Un dia de pluja vas al supermercat del costat de casa per comprar quatre coses que necessites. Vas caminant per la vorera i, sense adonar-te’n, trepitges un bassal que s’ha format pel desnivell del paviment. T’han quedat la sabata i el mitjó ben xops! Sents frustració. Se t’escapa un improperi per la mala sort que atribueixes a aquest petit incident. Tanmateix, no permets que aquest fet, que en realitat és minúscul, t’amargui una tarda fantàstica. Decideixes continuar endavant malgrat la incomoditat de notar l’aigua freda al peu i el soroll ridícul que fa la sabata a cada pas. Gairebé et provoca un somriure. Penses que tothom et mirarà. Tant se val. Que mirin. Entres a la botiga i agafes un carretó. Saps de memòria on és el que busques, o sigui que vas directament cap als tres passadissos corresponents. Quan acabes de comprar tornes a casa. No para de ploure i, amb molt d’encert, intentes protegir la bossa sota el paraigua. Esquives la gent que es refugia sota el ràfec de les teulades. Amablement, deixes que s’arreceri una senyora que no porta res per protegir-se de la pluja i fas dos passos cap a la calçada. Les gotes que cauen de la teulada colpegen amb força la tela del paraigua i t’alegres d’haver sigut previsor aquesta vegada. Arribes al bassal que ha causat el conflicte una estona abans i, en una dècima de segon, prens una decisió: canvies el pas, repenges el peu sec a la vora i estires l’altra cama, fent un saltiró per evitar-lo. Aquest cop has guanyat.

Aquest petit relat, complet o per parts, ens ha passat a tots en algun moment. Per això el comparteixo amb tu, perquè quan una cosa ens ha succeït a tots dos, quan tots dos hem passat pel mateix, comencem a entendre’ns. I, encara que sembli estrany, el faré servir per parlar d’educació. Ja veuràs que no vaig desencaminat.

Quan parlem d’educació, normalment ens venen al cap aquests tres verbs: «aprendre», «avaluar» i «examinar». Aprendre és una cosa inherent en l’ésser humà, i moltes vegades va de bracet amb la curiositat, que també ens acompanya a tot arreu. D’avaluar, ho fem constantment a la vida: a cada instant analitzem què passa al voltant nostre, sospesem què podem fer segons el que hem avaluat, hi reflexionem i actuem en conseqüència. Per tant, l’avaluació sempre va associada a una reflexió, encara que sigui petita. I a aquesta reflexió s’uneix l’aprenentatge, tant si has encertat la decisió com si no. Bàsicament, aquesta podria ser la descripció de qualsevol acció que fem al llarg del dia. Si tornes a llegir el paràgraf de la pluja, hi descobriràs desenes d’avaluacions que hi ha implícites en les teves accions diàries, amb la consegüent reflexió i la decisió posterior. I totes et condueixen a l’aprenentatge. Totes formen part de la vida, i en cap moment ningú no t’ha examinat per dir-te si pots passar al nivell següent. Sí, aquí arriba el tercer verb: «examinar». Potser ara has arrufat les celles pensant que menysprearé la importància que té: una cosa que forma part de nosaltres val més no remoure-la, oi? Una acció sense la qual no puc imaginar-me l’educació. Una part sense la qual educar perd el sentit. Així és com em van educar, i així ho porto interioritzat. Però no, no anirem «als extrems». Aquest verb també forma part de nosaltres, com uns quants més que veurem al llarg del llibre: escoltar, compartir, sumar, cuidar, incloure, acompanyar, superar-se, somiar, créixer o viure, que els reuneix tots.

En aquestes pàgines t’explicaré coses que són òbvies, coses que donem per fetes, i precisament per això a vegades no es fan, bé perquè considerem que les tenim assimilades i ensenyar-les seria redundant, o bé perquè són tan importants que s’han de tractar en totes les matèries. En aquest cas passen a formar part del que coneixem com a transversal, aquella cinta transparent amb la qual s’embolica el currículum i que, malauradament, tantes vegades s’esvaeix quan es troba amb la realitat dels contin­guts, perquè no deixen ni espai ni temps per tractar allò que és tan important a la vida. És una de les grans paradoxes de l’educació del nostre temps. . . , o hauria de dir de tots els temps? I, no obstant això, i malgrat les dificultats, mirem endavant amb un gran objectiu: «Desenvolupar l’activitat, l’espontaneïtat i el raonament de l’infant; estimular la seva iniciativa; afavorir l’expansió de les seves forces interiors; fer que no sigui només partícip, sinó el principal actor de la seva pròpia educació; que bulli la vida dintre seu; que tot li parli; que senti el desig de veure-ho tot, d’agafar-ho tot, de comprendre-ho tot». Aquestes paraules no són meves, però ajuden a definir bastant bé el que tu i jo busquem, oi? Les recordarem més endavant i parlarem del seu autor.

2

TANCAT PER OBRES

El que ens ha tocat viure en aquest temps i que ens uneix a tots amb un sentiment comú de fragilitat ha fet trontollar l’estructura a la qual estàvem acostumats. En un tancar i obrir d’ulls, la pandèmia va passar de ser una crisi sanitària a ser una crisi social a escala global, amb una preocupant semblança amb la sinopsi d’un llibre de ficció postapocalíptic: apareix un virus desconegut que, en poques setmanes, s’escampa per tot el planeta i obliga milions de persones a tancar-se a casa.

Paraules o expressions que abans ens eren alienes ara ens resulten esgarrifosament familiars: pandèmia, quarantena, confinament, mascareta, Covid-19, distància de seguretat; com també d’altres que encara associem a guions futuristes però que ens acompanyen des de fa temps, com videotrucada, teletreball o telemàticament. He de dir que, amb aquesta última, el corrector del mòbil va demostrar la intel·ligència que s’atribueix a aquests aparells quan estava escrivint un article sobre la dificultat d’arribar a tots els alumnes en període de pandèmia, perquè de manera automàtica va canviar el terme «telemàticament» per «telepàticament», com si fos conscient de la dificultat que tenen tantes famílies per rebre la informació i fes un gest de complicitat a qui escriu.

En definitiva, el que podríem haver llegit en una obra de Cormac McCarthy o de Jack London s’ha fet realitat i ha dinamitat les relacions socials en tots els sentits: l’economia, la cultura, la vida social, la política, els sistemes de salut, la tecnologia —que ens pensàvem que dominàvem—, les comunicacions, les relacions interpersonals, les relacions entre països. . . , i ha fet patent que tot és un ecosistema en el qual un petit canvi en una de les parts n’afecta totes les altres.

Al llarg dels últims mesos, personal mèdic, infermeres, auxiliars (amb el suport de l’exèrcit), transportistes, treballadors de botigues d’alimentació o personal de neteja, tant en centres de salut com en altres espais, s’han convertit en el pilar que havia d’aguantar el pes d’aquesta crisi, en protagonistes involuntaris que se sentien reconfortats, encara que fos per uns instants cada dia, amb els aplaudiments que els dedicaven des dels balcons. I a les cases, des d’un altre punt de vista, aquests aplaudiments duien el so de l’agraïment i de l’esperança, així com de l’anhelat alliberament, que trigaria a arribar perquè ens costava acostumar-nos a entendre que no érem invencibles, independentment de l’experiència o de l’edat.

Però ens va ajudar el fet de saber que fèiem pinya contra un enemic comú, i vam poder apreciar una infinitat de gestos de solidaritat que ens recordaven que quan ens necessitem de debò surt el millor que tots nosaltres portem a dins. Històries emocionants plenes de petites accions que animaven a creure en l’ésser humà: des de propietaris de restaurants que havien tancat però preparaven menjar i el duien als sanitaris, fins a joves que havien après a fer servir la impressora 3D per fer mascaretes, que després donaven.

També ha existit la insolidaritat, entre països —fins i tot dins de la Unió Europea, que ha mostrat una inquietant desunió, malgrat el seu nom—, o entre veïns, com el cas en què van convidar la zeladora sanitària del quart a marxar a viure a un altre lloc per por que els encomanés el virus.

D’altra banda, hem vist la falta d’unitat a l’elit política, no sé si perquè les benes de colors els impedien veure que l’enemic era un altre de més gran i més perillós, o perquè les victòries dels seus egos per a ells pesaven més que no pas la salut de milions de persones. Des de la meva ignorància, m’entristeix pensar que si el que ha passat no ha aconseguit fer que treballin braç a braç, res no ho aconseguirà. Em ve al cap un entrevistat a qui fa temps vaig sentir dir, amb una seguretat admirable: «És que la gent no ho entén: la política és l’art de mentir». Aprofitant la rima, vaig contestar: «Ho sento. La política és l’art de servir. I el que es vulgui endinsar per aquest camí sense entendre-ho, val més que s’aparti i deixi pas als altres».

L’economia mundial s’ha paralitzat, les pèrdues de la borsa es compten per centenars de milers de milions. Els analistes diuen que l’impacte global de la pandèmia provocarà la pitjor crisi des del crac del 1929. Milions d’empreses han tancat o han arribat al límit de la fallida, i milers de treballadors han perdut la feina.

Ens hem aferrat a la tecnologia i a les xarxes socials com un pont per comunicar-nos amb la família i els amics. Gràcies a aquestes tècniques, hem tingut accés a tota mena d’informació i desinformació. La cultura i l’entreteniment ens han arribat a través de múltiples plataformes des de les quals artistes de totes les disciplines compartien les seves obres amb milions de famílies confinades a casa. No havíem passat mai tanta estona davant de les pantalles, ni adults ni infants, i així com mesos abans es demonitzava l’ús dels mòbils a les aules, per art de pandèmia els hem convertit en els salvadors de la cultura i el coneixement, convidant els adolescents a fer-los servir si no tenien ordinador.

La política és l’art de servir. I el que es vulgui endinsar per aquest camí sense entendre-ho, val més que s’aparti i deixi pas als altres.

I amb aquesta traumàtica aturada planetària en tots els àmbits, en alguns llocs va arribar la part positiva: les flors van començar a florir enmig de l’asfalt, els animals campaven pels carrers d’algunes ciutats, i fins i tot els dofins es van atrevir a visitar els canals de Venècia. Amb les indústries tancades i les carreteres buides, la natura va continuar el seu curs, les aigües es van tornar transparents i l’aire es va purificar. Però lluny de veure en aquests fets una victòria a favor del medi ambient —­provocada per la pausa involuntària de l’activitat humana—, el que ha quedat demostrat és que l’actual estil de vida de l’ésser humà és incompatible amb el respecte pel planeta que habitem. I encara que continuem mirant-nos el melic, la natura ens ha llançat un missatge clar: si no som capaços de cuidar el lloc on vivim, serà difícil que ens puguem cuidar nosaltres mateixos.

Aquesta pandèmia, que ens ha deixat un escenari tan inèdit com imprevisible, obliga a dur a terme una transformació profunda en molts àmbits de la societat. Molts experts en medicina, virologia, microbiologia, economia i geopolítica han estat consultats, i han donat respostes de com ens afectarà tot plegat i què cal canviar en els respectius sectors, i des de la sociologia, l’antropologia i la història s’han sentit veus que afirmen que el món viurà un abans i un després de la Covid-19. Ara bé, i en educació? Tot el que has llegit fins ara té l’origen en l’educació! Per tant, cal que ens plantegem una reflexió seriosa sobre què hem d’exigir al sistema educatiu i com volem que sigui el món on viurem a partir d’ara. I per això és fonamental que valorem i entenguem la importància que té l’educació en el present i en el futur de l’ésser humà. Perquè malgrat que l’escenari descrit potser no convida a fer salts d’alegria, hi ha una cosa a què ens podem aferrar sense dubtar-ho per mantenir l’esperança: l’educació. I ara pensem: ens conformarem amb el fet que els joves aprenguin a mantenir la distància de seguretat, que entenguin la importància de portar la mascareta correctament i que sàpiguen fer servir el gel hidroalcohòlic? O bé exigirem que es faci un canvi real? Aquesta exigència ha de començar, per tant, plantejant-nos com mirem les coses. Què estem disposats a fer per aconseguir-ho? No hi ha canvi sense acció, ni hi ha acció sense decisió.

No hi ha canvi sense acció, ni hi ha acció sense decisió.

3

EL CURRÍCULUM NO EN DEIA RES, D'AIXÒ

Res del que ha passat aquests mesos no està inclòs en el currículum. Res del que has llegit en els paràgrafs anteriors no apareix en els llibres que hem estudiat. Sí que apareixerà en els que s’estudiaran en el futur, i potser llavors no només explicaran què és i què va provocar aquest virus en els àmbits social i econòmic, sinó també com vam reaccionar davant d’un nou escenari.

Tot està unit: societat, família, educació, entorn i vida són ens indivisibles, i no podem parlar d’un i deixar els altres al marge. I en aquest marc extraordinari, la improvisació ha sigut la manera d’actuar comuna en tots; també en l’educació.

A cada casa, les circumstàncies eren diferents: famílies en què el pare i la mare havien d’anar a treballar i havien de deixar els fills on podien; avis que ajudaven en un moment tan complicat (i arriscat per a ells); famílies monoparentals que no trobaven cap manera d’organitzar feina i fills. . . Un dels temes que sens dubte cal revisar amb calma i consens és la conciliació de la vida familiar i la vida laboral. Calen polítiques dirigides a aquesta conciliació, i empreses disposades a prioritzar la flexibilitat per les situacions familiars. El moviment dels dos estaments és essencial per garantir temps de qualitat i equilibri emocional.

En aquesta nova realitat, les rutines també han canviat, els espais s’han reduït i la manera de relacionar-nos s’ha hagut d’adaptar a la situació. Ha sigut una gran prova: el moment de conèixer els nostres fills, però també el de coneixe’ns nosaltres mateixos i treure del calaix de sastre les nostres millors virtuts: la comprensió, la paciència, la flexibilitat, l’escolta, l’empatia. . . Pensa que si a tu t’ha afectat tot el que ha passat, als infants i als adolescents també. Aquesta aturada ha servit per comprovar com s’espavila cadascú per gestionar la frustració, l’estrès, la ira, l’alegria o les pors. I tenint en compte que nosaltres, els adults, som els que eduquem els joves, hauríem d’haver sigut capaços d’oferir-los eines perquè s’adaptessin a aquest canvi. Tanmateix, ningú no ens va educar per saber-les gestionar, i ningú no ens va educar per ensenyar a utilitzar-les. Una situació tan extraordinària (fora del que és ordinari) ens ha ofert la possibilitat de coneixe’ns més, i en educació això és una cosa que no podem passar per alt. De fet, mirant-ho des d’un punt de vista positiu, el confinament va ser una oportunitat per convidar al compromís amb la família, a repartir-se com un bon equip les feines de la llar. Per animar els fills a submergir-se a les pàgines d’un llibre. Per instar-los a investigar. Per estimular-los la creativitat i la curiositat. Per obrir la porta a conversar. Per veure exemples de solidaritat (que n’hi ha hagut molts), de respecte, de compromís social. Per aprendre a cuidar-nos més. Per entendre la importància de l’exercici físic, ja saps, «mens sana in corpore sano». Per descobrir que una estoneta de sol (com el vam enyorar!) ens aporta vitamina D i per a què serveix. Per saber com reaccionar si torna a passar una cosa semblant. Per ensenyar als fills a administrar l’ús de la tecnologia i el no-ús de la tecnologia. Per ser més comprensius, més empàtics i més cautelosos amb els nostres actes. I tot això, encara que algú se n’oblidi, també és educació.

Tanmateix, resulta que, des d’alguns estaments de la societat i fins i tot des de certes administracions educatives, es va donar per descomptat que infants i adolescents vivien en una bombolla separada de la realitat, com si fossin éssers insensibles als quals no afectés res, com si tinguessin la capacitat d’abstreure’s de les diferents situacions familiars que estiguessin vivint. Quan se’n parlava, se’ls tractava com a herois perquè feien els deures. Fins i tot el president del govern i algun anunci dedicaven aquest elogi als més petits, entenc que amb bona intenció i des del desconeixement, com una manera d’animar-los a tirar endavant. Aquesta era la relació que veien entre els infants i l’educació. Se simplificava la seva relació amb la vida, amb l’escola. Per tant, se simplificava també la dificilíssima tasca de tants docents que estaven fent un esforç indescriptible per arribar a cada casa de la manera que fos. Molts estaments van confondre la feina dels docents, als quals se’ls considerava com les persones encarregades d’anar enviant tasques amb la finalitat que els estudiants no perdessin el ritme. Fins i tot per part d’algunes administracions, allunyades del sentit comú, s’exercia pressió perquè els docents seguissin un ritme d’enviament de deures i continguts, perquè s’havia d’acabar el temari. I si bé és cert que aquest interès especial de quadrar el cercle també era decisió d’algun docent, molts altres estaven preocupats per l’estabilitat emocional dels infants i els joves per sobre de tot, sense oblidar les seves funcions i el seu compromís, però posant-se en el lloc de les famílies. Tenim molt a prop l’experiència que hem viscut en el món educatiu en el context de la pandèmia: equips directius, docents i famílies van fer mans i mànigues per mantenir l’activitat malgrat el caos que hi havia en tots els estaments de la societat. Amb més o menys encert, i gairebé sempre improvisant, cadascú hi va posar de la seva part per continuar endavant. He mantingut centenars de converses amb docents que van recórrer

La finalitat de l’educació és donar eines, no només transferir coneixement.

a solucions inversemblants —i en molts casos d’invenció pròpia— per intentar arribar a cada alumne; he xerrat amb famílies que havien de fer malabarismes per compaginar situacions personals amb la falta de recursos. I tots, docents i famílies, estaven desbordats emocionalment i logísticament per la situació. Una mestra d’Infantil em va explicar que cada dia enviava per Whatsapp un conte diferent als alumnes, i ells li responien amb un de seu, i en Jesús, el director d’una escola de Saragossa, trucava diàriament a les famílies per dir-los que estiguessin tranquil·les, que quan tot això hagués passat, l’escola tornaria a obrir per a famílies i mestres, i que desitjava veure’ls de nou. Segur que coneixes algú del teu entorn que va fer accions d’aquesta mena.

Potser en algun moment es va sentir el crit: «Aniran molt endarrerits!». Però la qüestió no era si perdrien el ritme escolar, sinó com podien sortir-ne millors, d’aquest repte. La finalitat de l’educació és donar eines, no només transferir coneixement. I això, des de les administracions educatives, ho haurien d’haver deixat molt clar, i no posar tot el pes a les espatlles dels docents, per molta il·lusió que tinguem i per molt competents que siguem. Perquè un docent no és millor pel fet d’enviar més deures, ni ha de justificar la seva feina posant exercicis cada dia als infants i saturant els pares. La figura dels mestres sempre és important en aquesta societat, però encara ho és més a l’hora de donar suport a les famílies quan es troben en una situació difícil, dient als infants o als joves que, quan tot torni a la normalitat, es tornaran a veure i riuran del que ha passat. Docents, famílies i infants sempre han de caminar junts.

Aquest gir en els esdeveniments de les nostres vides ens ha tret de la letargia tecnològica en la qual estàvem encallats, convençuts que tant els joves com nosaltres ens enteníem la mar de bé amb les TIC. És veritat que molts educadors estan a l’última i porten a les classes els avenços més moderns en aquest camp,

Docents, famílies i infants sempre han de caminar junts.