Em dic Loki i soc un déu. O almenys ho era fins aquest dimarts. Ara, l’Odin m’ha expulsat i m’ha enviat a la Terra convertit en un nen d’onze anys. I aquesta situació és un merder per moltíssimes raons diferents.

Primer de tot, per la feblesa en general d’aquest cos mortal. Tampoc no és que jo fos el més fort dels déus, però ara mateix tinc les cames com un secall i la força d’un esquirol escarransit!

Els déus ja surten de fàbrica fets i drets, de manera que, fins ara, no havia sigut mai un nen petit. I es veu que així és com l’Odin es pensa que hauria sigut jo! Però què s’ha pensat?

En segon lloc, hi ha els meus pares de mentida: el déu guardià Heimdall (que no em pot ni veure) i una geganta terrorífica anomenada Hyrrokkin (sentiments desconeguts).Mentre som a la Terra fan veure que són el pare i la mare, i haig de viure amb ells i fer el que em diuen. Ja em diràs tu quina humiliació més gran! Us recordo que tinc milers d’anys, jo! No hauria d’anar a dormir a una hora determinada! No hauria de fer deures! Ni, evidentment, hauria de plegar ben plegats els calçotets!

D’altra banda, haig de suportar en Thor, que també té onze anys i s’ho passa la mar de bé asseient-se’m a la cara i tirant-s’hi pets. Potser m’hauria de consolar el fet que també sigui aquí i hagi de patir aquesta situació amb mi…, però és difícil fer-ho quan se’t tiren pets a la cara.

Mentre soc a la Terra, haig d’escriure en aquest maleït llibre cada dia durant tot un mes per demostrar que m’estic convertint en una persona millor i digna d’Asgard. Quina pèrdua de temps!

Ara segur que deus pensar: «Loki, tu que ets el déu dels mentiders, el més gran impostor…, per què no hi escrius tot de mentides i dius que t’has portat genial durant tot aquest mes?».

Per desgràcia, però, l’Odin, amb la seva punyetera saviesa, també ho ha pensat. I això és un diari màgic. Si hi escric cap mentida, el diari ho corregirà. Per exemple, si dic…

… aquest maleït diari em deixarà anar això:

Correcció: No, ni parlar-ne. El més poderós és l’Odin. Tu només ets un cuc esquifit i recargoladament astut que l’únic poder que té és el de transformar-se físicament.

Per tant, haig de triar: o bé mentir i ser fidel a la meva naturalesa gloriosa i haver d’aguantar que em renyi a tota hora una veu random que no sé d’on surt, o bé escriure-hi la veritat, sense maquillar-la, que no és cap cosa de l’altre món i no em sol deixar en bon lloc.

Correcció: No soc cap veu random. Soc una simulació d’Odin mateix, amb tota la seva saviesa.

Doncs si ets tan savi, en quin número estic pensant ara?

No estàs pensant en cap número. Estàs pensant: «L’Odin és un plom».

Doncs sí, efectivament. O sigui que no tinc més remei que dir la veritat en aquestes pàgines. Tot és posar-s’hi.

La meva tragèdia va començar per una brometa de no res que vaig fer a la deessa Sif, en la qual es van veure involucrades la seva cabellera daurada, unes tisores i una migdiada inoportuna. Us n’estalviaré els detalls, però diguem que a Asgard no s’accepten les bromes. Ni tampoc que et tallin els cabells.

La següent cosa que vaig saber és que, de cop i volta, m’havien encadenat dins un calabós i desposseït dels meus poders divins, mentre l’Odin rumiava amb quin càstig em podia obsequiar.

Fins aquest matí, que m’han fet fora de la presó a empentes i m’he quedat tot enlluernat pel sol d’Asgard. L’Odin m’ha endinyat aquest llibre i m’ha llançat pel pont de l’arc de Sant Martí fins a Midgard, o, com en dieu els humans, fins a la Terra.

Un cop a terra, m’he transformat en aquest capbuit insignificant que soc ara. He aterrat en un bassal fangós i, uns segons després, m’ha caigut en Thor a sobre. Ni sent humà deixa de pesar, el tio. A més, anava amb el seu martell preferit, cosa que encara feia que pesés més. Per això vaig tot ple de blaus.

M’he aixecat i he mirat a banda i banda. Era en un lloc ensopit i gris, ple de mortals. No em mirava ningú. Llavors m’he adonat que el meu cos havia canviat. En general, soc tan guapo que tothom em mira bocabadat.

Correcció: Com a déu ets més aviat normalet, i si a Asgard tothom et mira és perquè es volen assegurar que no en duguis alguna de cap.

Ja us he dit que ODIO la veritat, oi? És tan nua i lletja com una d’aquelles rates pelades que semblen nadons de llimac rosadets que hagin estat mastegant pedres.

Quan han arribat en Heimdall i la Hyrrokkin tenien, si fa no fa, el mateix aspecte de sempre, tot i que la Hyrrokkin era la meitat d’alta i en Heimdall no lluïa amb la resplendor dels déus.

Tots dos anaven vestits amb roba humana vulgar. La Hyrrokkin, en lloc d’anar carregada de pells d’animals i de collarets i polseres d’or, amb aquells quatre draps semblava que estigués a punt d’assistir a una reunió de la Societat d’Avorrits Tediosos. A més a més, anava a peu, quan normalment va dalt d’un llop amb serps com a regnes. L’armadura brillant i les armes poderoses d’en Heimdall havien estat substituïdes per roba d’estar per casa i sabatilles.

Total, que m’han dut a una casa lletja i vella, on es veu que hem de viure com si fóssim una suposada família mortal.

Correcció: De fet, és una casa que està força bé per als estàndards humans, amb connexió a internet d’alta velocitat i dutxa d’hidromassatge. Tots aquests dibuixos de dalt són ben poc exactes, per no dir completament falsos.

Bé, és igual: tornem a l’espantosa nova realitat. En Heimdall i la Hyrrokkin m’han fet seure en una de les petites i tristes cambres del nostre cau miserable i m’han començat a cantar la cartilla.

Correcció: La Hyrrokkin no t’ha amenaçat en cap moment amb el llop.

L’amenaça anava implícita. És que tot això és ridícul! Com voleu que en Heimdall i la Hyrrokkin informin l’Odin dels meus grans progressos? Si no em poden ni veure!

Correcció: Qui no et pot ni veure és en Heimdall, la Hyrrokkin no ho tenim clar. I no han pas d’informar l’Odin. Aquí qui decidirà si progresses o no soc jo, el diari.

D’acord.

Ei, para el carro! Això vol dir que qualsevol calamitat apocalíptica que passi a la Terra mentre jo hi sigui serà culpa meva? Fins i tot l’impacte d’un meteorit? O una guerra nuclear? O una plaga de llagostes?

Correcte.

En cas d’emergència, només has de pronunciar les paraules «EI, ODIN» i el Pare Suprem et respondrà.

Soc massa important perquè se’m tracti d’aquesta manera! Soc en Loki, jo, l’impostor més llest i enginyós! Em nego a passar tot un mes fent només coses avorrides i virtuoses. No penso escriure més en aquest diari! No ets el meu amo, tu!

Doncs es veu que sí, que l’Odin ÉS el meu amo, i que hauré d’anar anotant tot el que faci en aquest diari; si no, ja sé el que passarà. I tot i que no sabeu la mandra que em fa continuar escrivint, aquí teniu el que ha vingut després…

—Has rebutjat la missió que se t’havia encomanat —ha dit l’Odin—. Aquesta n’és la conseqüència. Coneixeràs la Dentetes, la teva pitjor enemiga a partir d’ara.

—A veure, no ens precipitem —he dit jo, apartant-me del verí de la serp, que no parava de regalimar—. N’hauríem de parlar com a adults. O com un adult i un altre adult atrapat dins del cos d’un nen.

L’Odin ha fet un gest de menyspreu, com qui vol fer callar un gos que té ganes de jugar.

—Com que veig que ets massa mandrós per fer bondat durant un mes de no res, t’estaràs aquí dins per sempre. Una habitació on no corre l’aire i que fa pudor de peix podrit i de pixum, on tota l’estona sentiràs la cançó que més odies. La Sif m’ha dit que et vindrà a tallar els cabells de tant en tant i que et deixarà al clatell aquells quatre pèls que tant et molesten. I en Thor…

—No, si us plau, Pare Suprem, no! —li he suplicat—. Faré el que sigui. No em deixeu aquí, si us plau. —Se’m posaven els pèls de punta només de pensar quina tortura més implicaria la presència d’en Thor.

A més a més, la serp s’anava bellugant cap endavant i cap enrere per sobre meu, esquitxant-me amb el seu verí, que anava regalimant.

—No crec que en siguis capaç. Ets feble —ha deixat anar l’Odin.

—Feble? Soc en Loki, JO! Soc un déu! Puc fer EL QUE SIGUI! —Ja m’ha fet picar.

L’Odin m’ha mirat una bona estona en silenci.

Jo he aguantat la respiració, i no només per aquella pudor que tombava d’esquena.

—Així doncs, acceptes el repte, oi? Tens un mes per demostrar que ets digne d’Asgard. Ni més, ni menys. I si no te’n surts… —Ha bellugat el cap i ha fet un gest cap a la serp xiuladora. Diria que m’ha picat l’ullet i tot, la tia.

Llavors, sense dir ni piu, m’he tornat a trobar a la meva habitació petita i lletja, estirat en aquest llit tan incòmode, amb les llàgrimes que se m’eixugaven a la cara.

És a dir, que sembla que l’Odin llegirà aquest diari a final de mes i decidirà quin destí em pertoca: tornar cap a casa o ser condemnat a la tortura eterna.

Se’m farà tan llaaaaaaaaarg, aquest mes…