PRÒLEG I

El llibre que m’han escrit

Carme Junyent

A principis de juliol del 2019, la Isabel Martí em va proposar escriure aquest llibre. Qui la coneix ja sap que és una força de la naturalesa, per això vaig dir que sí; però també és cert que li vaig advertir que em costa molt escriure, cada vegada més. Ella em va dir que, si ho volia, podia proposar a algú que escrivís el que jo li expliqués i de seguida li vaig respondre que no. La idea d’un escriptor a l’ombra, que és el que em suggeria la proposta, era massa difícil de pair. Però va arribar l’agost i el mite de la pàgina en blanc se’m va convertir en una realitat. Potser perquè tinc la sensació que jo ja he dit tot el que havia de dir, o potser perquè crec que sobre el futur del català ja en parlen les dades, ves a saber, el cas és que no me’n sortia.

Havíem quedat que ho tindria per al setembre i jo em vaig presentar amb les mans buides. Ho hauríem pogut deixar córrer, però l’editora de La Campana no es rendeix mai i li vaig comentar que podíem provar això del llibre a quatre mans. Em va demanar que pensés en algú que em pogués ajudar i em va venir al cap la Bel Zaballa. No ens coneixíem gaire, però m’havia entrevistat dues vegades i en totes dues ocasions m’havia fet pensar que no tan sols transmetia el que jo volia dir —i això no és tan fàcil— sinó que, a més, sabia destacar el que més podia interessar els lectors. I ens hi vam posar.

Aquest llibre que no he escrit no sé si seria el que jo hauria escrit, però segur que és millor. Entre la Bel i la Isabel m’han fet esprémer el cervell, argumentar-ho tot, justificar-ho. Cap idea sense fonament, cap afirmació que no m’hagin volgut refutar. En certa manera, ha estat com fer una classe. Jo sempre recomano als meus alumnes que no prenguin apunts. Els adverteixo que puc dir bestieses que ells perpetuaran i, a sobre, explicaran que ho he dit jo. Doncs ara he fet una classe amb una alumna que ha pres apunts i que perpetuarà el que he dit però amb una diferència, que ho ha contrastat tot. M’ha preguntat sempre, cosa que no passa gaire a l’aula; m’ha discutit, cosa que encara passa menys, i m’ha fet llegir els apunts, cosa que no passa mai. No tinc excusa, doncs, com dirien els clàssics: tot el que es diu és responsabilitat meva, i també ho són els errors. I el mèrit? El mèrit és d’elles, perquè sense l’energia de la Isabel, la feina de la Bel i la mirada crítica d’ambdues, aquest llibre no hauria sortit.

Havia de sortir, però? No ho sé. Això sempre ho acaben decidint els lectors. Però ara que estic escrivint des del confinament sé que, quan això s’acabi —si és que s’acaba—, el món haurà canviat radicalment. I potser no ho percebrem, potser ni ens n’adonarem o potser no ho voldrem veure, però, quan tornem a sortir al carrer, la humanitat haurà patit la pèrdua més gran de patrimoni lingüístic que ha viscut fins ara.

Aquest fet s’explica en el llibre. La mort d’una llengua no és un fenomen sobtat; és un procés que pot arribar a durar segles però que, inexorablement, arriba a un punt de no-retorn —o de retorn quasi impossible—: quan s’interromp la transmissió intergeneracional. Doncs bé, sabeu quantes llengües ja no s’estan transmetent actualment? Més de la meitat de les llengües del món. Quan la UNESCO parla de llengües amenaçades parla d’això, de llengües que ja només les parla la gent gran, els vells, els avis. Tots aquests que ara en diem població vulnerable, tots aquests que ara s’han convertit en estadístiques, o més aviat xifres confuses, perquè potser no volen que sapiguem. Us adoneu del que significa, això? Ara mateix, arreu del món, hi ha llengües que són parlades per última vegada i d’aquí a ben poc seran llengües que ja no parlarà ningú, mai més.

I ja es comencen a sentir laments per totes les llengües que desapareixeran com a conseqüència d’aquesta pandèmia, per totes les llengües que ja només tenen parlants de més de seixanta anys i que són moltes, centenars, potser milers i tot. Però aquests laments només ens estan dient que s’avançarà en vint anys el que ja estava previst que passés. I les altres? Què passarà amb l’altra meitat de les llengües del món que ja mostren símptomes però que encara s’estan transmetent? Què passarà amb el català, que és dins d’aquest grup? Seguirem com sempre fins que ens adonem que ja no hi ha res a fer o reaccionarem perquè entendrem que si no ens en fem responsables no trigarem gaire a veure com es torna una llengua de gent gran que una altra pandèmia pot fer desaparèixer.

Els que ploren la mort d’una llengua són, desgraciadament, els que la van deixar morir. I els que creuen que la mort d’una llengua no és una pèrdua són els que pensen que la pèrdua de parlants tampoc no és cap pèrdua. Al capdavall, per a ells tot és una manera de tenir-nos més controlats sense que els donem feina. Si no fos així, per què haurien de premiar els que acceleren el procés i de marginar els que resisteixen?

En aquesta lluita per l’existència, que s’ha aguditzat tant aquests mesos, tots hi tenim alguna cosa a fer, una funció per realitzar i, inevitablement, ja no queden papers neutres per repartir. Creiem que totes les llengües són necessàries i que cal actuar per evitar-ne la desaparició? Si és així, no n’hi ha prou amb estar-hi d’acord. Cal actuar. Qui sap si per sort o per desgràcia, el futur del català (i dels milers de llengües amenaçades arreu del món) ara més que mai depèn de tu.

Sant Jordi del 2020

PRÒLEG II

Encara hi som a temps

Bel Zaballa

Amb la Carme ens vam conèixer per telèfon. Havia publicat el llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries, 2013), en què recollia les ponències d’unes jornades que havia organitzat a la Universitat de Barcelona, i vaig trucar-li des del diari per parlar-ne. Va ser clara i contundent, i encara avui circula aquell «que s’acabi la comèdia de desdoblar en masculí i femení». Jo aleshores no en sabia gaires coses, d’ella, més enllà del currículum oficial i del que m’havia explicat en aquella entrevista. Aquest interès pel gènere, gairebé militància, i per fer entendre que la llengua no és sexista, sinó que ho són els parlants, que el gènere lingüístic no té a veure amb el biològic, li venia de lluny, però jo encara no sabia, per exemple, que fa molts anys va començar a estudiar suahili perquè, en un treball universitari sobre el gènere, va descobrir que el suahili no en tenia. I au, s’hi va posar amb una sabata i una espardenya, com qui diu, agafant els exemples que trobava en llibres de lingüística i amb una gramàtica i un diccionari de suahili que li va regalar la mare. Feia filologia, però no n’estava gaire satisfeta. Diu que sempre li havien interessat les llengües «estrambòtiques» i que havia provat d’aprendre rus, guaraní i indonesi sense gaire èxit. Com que va triar l’alemany com una de les llengües estrangeres del pla d’estudis, juntament amb l’italià, se’n va anar un estiu a Marburg a aprendre’l. «Allà vaig saber que a la universitat hi havia un Institut d’Estudis Africans. Fins aquell moment jo ni sabia que això es podia estudiar a la universitat.» Aquell estiu es va convertir en quatre anys, primer a Marburg i, després, a la Universitat de Colònia, on va continuar els estudis africans i va començar lingüística. En acabat, se’n va anar a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles. I va acabar la tesi sobre les llengües de l’Àfrica quan ja era professora a la Universitat de Barcelona.

Li demano quantes llengües parla, ingènua de mi: «És una pregunta per a la qual no tinc resposta, i aquí hauríem d’entrar en el concepte de “llengua”, etcètera». Carme Junyent és africanista i especialista en llengües amenaçades. Fa anys, arran de l’encàrrec del llibre Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992), va llegir tot el que s’havia publicat sobre la qüestió («aleshores, encara era possible»), i allà li va néixer una nova vocació que l’ha duta a estudiar els processos de desaparició de les llengües al món i a especialitzar-se també en diversitat lingüística. Avui dirigeix el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, fundat el 1992. I és amb tot aquest vast coneixement que fa temps que avisa que el català presenta tots els símptomes de les llengües en perill d’extinció. S’ha hagut de sentir dir catastrofista, pessimista, derrotista... Les alertes que feia no tocaven. Feien nosa. I mentrestant, els òrgans institucionals anaven enviant missatges optimistes allunyats de la realitat, no fos cas que la gent es deprimís i ho donés tot per perdut, sense preveure la possibilitat que aquell avís fos un revulsiu i empenyés la gent a treure’s la son de les orelles, a entendre què hi havia en joc i arromangar-se per fer-hi alguna cosa. Ara ja no l’acusen tant, de catastrofista. Perquè cada vegada és més clar l’avís que feia: que el català va cap al pedregar si no hi fem res, si ho permetem. Però, justament, aquest és l’avantatge més important: que hi podem posar remei. Un dia em va dir: «Em sap greu, soc la primera a qui li fot que els fets li donin la raó». Tot plegat s’havia d’explicar, com més clar millor, i difondre-ho, que arribés a tanta gent com fos possible. L’editora Isabel Martí ho va veure de seguida; som-hi, doncs.

Vam començar el procés d’aquest llibre de la manera en què ens entenem més bé: entrevistant-la. Calia explicar per què el català perillava, però sobretot què podíem fer cadascun de nosaltres per canviar-ne la direcció. Que els petits canvis són poderosos, ja ho deia el capità Enciam. Segons quants anys tinguis, aquest referent no és que et quedi lluny, sinó que no deus saber ni de què tracta, la cosa. La darrera generació que ha tingut el català com a llengua habitual en l’entreteniment és la generació de Bola de Drac. Després, han vingut anys en què han proliferat els canals de televisió i les plataformes digitals, que han arraconat el català, amb l’amplíssima oferta en castellà. I podem dir això mateix dels canals de YouTube, dels videojocs, d’Instagram, de tantes xarxes socials on molts es pensen que poden arribar a més gent si opten pel castellà i deixen de banda la seva pròpia llengua: res més lluny de la realitat. Calia explicar la mena de comportaments que tenim, molt sovint inconscients, portats per la inèrcia, que empenyen el català cap a aquest punt de no-retorn tan perillós. Explicar com funcionen les llengües, per què en moren tantes, per què algunes altres poques s’imposen. Per a què serveix una llengua, quina importància té més enllà de ser un mitjà de comunicació, i com afecta les persones que la seva llengua mori. És apassionant escoltar la Carme parlar d’aquesta qüestió, perquè fa que t’adonis de totes les implicacions que té una llengua, de la riquesa tan valuosa que aporten, dels mons i dels punts de vista que obren, i del dolor tan brutal que deixa cada desaparició d’una llengua, totes les coses que es perden i se’n van amb ella.

Ens trobàvem al seu despatx de la Universitat de Barcelona i passàvem el matí parlant-ne. Preguntant, responent, repreguntant. Havíem d’estructurar el llibre: primer, calia explicar com moren les llengües i per què. I, a continuació, calia explicar per què el català té totes les butlletes per seguir la mateixa direcció. L’altre bloc havia de centrar-se en solucions, perquè aquí hem vingut a donar respostes, a recollir consells i a interpel·lar el lector, que és qui pot actuar. No està tot perdut, encara. Depèn de tu. I on queda, l’Administració? L’Administració hi pot fer molt, sovint molt més. Amb campanyes, amb inversions, implicant-s’hi i no deixant els parlants de la mà de Déu, blindant la llengua, fent complir les lleis lingüístiques ja existents, etcètera. Tampoc no podem oblidar que formem part de dos estats, l’espanyol i el francès, que històricament han legislat en contra de la llengua catalana i l’han perseguida amb intenció de fer-la miques. Però més enllà del paper de l’Administració, que l’ha de tenir i l’ha d’exercir, aquí volíem centrar-nos en el paper dels parlants que formen part d’aquesta societat. Perquè podem fer molt més que no fem, i segurament ho faríem si fóssim més conscients de tot el que hi ha en joc, i que les actituds de cadascun de nosaltres, totes sumades, ajuden el català.

Carme Junyent ho sintetitza en una fórmula que és ben clara: perquè el català pervisqui necessita l’actitud compromesa dels seus parlants, però també la dels qui no el parlen però hi conviuen. Sense ells, sense els parlants de les més de tres-centes llengües que es parlen al país, el català no se’n sortirà. Per això aquest llibre va dirigit als catalanoparlants i als qui no ho són. Als qui tenen el català com a llengua primera, però hi renuncien tot sovint sense adonar-se de com posen en perill la llengua cada vegada que es passen al castellà. I als qui no parlen (encara) català, però s’hi solidaritzen i empatitzen amb els seus parlants, o ho faran quan hagin llegit el llibre i vegin que també d’ells depèn la llengua.

Una vegada transcrites totes les entrevistes i fet el buidatge d’informes i enquestes, era el moment de posar-hi ordre, endreçar la informació i anar resolent punts i estirant fils. El final de l’edició del llibre ens va trobar confinades cadascuna a casa seva arran de la pandèmia de la Covid-19: la feina va continuar telemàticament, correus electrònics amunt i avall. I, de mica en mica, edició rere edició, el document va anar prenent forma i sentit.

Per què hem de cedir sempre, els catalanoparlants?

Per què és nociu canviar al castellà cada vegada?

Què poden fer, els qui no tenen el català com a primera llengua, per ajudar la llengua del lloc on viuen?

Què els ha aportat, a tanta gent arribada de fora, a aprendre el català i parlar-lo?

Què poden fer els catalanoparlants en situacions quotidianes en què se senten forçats a canviar de llengua?

Per què la pobresa lingüística ens converteix en éssers més controlables?

Per què hem trigat tant a dir la veritat sobre la falsa immersió lingüística?

Per què el català és tan poc freqüent entre els joves?

Com és que et preocupa el medi ambient i, en canvi, el català ni et va ni et ve?

Per què el català pot estar en perill d’extinció? I, sobretot, què pots fer tu per evitar-ho?

Amb la voluntat d’explicar la situació de manera clara i sense edulcorants, aquest llibre és una reflexió sobre la importància de la llengua, de les llengües, i una invitació a actuar, cadascú des del seu lloc, en benefici del català. És un manual d’actuació lingüística. És un recull de comportaments perillosos per a la llengua i de consells per capgirar-los.

S’ha acabat el temps de fer creure que, al català, les coses li van bé. Amagar la veritat no serveix de res. Sí que serveix ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Amb compromís. Si algú podia explicar-ho i fer-ho entendre era la lingüista Carme Junyent. Encara hi som a temps, tot i que ja comença a sentir-se el tic-tac.

Abril del 2020

Depèn de tu

Un titular en un diari n’informa: s’ha mort el darrer parlant d’una llengua. Potser, fins i tot, n’hi ha una esquela. Hi pararem més atenció o menys, però el cas és que es tracta d’una notícia que es repeteix cada vegada més sovint. Però encara hi ha un fet que ens passa més per alt, generalment: si aquesta persona n’era el darrer parlant, vol dir que no va transmetre la seva llengua a ningú.

La història de la mort de les llengües és tan plena de crueltats i conculcacions dels drets humans que seria injust atribuir la responsabilitat a aquest darrer parlant, per més que, tal com deia el professor Giovanni Agresti en una conferència a la Universitat de Girona, «els funerals per les llengües que moren són oficiats pels fills dels assassins».

Sabem prou bé que una llengua no mor si els seus parlants no deixen de parlar-la. Per això, de fet, hi ha hagut casos en què se n’ha exterminat directament els parlants. Què passa pel cap d’una persona que decideix no transmetre la seva llengua als fills? Realment ho ha decidit ella i ho ha fet a consciència? L’home que es va plantar davant del tanc a la plaça de Tiananmen ens sembla un heroi perquè amb la seva acció individual s’enfrontava al poder. En canvi, si aquesta persona «tossuda» és algú que no cedeix a les pressions i manté la seva llengua de manera sostinguda tota la vida, ens sembla un exotisme o una actitud folklòrica. Ha de dependre d’ell, el futur de la llengua?

Com a fenomen social que és, la llengua no pot ser a les mans d’un individu, però en la seva desaparició hi ha sempre aquell moment crucial en què algú ha dit «prou». Per tant, juntament amb la responsabilitat col·lectiva, tots tenim també una responsabilitat en el fet que la llengua es perpetuï.

Quan, als anys vuitanta, la Generalitat va proposar l’eslògan DEPÈN DE TU en una campanya per promoure l’ús del català, algú hi va veure el senyal que el Govern, en realitat, es desentenia de la llengua. Segurament no era la intenció del missatge, però va ser profètic en el sentit que, al cap dels anys i tenint en compte les dades, queda clar que si de la llengua no ens n’ocupem nosaltres, els parlants, no la salvarà ningú. Els darrers anys del segle XX van sortir veus d’experts que alertàvem d’aquest perill i es van fer grans debats a favor i en contra del pronòstic. Ara, quan les dades mostren que aquelles prediccions no anaven gens errades, els responsables, tant l’Administració com molts ciutadans, en el millor dels casos, fan l’orni. O, si no, callen. Ens podem queixar tant com vulguem d’aquesta actitud, però si no espavilem, ens hi anirà la llengua.

Els debats sobre la llengua —i les llengües— són habituals en la nostra societat, i no només en el cas del futur del català. Però sovint les argumentacions, tant dels optimistes com dels pessimistes, mostren una manca de fonament i una manca de perspectiva que fan molt difícil entendre les arrels autèntiques del problema. Quan parlem del futur del català, hem de tenir present que és una més del 95% de les llengües del món que estan amenaçades; és a dir, ens enfrontem a un problema global. També aquí les autoritats han optat per callar.

Aquest llibre és una apel·lació a la responsabilitat individual però també una crida a la revolta. Un «depèn de tu» i un «diguem no» que al final acaben sent la mateixa cosa. Perquè la llengua no ens la poden prendre si no ho volem. Però per resistir cal conèixer. I això pretenem fer en aquestes pàgines: ajudar a conèixer.