A tu, perquè trobis la teva font si algun dia te’n vas desconnectar<3

Al Pol li agradava molt cantar. Quan cantava, sentia que volava. Com si pogués estendre unes ales imaginàriesi recórrer llocs del món que mai no havia vist.Com si toqués el cel amb els dits de les mans.

A vegades, sentia una cosa semblant quan, assegut a terra, dibuixava durant molta estona els seus dinosaures preferits. “Que no vens a sopar?”, li deien, i ell no podia respondre. No sentia res, immers com estava en el seu món d’éssers gegants, de grunys ferotges i de tremolor d’arbres.

Unes altres vegades, quan jugava, xerrava sense parar ambels seus personatges, però també ho feia en silenci, i sempreque s’imaginava aquelles històries dins del cap, una sensació bonica i serena l’abraçava amb força i li recorria el cos.