PRÒLEG

Ets profe per vocació?

Si hi ha una pregunta que ens han repetit de forma reiterada a aquells que ens dediquem a ensenyar és: «Ets profe per vocació?». Suposo que volen saber si ets com alguns dels profes que havien tingut i que passaven una mica de tot, o si, en canvi, ets dels que s’impliquen en allò que fan. Blanc o negre. Sovint no hi ha terme mitjà quan es parla de vocació. La majoria de la gent pensa que per dedicar-te a l’ensenyament ho has hagut de tenir clar des de ben petit. Jo no ho veig així.

Soc profe per vocació? Sí, no podria negar-ho ni que volgués. De fet, sempre recordaré la mestra que vaig tenir quan vaig començar el parvulari. Estic convençut que gràcies a ella he arribat on soc ara. No recordo res de les seves classes perquè era massa petit, però els meus pares sovint em diuen que anava tan content cap al col·legi que entrava corrent per la porta per ser dels primers de saludar la mestra. Es deia Alícia i era afable i propera amb nosaltres.

Han passat molts anys i no sé res d’ella. De tota manera, li vull escriure el missatge que tant de bo pugui llegir algun dia:

Sovint et topes amb persones que passen per la teva vida. A partir d’aquell dia, compartiu moments i estones de molts riures. Passat un temps, tot canvia perquè cadascú ha de fer el seu camí i marxeu per on havíeu arribat i al final no queda gairebé res. Però, en canvi, hi ha altres vegades que no saps ben bé per què però hi ha persones que passen per la teva vida, compartiu moments i estones de molts riures i, quan l’inexorable pas del temps us separa, et queda una petjada que mai s’esborra perquè ara ets com ets gràcies a aquella persona i seràs com seràs gràcies als moments i a les estones de molts riures que havíeu compartit. I saps que és encara més màgic quan estàs convençut que cap dels dos no ho preteníeu ni ho esperàveu.

Alícia, gràcies per convertir-me en el professor que avui soc.

Sí, és per vocació. Durant els estudis de primària, quan els meus companys es tancaven a l’habitació per jugar a coses pròpies de l’edat, jo buscava en el calaix el llibre rebregat de llengua i literatura del curs anterior, l’agafava com si fos el meu tresor i l’obria a la pàgina on havia deixat un bolígraf que feia de punt de llibre. Aleshores col·locava tots els coixins i els pocs peluixos que tenia al llit, com si fossin alumnes, i engegava el meu discurs de recordatori del que havia explicat a la darrera sessió. Jugava a ser professor i m’inventava llistes de noms i, si ho considerava adient, escridassava els peluixos que em semblava que es comportaven malament.

És ben curiós de quina manera els referents de què disposem poden influir-nos en un moment determinat. Recordo que durant aquella etapa vaig tenir mestres que, tot i que ens tractaven bé, s’emprenyaven com una mala cosa i ens escridassaven tan alt que la meva mare les sentia des del balcó de casa.

—Quins crits! Us deveu haver portat fatal... —em deia ma mare només veure’m.

—Jo no he fet res dolent.

Em defensava perquè era la veritat. Jo mai no feia res perquè s’enfadessin, però a la classe érem una pinya: si tot anava bé, era gràcies a nosaltres; però si anaven mal dades, també era culpa de tothom. En qualsevol cas, crec que durant els primers anys com a alumne i com a aspirant a futur professor vaig tenir una concepció bastant esbiaixada del tarannà que havia de tenir un docent. A partir dels meus models educatius, intuïa de manera equivocada que calia guanyar-se l’autoritat a cop de crits. I per aquest motiu, si els coixins i els peluixos em feien enfadar, descarregava tota la meva ràbia contra ells fins que els meus crits tronaven per tota la comunitat de veïns.

Durant l’educació secundària obligatòria vaig seguir jugant a ser professor, però ho feia d’amagat. Era bastant més complicat defensar aquesta modalitat de joc davant d’un entorn adolescent més hostil. Vaig tenir alguns referents educatius que he procurat imitar en certs moments, però de la majoria guardo un record que em costa decidir si és bo o no ho és. Em sabia molt de greu quan en alguns casos notava que feien la seva feina perquè no tenien cap altre remei.

He de dir que, quan em tocava un professor que traspuava passió a les seves classes, m’hi enganxava com una paparra perquè desitjava saber més sobre la seva feina. Els meus companys sovint em miraven malament i no entenien per què m’interessaven més els adults que els de la meva edat. Suposo que aleshores deuria pensar que d’uns en podria aprendre mil històries mentre que dels altres no en trauria gaire res. Qui m’havia de dir que anys més tard n’aprendria tant, dels adolescents!

Durant el batxillerat vaig tenir la sort de coincidir amb docents que em demostraven dia rere dia que la feina d’ensenyar és un regal perquè permet despertar l’emoció i la inquietud per no deixar mai d’aprendre. Ai, l’Àngels! Les seves classes de grec i llatí suposaven l’oasi de l’aprenentatge significatiu. Ens mostrava a cada minut el lligam de la cultura clàssica amb la nostra realitat més propera.

«La marca Nike és en realitat Niké, la deessa de la victòria. I el seu logo representa una de les ales de la divinitat. La lletra omega és també una marca de rellotges. I ja veieu que la lletra kappa du el mateix nom que la roba esportiva», ens explicava.

Vaja, enfocava els continguts com procuro fer-ho jo avui dia a les meves classes... Per això, si hi ha un tarannà educatiu que he volgut imitar sempre, sens dubte, és el seu. Tothom la respectava, perquè ens parlava des del cor i des de la comprensió, i donava sentit a tot el que ensenyava. Llençava la llavor per fer créixer l’emoció. Algun dia ho llegiràs i t’emocionaràs, Àngels. N’estic convençut.

Sí, és per vocació, però la vocació n’és només una part. L’important és el dia a dia. He tingut molts companys que mai de la vida s’haurien imaginat que serien professors. Ni tan sols se’ls havia passat mai pel cap que algun dia haurien de trencar-se les banyes per motivar grups d’adolescents que no sempre ho posen fàcil.

Aquests companys, però, fan la seva feina amb empenta, amb dedicació i amb passió. No van ser cridats per una vocació predestinada —com va ser el meu cas—, però puc assegurar que s’hi deixen la pell dia rere dia i que si ara algú els fes triar entre continuar ensenyant o dedicar-se a allò que havien somiat, triarien mil vegades la primera opció i sense dubtar-ho ni un segon.

Sí, és per vocació, però també vaig tenir pors. Al llarg de tota la meva vida acadèmica em vaig vanagloriar de saber de sobres a què em volia dedicar i no entenia com hi podia haver gent que no ho tingués tan clar. A la primària, els companys aspiraven a ser veterinaris, astronautes, bombers i... molt rics. A la secundària, deien que no tenien res gaire clar, però que volien ser... molt rics. Al batxillerat havien triat una branca acadèmica per eliminació i amb prou feines es plantejaven res més. I durant els estudis universitaris, tenia companys que ho acabaven deixant tot perquè s’havien equivocat en l’elecció de la carrera i d’altres que em deien «estic fluint», i fluïen durant quatre anys i continuaven fluint durant la realització dels estudis postuniversitaris sense una meta clara.

I de tenir-ho tot tan assumit i d’haver presumit tant d’estar-ne convençut, a poc a poc vaig començar a sentir vertigen perquè s’apropava el moment de la veritat.

I si no seria un bon professor? I si la vocació seria només una part? I si, quan em toqués posar-me davant d’una classe, no sabria ni per on començar? I si no tindria prou traça per explicar conceptes teòrics? I si m’acabaria avorrint de tant repetir cada any el mateix? I si no seria capaç de connectar amb els estudiants? I si...?

La primera vegada que vaig trepitjar una classe estava fet un flam. Duia tants dubtes al damunt que tenia por de no gaudir del moment. Com que era una substitució curta, vaig començar amb la típica broma del «ja veieu, nois, que jo no soc la vostra professora». Aleshores dos o tres van riure per empatia i després la cosa ja va anar rodada.

Obviarem el fet que l’escola estava en obres i que la meva primera classe va transcórrer en una aula improvisada, en un laboratori ple d’escampalls i de caixes de cartró. Obviarem també que, en aquell mateix instant i a la mateixa aula improvisada, uns operaris estiguessin fent unes regates al sostre per instal·lar-hi els cables de la nova connexió a internet. Obviarem la vergonya que em feia que un adult pogués sentir la broma absurda del «ja veieu, nois, que jo no soc la vostra professora».

Obviarem, a més, que, cada cop que els operaris picaven amb el martell, em toqués alçar el to de veu perquè els del final em poguessin sentir bé. Obviarem, en definitiva, que aquella primera classe fos de tot menys magistral. I no ho tindrem en compte perquè després dels seixanta minuts que va durar vaig saber que aquella feina que tant havia somiat i a la qual havia jugat tants cops d’amagatotis a la meva habitació estava feta per a mi. Sense més ni més, em vaig sentir complet.

És per vocació, també, que em dedico a l’ensenyament, perquè cada instant és una sorpresa. Ahir, per exemple, va ser un dia rodó perquè a la tarda vaig fer la millor classe de la setmana i al matí vaig fer la pitjor. Qui pot avorrir-se així? No hi ha terme mitjà. Que consti que era la mateixa activitat, però amb dos grups ben diferents. Última hora de la tarda, diuen. Que si estan pesats i que no hi ha res a fer. En contra del que diuen els tractats teòrics, els del matí, adormits com una mala cosa, no em van fer ni cas i la proposta va ser un fracàs estrepitós.

Portava preparada una proposta sobre literatura. Havien de descobrir quins autors es commemoraven en un seguit de doodles literaris que Google havia recopilat. En una de les animacions, vora les lletres del cercador d’internet, un personatge masculí amb una llanterna de foc a la mà caminava per un passadís mentre il·luminava el retrat d’un home desfigurat.

—Tres pistes! —vaig dir—. Escriptor irlandès. Empresonat per homosexual. El retrat de...

Al matí, silenci sepulcral. No van moure ni un múscul per intentar respondre. A la tarda, en canvi, els va faltar temps. Van començar a buscar, mòbils en mà, qui s’amagava darrere d’aquella identitat. Amb energia, dos o tres van aixecar la mà, però des del fons algú es va avançar i va cridar:

—Oscar Wilde!

—Perfecte! I si haguessis respectat els torns de paraula, ja ni t’ho explico!

Els companys que van quedar-se amb les ganes de respondre van assentir de manera justiciera.

—La novel·la El retrat de Dorian Gray —vaig afegir— planteja un protagonista que està obsessionat amb la bellesa. Farà el que calgui per mantenir-la...

De sobte, algú va murmurar que a Instagram hi havia gent que estaria disposada a fer el que fos per aconseguir un like. Com que no podia deixar escapar aquesta oportunitat, vaig reptar-los amb la pregunta següent:

—És vigent avui dia el missatge que ens planteja Oscar Wilde? La societat actual continua obsessionada amb les aparences?

I vinga intervencions aquí i allà. En definitiva, la reflexió va calar ben endins perquè gairebé tots havien caigut algun cop, intencionadament o no, a les urpes de les xarxes socials. Vam acabar fent literatura i una petita reflexió necessària. I d’un tema vam anar a petar a un altre i, quan me’n vaig adonar, la classe s’havia acabat.

Al final, la docència és per vocació, però la vocació no és suficient. La vocació t’aporta la il·lusió i les ganes necessàries, però la constància i la superació les aporta un mateix. Ser professor és la millor feina del món, però també ho són totes aquelles que et completen com a persona.

Mentrestant...

—Per què vas decidir ser professor?

Sovint m’ho pregunten, també. Suposo que deu ser una pregunta ben normal en totes les feines. Te l’han fet algun cop? Què diries?

Quan estic inspirat i vull ser intens, m’omplo la boca d’arguments i responc més o menys així:

—Vaig decidir ser professor perquè em sento afortunat de ser un bocí en el procés d’aprenentatge de moltes persones, i perquè, davant de pintures que estan per acabar, puc ser la paleta de colors. Perquè fent de professor no m’avorreixo mai. Perquè cada dia es multipliquen mil històries i puc donar la volta a tot perquè sigui inesperat per a ells i per a mi. Perquè puc seguir aprenent per oferir encara més. Perquè sempre començo de zero, i perquè, quan m’equivoco i també fracasso, els ensenyo que així s’aprèn millor. Perquè, quan entro en una classe i es tanca la porta, som ells i jo, i no hi ha res ni ningú més. Perquè se m’obliden les preocupacions. Perquè a vegades sorgeix aquella espurna que ho converteix tot en real. No puc demanar més quan aquell alumne que m’ho ha posat difícil al llarg de tot el curs, de sobte, se m’acosta per conèixer més detalls sobre un tema que de debò li ha impressionat. Perquè, quan estic en una classe, em deixen ser irònic amb totes les meves forces. Perquè, amb les seves reflexions, acabo aprenent més del que esperava ensenyar-los jo a ells. Perquè davant d’una classe m’ho passo pipa sent el nen immadur que mai no vaig voler deixar de ser. Perquè potser una mica del que aprendran amb mi ho recordaran per sempre. Perquè és un orgull veure com evolucionen amb els seus encerts i amb els seus errors. Perquè en el meu dia a dia treballo amb persones que em donen permís per modelar-los i intentar que siguin una mica millors. Perquè, des de la meva posició privilegiada, puc fer una societat millor amb ciutadans més crítics i més feliços.

En canvi, quan opto per donar una resposta ràpida perquè no tinc temps o no tinc ganes de tant de mareig ni de tanta intensitat, només dic:

—Perquè crec que no sabria dedicar-me a cap altra professió.

Em produeix una mica d’angúnia que la gent em demani consells. No soc ningú per donar-los-els perquè el millor consell hauria de ser no tenir-ne. Una vegada algú em va escriure aquest missatge:

Cristian,

He pensat que t’havia d’escriure perquè tot just estic fent les pràctiques del màster de professorat de secundària i en els propers dies em posaré davant d’una classe per primera vegada. Com a professora poc experimentada, m’inquieta una mica aquest moment, sobretot perquè vull començar amb bon peu. Tindries algun consell per a professors novells?

Moltes gràcies i disculpa les molèsties.

La meva resposta va ser aquesta:

Hola!

Em fa molta il·lusió que m’escriguis i espero estar a l’altura amb la resposta. Recordo les meves primeres classes durant les pràctiques, i encara que anava boig d’emoció em tremolaven les cames i la veu. Només se m’acut un únic consell: gaudeix. Sigues empàtica amb ells, no tinguis vergonya d’equivocar-te (els meus alumnes s’equivoquen cada dia, però jo també i no me n’amago), acosta els continguts a la seva realitat i, sobretot, confia en la teva proposta. No tinguis por d’introduir-hi petits canvis.

La seguretat és el clic que ho converteix tot en creïble, però l’espontaneïtat és el que li dona autenticitat. No pateixis per si no arribes a tots els continguts. Pessiga’ls la fibra i seran teus perquè et recordaran per sempre. Pensa que molts conceptes es perdran, però recordaran les emocions. Estic segur que brillaràs en les teves primeres classes.

Una forta abraçada.

Intento recordar com van ser els meus primers anys de docència: era un inexpert amb moltes ganes, m’esforçava per fer les classes de la millor manera, notava que els alumnes em valoraven prou bé, però, tot i així, després de cada curs, em quedava sempre amb el mateix regust d’haver-me centrat massa a transmetre uns coneixements que s’acabarien perdent.

Més endavant vaig apostar per demostrar-los que la matèria de llengua i literatura també podia ser divertida i emocionant. I, aleshores, vaig provar d’explicar-la en un to més desenfadat. Al principi, em va costar alliberar-me de la formalitat per la qual havia apostat d’entrada. Fins a aquell moment havia estat un actor amagat darrere d’una màscara de seriositat. Un dia vaig provar de ser jo mateix i des d’aleshores em va semblar que tot anava més rodat.

«No vinc a parlar-vos de la meva vida privada», els deia sovint davant de preguntes indiscretes.

I, encara que continuo pensant que la meva vida privada forma part de la meva intimitat, això no vol dir que m’hagi de mostrar de manera diferent de com soc a la vida real. Com puc pretendre que l’educació es basi en l’autenticitat si ni jo mateix em comporto de manera sincera? A classe m’he enfadat quan m’han tret de polleguera i m’he reconciliat quan he vist que calia deixar-ho estar; he estat seriós quan havia d’estar-ho i m’he enfilat a la taula quan he volgut trencar les normes; m’he partit de riure davant d’una situació surrealista i he plorat com una magdalena quan algun alumne m’ha demostrat que havia madurat de cop. I ho seguiré fent sempre perquè no vull deixar de ser jo mateix a dins i a fora de l’aula. Quan a classe tot és real i les coses es fan de tu a tu, és més fàcil que hi hagi confiança.

Un cop fet el canvi de mentalitat, vaig començar a experimentar de manera progressiva petites variacions en la meva manera de fer les classes. A poc a poc, vaig comprovar que quan la distància entre els alumnes i jo s’escurçava, això em permetia anar cada vegada més lluny. Com és d’esperar, hi va haver un punt i apart que em va fer veure-ho tot des d’una altra perspectiva.

Des de sempre, com a alumne, m’havien fet treballar les lectures obligatòries de forma teòrica. A cada curs, el procés de llegir un llibre s’havia conclòs amb un control de comprensió. En els primers anys com a profe, vaig utilitzar aquesta mateixa metodologia en més d’una ocasió. Després de reflexionar llargament sobre aquest assumpte, un dia vaig arribar a una conclusió evident: un examen no em permetia corroborar amb certesa si s’havien llegit o no la novel·la, però en canvi em servia per allunyar el plaer de la lectura i per provocar molt de rebuig. I encara em servia menys per saber si l’havien gaudit o no.

Per tot això, vaig voler provar activitats alternatives amb la voluntat de fer de la lectura una experiència vital. Fins que un dia se’m va ocórrer una proposta rebel que va ser un boom: els vaig demanar que convertissin el protagonista de la novel·la en un influencer. Amb un compte fictici d’Instagram, haurien de fer-se passar pel personatge principal del llibre i publicar posts amb les ciutats per les quals transitava, amb els paisatges que descrivia, amb les noves amistats amb les quals es creuava, amb les reflexions que li sorgien al llarg del camí. Per fer-ho, havien d’utilitzar fragments de la novel·la com a peu de foto. A més, els vaig suggerir que utilitzessin algun hashtag per si volien donar-li més credibilitat. En total, el compte hauria de tenir unes vint publicacions.

La cara que feien mentre els anunciava l’activitat era d’absoluta sorpresa. Fins i tot algú va dir que de seguida que arribés a casa es posaria a llegir sense parar per poder començar com abans millor a omplir el compte de publicacions. La sorpresa va ser que tothom va fer l’activitat i tots van respectar la data de lliurament. La valoració de l’exercici va ser positiva, però encara ho va ser més el procés de la lectura.

«No havia llegit mai un llibre d’aquesta manera. Crec que sempre el recordaré.»

I aquell va ser l’èxit de debò: que visquessin la lectura com una experiència vital. Vaig publicar la proposta a les xarxes socials i es va desfermar la bogeria. Entre els comentaris que em van escriure a Twitter, n’hi va haver un que em va fer pensar especialment. L’havia escrit una exalumna d’una escola on havia fet classes en els meus primers dos anys com a professor. Em deia: «Hala!, Cristian, això amb nosaltres no ho feies».

El missatge anava acompanyat d’un emoji amb la cara trista. Li vaig respondre que no sabia si m’haurien deixat fer-ho en aquell centre, però en realitat li hauria d’haver contestat que, en aquella època, ni se m’hauria acudit una activitat semblant.

Des de feia força temps el meu paper com a professor havia canviat. Havia deixat d’ensenyar a les meves classes el que esperava que sabessin els alumnes i havia passat a ensenyar-los el que en realitat ells esperaven aprendre.

Molt sovint em pregunten d’on trec les idees boges que plantejo a classe. La resposta és ben simple: em sento lliure i no tinc por de espifiar-la. Molts profes se senten atemorits davant la possibilitat de provar propostes noves. És la sensació més humana que hi pot haver, perquè és la por que tots tenim davant d’allò desconegut. De tota manera, amb voluntat, amb convenciment i amb humilitat, els resultats satisfactoris poden arribar.

Un dia vaig decidir canviar de perspectiva per ser més rebel i em va anar bé.

I

Els nous reptes de l’educació