RIIIIIIIIING! El meu despertador de petxina va sonar.

Vaig seure al llit i vaig trigar un instant una mica confús abans de recordar on era: a la meva habitació del palau reial! Fa uns quants mesos, la meva mare i el rei Auster es van casar, cosa que se suposa que em converteix en princesa. Ara tinc dues cases, perquè passo la meitat del temps al palau i l’altra meitat amb el pare, que viu en una caseta de color rosa perla a l’altra banda de la ciutat de Vieira. Encara m’estic acostumant a viure en dos llocs diferents i també a ser una princesa. La veritat és que no me’n sento gens, de princesa. No m’assemblo gota a la meva germanastra Delfina, tan elegant. Tinc els cabells encrespats i rebels (exactament tal com m’agraden), i un popet entremaliat com a mascota!

Em vaig llevar, vaig desenroscar la cua, i un munt de bombolletes van ascendir dansant en l’aigua.

—Bon dia, Tintabelle! —vaig dir al meu popet, que encara dormia profundament sobre el coixí d’esponja de mar—. És hora d’anar a l’escola!

A la Tintabelle no li agrada llevar-se per anar a l’escola.

La vaig sacsejar una mica, però es va arraulir encara més, de manera que la vaig deixar dormir i vaig sortir de l’habitació per anar al lavabo. A mig passadís, tot decorat amb conquilles a les parets, em vaig trobar la Delfina.

—Maragda! —va exclamar.

—Bon dia!

Va estendre els braços i de seguida vaig veure que em volia fer una abraçada. La Delfina és una sirena molt afectuosa. Al principi de venir al palau, uns quants mesos enrere, la trobava una mica empipadora, però ara ja m’hi he acostumat.

—A veure qui arriba primera a esmorzar! —va cridar, i va desaparèixer deixant un remolí de bombolletes.

—Vas tard! —va dir la mare quan finalment vaig arribar al gran menjador, amb la Tintabelle nedant darrere meu.

—Perdó! —vaig contestar—. És que la Tintabelle no es volia llevar, avui!

La Tintabelle em va donar un copet amb un dels tentacles i em va mirar amb cara d’enfadada.

—És veritat! —vaig dir, i vaig seure al costat de la Delfina, que ja es cruspia un bol de cereals de mar cruixents.

Vaig agafar una torrada especial de sirenes i la vaig untar amb mantega d’algues verd clar.

—Estàvem parlant de la Festa de l’Oceà! —va exclamar la Delfina, tota emocionada—. Me’n moro de ganes!

Vaig notar que se’m removia la panxa d’excitació. M’encanta la Festa de l’Oceà! La fem un cop a l’any per celebrar que ja arriba la nova temporada d’estiu, i hi he anat d’ençà que era petita. Aquell dia hi ha un munt de menjar deliciós, música i ball, i tothom es disfressa. La part de les disfresses és la que m’agrada més, perquè s’organitza una desfilada de carrosses precioses pels carrers de la ciutat de Vieira, incloent-hi el carruatge reial!

L’any passat vaig anar a la festa amb els meus amics i amigues de l’escola, i va ser meravellós! Ens vam guarnir amb vestits de lluentons brillants, vam menjar algues cruixents i flors de mar i vam ballar al ritme de la música mentre les carrosses desfilaven. Vaig somriure tot recordant com ens havíem divertit.

—Jo també estic impacient perquè arribi! —vaig dir.

La Delfina em va mirar somrient.

—Quina corona de fantasia et posaràs, Maragda?

—Bé, l’any passat els meus amics i jo ens vam comprar unes corones de flors i…

—Vull dir quina corona de fantasia reial et posaràs! —va aclarir la Delfina—. Recorda que aquest any aniràs al carruatge de la família reial, i és una tradició familiar posar-nos unes corones d’adorns ben grans i elegants!

Vaig arrufar les celles mirant la mare i l’Auster, que van somriure i assentir.

—La teva primera desfilada en el carruatge reial! —va exclamar la mare—. Que emocionant, oi?

—Mmm… —vaig fer. No se m’havia acudit que hauria d’anar al carruatge reial durant la desfilada, però vaig suposar que em tocaria fer-ho, perquè ara era una sirena princesa.

M’estava costant acostumar-m’hi.

—Però el carruatge reial desfila per tot el centre de la ciutat de Vieira i torna al palau —vaig dir—. No ens podrem divertir amb l’altra gent!

—No pateixis, hi haurà una festa especial aquí al palau, amb un munt de menjar deliciós! —va comentar l’Auster, somrient.

Vaig tornar a pensar en les algues cruixents i les flors de mar que ens vam comprar l’any passat en aquella paradeta. Dubtava que al palau servissin res semblant. Crec que no estic feta per ser una princesa de debò, vaig pensar desanimada.

No tenia l’aspecte d’una princesa.

No menjava com una princesa.

<