Pròleg

El càmera va sentir el soroll dels unicorns abans de veure’ls.

Xiscles aguts i dissonants, grunys homicides, escarritx de dents ensangonades.

El càmera va sentir l’olor dels unicorns abans de veure’ls.

Alè fètid, carn en descomposició, la fortor de la mort immortal.

El càmera també va notar la presència dels unicorns abans de veure’ls.

Al moll dels ossos, molt endins, va percebre el retruny dels cascos pútrids i el pànic va començar a créixer, fins que tots els nervis, totes les cèl·lules del cos, li deien que havia de fugir. Però tenia una feina per fer.

El càmera va observar com els unicorns emergien per la cresta del turó.

N’eren vuit. Esperits macabres que galopaven pels prats d’herba, desplegaven les ales esquelètiques i s’envolaven.

Com en l’ull d’una tempesta d’ombres, un fum negre s’arremolinava al seu voltant, els trons ressonaven al seu pas i els llamps colpejaven la terra molt per sota de les peülles esfereïdores.

Vuit banyes fantasmals van esquinçar l’aire i els monstres van udolar el seu bram de guerra.

Els habitants del poble van començar a cridar; alguns van intentar fugir. Però ja era tard, massa tard.

El càmera estava dret a la plaça del poble quan va aterrar el primer unicorn.

Va esbufegar traient espurnes i va gratar a terra amb els cascos, respirant amb una ranera que tan sols anunciava caos i devastació.

El càmera va continuar filmant, malgrat la tremolor de les mans. Tenia una feina per fer.

L’unicorn va abaixar el cap gegantí, amb la banya esmolada com un ganivet que apuntava directament a la lent.

Els ulls injectats de sang es van creuar amb els del càmera, que tan sols hi va veure destrucció.

Aquell poble ja no es podia salvar. Ell no es podia salvar.

Però, igualment, sempre havia sabut que no podria sobreviure a una estampida d’unicorns salvatges.

Només esperava que les imatges de la càmera arribessin al Continent.

Perquè si veus un unicorn salvatge, ja et pots donar per mort.

L’home va abaixar la càmera, esperant haver fet la seva feina.

I és que els unicorns no són éssers de contes de fades; pertanyen al món dels malsons.

1

El robatori

L’Skandar Smith contemplava el pòster de l’unicorn que tenia davant del llit. De fora ja entrava prou llum i li veia les ales esteses en ple vol: l’armadura argentada lluent li cobria la major part del cos i només deixava descoberts els ulls vermells, una mandíbula enorme i una banya grisa i esmolada. En Gebre de la Nova Era havia estat l’unicorn preferit de l’Skandar des que la seva genet, l’Aspen McGrath, s’havia classificat per a la Copa del Caos feia tres anys. I l’Skandar creia que havien arribat amb possibilitats de guanyar la final, que tindria lloc aquell mateix dia.

Li havien regalat el pòster quan havia fet tretze anys, tres mesos enrere. L’havia admirat des de l’altra banda de l’aparador de la llibreria, imaginant-se que ell era el genet d’en Gebre de la Nova Era, dret al costat del marc del pòster, a punt per a la cursa. A l’Skandar li havia sabut realment greu demanar-lo al pare. Des que tenia memòria, a casa no havien sobrat mai els diners, i normalment no demanava res. Però aquell pòster li feia tanta il·lusió que...

Es va sentir un terrabastall procedent de la cuina. Qualsevol altre dia, l’Skandar s’hauria llevat d’un bot, espantadíssim per si algú els havia entrat al pis. Normalment eren ell o la seva germana Kenna, que dormia al llit del costat, els encarregats de fer l’esmorzar. No era que el pare de l’Skandar fos mandrós, en absolut, però la majoria de dies li costava molt llevar-se, sobretot quan no tenia feina. I feia temps que no en tenia. Però aquell no era un dia normal. Era el dia de la cursa. I per al pare, la Copa del Caos era millor que els aniversaris, fins i tot millor que Nadal.

— Penses parar de mirar aquest pòster ridícul? — va rondinar la Kenna.

— El pare està fent l’esmorzar — va dir l’Skandar, amb l’esperança que això animaria la seva germana.

— No tinc gana. — Es va girar de cara a la paret, amb els cabells castanys que li sortien de sota l’edredó —. És impossible que l’Aspen i en Gebre de la Nova Era guanyin avui, per cert.

— Em pensava que no t’interessava.

— No m’interessa, però... — La Kenna es va tornar a girar i va entreobrir els ulls per mirar l’Skandar sota la llum del matí —. T’has de llegir les estadístiques, Skar. Els cops d’ala per minut d’en Gebre es troben més o menys a la mitjana dels vint-i-cinc competidors. A banda, tenen el problema que estan aliats amb l’element de l’aigua.

— I des de quan és un problema, això?

A l’Skandar el cor li saltava d’alegria, per molt que la Kenna insistís que l’Aspen i en Gebre no guanyarien. Feia tant que la Kenna no parlava d’unicorns que gairebé ja s’havia oblidat de com era. De petits havien discutit constantment sobre quin element tindrien si es convertien en genets d’unicorns. La Kenna sempre deia que ella seria foguetera, però l’Skandar mai s’acabava de decidir.

— T’has oblidat de totes les classes de Covador? L’Aspen i en Gebre de la Nova Era estan aliats amb l’aigua, oi? I hi ha dos airedors entre els favorits: l’Ema Templeton i en Tom Nazari. I tots dos sabem que l’aire té avantatges respecte a l’aigua!

La germana de l’Skandar s’havia repenjat sobre un colze, amb la cara prima i pàl·lida il·luminada per l’emoció, els cabells despentinats i els ulls de color castany clar irradiant energia. La Kenna tenia un any més que l’Skandar, però s’assemblaven tant que sovint els prenien per bessons.

— Ja ho veuràs — va dir l’Skandar, amb un gran somriure —. L’Aspen ha après de les altres Copes del Caos en què ha participat. No farà servir només aigua; és més llesta. L’any passat va combinar els elements. Si jo muntés en Gebre de la Nova Era, atacaria amb llampecs i remolins...

A la Kenna li va canviar de cop la cara. Els ulls se li van apagar; el somriure li va caure per les comissures de la boca. El colze se li va ensorrar i es va tornar a girar de cara a la paret, tapant-se les espatlles amb l’edredó de color corall.

— Kenn, em sap greu, no volia...

L’olor de cansalada i torrades cremades es va escolar per sota la porta. El rau-rau de l’estómac de l’Skandar es va sentir en el silenci.

— Kenna?

— Deixa’m estar, Skar.

— No vindràs a mirar la Copa amb el pare i amb mi?

De nou, no va respondre.

L’Skandar es va vestir en la penombra del matí, amb un nus de desil·lusió i culpa a la gola. No hauria d’haver dit «si jo muntés». Feia només un moment havien estat parlant com abans, com quan la Kenna encara no havia fet l’examen de Covador, com abans que tots els seus somnis s’esfondressin de cop.

L’Skandar va entrar a la cuina i va sentir el soroll dels ous que espetegaven a la paella i la retransmissió cridanera de la prèvia de la Copa. El pare cantussejava, inclinat davant dels fogons. Quan va veure l’Skandar, li va fer un somriure d’orella a orella. L’Skandar ja no es recordava de l’última vegada que l’havia vist somriure.

— La Kenna no baixa? — va preguntar el pare, amb la cara una mica més trista.

— Encara dorm — va mentir l’Skandar, que no volia espatllar-li el bon humor.

— Aquest any serà difícil per a ella, suposo. La primera cursa des que...

A l’Skandar no li va caldre que acabés la frase. Era la primera Copa del Caos des que la Kenna havia suspès l’examen de Covador el curs anterior i havia perdut qualsevol possibilitat d’arribar a ser genet d’unicorn.

El problema era que el pare no havia actuat mai com si aprovar l’examen de Covador fos una cosa extraordinària. Li agradaven tantíssim els unicorns que estava desesperat perquè un dels seus fills es convertís en genet. Deia que ho arreglaria tot: els problemes de diners, el futur, la felicitat, fins i tot els dies que no era capaç de sortir del llit. Al capdavall, els unicorns eren màgics.

Així doncs, durant tota la vida de la Kenna havia insistit que la seva filla aprovaria l’examen i aniria a obrir la porta del Covador a l’Illa. Que estava destinada a un dels ous d’unicorn tancats a dins. Que això hauria omplert d’orgull la seva mare. I no hi havia ajudat gens el fet que la Kenna sempre hagués estat la millor de la classe de Covador a l’escola de secundària Christchurch. Si algú de l’institut havia d’anar a l’Illa, deien els professors, segur que seria la Kenna Smith. I llavors va suspendre.

Tot seguit, el pare s’havia passat mesos dient-li el mateix a l’Skandar. Que era possible, probable, fins i tot inevitable, que es convertís en genet. I malgrat saber fins a quin punt era un fet extraordinari, i malgrat haver vist la gran desil·lusió de la Kenna l’any anterior, l’Skandar desitjava que fos veritat més que res del món.

— Però aquest any et toca a tu, eh? — El pare va despentinar els cabells de l’Skandar amb una mà bruta de greix —. A veure, la millor manera de fregir el pa...

Mentre el pare li donava instruccions, l’Skandar anava fent que sí amb el cap en els moments adequats, fent veure que no en sabia. Altres nens ho haurien trobat empipador, però l’Skandar es va posar content quan el pare i ell van xocar-la després d’aconseguir deixar el pa en el punt de cruixent perfecte.

La Kenna no va baixar a esmorzar, però no va semblar que el pare s’hi amoïnés gaire mentre l’Skandar i ell menjaven salsitxes, cansalada, ous, mongetes i pa fregit. L’Skandar es va contenir i no va preguntar d’on havien sortit els diners per a tot aquell menjar. Era el dia de la cursa. Saltava a la vista que el pare no volia pensar-hi, i ell tampoc. Només per un dia. Així doncs, va agafar el pot de maionesa per estrenar i se’n va posar a tot arreu, somrient quan el broc feia un bon txup!

— I què, l’Aspen McGrath i en Gebre de la Nova Era encara són els teus favorits? — va preguntar el pare mentre mastegava —. No vaig pensar a dir-t’ho, però si vols convidar algun amic a veure la cursa, a mi m’està bé. Molta canalla ho fa, oi? No vull que t’ho perdis.

L’Skandar es va quedar mirant el plat. Com podia ni tan sols començar a explicar-li que no tenia cap amic per con­vidar? I el pitjor de tot, que en certa manera allò era culpa del pare?

El problema era que tenir cura del pare quan no estava bé — quan no estava tan content — volia dir que l’Skandar es perdia moltes de les coses «normals» que se suposava que s’havien de fer per tenir amics. No es podia quedar mai després de classe per passar l’estona al parc; no tenia una paga per anar a jugar a les màquines o per escapar-se a comprar peix amb patates fregides a la platja de Margate. L’Skandar no se n’havia adonat fins al cap d’un temps, però de fet era en aquests moments que la gent feia amics, i no a classe de llengua ni menjant un flam passat a l’hora del pati. I tenir cura del pare volia dir que, de vegades, a l’Skandar no li quedava roba neta o no havia tingut temps de rentar-se les dents. I la gent se n’adonava. Sempre se n’adonava... i se’n recordava.

Per algun motiu, a la Kenna no li havia anat tan malament. L’Skandar creia que el fet que tingués més confiança en si mateixa hi ajudava. Sempre que ell intentava pensar alguna cosa enginyosa o divertida per dir, el cervell se li quedava encallat. Se li acudia al cap d’uns quants minuts, però quan estava cara a cara amb un company de classe només sentia una mena de brunzit estrany al cap, es quedava en blanc. La Kenna no tenia aquell problema: una vegada l’havia sentit enfrontar-se a un grup de noies que murmu­raven que el pare era molt estrany. «El meu pare és cosa meva», els havia dit, molt calmada. «No us hi fiqueu o us en penedireu.»

— Estan ocupats amb les seves famílies, pare — va remugar finalment l’Skandar, i va notar que s’enrojolava, com li passava sempre que no deia tota la veritat.

El pare, però, no se’n va adonar; s’havia posat a recollir els plats, una imatge tan extraordinària que l’Skandar va parpellejar dues vegades per assegurar-se que era real.

— I l’Owen? És un bon amic teu, oi?

L’Owen era el pitjor. El pare es pensava que eren amics perquè havia vist centenars de notificacions seves al mòbil de l’Skandar. Ell no li havia comentat que els missatges eren de tot menys d’amistat.

— Ah, sí, li encanta la Copa del Caos. — L’Skandar es va aixecar per ajudar-lo —. Però ha quedat per mirar-la amb els seus avis, que viuen a uns quants quilòmetres d’aquí.

L’Skandar ni tan sols s’ho inventava; havia sentit com l’Owen se’n queixava amb la seva colleta, just abans d’arrencar tres pàgines del llibre de matemàtiques de l’Skandar, fer-ne una bola i tirar-l’hi a la cara.

— Kenna! — va cridar de cop el pare —. Començarà en qualsevol moment!

Davant l’absència de resposta, va anar al dormitori dels seus fills i l’Skandar es va asseure al sofà, amb la retransmissió de la tele ja en plena efervescència.

Hi havia un periodista que entrevistava un participant d’anteriors Copes del Caos a la zona de competició, just davant de la barra de sortida. L’Skandar va apujar el volum.

—... i creu que avui veurem lluites aferrissades d’elements? — El periodista tenia la cara vermella de l’emoció.

— I tant — va respondre el genet, assentint amb confiança —. Entre els competidors hi ha una autèntica barreja d’habilitats, Tim. La gent es concentra en la força del foc d’en Federico Jones i la Sang del Capvespre, però, què me’n dius, de l’Ema Templeton i la Por de la Muntanya? És cert que estan aliades amb l’aire, però tenen múltiples talents. La gent no recorda que els millors genets de la Copa del Caos destaquen en tots quatre elements, no només en aquell amb el qual estan aliats.

Els quatre elements. Eren el més important de l’examen de Covador. L’Skandar s’havia passat hores aprenent-se quins unicorns i genets famosos estaven aliats amb el foc, l’aigua, la terra i l’aire, i quins atacs i defenses preferien en els combats aeris. La panxa de l’Skandar es va omplir de nervis; no es podia creure que l’examen fos l’endemà passat.

El pare va tornar, amb una expressió de preocupació a la cara.

— Vindrà de seguida — va dir, i es va asseure al sofà vell i atrotinat al costat de l’Skandar —. De fet, a vosaltres, la canalla, us costa d’entendre. — Va sospirar, amb la vista clavada a la pantalla —. Fa tretze anys, quan la meva generació va veure per primera vegada la Copa del Caos, n’hi havia prou només de saber que l’Illa existia. Jo era massa gran per ser genet, i de llarg. Però la cursa, els unicorns, els elements... Per a nosaltres era màgic. A mi m’ho semblava, i a la teva mare també.

L’Skandar es va quedar molt quiet sense dir res, sense gosar apartar la cara de la pantalla mentre els unicorns entraven a la pista. El pare només parlava de la mare de l’Skandar i la Kenna el dia de la Copa del Caos. Abans de fer set anys, l’Skandar ja havia renunciat a preguntar coses d’ella en qualsevol moment que no fos aquell; havia après que el pare es posava trist i s’enfadava, que desapareixia a la seva habitació i s’estava dies sense sortir.

— No he vist mai la teva mare tan plena d’emoció com el dia de la primera Copa del Caos — va continuar el pare —. Seia just on ets tu ara, somrient i plorant, agafant-te en braços. Només tenies un parell de mesos, tu.

L’Skandar ja ho havia sentit, tot això, però no li importava gens ni mica. La Kenna i ell tenien una ànsia permanent per sentir parlar de la mare. L’àvia (la mare del pare) els n’explicava coses, però a ells els agradava més quan les anècdotes venien de boca del pare, que se l’havia estimat més. I de vegades, quan les repetia, sortien detalls nous, com ara que la Rosemary Smith sempre li havia dit Bertie, mai Robert; o com li agradava cantar al bany, quina era la seva flor preferida (els pensaments) o l’element que més li havia agradat mirar (l’aigua) en la primera i última Copa del Caos que havia vist.

— Sempre em recordaré — va continuar el pare, mirant fixament l’Skandar — que, quan es va acabar aquella primera Copa del Caos, la mare et va agafar la maneta, hi va traçar un dibuix al palmell i va murmurar, fluixet, com si fos una pregària: «Et prometo un unicorn, petitó.»

L’Skandar va empassar-se la saliva. El pare no li havia explicat mai abans aquell moment. Potser se l’havia guardat per a l’any que havia de fer l’examen de Covador. Potser ni tan sols era veritat. L’Skandar no arribaria a saber mai si la Rosemary Smith realment li havia promès un unicorn, perquè, sense cap avís, tres dies després que al Continent s’hagués vist la cursa dels unicorns per primera vegada, la mare de l’Skandar havia mort.

L’Skandar no ho havia dit mai al pare, o ni tan sols a la Kenna, però part del motiu pel qual li agradava tant la Copa del Caos era que el feia sentir més a prop de la mare. Se la imaginava mirant els unicorns, amb l’emoció creixent-li dins del pit, igual que li passava a ell, i era com si la tingués al costat.

La Kenna va entrar pesadament a la sala amb un bol de cereals en equilibri sobre el palmell de la mà.

— De debò, Skar? Maionesa per esmorzar? — Va assenyalar el plat brut de l’Skandar al capdamunt de la pila —. No paro de repetir-t’ho: no és un menjar preferit acceptable, germanet.

L’Skandar va arronsar les espatlles i la Kenna va riure mentre s’encabia al sofà al seu costat.

— Però quant d’espai que ocupeu, nanos! L’any que ve em tocarà seure a terra! — va dir el pare, rient.

A l’Skandar se li va encongir el cor. Si l’examen anava bé, l’any següent no seria allà. Estaria mirant la Copa del Caos en directe, a l’Illa, i tindria el seu propi unicorn.

— Kenna, ensenya les cartes! Qui és el teu favorit? — li va preguntar el pare, inclinant-se per davant de l’Skandar.

Ella es va quedar mirant el televisor, mastegant i rumiant.

— Abans ha dit que l’Aspen i en Gebre de la Nova Era no guanyarien — va intervenir l’Skandar, amb la intenció de punxar-la.

Va funcionar.

— Potser un altre any l’Aspen ho aconseguirà, però la cursa d’avui no és per a una aiguadora.

La Kenna es va posar darrere l’orella un floc de cabells que se n’escapava, un gest tan familiar que va fer sentir segur l’Skandar. Com si hagués d’estar bé encara que l’acabés deixant sola amb el pare al sofà l’any següent.

L’Skandar va fer que no amb el cap.

— Ja t’ho he dit, l’Aspen no es refiarà només de l’element de l’aigua. És massa llesta per fer una cosa així: segur que també utilitzarà atacs d’aire, terra i foc.

— Un genet sempre és millor en l’element amb què està aliat, Skar. És per això que en diuen aliat, burro! Suposem que l’Aspen faci servir un atac de foc. No es podrà comparar amb res del que pugui fer un fogueter de debò, oi?

— Molt bé, d’acord, tu qui creus que guanyarà?

L’Skandar va seure més dret alhora que el pare apujava el volum i els comentaristes arribaven al frenesí quan els competidors amb armadura s’empentaven per situar-se darrere de la barra de sortida.

— L’Ema Templeton i la Por de la Muntanya — va dir la Kenna en veu molt baixa —. Desena l’any passat, airedora, amb molta resistència, valenta, intel·ligent. És la mena de genet que jo hauria estat.

Era la primera vegada que l’Skandar sentia a la Kenna reconèixer que mai no seria genet. Va voler dir alguna cosa, però no sabia què, i després ja va ser massa tard. Per tant, va escoltar com el comentarista intentava omplir els segons d’abans del començament de la cursa.

— Per als que escoltin la retransmissió per primera vegada, emetem en directe des de Quatrequarters, la capital de l’Illa. D’aquí a pocs instants aquests unicorns s’envolaran fora d’aquest famós estadi i començaran la cursa aèria, un dur recorregut de setze quilòmetres que posarà a prova la seva resistència i habilitat en combat aeri. Els genets s’han de mantenir per fora dels indicadors flotants quan fan la volta o corren el risc de ser eliminats, i no és gens fàcil quan hi ha vint-i-quatre competidors més que intenten atacar-te amb màgia elemental i frenar-te a cada moment. Oh, comença el compte enrere! Cinc, quatre, tres, dos...! Ja han sortit!

L’Skandar va mirar com vint-i-cinc unicorns, cadascun el doble de gran que un cavall, s’abraonaven de sobte cap endavant quan la barra de sortida es va aixecar per damunt de les banyes. Les cames cobertes d’armadura dels genets picaven contra les dels competidors a banda i banda mentre atiaven els unicorns per posar-se al capdavant de seguida, molt ajupits a les selles, agafant velocitat. I llavors va venir el moment preferit de l’Skandar. Els unicorns van començar a obrir les grans ales de plomes i a envolar-se, molt per damunt de la sorra de la pista. Els micròfons van recollir els crits d’eufòria dels genets des de dins dels elms. I també van recollir una altra cosa, un so que encara feia baixar calfreds per l’espinada de l’Skandar, tot i que l’havia sentit el dia de la cursa cada any de la seva vida: uns bramuls guturals que sortien de molt endins del pit dels unicorns, més aterridors que el rugit d’un lleó, més antics i primigenis que res del que havia sentit al Continent. La mena de soroll que et feia venir ganes d’arrencar a córrer.

Els unicorns topaven entre ells a l’aire per aconseguir la millor posició i el metall de les armadures repicava i grinyolava. Les puntes de les banyes brillaven amb la llum del sol quan intentaven clavar-les als rivals. Les dents carrisquejaven i es cobrien d’escuma, i els narius se’ls inflaven amb una llum vermella. Ara que havien alçat el vol, la màgia elemental il·luminava el cel: boles de foc, tempestes de pols, esclats de llamps, muralles d’aigua. Els aferrissats combats aeris es lliuraven davant d’un fons de núvols blancs i flonjos. Els palmells drets dels genets brillaven amb energia elemental mentre intentaven obrir-se camí lluitant amb desesperació pel recorregut de la cursa.

I no era una estampa agradable. Els unicorns es clavaven coces, s’arrencaven carn dels flancs a mossegades i es llançaven esclafits de màgia a poca distància. Quan feia tres minuts que havia començat la cursa, la càmera va captar una unicorn i la seva genet, amb els cabells en flames i un braç penjant sense força, caient en espiral cap a terra i estavellant-se en un aterratge d’emergència, mentre sortia fum d’una ala de la unicorn i del cap ros de la genet.

El comentarista va fer un gemec.

— Aquestes són la Hilary Winters i la Lliri Esmolat, eliminades de la Copa del Caos d’enguany. Sembla que tenen un braç trencat, unes quantes cremades amb mala pinta i una ferida a l’ala de la Lliri.

La càmera va tornar al grup que anava al capdavant. En Federico Jones i la Sang del Capvespre estaven immersos en un combat al cel amb l’Aspen McGrath i en Gebre de la Nova Era. L’Aspen havia conjurat un arc de gel i disparava una fletxa darrere l’altra a l’esquena protegida amb armadura d’en Federico per intentar alentir-lo. En Federico utilitzava un escut en flames per fondre les fletxes, però l’Aspen tenia bona punteria i en Gebre de la Nova Era els estava atrapant. En Fede­rico no es rendia. Quan l’Aspen s’hi va acostar amb en Gebre, tot de flames van explotar al cel damunt del cap de la genet.

— Un atac incendiari d’en Federico. — El comentarista sonava impressionat —. A aquesta altitud i a aquesta velocitat no és fàcil de controlar. Però... Oh! Mireu això!

Tot de cristalls de gel s’anaven entreteixint i formaven una xarxa al voltant d’en Gebre de la Nova Era i de l’Aspen, fins que tots dos van quedar aïllats en un capoll glaçat tan espès que el foc de l’incendi no els podia tocar. L’Skandar va veure com en Federico feia un crit de frustració mentre ell i la Sang del Capvespre es quedaven enrere a causa de l’esforç que havien fet amb l’atac de foc, i l’Aspen trencava la closca de gel per avançar-los.

— Al capdavant hi ha en Tom Nazari amb en Llàgrimes del Dimoni, seguit per l’Ema Templeton i la Por de la Muntanya. La tercera és l’Alodie Birch amb en Príncep del Canyar, i després d’aquesta increïble combinació d’aire i aigua, en Gebre de la Nova Era i l’Aspen McGrath ocupen ara la quarta posició amb... Però sembla que l’Aspen prepara una altra maniobra — es va interrompre el comentarista, aixecant la veu —. Està agafant velocitat.

Els cabells pèl-rojos de l’Aspen voleiaven darrere seu, i en Gebre de la Nova Era, amb una punta de velocitat increïble, movent les ales tan de pressa que es veien borroses, es va obrir pas pel costat d’en Príncep del Canyar, alhora que virava per esquivar un llamp que de poc no va tocar l’Aspen. Llavors les grans ales grises d’en Gebre van avançar la preferida de la Kenna, la Por de la Muntanya, i després l’unicorn negre d’en Tom Nazari, en Llàgrimes del Dimoni. I així, l’Aspen es va posar en primera posició.

— Sí! — va exclamar l’Skandar, clavant un cop de puny a l’aire. Era un gest gens propi de l’Skandar, però allò era increï­ble. No se’n sabia avenir.

— No he vist mai res semblant — va cridar el comentarista —. Mirin quin avantatge que els porta!

La Kenna va fer un crit ofegat, amb els ulls clavats en els unicorns que s’acostaven a la meta.

— No m’ho puc creure!

— Guanyarà amb cent metres d’avantatge! — va xisclar un altre comentarista.

L’Skandar va mirar, amb la boca oberta, com els cascos d’en Gebre de la Nova Era tocaven la sorra de l’estadi. L’Aspen el va empènyer cap endavant i va passar per sota de l’arc de la meta amb una determinació ferotge als ulls.

L’Skandar es va posar a fer salts, cridant de l’emoció.

— Han guanyat! Han guanyat! Ho veus, Kenna? Ja t’ho deia! Ho sabia, ho sabia!

La Kenna reia, amb els ulls brillants, i això va fer que la victòria fos encara millor.

— Molt bé, Skar. Realment han estat extraordinaris, no t’ho puc negar. Aquells cristalls de vidre, quina maniobra! No he vist mai...

— Espereu. — El pare estava dret a prop de la pantalla —. Alguna cosa no va bé.

L’Skandar se li va acostar per una banda, la Kenna per l’altra. L’Skandar va sentir els xiscles del públic, però ja no eren d’emoció, sinó de por. Ja no hi havia unicorns passant per sota l’arc per acabar la cursa. Els comentaristes no deien res, les imatges estaven quietes: només hi havia un pla fix de l’estadi, com si els càmeres haguessin abandonat els seus llocs.

Un unicorn va aterrar al centre de la pista. No s’assemblava gens als altres (ni a la Sang del Capvespre, ni a en Gebre de la Nova Era, ni a la Por de la Muntanya), a qui havia interromput la desfilada de la victòria. Gairebé no tenia plomes a les ales — semblaven més aviat d’un ratpenat — i estava esquelètic, mig mort de gana. Els ulls eren unes escletxes vermelles espectrals. Tenia crostes de sang seca al voltant de les mandíbules i ensenyava les dents als corredors, com desafiant-l­os a atacar.

No va ser fins que l’Skandar es va fixar en la banya transparent de l’unicorn que ho va entendre.

— És un unicorn salvatge — va dir amb un fil de veu —. Com els d’aquell vídeo antic que l’Illa va ensenyar al Continent. El que va convèncer el Continent que els unicorns eren reals fa una colla d’anys. Aquell en què atacaven el poble...

— Alguna cosa no va bé — va repetir el pare.

— No pot ser un unicorn salvatge — va xiuxiuejar la Kenna —. Té un genet.

L’Skandar no s’havia fixat en la persona — almenys es pensava que era una persona — que hi havia al llom. El genet portava una gran mortalla negra que onejava amb la brisa, amb la vora desgastada i esparracada. Una franja pintada de blanc li ocultava la cara, des de la base del coll fins a dalt de tot del cap, de cabells curts i foscos.

L’unicorn es va encabritar, esgarrapant l’aire amb els cascos, i va eructar un fum espès i negre. El genet fantasmal va deixar anar un udol de triomf quan la bèstia va fer un xiscle discordant i el fum va omplir l’estadi. L’Skandar va mirar com l’unicorn avançava cap als participants de la Copa del Caos, amb espurnes ballant al voltant dels cascos, i un raig blanc procedent del palmell del genet va il·luminar la pantalla. En l’instant abans que la imatge desaparegués completament a causa del fum negre, el genet es va girar i, a poc a poc, deliberadament, va aixecar un dit llarg i ossut per assenyalar directament la càmera.

Després només hi va haver soroll: explosions de màgia elemental, xiscles d’unicorns, més crits de la gentada i el retruny inconfusible de peus dels illencs que intentaven fugir dels seients. Mentre els illencs passaven ensopegant per davant de la càmera i les veus carregades de pànic es barrejaven, l’Skandar es va fixar en dues paraules que es repetien constantment.

El Teixidor.

L’Skandar no havia sentit a parlar mai del Teixidor, però com més gent murmurava, cridava i xisclava aquell nom, més por li feia.

Es va girar cap al pare, que encara mirava els remolins de fum negre a la pantalla del televisor sense poder-s’ho creure. La Kenna va fer la pregunta abans que l’Skandar.

— Pare — va dir en veu baixa —, qui és el Teixidor?

— Xxxt. — El pare va fer el gest d’apartar la pregunta amb la mà —. Passa alguna cosa.

La imatge es va anar aclarint a mesura que el fum s’esvaïa. Se sentia una barreja de crits i sanglots provinents d’una figura agenollada a la sorra. Encara portava l’armadura, amb «McGrath» pintat de color blau a l’esquena, i estava envoltada d’altres genets.

— Sisplau — gemegava l’Aspen al mig de l’estadi —, sisplau, feu-lo tornar!

En Federico Jones, amb la fúria de la cursa oblidada, va aconseguir que l’Aspen es posés dreta, però la genet no parava de cridar.

— El Teixidor se l’ha endut. No hi és. Hem guanyat, i el Teixidor... — L’Aspen es va escanyar amb l’última paraula, mentre les llàgrimes li queien per la cara bruta de pols.

Una veu severa va espetegar com un fuet.

— Apagueu aquestes càmeres! De seguida! Al Continent no ho poden veure, això. Apagueu-les ja!

Els unicorns es van posar a xisclar i bramar, fent un soroll eixordador. Els genets van pujar d’un salt a les selles, intentant calmar-los mentre s’encabritaven i treien escuma per la boca. Semblaven més monstruosos del que a l’Skandar li havien semblat mai.

Només una dels vint-i-cinc genets es va quedar dreta a la sorra: la guanyadora, l’aiguadora Aspen McGrath. Però el seu unicorn, en Gebre de la Nova Era, no es veia per enlloc.

— Qui és el Teixidor? — va preguntar la Kenna, amb veu insistent.

Ningú li va contestar.

2

Al replà

— Senyoreta Buntress, ens pot dir qui és el Teixidor?

— Per què s’ha endut en Gebre de la Nova Era, el Teixidor?

— Com pot ser que el Teixidor muntés un unicorn salvatge?

— El Teixidor pot arribar al Continent?

— Silenci! — va cridar la senyoreta Buntress, fregant-se el front amb la mà.

La classe es va calmar; l’Skandar no havia sentit cridar mai la senyoreta Buntress.

— Sou la quarta classe de Covador que faig avui — va dir, repenjant un colze a la pissarra electrònica —. I us diré el mateix que he dit als altres. No sé, repeteixo, no sé qui és el Teixidor. No sé com és que el Teixidor muntava un unicorn salvatge. I, cosa gens sorprenent, no tinc ni la més remota idea d’on és en Gebre de la Nova Era.

La Copa del Caos havia estat l’únic tema de conversa en tot el dia. Això no era estrany; al capdavall, es tractava de l’esdeveniment més important de l’any. Però aquell cop era diferent: la gent estava amoïnada, sobretot els nens i les nenes de l’edat de l’Skandar d’arreu del país, que havien de fer l’examen de Covador l’endemà.

— Senyoreta Buntress — va dir la Maria, aixecant la mà —, els meus pares no volen que faci l’examen. Els preocupa que l’Illa no sigui un lloc segur.

Uns quants altres van assentir amb el cap.

La senyoreta Buntress es va posar més dreta i els va mirar atentament des de sota el serrell ros fosc.

— Deixant de banda que l’examen s’ha de fer per llei, algú em pot dir què passaria si la Maria estigués destinada a un unicorn de Covador i no contestés a la crida?

Tots i cadascun d’ells haurien pogut contestar, però en Sami va ser el primer.

— Sense la Maria per ajudar-lo a sortir de l’ou, l’unicorn no establiria el vincle amb el genet que tenia destinat. Sortiria salvatge.

— Exacte — va dir la senyoreta Buntress —. I s’assemblaria a aquella criatura espantosa que vau veure a la Copa del Caos.

— Jo no he dit que estigués d’acord amb els meus pares! — va protestar la Maria —. Penso anar-hi igualm...

La senyoreta Buntress no li va fer cas.

— Fa quinze anys, l’Illa ens va demanar ajuda per solucionar la seva escassedat de genets. Entenc que a tots vosaltres us hagi trasbalsat el que ha passat; a mi també em va afectar. Però no permetré que cap alumne meu defugi les seves responsabilitats. I ara, ara que aquest... aquest Teixidor corre pel món, és més important que mai que, si teniu destinat un unicorn, l’ajudeu a sortir de l’ou. Només disposeu d’una oportunitat. I aquest és el vostre any.

— A veure, jo crec que tot plegat és un muntatge — va dir l’Owen amb veu mandrosa des del fons de la classe —. Si voleu saber el que en penso, allò no era cap unicorn salvatge, només algú que ho feia veure. És el que he llegit a internet, i...

— Sí, gràcies, Owen — el va tallar la senyoreta Buntress —. És una possibilitat. I ara, posem-nos a fer unes quantes preguntes de repàs, us sembla?

L’Skandar va arrufar les celles i va abaixar la vista al llibre. Allò no podia ser cert. Si hagués estat una broma, per què tota la gent de l’Illa s’havia espantat tant? Com havia pogut el genet de la mortalla negra enfrontar-se a tots els participants en la cursa dels unicorns més poderosos de l’Illa i robar en Gebre de la Nova Era? I qui — o què — era el Teixidor?

L’Skandar va desitjar tenir un amic amb qui xiuxiuejar d’amagat durant les classes. Llavors li hauria pogut preguntar què en pensava. En canvi, va fer un esbós del misteriós unicorn salvatge al marge del llibret d’exercicis. Dibuixar era l’única cosa que realment li agradava a l’Skandar, a banda dels unicorns. Era una manera de visualitzar-se a l’Illa. La seva llibreta d’esbossos era plena d’unicorns en combat o ous que s’obrien, tot i que de vegades dibuixava marines, caricatures poca-soltes de la Kenna o — molt de tant en tant — la seva mare, copiada d’una fotografia antiga.

No per primera vegada, es va preguntar què pensaria ella de tot allò.

Quan es van acabar les classes, l’Skandar va esperar la Kenna a la porta de l’institut; estava sol, com sempre, i fullejava els apunts de repàs de Covador. Llavors va sentir un soroll que reconeixeria allà on fos: la rialla de l’Owen. Sempre reia amb un to exageradament greu, intentant semblar més gran, més home. Però l’Skandar creia que el feia sonar com una vaca restreta amb un atac de tos.

— Les acabo de comprar! — va exclamar una veu més aguda —. I les he de compartir amb el meu germà petit. Sisplau, no em prengueu...

— Agafa-les, Roy — va dir l’Owen amb veu seca.

En Roy era un dels col·legues habituals de l’Owen.

L’Owen i en Roy havien acorralat un nen menut de setè curs al costat d’una paret baixa del pati. Tenia la pell blanca i pigada, i els cabells d’un pèl-roig intens que a l’Skandar li va fer pensar en l’Aspen McGrath.

— Ei!

L’Skandar hi va anar mig corrent, mig caminant. Ja sabia que se’n penediria, que possiblement, fins i tot, ho pagaria amb un cop de puny a la cara, però no podia deixar que el nen s’enfrontés tot sol a l’Owen. A més, l’Owen ja havia pegat a l’Skandar unes quantes vegades. Començava a estar-hi més o menys acostumat.

Quan va arribar on eren, l’Skandar va veure que en Roy li havia pres un grapat de cromos del Caos al nen.

— Què m’has dit? — va cridar l’Owen, i va fer un pas cap a l’Skandar.

L’Skandar es va afanyar a fer un gest al nen pèl-roig per indicar-li que s’amagués. El cap del nen va desaparèixer darrere el mur.

— Ehem, només em preguntava si volies que et deixés els apunts — va dir l’Skandar, mentre el valor l’abandonava a tota velocitat. No podies cridar «Ei!» a l’Owen i sortir-te’n com si res. En què estava pensant?

Amb un esbufec burleta, l’Owen va agafar els apunts que aferrava l’Skandar i els va passar a en Roy. Ara que tenia les mans lliures, l’Owen va donar un cop de puny a l’espatlla de l’Skandar per si de cas.

— Coses de Covador — va remugar en Roy, fullejant els papers.

— Genial. Doncs jo vaig passant — va dir l’Skandar.

Es va desplaçar cap al costat, però l’Owen li va agafar la camisa blanca amb el puny. L’Skandar va sentir l’olor del gel que feia servir perquè els cabells foscos semblessin més despentinats.

— No et deus pensar pas que aprovaràs l’examen de Covador, oi? — va dir l’Owen amb falsa sorpresa —. Oh, sí que t’ho penses! Ai, és adorable!

— Sí — va assentir en Roy com un idiota —. Són apunts per repassar.

— Quantes vegades t’ho he dit? — La cara de l’Owen estava a tocar de la de l’Skandar —. La gent com tu no arriba a genet. Ets massa dèbil, massa penós, massa patètic. No podries controlar una cosa tan perillosa com un unicorn; per a tu fa més un caniche. Això mateix, Skandar, busca’t un caniche i cavalca’l amunt i avall. Així tots riuríem una estona!

L’Owen estava tirant el puny enrere per acomiadar-se amb un cop quan algú l’hi va agafar des del darrere i va estirar fort.

Era evident que a la gravetat li queia malament, l’Owen, encara més que l’Skandar. Va caure, i caure i... patapam!, va quedar estès a l’asfalt.

La Kenna estava dreta al costat de l’Owen.

— Fora de la meva vista, o tindràs algun motiu més per plorar que un cul masegat.

Els ulls castanys van llançar una advertència de perill i l’Skandar va notar com el pit se li omplia d’orgull. La seva germana era la millor del món.

L’Owen es va posar dret com va poder, va girar cua i va fugir corrent. En Roy el va seguir de prop, encara amb els apunts ben agafats. La Kenna se’n va adonar.

— Ei! Això és la lletra de l’Skandar? Vine cap aquí! — va exclamar, i els va perseguir en direcció a la porta de l’institut.

L’Skandar va mirar per sobre el mur, amb el cor bategant-­li molt de pressa.

— Ja pots sortir.

El nen pèl-roig va anar a seure al costat de l’Skandar; semblava espantat.

— Com et dius? — li va preguntar l’Skandar amb veu suau.

— George Norris — va dir el nen i va ensumar, eixugant-se una llàgrima —. Tant de bo no m’hagués pres els cromos. — Va gronxar les cames, clavant copets a la paret, decebut.

— Bé, George Norris, doncs avui estàs de sort perquè... — L’Skandar va ficar la mà a la motxilla i en va treure la seva pròpia col·lecció de cromos d’unicorns i genets —. Estic disposat a deixar-te triar cinc d’aquests cromos per l’extraordinari preu d’oferta de... res.

A en George se li va il·luminar la cara. L’Skandar va estendre els cromos davant seu, com un ventall.

— Au, va, tria. — L’extrem brillant d’una ala d’unicorn va espurnejar amb el sol.

En George va trigar una bona estona a escollir. L’Skandar va intentar no fer una ganyota de dolor quan una part de la seva preuada col·lecció va desaparèixer a la butxaca del nen.

— Ah, i un altre cop que l’Owen t’amenaci — el va aconsellar l’Skandar, aixecant-se —, digue-li que coneixes la meva germana, la Kenna Smith.

— És la que te l’ha tret de sobre? — va preguntar en George, amb els ulls molt oberts —. Feia força por.

— És aterridora! — va rugir la Kenna, que va aparèixer a l’altre costat del mur, darrere l’Skandar.

— Aaahperquèfasaquestescoses?! — va exclamar l’Skandar, amb les mans al pit.

— Adeu, Skandar — es va acomiadar tot content en George amb un gest de la mà.

La Kenna va tornar a l’Skandar els apunts per repassar.

— L’Owen et torna a buscar les pessigolles? Si les coses es compliquen, m’ho has de dir. T’obliga a fer-li els deures? És per això que tenia els teus apunts?

A diferència del pare, la Kenna sabia que l’Owen feia anys que assetjava l’Skandar. Però, igualment, ell intentava no molestar-la gaire amb allò, darrerament. La posava de mala lluna, i ja estava trista prou sovint.

— No faig els deures de ningú més, no pateixis.

— Només és que, bé, hi ha molta feina per fer a casa. Ja saps que el pare ha estat realment tocat des de la Copa del Caos. No para de dir que el Teixidor li ha robat l’únic dia de l’any en què és feliç. De tota manera sempre està malament després, però aquest cop és...

— Pitjor. — L’Skandar va acabar la frase —. Sí, Kenna, ja ho sé.

El pare havia estat mirant les imatges de la Copa del Caos una vegada darrere l’altra, tirant enrere, posant pausa i obsessionant-se. Després se n’anava al llit sense menjar ni dir-los ni una paraula a cap dels dos.

— I ja saps que demà tens — la Kenna va respirar fondo abans de dir-ho — l’examen de Covador, però no es pot aturar tot a causa d’això, oi? Perquè...

— Ja ho sé.

L’Skandar va sospirar. No podia suportar que la Kenna li digués com era d’improbable que arribés a anar a l’Illa. Simplement no podia, no després del que acabava de passar amb l’Owen i en Roy. L’esperança que les coses canviessin, d’una altra vida lluny d’allà, era el que feia que tot allò fos suportable. Els unicorns ho eren tot. La Kenna els havia perdut, però l’Skandar no volia deixar anar aquell somni, encara no. No fins que...

— Estàs bé, Skar?

La Kenna el mirava. S’havia aturat al mig de la vorera i un nen petit amb una samarreta d’unicorns havia hagut de vorejar-lo.

L’Skandar es va posar a caminar, però la Kenna no ho va deixar estar.

— És perquè la gent diu que ara l’Illa no és un lloc segur?

— Això no m’impedirà intentar obrir la porta del Covador — va dir l’Skandar, amb tossuderia.

— Ui, mira qui es posa guerrer, ara — el va burxar la Kenna —. No eres pas tan valent el dia que vas trobar aquella típula al llit.

— Si ajudo un unicorn a sortir de l’ou, ja faré que es mengi totes aquestes cuques que no suporto — va dir l’Skandar fent broma.

Però a la Kenna li va canviar la cara, com sempre que s’endinsaven massa en el terreny dels unicorns.

L’Skandar encara no es podia creure que la Kenna no hagués aprovat. Havien planejat fer-ho tot els dos junts; la Kenna hauria marxat primer, i ell s’hi hauria afegit al cap d’un any. El pare hauria rebut els diners que es donaven a totes les famílies del Continent com a compensació pels fills que anaven a viure a l’Illa, i a més hauria estat orgullós d’ells. Haurien aconseguit que el pare millorés de debò.

— Ja faig jo el sopar aquesta nit, si vols — va dir l’Skandar, sentint-se culpable, mentre la Kenna picava el codi d’accés a l’edifici.

Van pujar l’escala. Feia mesos que l’ascensor s’havia espatllat i ningú no venia a arreglar-lo, tot i que la Kenna s’havia queixat almenys una dotzena de vegades.

El desè pis feia olor de fum ranci i vinagre, com sempre, i un dels fluorescents pampalluguejava davant del número 207. La Kenna va ficar la clau al pany, però no es va obrir.

— El pare ha tornat a tancar amb la balda!

La Kenna va trucar al mòbil del pare. I hi va tornar. Res.

Va picar a la porta. I hi va tornar a trucar uns quants cops. L’Skandar va cridar el pare per l’escletxa de sota la porta, rascant-se la galta amb la moqueta de color gris fangós del passadís. No hi va haver resposta.

— No hi ha manera. — La Kenna es va deixar lliscar contra la porta fins que va arribar a terra —. Haurem d’esperar que es desperti i s’adoni que no som a casa. Llavors entendrà què ha passat. Tampoc no és la primera vegada.

L’Skandar va seure al seu costat, repenjat a la porta.

— Una repassada? — va proposar la Kenna —. Jo et pregunto.

— Segur que vols...? — va preguntar l’Skandar, arrufant les celles.

La Kenna es va posar darrere l’orella un floc de cabells que se li havia escapat, va repetir el moviment per estar segura que es quedaria a lloc, i es va girar de cara a l’Skandar. Va deixar anar un sospir.

— Mira, sé que m’he portat com una merda de germana des que no em van cridar a l’Illa.

— No és... — va començar a dir l’Skandar.

— Sí — va insistir la Kenna —. He estat com un cubell ple d’escombraries fètides, com una muntanya de fems, com la cagarada més pudent de tota la claveguera.

L’Skandar es va posar a riure.

— I no és just. — Ara la Kenna somreia —. De cap manera. Perquè si hagués anat a l’inrevés, sé que m’hauries ajudat a fer els deures, hauries continuat parlant amb mi d’unicorns. Una vegada el pare va dir que la mare tenia el cor molt gran, i, si és veritat, tu t’assembles molt més a ella que jo. Ets millor persona que jo, Skar.

— No és veritat!

— I un burro s’hi ha cagat. Rodolí! Què, vols que t’ajudi o no? — Li va agafar la motxilla d’una estrebada i hi va buscar el llibre de Covador amb els quatre símbols elementals a la tapa. El va fullejar i el va obrir per una pàgina a l’atzar —. Comencem amb unes quantes de fàcils i ràpides. Per què va revelar l’Illa al Continent que existien els unicorns?

— Kenn... vinga! No em donis peixet!

— T’ho pregunto seriosament, Skar. Et penses que ho saps tot, però després t’equivocaràs amb les preguntes fàcils, t’ho asseguro.

El fluorescent que tenien al damunt va brunzir fort. L’Skandar no estava acostumat a veure la Kenna d’aquell bon humor, sobretot parlant de l’Illa, de manera que li va seguir la veta.

— Molt bé, d’acord. No hi havia prou illencs de tretze anys destinats a ajudar un unicorn a sortir de l’ou, la qual cosa significava que molts no podien obrir la porta del Covador. I això volia dir que els unicorns sortien salvatges, sense vincle... i l’Illa corria perill que l’assolessin. Calia que els infants del Continent també intentessin obrir la porta.

— Quin va ser el principal obstacle amb què es va trobar l’Illa a l’hora d’explicar-ho al Continent? — va preguntar la Kenna, passant unes quantes pàgines.

— El primer ministre i els seus assessors es van pensar que era una broma perquè llavors al Continent hi havia la idea que els unicorns eren éssers mítics, inofensius, tendres...

— I? — va apuntar la Kenna.

— I que feien caques amb els colors de l’arc de Sant Martí. — L’Skandar i la Kenna van somriure.

Com tots els infants del Continent, havien sentit explicar coses de l’època en què es creia que els unicorns eren éssers mítics. La senyoreta Buntress els havia explicat que la gent s’hauria fet un tip de riure amb ells si haguessin anat dient que els unicorns eren reals. En la primera classe de Covador que havien tingut, els havia passat exemples d’objectes amb temàtica d’unicorns: un peluix d’un unicorn rosa amb pestanyes arrissades i carona somrient, una diadema brillant amb una banya platejada i una postal d’aniversari plena de purpurina que deia «Sigues sempre tu mateix... excepte si pots ser un unicorn. Llavors sigues un unicorn».

Però feia quinze anys, tot havia canviat. De seguida que la filmació dels unicorns salvatges assedegats de sang va aparèixer a les pantalles del Continent, tot el que tenia a veure amb els unicorns havia desaparegut de les botigues. El pare els va explicar que tothom havia passat molta por per la possibilitat que aquelles bèsties salvatges volessin com un eixam d’ombres fins al Continent i matessin tot el que es trobessin al davant, amb les dents, els cascos o la banya. El terror era tan gran que la gent havia purgat les cases de tot el que tenia unicorns (contes il·lustrats, joguines, clauers, decoracions de festa...) i ho havia apilat en grans fogueres que havien cremat amb fúria als parcs.

No era estrany que als pares no els hagués fet gaire gràcia la idea d’enviar els fills a un lloc on aquelles criatures campaven lliurement. L’Skandar havia llegit articles de diari antics sobre manifestacions a Londres i debats al Parlament. Però la resposta a totes les queixes havia estat sempre la mateixa: si no hi contribuïm, naixeran més unicorns salvatges i ens mataran a tots. La gent va reclamar que el Continent anés a la guerra amb l’Illa i matés tots els unicorns, però el primer ministre va respondre que era impossible matar un unicorn — salvatge o vinculat — amb armes de foc.

Havia fet molt d’èmfasi que, si el Continent accedia a ajudar l’Illa, seria una situació en què tothom hi guanyaria. «Els unicorns que estableixen vincles són diferents», havia dit, per tranquil·litzar els indecisos. «Penseu en la glòria. No voleu que els vostres fills i filles siguin herois?»

El pare explicava que al cap d’un temps la gent es va prendre tot allò amb més calma. Les famílies del Continent que s’havien de separar s’enyoraven, però les criatures no es mo­rien, i ningú no va ser atacat per unicorns salvatges. Els pares dels genets originaris del Continent visitaven l’Illa un cop l’any per passar un dia amb els fills. Cap genet no va demanar tornar a casa. Els genets que es classificaven per a la Copa del Caos eren adorats per petits i grans; es tornaven més famosos que la reialesa. Arribar a ser un genet era el que desitjaven la majoria d’infants quan bufaven les espelmes del pastís d’aniversari. Amb pas lent però ferm, els unicorns van esdevenir part de la vida quotidiana, i gairebé ningú no esmentava mai els unicorns salvatges.

Fins llavors. Fins al Teixidor.

— Creus que entrarà res sobre el Teixidor a l’examen? — va preguntar l’Skandar a la Kenna, que s’havia posat a caminar amunt i avall —. Creus que el Teixidor realment tenia un vincle amb aquell unicorn salvatge? És impossible, oi? Vull dir que la definició mateixa d’un unicorn salvatge implica que ha perdut l’oportunitat de vincular-se amb el genet que li estava destinat i ha sortit tot sol de l’ou...

La Kenna va parar de caminar i l’Skandar es va trobar mirant-li fixament els mitjons grisos.

— Para d’amoïnar-te. Te’n sortiràs.

— De debò creus que puc arribar a ser un genet? — va preguntar l’Skandar, amb un fil de veu que era poc més que un murmuri. La Kenna no tenia cap control sobre si ell aprovaria o no l’examen, i encara menys sobre si podria obrir la porta del Covador un cop arribés a l’Illa, però per a ell encara era important que cregués que ho podia fer.

— És clar que sí! — Li va somriure, però ell va sentir llàgrimes cremant-li darrere els ulls, amenaçant de caure. No se la creia.

L’Skandar va abaixar la vista a la falda.

— Ho entenc. No soc especial. Ni tan sols m’assemblo a cap dels genets que surten a la tele. Tots semblen molt polits, brillants i interessants. Però jo, bé... Ni tan sols tinc els cabells d’un color en concret!

— No siguis ridícul... Són castanys, com els meus.

— Ah, sí? — L’Skandar va sospirar, desanimat —. O només d’un color com de fang? I els ulls els tinc tèrbols; no són capaços de decidir si tiren cap al blau, el verd o el marró. I realment em fan por les típules, i les vespes, i també de vegades la foscor... només la que és tan espessa que no et pots veure la mà, però igualment em fa por. Quin unicorn es voldria vincular amb mi?

— Skandar.

La Kenna es va agenollar al seu costat, com feia sempre des que eren molt petits i ell estava disgustat. Només es portaven un any, però la Kenna sempre havia semblat força més gran, ben bé fins l’any anterior, quan havia suspès l’examen. Llavors l’Skandar havia hagut de ser fort, quan ella s’havia encongit i s’havia adormit plorant durant mesos. Algunes nits encara la sentia. Era un soroll que a ell li feia més por que els bramuls de mil unicorns assedegats de sang.

— Skandar — va repetir —, qualsevol pot ser genet! Això és el que té d’increïble ajudar a sortir de l’ou un unicorn. És igual d’on vinguis o com de merdosos siguin els teus pares, o quants amics tinguis o què et faci por. Si l’Illa et crida, has de respondre. Fas sortir de l’ou una nova oportunitat. Una nova vida.

— Parles igual que la senyoreta Buntress — va murmurar l’Skandar, i li va tornar el somriure.

Però mentre miraven com es ponia el sol per la finestra del final del passadís, l’Skandar no va poder evitar pensar que l’endemà a aquella hora l’examen de Covador ja s’hauria acabat, i el seu futur s’hauria decidit.