a molt altes.

No hi vaig arribar pas.

Però, en canvi, em vaig poder agafar als barrots de la barana d’un balcó. Després de quedar allà penjant uns moments, m’hi vaig començar a enfilar, amb tan mala sort que una de les sabates em va relliscar a causa de la pluja (ja t’he dit que no suporto la pluja, oi?). I vaig estar a punt de tornar a caure.

Per fi vaig aconseguir pujar-hi i vaig anar vorejant la barana fins a arribar a un nou relleix que vaig començar a recórrer amb cautela. No volia tornar a relliscar.

Vaig passar per davant d’una finestra i a través del vidre vaig veure un parell de nanos que jugaven amb uns ninots de superherois a la sala d’estar del seu pis. Els vaig picar l’ullet a través del vidre i, un cop vaig haver imitat el gest que fa l’Spider-Man quan llança una de les seves teranyines, vaig desaparèixer de la seva vista. De fet, vaig saltar a l’escala d’incendis, però diria que aquests marrecs no oblidaran mai el dia que van creure que veien l’Spider-Man, que, en realitat, era una nena no gaire més gran que ells.

Un cop a l’escala d’incendis, vaig començar a baixar a tota velocitat, tot just si tocava els graons, saltant de replà en replà. No sabia com ho feia, jo, tot allò. M’havia deixat ben parada que en fos capaç, sobretot tenint en compte que jo, en qüestions gimnàstiques, no era pas gran cosa.

Vaig arribar al primer pis... I allà es va acabar l’escala d’incendis. A la paret hi havia alguna cosa semblant a una escala de mà, només l’havia de desenganxar i empènyer-la cap avall. I ho vaig intentar, no et pensis, però feia tant de soroll que de seguida ho vaig deixar córrer. Els veïns són tots una colla de tafaners. Tothom hauria sortit a veure què passava i m’hauria guanyat una bona esbroncada.

Només em quedava una opció: saltar des de la plataforma on era fins a terra.

I com que era l’única opció que tenia, no vaig poder triar i vaig haver de saltar.

Vaig caure sota la pluja, amb la cama dreta doblegada sota el cos i l’esquerra estirada cap a un costat, formant un triangle; el braç esquerre estirat darrere meu i el palmell de la mà dreta recolzat sobre el terra ben xop.

Em pensava que em trencaria una cama o que acabaria rodolant com una mandonguilla que s’escapa de la cassola. Però no res, ni cama trencada ni mandonguilla rodolant.

Només un aterratge perfecte i una estranya sensació d’irrealitat.

Els llums d’un vehicle que venia de cara em van il·luminar. Vaig sentir uns frens que grinyolaven. Mentre m’aixecava, es va obrir la porta del cotxe i es va tancar després de sortir-ne el conductor. Les seves passes se m’anaven acostant.

Els llums m’enlluernaven, però vaig poder veure que tenia un físic estrany: molt alt i prim. Vestia l’uniforme d’una empresa de transports molt coneguda. La gorra n’ocultava gairebé tot el rostre, excepte uns llavis primets que es corbaven en un somriure irònic.

—Diria que vostè és la senyoreta Black, o potser m’equivoco?

—Gens ni mica. Em sembla que té un missatge per a mi.

L’home va assentir amb el cap una sola vegada i es va posar la mà al pit per treure d’una butxaca interior de la jaqueta un sobre que em va fer a mans.

El vaig agafar. No hi havia res escrit a l’exterior del sobre.

—No el pot obrir fins a les onze amb cinquanta-set minuts i quinze segons d’aquesta nit —va dir. Començava a sospitar que no era un missatger normal—. Això no és cap missatge normal i jo no soc cap missatger normal. Si no ho fa tal com li dic, el missatge es destruirà.

Vaig tornar a mirar el tros de paper que aguantava entre totes dues mans. Tenia moltes preguntes al pap i vaig alçar els ulls cap al missatger, però ja havia pujat al cotxe, que s’allunyava sota la pluja. Només en vaig poder veure els llums del darrere.

Vaig desar el sobre en una butxaca i em vaig tocar els cabells. Ho sabia! Ja se’m començaven a arrissar. Quan s’eixuguessin es quedarien ben bé com la borla d’una gorra de llana.

Amb un sospir de resignació em vaig allunyar en direcció al portal de l’edifici on vivia. Quan hi vaig arribar, vaig haver de fer un bot per amagar-me. El propietari del pis encara garlava amb el veí. Aquella entrada, doncs, quedava descartada: no volia que em veiés i em comencés a atabalar amb preguntes sobre el pagament del lloguer. No quan tenia el cervell barrinant per saber què contenia aquell sobre que m’acabaven de lliurar.

Se me n’havia d’acudir alguna.

—Atxim! —vaig esternudar, amb els cabells xops.

I si podia ser, sense trigar gaire.