INTRODUCCIÓ

El meu viatge sota el mar va començar a Itàlia, a la Bolonya rodejada de terra, el 2008. Hi havia anat per assistir a una fira de literatura infantil, just abans de la publicació de The Battle of the Labyrinth i The 39 Clues: The Maze of Bones. Estava sopant al soterrani d’un restaurant amb uns catorze càrrecs importants del segell editorial de Disney quan el president de la divisió es va girar cap a mi i em va dir: «Rick, hi ha alguna obra que sigui propietat de Disney actualment sobre la qual t’agradaria escriure?». No vaig dubtar ni un segon a respondre: «Vint mil llegües de viatge submarí». Vaig trigar dotze anys a estar preparat per escriure-la, però la meva versió de la història és ara a les vostres mans.

Qui és el capità Nemo? (No, no parlo del peix de les pel·lícules d’animació).

Si no esteu familiaritzats amb el capità Nemo original, us diré que es tracta d’un personatge creat per l’autor francès Jules Verne al segle XIX. Verne va escriure sobre ell en dues novel·les, Vint mil llegües de viatge submarí (1870) i L’illa misteriosa (1875), en les quals Nemo comanda el submarí més avançat del món, el Nautilus.

El capità Nemo era intel·ligent, ben educat, cortès i enormement ric. També era malcarat, ressentit i perillós. Imagineu-vos una combinació entre Bruce Wayne, Tony Stark i Lex Luthor. Antigament conegut com a príncep Dakkar, Nemo havia lluitat a l’Índia contra el govern colonial britànic. Com a represàlia, els britànics van matar la seva dona i els seus fills. Aquest va ser l’origen de la història de Dakkar, el superdolent-superheroi. Més endavant, es va canviar el nom per Nemo, que en llatí significa «ningú». (Fans dels mites grecs: això era un missatge ocult en referència a Ulisses, que va dir al ciclop Polifem que el seu nom era Ningú). Nemo va dedicar la resta de la seva vida a aterrir els poders colonials europeus en alta mar, enfonsant i saquejant els seus vaixells i fent que temessin l’imparable «monstre marí» que era el Nautilus.

Qui no hauria volgut tenir aquest poder? De petit, cada vegada que em submergia en un llac o fins i tot en una piscina, m’agradava fingir que era el capità Nemo. Enfonsava vaixells enemics amb total impunitat, voltava pel món sense que ningú em detectés, explorava abismes que ningú havia visitat abans, descobria ruïnes fabuloses i tresors de valor incalculable. Era capaç de submergir-me en el meu regne secret i no tornar mai al món de la superfície (que en qualsevol cas era prou horrible). Quan, amb el temps, vaig escriure sobre Percy Jackson, el fill de Posidó, podeu estar ben segurs que les meves velles fantasies sobre el capità Nemo i el Nautilus van ser una raó important per convertir en Percy en un semidéu del mar.

Ara seré sincer amb vosaltres i reconeixeré que les novel·les de Verne em semblaven una mica avorrides, quan era petit. En canvi, sí que gaudia de les velles edicions de clàssics il·lustrats del meu oncle, i m’encantava veure la versió cinematogràfica de Disney de Vint mil llegües de viatge submarí, fins i tot els fragments més cursis amb Kirk Douglas ballant i cantant i el calamar gegant de goma que atacava el vaixell. Només quan vaig ser més gran vaig arribar a comprendre com n’eren, de riques i complexes, les històries originals. Nemo era encara més interessant del que havia imaginat. I vaig començar a trobar petites escletxes en la narrativa, on Verne havia deixat espai per a una possible seqüela...

Per què continua sent rellevant, el capità Nemo?

Verne va ser un dels primers escriptors de ciència-ficció. Vist des del segle XXI, ens pot resultar difícil apreciar com eren de revolucionàries les seves idees, però ell va imaginar tecnologies que van trigar centenars d’anys a desenvolupar-se. Un submarí autònom que donaria voltes al globus de manera contínua sense haver d’aturar-se mai per proveir-se? Impossible! El 1870 els submarins encara eren invents molt recents, perilloses embarcacions de llauna que tenien més possibilitats d’esclatar i matar tots els tripulants que no pas de completar un viatge al voltant del món. Verne també va escriure La volta al món en vuitanta dies en una època en què fer aquest viatge amb tanta rapidesa era impensable, i Viatge al centre de la Terra, una fita que continua sent inabastable per a la tecnologia humana, per bé que algun dia, qui ho sap?

La millor ciència-ficció és aquella que aconsegueix donar forma a la manera en què els éssers humans veuen el seu propi futur. Jules Verne ho va fer millor que ningú. En ple segle XIX, va suggerir escenaris que podien ser possibles, i els humans van acceptar el desafiament. Quan la gent parla de la velocitat amb la qual un avió o un vaixell poden encerclar el món, encara fan servir La volta al món en vuitanta dies com a vara de mesurar. Antigament, vuitanta dies eren un període increïblement curt per circumnavegar el globus. En l’actualitat, es pot fer en menys de vuitanta hores en avió, i en menys de quaranta dies per mar.

Viatge al centre de la Terra va inspirar generacions d’espeleòlegs a explorar els sistemes de coves del planeta i va esperonar els enginyers geològics a treure l’entrellat del funcionament de les capes terrestres.

El capità Nemo, d’altra banda, va conscienciar les persones de la importància que els oceans tindrien en el futur. Sabem que la major part de la Terra està coberta d’aigua, i que el vuitanta per cent dels oceans romanen inexplorats. Aprendre a aprofitar el poder del mar, a conviure amb aquest poder ara que el nostre clima està canviant, pot ser clau per a la supervivència humana. Verne ho va visualitzar en els seus llibres.

Nemo i la seva tripulació són capaços de viure de manera autosuficient sense tocar mai terra ferma. El mar els proporciona tot allò que necessiten. A Vint mil llegües, Nemo diu a Aronnax que el Nautilus és completament elèctric, que extreu la seva potència de l’oceà. A L’illa misteriosa, Cyrus Harding especula que, quan s’esgoti el carbó, els humans aprendran a treure l’energia de l’abundant hidrogen del mar. Aquest és un objectiu que les persones encara intenten assolir avui en dia, i és una de les raons per les quals vaig decidir que Nemo havia descobert el secret de la fusió freda.

A Vint mil llegües, els components de la tripulació de Nemo fan servir armes elèctriques de Leiden que són molt més efectives i elegants que les armes convencionals. També tenen una riquesa gairebé il·limitada gràcies als molts vaixells naufragats que han saquejat. Com que han descobert els secrets de l’agricultura subaquàtica, l’aliment mai és un problema. I el que és més important, tenen llibertat. Són independents de les lleis de les nacions i poden circular com els plagui. No han de respondre davant ningú, excepte davant de Nemo. Si això és bo o dolent... suposo que depèn del que penseu de Nemo!

La importància del mar, la importància d’imaginar nous avenços tecnològics, són molt bones raons per seguir llegint Jules Verne. Però hi ha una altra qüestió importantíssima que cal tenir en compte. El capità Nemo de Verne era un príncep indi, el poble del qual va patir la dominació del colonialisme europeu. El seu personatge explora temes que són tan rellevants avui com ho eren en l’època victoriana. Com pots trobar una veu i un poder propis quan la societat et nega aquests privilegis? Com es lluita contra la injustícia? Qui escriu els llibres d’història i decideix qui són «els bons» i qui «els dolents»? Nemo és un proscrit, un rebel, un geni, un científic, un explorador, un pirata, un cavaller, un «arcàngel de la venjança». És un paio complicat, i això fa que llegir sobre ell sigui molt divertit. Em fascinava la idea de traslladar el seu llegat al segle XXI i examinar les situacions a les quals s’enfrontarien els seus descendents al cap de tants anys.

Què faríeu, vosaltres, si tinguéssiu el comandament del Nautilus a les vostres mans? Espero que L’última descendent us inspiri a imaginar les vostres pròpies aventures, tal com Jules Verne em va inspirar a mi. Prepareu-vos per a la immersió. Anem cap al fons!

L’ACADÈMIA HARDING-PENCROFT

CASA DEL DOFÍ

Comunicacions, exploració, criptografia, contraespionatge.

CASA DEL TAURÓ

Comandament, combat, sistemes d’armament, logística.

CASA DEL CEFALÒPODE

Enginyeria, mecànica aplicada, innovació, sistemes de defensa.

CASA DE L’ORCA

Medicina, psicologia, educació, biologia marina, memòria comunitària.

ALUMNES DE PRIMER ANY

DEL HARDING-PENCROFT

CASA DEL DOFÍ

Ana Dakkar, delegada

Lee-Ann Best

Virgil Esparza

Halimah Nasser

Jack Wu

CASA DEL TAURÓ

Gemini Twain, delegat

Dru Cardenas

Cooper Dunne

Kiya Jensen

Eloise McManus

CASA DEL CEFALÒPODE

Tia Romero, delegada

Robbie Barr

Nelinha da Silva

Meadow Newman

Kay Ramsay

CASA DE L’ORCA

Franklin Couch, delegat

Ester Harding

Linzi Huang

Rhys Morrow

Brigid Salter

CAPÍTOL 1

Això és el que tenen els dies que et canvien la vida.

Comencen igual que qualsevol altre. No t’adones que el teu món està a punt d’esclatar en un milió de trossets fumejants fins que ja és massa tard.

És el darrer divendres del meu primer any d’institut, i em desperto a l’habitació de la residència a les cinc del matí, com de costum. Em llevo en silenci per no molestar les companyes d’habitació, em poso el biquini i surto cap a l’oceà.

M’encanta el campus a primera hora del matí. Les façanes de ciment blanc dels edificis es tornen roses i turqueses a la llum de l’alba. La superfície de gespa del pati interior està buida, a excepció de les gavines i els esquirols que lliuren la seva eterna batalla per aconseguir les engrunes que els estudiants hem deixat. L’aire fa olor de sal marina, eucaliptus i panets de canyella acabats de fer a la cafeteria. La brisa fresca del sud de Califòrnia em posa la pell de gallina als braços i a les cames. En moments com aquest, no em puc creure la sort que tinc d’estudiar a l’Acadèmia Harding-Pencroft.

Suposant que sobrevisqui a les proves d’aquest cap de setmana, és clar. Potser m’eliminaran i quedaré en ridícul, o potser moriré enredada en una xarxa en plena cursa d’obstacles submarins... Però, ei, ho continuo preferint a acabar el semestre fent cinc trilions de problemes d’elecció múltiple en un examen oficial.

Segueixo el caminet de grava que porta fins a l’oceà.

Noranta metres més enllà de l’edifici dels vaixells de guerra, els penya-segats es precipiten sobre el Pacífic. Més a baix, les onades blanques ratllen el mar de color blau metàl·lic. Les ones rugeixen i reverberen tot al llarg de la corba de la badia, com els roncs d’un gegant.

El meu germà, en Dev, m’espera al límit del penya-segat.

—Arribes tard, Ana Banana.

Sap que odio que em digui així.

—Et llançaré daltabaix —l’aviso.

—Bé, podries intentar-ho.

Quan en Dev somriu, entretanca una mica els ulls i inclina el cap a un costat, com si no fos capaç de compensar la pressió en una orella. Les altres noies em diuen que és adorable. No n’estic segura. Té els cabells foscos en punxa per la part del davant, com un eriçó de mar. Ell diu que és el seu «estil». Jo crec que els porta així perquè dorm amb un coixí damunt de la cara.

Com sempre, porta el vestit de neoprè de l’HP amb el logotip platejat del Tauró al davant, que indica la seva casa. En Dev pensa que estic boja per tirar-me al mar en biquini. Normalment és un paio dur. Però quan es tracta de baixes temperatures, és més aviat com una criatura.

Fem els estiraments previs a la immersió. Aquest lloc és un dels pocs punts de Califòrnia on pots llançar-te sense trencar-te la closca picant contra les roques. És una caiguda vertical, directa a les profunditats de la badia.

A aquesta hora del matí tot està en silenci, en pau. Malgrat les responsabilitats que té en Dev com a capità de la seva casa, sempre està a punt per fer la capbussada matinal. M’encanta que sigui així.

—Què has portat per a en Sòcrates, avui? —pregunto.

En Dev fa un gest per assenyalar un punt proper. Dos calamars morts jeuen, lluents, damunt de l’herba. Com a estudiant d’últim any, en Dev té accés a les provisions alimentàries de l’aquari. Gràcies a això, pot agafar algun premi per al nostre millor amic de la badia. Els calamars fan uns trenta centímetres de llarg de la cua fins als tentacles, tenen una textura llefiscosa i són de color platejat i marró, com l’alumini oxidat. Loligo opalescens. El calamar vulgar de Califòrnia. Esperança de vida, entre sis i nou mesos.

No puc aturar la cascada de dades. La nostra professora de biologia marina, la Dra. Farez, ens ha ensinistrat massa bé. Aprens a recordar els detalls perquè tot, literalment tot, sortirà en els seus exàmens.

En Sòcrates té un altre nom per a Loligo opalescens. En diu esmorzar.

—Perfecte. —Agafo els calamars, que encara estan freds del frigorífic, i en passo un a en Dev—. Preparat?

—Ei, abans que ens capbussem... —La seva expressió s’ha tornat seriosa—. Tinc una cosa que m’agradaria donar-te...

No sé si està dient la veritat o no, però sempre caic en les seves distraccions. Tan aviat com capta la meva atenció, es gira i salta pel penya-segat.

Jo el maleeixo.

—Oh, en mala hora...

Qui es llença primer té més possibilitats de trobar abans en Sòcrates.

Respiro fondo i salto darrere seu.

Llançar-se pel penya-segat és una sensació incomparable. Faig una caiguda lliure de deu pisos, amb el vent i l’adrenalina cridant-me a les orelles, i m’enfonso en les aigües glaçades.

Gaudeixo de l’impacte en l’organisme: el fred sobtat, la fiblada de l’oceà en els talls i en les rascades. (Si no tens talls ni rascades com a alumne de l’HP, és que no has fet bé els exercicis de combat).

Travesso just pel mig d’una bancada de peixos de roca, dotzenes de fatxendes taronges i blancs amb farbalans que semblen punks. Però l’aspecte rude és només de cara a la galeria, perquè de seguida s’escampen amb una enorme explosió de VÒMITS! Deu metres per sota meu, localitzo el remolí lluent de les bombolles d’en Dev. El segueixo cap a baix.

El meu rècord d’apnea estàtica és de cinc minuts. Evidentment, no puc aguantar tant de temps la respiració quan estic en ple esforç, però tot i així, em trobo en el meu medi. A la superfície, en Dev té l’avantatge de la força i la velocitat. Sota l’aigua, jo tinc la resistència i l’agilitat. O almenys, això és el que em dic a mi mateixa.

El meu germà flota per damunt del llit arenós del mar amb les cames encreuades, com si fes hores que hi medités. Amaga el calamar darrere de l’esquena, perquè en Sòcrates ja ha arribat i frega el pit d’en Dev amb el morro, com dient: «Deixa’t d’històries, sé el que m’has portat».

En Sòcrates és un animal preciós. I no ho dic només perquè la meva casa sigui la del Dofí. És un nas d’ampolla, un mascle jove, de dos metres i mig de llarg, amb la pell gris blavosa i una taca prominent que li travessa l’aleta dorsal. Sé que en realitat no somriu. Simplement, la boca llarga li fa aquesta forma. Tot i així, el trobo increïblement adorable.

En Dev li ensenya el calamar. En Sòcrates el mossega d’una revolada i se l’empassa sencer. En Dev em somriu, una bombolla se li escapa dels llavis. La seva expressió em diu, «Ha, ha, el dofí em prefereix a mi».

Ofereixo a en Sòcrates el meu calamar. Ell s’alegra de tenir segon plat. Deixa que li grati el cap, tan suau i tibat com un globus d’aigua, i després li frego les aletes pectorals. (Als dofins els encanten les fregues a les aletes pectorals).

Aleshores fa una cosa que no m’esperava. Fa una sacsejada, amb el rostre empeny la meva mà cap amunt, amb un gest que he après a interpretar com «Anem!» o «De pressa!». Es gira bruscament i se’n va nedant, i l’estela de la cua em fueteja la cara.

El segueixo amb la mirada fins que desapareix en la foscor. Espero que torni. No ho fa.

No ho entenc.

Normalment, no menja i llavors se’n va. Li agrada quedar-se una estona amb nosaltres. Els dofins són sociables per naturalesa. La majoria de dies, ens segueix fins a la superfície i salta per damunt dels nostres caps, juga a fet i amagar o ens obsequia amb uns udols i uns espetecs que sonen com preguntes. Per això li diem Sòcrates. Mai dona respostes, només fa preguntes.

Però avui semblava agitat... gairebé preocupat.

Al límit de la meva visió, els llums blaus de la reixeta de seguretat ressegueixen tot el llarg de l’entrada de la badia, amb el patró brillant diamantí al qual m’he acostumat en els darrers dos anys. Mentre els observo, els llums s’apaguen i després es tornen a encendre. Mai havia vist que fessin una cosa semblant.

Miro en Dev. No sembla que s’hagi adonat de cap canvi a la reixeta. Assenyala cap amunt. «Fem una cursa».

Arrenca cap a la superfície, i em deixa enmig d’un núvol de sorra.

Voldria quedar-me més temps a sota. Tinc curiositat per veure si els llums es tornen a apagar, o si torna en Sòcrates. Però em cremen els pulmons. De mala gana, segueixo en Dev.

Després de reunir-me amb ell a la superfície i de recuperar l’alè, li pregunto si ha vist com s’apagava la reixeta.

Em mira amb els ulls entretancats.

—Estàs segura que no t’estaves desmaiant?

L’esquitxo a la cara.

—Parlo seriosament. Hauríem d’avisar algú.

En Dev s’eixuga l’aigua dels ulls. Encara sembla escèptic.

Per ser sincera, mai he entès per què hi ha una barrera submarina electrònica d’última generació a l’entrada de la badia. Sé que està pensada per salvaguardar la vida marina, per protegir-la dels caçadors furtius, els submarinistes aficionats i els bromistes de la nostra escola rival, l’Institut Land. Però trobo que és una exageració, fins i tot en una escola que produeix els millors científics marins i els millors cadets navals. No sé com funciona exactament, la reixeta. Però sé perfectament que no hauria de parpellejar.

En Dev deu haver vist que estic realment preocupada.

—Molt bé —diu—. Passaré l’informe.

—A més, en Sòcrates s’ha comportat d’una manera estranya.

—Un dofí que es comporta d’una manera estranya. D’acord, també informaré d’això.

—Podria fer-ho jo, però tu sempre dius que només soc una humil estudiant de primer curs. En canvi, tu ets el gran i poderós capità de la Casa dels Taurons, de manera que...

Em torna l’esquitxada.

—Si ja has acabat amb les teves paranoies, de veritat que tinc una cosa per a tu. —Treu una cadena lluent de la bosseta del cinturó de submarinista—. Per molts anys avançats, Ana.

Em passa el collar: una sola perla negra enclastada en or. Trigo un segon a reconèixer el que m’acaba de donar. Se’m tensa el pit.

—La perla de la mama? —Gairebé no puc pronunciar la paraula «mama».

Aquesta perla era la peça central del mangalsutra de la meva mare, el collar de casament. També és l’única cosa que ens queda d’ella.

En Dev somriu, però els seus ulls adopten aquell to melancòlic que em resulta tan familiar.

—Vaig encarregar que la posessin en aquest collar. La setmana vinent faràs quinze anys. Ella hauria volgut que la duguessis.

És la cosa més dolça que ha fet mai per mi. Em posaré a plorar.

—Però... per què no has esperat a la setmana vinent?

—Avui marxes a fer les proves de primer curs. Volia que tinguessis la perla perquè et portés sort... Ja m’entens, per si de cas fracasses de manera estrepitosa o alguna cosa semblant.

És especialista en espatllar el moment.

—Ai, calla la boca —dic.

Ell riu.

—Ho dic de broma, és clar. Ho faràs molt bé. Sempre ho fas molt bé, Ana. Però ves amb compte, d’acord?

Noto que em ruboritzo. No estic segura de què fer, amb tant d’afecte i tant d’amor.

—Bé... el collar és preciós. Gràcies.

—De res.

Es queda mirant l’horitzó, amb una espurna de preocupació en els ulls foscos. Potser pensa en la reixeta de seguretat, o potser és cert que està nerviós per les meves proves del cap de setmana. O potser pensa en el que va passar fa dos anys, quan els nostres pares van sobrevolar aquell horitzó per darrer cop.

—Vinga. —Dibuixa un altre somriure tranquil·litzador, com tantes vegades ha fet, pel meu bé—. Farem tard a esmorzar.

Sempre té gana, el meu germà, i sempre està en moviment. És el capità perfecte per als Taurons.

Neda cap a la costa.

Contemplo la perla negra de la meva mare, el talismà que hauria d’haver-li proporcionat una vida llarga i protecció contra el mal. Per desgràcia per a ella i per al meu pare, no va fer cap de les dues coses. Escodrinyo l’horitzó, em pregunto on deu haver anat en Sòcrates, el que provava de dir-me.

Llavors arrenco a nedar darrere del meu germà, perquè de cop i volta ja no vull estar sola dins del mar.

CAPÍTOL 2

A la cafeteria, devoro un plat de remenat de tofu-nori, tan deliciós com sempre. Després corro al dormitori per agafar la bossa.

Els estudiants de primer any ens allotgem a la segona planta de Shackleton Hall, damunt dels petits de vuitè. Les nostres habitacions no són tan espaioses com les estances dels de segon i tercer a Costeau Hall. I no són tan bones, ni de bon tros, com les suites dels de darrer any a Zheng He, però tot i així estan a anys llum dels barracons estrets que compartíem a vuitè, en el nostre «any dels passerells» a l’HP.

Suposo que és millor que ho expliqui ja d’entrada. El Harding-Pencroft és un institut amb un programa de cinc anys. Els alumnes es reparteixen en quatre cases, d’acord amb els resultats de les proves d’aptitud. Per abreviar, de l’acadèmia en diem l’HP. I sí, ja hem sentit els acudits sobre Harry Potter. Però gràcies igualment.

Quan arribo a la meva habitació, descobreixo que les meves companyes han embogit.

La Nelinha està ficant eines, roba extra i cosmètics a la seva motxilla. L’Ester ordena fitxes de manera frenètica. En té com dotze piles, totes codificades, etiquetades i seleccionades per colors. El seu gos, en Top, borda i salta amunt i avall com si fos un pal de saltar pelut.

És el caos habitual, però no puc evitar un somriure. M’encanta, el meu equip. Per sort, els dormitoris no s’assignen segons la casa, perquè si fos així mai tindria la sensació que estic fora de servei ni podria relaxar-me amb les meves amigues.

—Nena, no hi fiquis massa coses —diu la Nelinha a l’Ester, mentre posa una altra clau de tub i més rímel a la seva bossa. (La Nelinha diu «nena» a tothom. Ella és així).

—Necessito les meves fitxes —diu l’Ester—. I premis per a en Top.

«Bub!», borda en Top, donant-li la raó i fent el possible per tocar el sostre amb el morro.

La Nelinha arronsa les espatlles, com dient: «Què vols fer-hi?».

Avui porta un look de Rosie the Riveter. S’ha recollit els cabells castanys i sedosos amb un mocador verd. Du les puntes de la camisa texana de màniga curta lligades sobre l’abdomen morè. Els pantalons caquis fins a l’alçada dels panxells estan sempre tacats de greix de maquinària, però el maquillatge, com de costum, és perfecte. Us juro que la Nelinha podria arrossegar-se pel sistema de bombes de l’aquari o arreglar el motor d’un vaixell i encara així estaria estupenda.

Se li eixamplen els ulls en veure la perla negra que duc penjada al coll.

—Que bonica! D’on l’has tret?

—Un regal d’aniversari per avançat de part d’en Dev —responc—. Era... era de la nostra mare.

Els seus llavis dibuixen una O. Les meves companyes d’habitació han sentit totes les històries tràgiques de la meva família. Entre la Nelinha, l’Ester i jo, el nostre dormitori és un dels majors productors d’històries tràgiques del món.

—Bé —diu—. Tinc la faldilla i la brusa perfectes per fer-hi joc.

A la Nelinha li encanta compartir la roba i el maquillatge. Fem més o menys la mateixa talla, i tenim el mateix to de pell (ella és una brasilera parda; els meus avantpassats son indis bundelis), així que sempre m’arregla de la millor manera per a les festes de l’escola o per als permisos de dissabte per anar a la ciutat. Però avui no és un d’aquests dies.

—Nelinha, anem a passar el cap de setmana en un vaixell —li recordo.

—Ja ho sé, ja ho sé —diu la noia, que s’acaba de maquillar només per agafar l’autobús fins al vaixell—. Però quan tornem. Potser per a la festa de cap d’any!

L’Ester fica un últim paquet de galetes de gos a la seva bossa de tela.

—MOLT BÉ —anuncia. Gira sobre si mateixa, examinant l’habitació per comprovar si ha oblidat alguna cosa. Porta la samarreta blava de la Casa de l’Orca i uns pantalons curts de flors damunt d’un vestit de bany d’una sola peça. Té la cara vermella. Els cabells rossos i arrissats li surten disparats en tres direccions diferents. He vist fotos seves de petita: galtes rodanxones que et ve de gust pessigar, ulls grossos i blaus, una expressió de sorpresa, com de «Què estic fent en aquest univers?». En realitat, no ha canviat gaire.

—ESTIC PREPARADA! —decideix.

—El volum, nena —diu la Nelinha.

—Ho sento —diu l’Ester—. Som-hi! Que perdrem l’autobús!

L’Ester odia arribar tard. És una de les angoixes que, en teoria, en Top li hauria d’ajudar a gestionar. Com podria en Top fer sentir menys angoixada a una persona, és una cosa que no he entès mai, però és l’animal de suport emocional més mono que coneixereu a la vida. És part Jack Russell, part Yorkie, part tornado.

M’olora la mà i segueix l’Ester a fora de l’habitació. Potser no m’he rentat bé el líquid de calamar de sota les ungles.

Agafo la bossa que vaig preparar ahir a la nit. No m’enduc gaires coses: Una muda. Vestit de neoprè. Ganivet de busseig. Rellotge de busseig. Cap de nosaltres sap en què consistiran les proves del cap de setmana. Seran principalment submarines (és clar), però els estudiants de graus superiors no ens han explicat res d’específic. Ni tan sols en Dev. Es prenen molt seriosament el jurament que van fer de guardar el secret. És molt molest.

M’afanyo a atrapar les meves amigues.

Per sortir al pati principal, hem de baixar les escales i travessar l’ala dels de vuitè. Durant molt de temps, vaig pensar que això era un molest error en el disseny d’interiors. Després em vaig adonar que els dormitoris estaven disposats d’aquesta manera a propòsit. Això fa que la canalla hagi d’apartar-se del nostre camí vàries vegades al dia, i contemplar-nos amb una barreja de por i admiració. I a nosaltres, cada vegada que hi passem, ens dona l’oportunitat de pensar, «Per molt insignificants que siguem, almenys no som com aquests pobres desgraciats». Se’ls veu a tots molt menuts, joves i espantats. Em pregunto si l’any passat també fèiem aquesta pinta, nosaltres. Potser encara fem aquesta pinta, per als grans. M’imagino en Dev rient-se de nosaltres.

A fora, el dia esplèndid es comença a caldejar. Mentre ens afanyem a travessar el campus, penso en totes les classes que em perdré a causa de l’excursió.

El gimnàs: sis parets per escalar; dos itineraris de corda; sales de ioga calenta i freda; pistes de bàsquet, ràquetbol, voleibol i gomes elàstiques (les meves favorites). Però divendres és el dia de les arts marcials. Em passaria el matí picant contra una paret, llançada pels meus rivals en els combats de malaa yuddha. No puc dir que ho trobaré a faltar.

L’aquàrium: la instal·lació d’investigació privada més gran del món, segons m’han dit, amb una varietat de vida marina superior a les de Monterey Bay, Chimelong o Atlanta. Fem servir unitats de rescat i rehabilitació per a tortugues d’esquena de pell, llúdrigues i lleons marins (tots ells són les meves criatures precioses), però avui em tocaria fregar els dipòsits de les anguiles, o sigui que, ja ens veurem!

El natatori: tres piscines, inclòs el Forat Blau, tan gran i profund i que s’hi poden fer simulacions de submarins. L’única piscina del món de mida superior és a la NASA. Per molt que m’agradin les classes de busseig sota cobert, prefereixo el mar obert amb molta diferència.

Finalment, passem pel Verne Hall, l’ala d’investigació de «nivell daurat». Desconec el que passa allà dintre. No ens deixaran entrar-hi fins que siguem a tercer. La façana de metall daurada del Verne ressalta entre els edificis blancs del campus com una dent d’or. Les portes de vidre opac sembla que es burlin de mi. «Si fossis prou guai, com el teu germà, podries entrar-hi. HA-HA-HA-HA».

Pensaríeu que, de quaranta alumnes de grau superior, algun d’ells estaria disposat a compartir alguna xafarderia sucosa sobre les classes de nivell daurat, però no. Com he dit abans, el compromís d’aquesta gent per guardar secrets és absolut i molt molest. Sincerament, no sé si serè capaç de mantenir-me tan ferma si algun dia arribo a trobar-me en el seu lloc, però aquest és un problema que deixo per als anys que vindran.

Al pati principal, els d’últim curs mandregen damunt l’herba. Ja només els queden els exàmens finals i la graduació, als molt gossos. Després marxaran a les millors universitats i encetaran unes carreres prometedores. No veig en Dev, però la seva xicota, l’Amelia Leahy, la capitana de la meva casa, em saluda amb la mà des de l’altra banda de la gespa. «Bona sort», diu, amb un gest.

«Gràcies», li responc amb un altre gest.

«La necessitaré», em dic a mi mateixa.

No m’hauria de preocupar tant. La nostra classe ja s’ha vist reduïda a vint persones, el número màxim permès per passar de curs. Vam perdre deu alumnes en l’any de passerells. I enguany quatre més, de moment. En teoria, tots els que quedem hauríem de poder passar el tall. A més, fa generacions que la meva família estudia a l’HP. I jo soc l’alumna perfecta per a la Casa del Dofí. Ho hauria de fer molt malament perquè em fessin fora...

L’Ester, la Nelinha i jo som gairebé les primeres d’arribar a l’autobús. Però, com no podia ser d’altra manera, en Gemini Twain se’ns ha anticipat. Està dret al costat de la porta, amb el seu petjapapers, preparat per passar llista i comportar-se com un cretí.

El delegat dels Taurons és alt, morè i llargarut. A les seves esquenes tothom li diu Spiderman, perquè és clavat a Miles Morales a Un nou univers. Però no és tan guai, ni de bon tros. Hem fet una treva d’ençà de l’any passat, però segueix sense caure’m bé.

—Nelinha da Silva. —Tatxa el seu nom però no la mira a la cara—. Ester Harding. Delegada Ana Dakkar. Benvingudes a bord.

Ho diu com si l’autobús fos un vaixell de guerra.

Li dedico una petita reverència.

—Gràcies, delegat.

Se li dispara un tic a l’ull. Sembla que li molesti tot el que faig. A mi ja m’està bé. En l’any dels passerells, el paio va fer plorar la Nelinha. Mai li ho perdonaré.

Avui, en Bernie és el nostre conductor. És un vell simpàtic, veterà de la marina. Té el somriure tacat de cafè, els cabells platejats i les mans nuoses com l’arrel d’un arbre.

El Dr. Hewett, assegut al seu costat, repassa el programa del dia. Com de costum, se’l veu pàl·lid, suat i desarreglat. Fa olor de naftalina. En Hewett és el responsable de la classe que menys m’agrada, Teoria de la Ciència Marina, o TCM. La majoria de nosaltres en diem «totxo científic meticulós», però de vegades fem servir un altre adjectiu que comença per m.

En Hewett és un professor molt estricte, de manera que això no és un bon presagi per a les proves. Les meves amigues i jo seiem a la part del darrere de l’autobús, allunyant-nos-en tant com podem.

Quan els vint estudiants de primer any som a bord, l’autobús es posa en marxa.

A la porta principal, els paramilitars fortament armats ens saluden amb la mà i ens somriuen com si diguessin «Que passeu un bon dia! No us moriu!». Suposo que la majoria d’instituts no disposen d’aquest nivell de seguretat ni de la flota de petits drons de vigilància que encerclen constantment el campus. Es fa estrany, però trigues molt poc a acostumar-t’hi.

Quan girem per l’autopista 1, miro enrere cap al campus, l’enlluernadora col·lecció d’edificis en forma de terròs de sucre, enfilats a la part més alta del penya-segat, per damunt de la badia.

M’envaeix una sensació familiar: no em puc creure que aquesta sigui la meva escola. Però llavors recordo que no tinc cap altra opció que anar a aquesta escola. Després del que va passar als meus pares, és l’única llar que en Dev i jo tenim en el món.

Em pregunto per què no he vist en Dev, durant l’esmorzar. Què deuen haver dit els de seguretat, quan els ha informat del parpelleig dels llums de la reixeta de seguretat? És probable que no fos res, com ell havia pensat.

Així i tot, premo la perla negra que em penja del coll.

Recordo les últimes paraules que em va dir la meva mare: «Tornarem molt aviat». Aleshores, ella i el meu pare van desaparèixer per sempre.

CAPÍTOL 3

—Alumnes de primer.

El Dr. Hewett ho diu com si fos un insult.

S’ha posat dret al passadís i s’agafa amb una mà al respatller del seient. Respira pesadament cap al micròfon de l’autobús.

 —Les proves d’aquest cap de setmana seran molt diferents del que esperàveu.

Això capta la nostra atenció. Tothom fixa els ulls en en Hewett.

El professor té forma de campana de busseig, les espatlles estretes es van eixamplant fins a la cintura, on la camisa de vestir arrugada està mig treta dels pantalons. Els cabells grisos i espatllats i els ulls tristos i aquosos fan que sembli Albert Einstein després d’una nit de càlculs erronis.

Al meu costat, l’Ester remena les seves fitxes. En Top reposa el cap damunt la seva falda. Amb la cua, em colpeja suaument la cuixa.

—D’aquí a trenta minuts —continua en Hewett—, arribarem a San Alejandro.

Fa una pausa i espera que s’apaguin els nostres xiuxiuejos. Relacionem San Alejandro amb anar de compres, al cinema, el karaoke dels dissabtes a la nit, no pas a les proves de final d’any. Però suposo que és normal que comencem per aquí. El vaixell de l’escola acostuma a estar ancorat al port.

—Procedirem a anar directament als molls —continua en Hewett—. Sense distraccions. Sense escapades per comprar refrescos. Mantindreu els telèfons apagats.

Alguns nois es queixen. El Harding-Pencroft controla de manera estricta totes les comunicacions a través de la intranet de l’escola. Al campus no hi ha cobertura per als telèfons mòbils. Vols consultar els costums reproductius de les meduses? Cap problema. Vols mirar YouTube? Bona sort.

Els mestres diuen que això és perquè estiguem més concentrats en la feina. Jo sospito que és una altra precaució de seguretat, com la reixeta sota l’aigua, els guàrdies armats o el dron de vigilància. No ho puc entendre, però les coses són així.

Normalment, quan arribem a la ciutat, ens comportem com un ramat de bestiar deshidratat en un abreujador. Sortim en estampida cap al primer lloc amb wifi gratuït i ens el bevem sencer.

—Donaré més instruccions quan siguem al mar —diu en Hewett—. Només us avanço que avui descobrireu de què va realment l’acadèmia. I l’acadèmia descobrirà si sou capaços de sobreviure a les seves exigències.

M’agradaria pensar que en Hewett només vol espantar-nos. El problema és que ell no fa mai amenaces falses. Si diu que hi haurà tasques extra per al cap de setmana, n’hi ha. Si prediu que un noranta per cent de nosaltres suspendrà el proper examen, el suspenem.

Teoria de la Ciència Marina hauria de ser una assignatura fàcil i divertida. Dediquem la major part del temps a examinar com podria ser la tecnologia de l’oceà d’aquí a cent o dos-cents anys. O com seria el nostre món si la ciència hagués pres un camí diferent. Què hauria passat si Leonardo da Vinci hagués seguit treballant en el desenvolupament del sonar quan el va descobrir el 1490? O si els plànols del «vaixell bussejador» de Drebbel no s’haguessin perdut al segle XV, o si el submarí anaeròbic amb propulsió a vapor de Monturiol no s’hagués descartat per manca de finançament el 1867? Potser avui la tecnologia estaria més avançada?

Són coses genials en què pensar, però potser no són gaire pràctiques, oi? En Hewett actua com si les seves preguntes poguessin tenir respostes correctes. Com si l’assignatura fos «teorètica». Com pots posar un notable baix a una persona en una redacció només perquè el seu vaticini és diferent al teu?

En qualsevol cas, preferiria que el coronel Apesh, el nostre professor de tàctiques militars, ens acompanyés en aquesta excursió. O el Dr. Kind, el professor d’educació física. En Hewett és incapaç de caminar uns metres sense que li falti l’aire. No entenc com podrà jutjar el que imagino que seran unes proves físiques submarines molt exigents.

Deixa el micròfon en mans d’en Gemini Twain. En Gem ha organitzat els grups per al cap de setmana. Estarem dividits en cinc equips de quatre, i a cada equip hi haurà un membre de cada casa. Però abans ens ha de parlar de les normes que haurem de complir.

I ho fa amb gran satisfacció. És un Tauró de cap a peus. Podries posar-lo al comandament d’un equip de futbol d’infants de dos anys i encara tindria deliris de grandesa. Faria desfilar els infants amb una coordinació perfecta en menys d’una setmana. I després declararia la guerra a l’equip veí.

Recita la llista de les seves normes favorites. Deixo de parar-hi atenció. Miro per la finestra.

La carretera avança en ziga-zagues, abraçant els penya-segats. Si en un moment donat només es veuen els arbres, l’instant següent pots divisar tota la línia de la costa fins a l’HP. Quan l’escola queda totalment a la vista, veig alguna cosa estranya a la badia. Una estela prima avança cap a la base dels penya-segats, just en el punt on en Dev i jo hem bussejat aquest matí. Però no veig res que pugui causar-la. No hi ha cap vaixell. Es belluga massa ràpid i massa recta per ser un animal marí. És alguna cosa que avança sota l’aigua, a propulsió.

Torno a notar a l’estómac una sensació de caiguda lliure.

La línia es parteix en tres segments. Sembla un trident, amb les punxes afanyant-se a impactar contra la costa just per sota de l’escola.

—Eh! —dic a les meves amigues—. Ei, mireu!

Però quan l’Ester i la Nelinha s’acosten a la finestra, els arbres i els penya-segats ja han tapat completament la vista.

—Què era? —pregunta la Nelinha.

I aleshores, l’ona sísmica ens atrapa. L’autobús es sacseja. Unes roques cauen rodant a la carretera.

—Un terratrèmol!

En Gem llança el micròfon, literalment, i s’agafa al respatller més proper per no perdre l’equilibri. El Dr. Hewett surt disparat contra una finestra.

Les esquerdes esquitllen l’asfalt mentre el vehicle patina cap a la tanca de contenció. Tots nosaltres, els vint entrenadíssims alumnes de primer any, cridem com infants de guarderia.

De manera miraculosa, en Bernie aconsegueix recuperar el control de l’autobús.

Alenteix la marxa, cercant un lloc on aturar-se. Fem un altre revolt i l’HP torna a aparèixer, però ara...

L’Ester xiscla, i això fa que en Top gemegui a la seva falda. La Nelinha prem les mans contra el vidre.

—No. No pot ser. No.

—Bernie, atura’t! Atura’t aquí! —crido.

En Bernie es desvia per una via lateral, cap a un dels miradors panoràmics on els turistes acostumen a fer-se fotos amb el Pacífic a l’esquena. Ara la vista fins a l’HP és diàfana, però no té res de panoràmica.

Els nois i les noies ploren. Premen els rostres contra la finestra. Se’m regira tot. No m’ho puc creure.

Una segona onada ens impacta. Contemplem horroritzats com un altre enorme fragment de terra es desprèn sobre la badia, enduent-se l’últim dels bonics terrossos de sucre.

Em llanço pel passadís. Pico les portes fins que en Bernie les obre. Corro fins al límit del penya-segat i m’aferro a l’acer fred de la tanca.

Em descobreixo murmurant unes pregàries desesperades.

—Senyor Shiva, el dels tres ulls, el que nodreix tots els éssers vius, allibera’ns de la mort...

Però no hi ha alliberament possible.

El meu germà era en aquell campus. Ell i cent cinquanta persones més, i un aquari ple d’animals marins. Un quilòmetre i mig quadrat de la costa de Califòrnia s’ha ensorrat en l’oceà.

L’acadèmia Harding-Pencroft ha desaparegut.

CAPÍTOL 4

Alguns dels meus companys de classe ploren al costat de la tanca de contenció. D’altres s’abracen. D’altres busquen cobertura telefònica desesperats per intentar escriure els amics o trucar per demanar ajuda. L’Eloise McManus xiscla i tira pedres a l’oceà. En Cooper Dunne es passeja com un lleó captiu, pica amb el peu contra les rodes davanteres de l’autobús, després les de darrere.

El rímel raja per les galtes de la Nelinha com pluja bruta. Està dreta, amb actitud protectora, al costat de l’Ester, que seu amb les cames creuades sobre la grava, vessant llàgrimes sobre el pelatge marró i blanc d’en Top.

En Gemini Twain diu el que tots estem pensant.

—Això és impossible.

Agita els braços, assenyala el lloc on abans hi havia la nostra escola.

—Impossible!

Jo no hi soc tota. Floto vint centímetres per damunt del meu cos. Noto el cor que repica dins del meu pit, però és un batec somort, distant, com una música que arribés d’un equip estereofònic des de l’habitació del dormitori del costat. Tinc les emocions embolicades en una gasa. La visió em fa pampallugues per les vores.

M’adono que m’estic dissociant. He parlat d’aquest tema amb el psicòleg de l’escola, el Dr. Francis. M’havia passat anteriorment, quan vaig saber la notícia dels meus pares. Ara en Dev ja no hi és. El Dr. Francis no hi és. La capitana de la meva casa, l’Amelia. La Dra. Farez. El coronel Apesh. El Dr. Kind. Les cries de llúdriga que vaig acaronar ahir mateix a l’aquàrium. La simpàtica encarregada de la cafeteria, la Saanvi, que sempre em somreia i de vegades feia uns pastissets de gujiya farcits de coco gairebé tan bons com els de la meva mare. Tothom de l’HP... Això no pot estar passant.

Provo de compassar la respiració. Provo d’ancorar-me en el cos, però tinc la sensació que vaig a la deriva, que m’evaporaré.

El Dr. Hewett baixa pesadament de l’autobús. S’eixuga la cara amb un mocador. En Bernie el segueix, carregat amb una gran maleta negra de proveïments. Els dos homes parlen en veu baixa.

Llegeixo els llavis d’en Hewett. No ho puc evitar. Soc un Dofí. Tot el meu ensinistrament està basat en la comunicació. Recopilar informació. Descodificar. Desxifro les paraules «terra» i «atac».

En Bernie respon: «Ajuda interna».

Ho dec haver entès malament. És impossible que en Hewett s’hagi referit a l’Institut Land. Els dos instituts sempre han estat rivals, però això no és una broma de mal gust com quan ells van llançar ous contra el nostre iot o nosaltres els vam robar el gran tauró blanc. Això és una aniquilació. A més, què ha volgut dir en Bernie, amb «ajuda interna»?

Respiro. Controlo el xoc i el comprimeixo al diafragma, com faig amb l’oxigen abans de bussejar a pulmó.

—Jo he vist l’atac —dic.

Tothom està massa distret per escoltar-me.

Ho torno a dir més fort.

—JO HE VIST L’ATAC.

El grup calla. El Dr. Hewett em mira.

En Gem deixa de caminar, i la seva manera de mirar-me no m’agrada gens. Tanca els punys.

—Què vols dir, «l’atac»?

—Era una mena de torpede —dic—. O almenys, això és el que m’ha semblat.

Descric l’estela que he vist acostar-se als penya-segats, la manera en què s’ha dividit en tres parts just abans de l’impacte.

—No pot ser —diu la Kiya Jensen, un altre Tauró—. La reixeta estava apujada. Qualsevol cosa que hagués arribat hauria estat neutralitzada.

Em tremolen les cames.

—Aquest matí, en Dev i jo...

El dolor m’omple la gola, amenaça amb ofegar-me.

Oh, Déu meu, Dev. El somriure de costat. Els ulls castanys i entremaliats. Els cabells ridículs aixafats pel coixí. Cada dia, quan el veia, m’aferrava al record de com era el meu pare. Em podia dir a mi mateixa que els meus pares no havien marxat del tot. Però ara...

Tothom em mira. Esperen, desesperats per comprendre el que ha passat. M’obligo a continuar. Descric l’estrany parpelleig que he vist en els llums de la reixeta.

—En Dev es disposava a informar-ne —dic—. Devia ser a l’oficina de seguretat quan...

Faig un gest cap al nord. No goso mirar un altre cop, però noto el buit gegantí en el paisatge, en el punt on s’alçava el Harding-Pencroft. És com un dolor persistent a la mandíbula en el lloc d’on t’han tret una dent.

—Un torpede? —La Tia Romero, la delegada de la Casa del Cefalòpode, nega amb el cap—. Encara que dugués múltiples caps explosius, és impossible que un sol míssil pugui causar aquest tipus de danys. Per desencadenar un despreniment d’aquesta magnitud...

Mira els seus companys Cefalòpodes. Comencen a xiuxiuejar entre ells. Els Cefalòpodes resolen problemes. És la seva especialitat, de la mateixa manera que jo llegeixo els llavis. Si buidessis una caixa de Lego davant d’ells i els diguessis que construïssin una supercomputadora amb les peces, no descansarien fins a trobar la manera de fer-ho. Només la Nelinha es manté al marge, protegint l’Ester, en silenci.

—És igual com hagi passat —decideix en Gem—. Cal que tornem a buscar els possibles supervivents.

—Hi estic d’acord —dic jo.

En qualsevol altra circumstància, això sortiria a les notícies. En Gem i jo no hem estat d’acord en res des que vam començar a l’HP, gairebé fa dos anys.

Ell assenteix amb un posat ombrívol.

—Que tothom torni a pujar a...

—No.

El Dr. Hewett ranqueja cap endavant, subjectant la seva tauleta sota el braç. La suor li traspassa la camisa. El to de la seva pell és del color de la crema congelada.

Darrere seu, en Bernie s’agenolla i obre la maleta. A l’interior, sobre un llit de goma escuma, hi ha una dotzena de drons platejats, de la mida de rossinyols.

En Hewett toca la pantalla de la seva tauleta. Els drons cobren vida. S’eleven des dels llits de goma escuma, es congreguen a l’aire en un eixam de llums blaves i petits propulsors i surten disparats resseguint la costa, en direcció a l’HP.

—Els drons faran la inspecció. —La veu d’en Hewett tremola de ràbia, o de dolor, o de les dues coses—. Però us adverteixo que no espereu supervivents. L’Institut Land ha llançat un atac preventiu. Volen eliminar-nos. Feia dos anys que temia un atac com aquest.

Toco la perla negra que duc penjada al coll.

Com és possible que en Hewett parli dels dos instituts com si fossin nacions sobiranes? És impensable que l’Institut Land hagi destruït un fragment de la costa de Califòrnia i hagi matat més de cent persones.

En Top em pica la cama amb la cua. Enterra el cap a la falda de l’Ester, demanant afecte, provant de treure-la del forat on s’ha ficat.

—Dr. Hewett... —El delegat de la Casa de l’Orca, en Franklin Couch, sembla a punt de sortir de la pròpia pell—. És possible que hi hagi amics ferits, allà. Persones enterrades sota les runes. Tenim el deure...

—NO parli! —brama en Hewett.

De sobte, torno al meu primer dia de classe de TCM, quan en Daniel Lokowski (que després, aquell mateix any, va haver de marxar) va gosar preguntar en què consistia la bona teoria de la ciència marina. Recordo com n’és, d’esgarrifós, en Hewett quan s’empipa.

En Bernie es col·loca darrere del professor. No diu res, però la seva presència sembla reduir les ires d’en Hewett a DEFCON 5.

—Continuarem fins a San Alejandro —diu en Hewett, amb un to una mica més suau—. Tots vosaltres, escolteu-me amb atenció. És probable que sigueu l’única cosa que queda del Harding-Pencroft. No hem de fallar. Les proves queden cancel·lades. En el seu lloc, aprendreu tot el que heu de saber durant el servei actiu. D’ara en endavant, estem en guerra.

Vint alumnes de primer any se’l queden mirant. Semblen tan espantats com em sento jo. Ens han ensenyat tàctiques militars, sí. Molts graduats de l’HP, en acabar, continuen els estudis a les millors universitats navals del món: Annapolis, Kuznetsov, Dalian, Ezhimala. Però no som marines ni membres de les Forces Especials. Almenys encara no. Ni tan sols som graduats. Som canalla.

—Continuarem fins a arribar als molls —diu—. Quan estiguem segurs a alta mar, us donaré més instruccions. Mentrestant, Gemini Twain?

—Senyor?

En Gem fa un pas endavant. Està llest per obeir ordres, llest per prendre el comandament de la nostra classe. El comandament militar és l’especialitat dels Taurons.

—Hi ha armes convencionals al maleter de l’autobús? —pregunta en Hewett.

—Sí, senyor.

—Armi el seu equip —diu en Hewett—. Hem de tenir les armes a punt fins a nou avís.

En Gem espetega els dits. Els altres quatre Taurons corren a buscar les seves armes.

Una freda sensació de realitat comença a retornar-me al cos. Si els Taurons reben permís per armar-se, aleshores el problema és molt i molt seriós.

—Delegat Twain —continua en Hewett—. Té una nova ordre prioritària.

A en Gem li brillen els ulls.

—Comprenc, senyor.

—No —diu en Hewett—. No m’ho sembla pas. A partir d’aquest moment, serà responsable d’una vida per damunt de totes les altres. No s’apartarà del seu costat. La protegirà amb el seu alè agonitzant. S’assegurà que romangui viva, passi el que passi.

En Gem sembla confós.

—Jo... senyor?

Hewett m’assenyala.

—L’Ana Dakkar ha de sobreviure.