Introducció

L’Anabel es va aixecar del llit plena de ràbia. La tarda anterior havia discutit amb en Joan, aquell noi de l’institut que li feia tenir un nus a l’estómac i a qui al mateix temps considerava insuportable. Va passar per davant dels seus pares, que estaven preparant l’esmorzar, i, sense dir res, va sortir de casa donant un cop de porta. Els seus pares es van mirar angoixats. «Què li passa a la nostra filla? L’hi donem tot, però ella prefereix estar sempre amb les seves amigues a estudiar una miqueta més i treure millors notes... Què serà d’ella, si no posa seny? Què li passa a la joventut actual, que sembla haver perdut el nord?».

Quan va arribar a l’institut es va trobar amb la Rossi i la Paquita, les seves amigues «per a tota la vida», i amb en Rafa, que sempre anava amb elles perquè entre noies se sentia més a gust. Just en aquell moment es van creuar amb en Sebastià, que es va posar vermell en veure la Paloma, una altra de les seves companyes, una «motivada» que sempre portava els deures fets. L’Annabel es va adonar de la reacció d’en Rafa i va començar a riure. Només va callar quan els auriculars amb què estava escoltant música li van caure de les orelles, i els altres es van adonar que escoltava balades clàssiques; el que es portava en el seu grup era el rap que es ballava al carrer. Morta de vergonya, va desitjar no haver sortit del llit aquell matí.

Aquesta història, fictícia com els personatges que la interpreten, reflecteix alguns dels molts comportaments que associem amb una adolescència «típica», suposant que aquesta etapa de la vida tingui alguna cosa de típica. Pocs moments de la vida ens omplen el cervell amb records tan intensos com l’adolescència: grans alegries i profundes decepcions, ganes de triomfar i pors que obren bretxes aparentment insuperables, amor i ira, plaer i angoixa, empatia i rebel·lia. Expressions, paraules i sensacions contraposades que defineixen un període imprescindible i irrepetible de la vida. I encara que tots l’hàgim viscut d’una manera molt intensa, sovint ens costa entendre l’adolescència dels nostres fills i filles, o la dels nostres alumnes. Generació rere generació, hi ha una tendència a repetir una sèrie de laments a propòsit dels adolescents i els joves: han perdut els valors, no respecten les persones grans, els seus gustos s’han tornat superficials, són més impulsius i hedonistes, s’esforcen menys que nosaltres a la seva edat, són més inconscients i un llarg etcètera de lletanies semblants. Per consegüent, sovint hi ha qui pensa que, com a societat, estem abocats a l’abisme. Molts adults aparenten no entendre els adolescents i els joves, i els adolescents i els joves sembla que fan l’impossible per no entendre’s amb els adults.

Aquesta sensació, molt generalitzada, no és nova. És una tendència històrica que es repeteix inexorablement. Fa més de dos mil anys, Aristòtil, un dels grans pensadors de la Grècia clàssica, deia que «els joves d’avui no tenen control i estan sempre de mal humor. Han perdut el respecte als grans, no saben el que és l’educació i manquen de qualsevol moral». Plató, un altre dels grans filòsofs clàssics, afirmava: «Què està passant amb els nostres joves? Falten al respecte a la gent gran, desobeeixen els pares. Menyspreen la llei. Es rebel·len als carrers inflamats d’idees escabellades. La seva moral està decaient. Què serà d’ells?». Fins i tot Sòcrates va dir que «la joventut d’avui [...] és maleducada, menysprea l’autoritat, no respecta les persones grans i xafardeja mentre hauria de treballar. [...] Contradiuen els seus pares, fanfarronegen en la societat, devoren a la taula les postres, encreuen les cames i tiranitzen els seus mestres». Et sonen, aquestes opinions? Semblen tretes d’una tertúlia actual entre pares i mares d’adolescents, o entre els seus mestres, que es compadeixen els uns als altres per les actituds dels seus fills o alumnes.

I no només trobem aquestes opinions en els orígens de la civilització occidental. Confuci, un dels grans filòsofs xinesos, va deixar escrit: «Els joves i els criats són els més difícils de manejar. Si els tracteu amb familiaritat, es tornen irrespectuosos; si els poseu a distància, se’n ressenten». D’altra banda, el filòsof, poeta i filòleg alemany Friedrich Nietzsche, l’obra del qual, escrita durant la segona meitat del segle XIX, ha exercit una profunda influència tant en la història com en la cultura occidental contemporània, va afirmar: «Els joves són arrogants, ja que freqüenten els seus semblants, tots els quals, no sent res, volen passar per molt».

Aquestes idees sobre l’adolescència prenen de vegades camins furibunds. Permeteu-me un exemple en clau personal. Des de fa gairebé una dècada i mitja dedico una part considerable de la meva investigació i docència al tema de la neuroeducació, o neurociència educativa, com també se l’anomena. Consisteix a aplicar els coneixements en neurociència i en neurociència cognitiva —és a dir, com és, com es forma i com funciona el cervell— per comprendre com responem davant els processos educatius i com aquests influeixen en la construcció i la maduració del cervell. Per dir-ho més senzillament, es tracta d’entendre com aprenem, i de quina manera tot el que aprenem i com ho aprenem acaba influint en la construcció del cervell i, per extensió, en el nostre tarannà i com ens percebem. Durant l’últim trimestre de l’any 2020 vaig gaudir d’un permís parcial de la meva universitat per treballar com a assessor per a l’International Bureau of Education de la Unesco, període durant el qual vaig fer poc més de mitja dotzena d’informes sobre neuroeducació. Aquesta estada formava part d’un programa conjunt amb la International Brain Research Organisation, que el finançava, amb l’objectiu d’acostar aquestes dues disciplines acadèmiques —la neurociència i l’educació— en benefici dels nens, adolescents i joves de tot el món. L’últim d’aquests informes, que va servir de base per a la conferència plenària que vaig impartir en aquesta organització com a acte de clausura de l’any 2020, va tractar sobre els efectes que tenien les restriccions socials i el confinament a causa de la gestió de la pandèmia de la Covid-19 en els adolescents i els joves. El vaig fer a partir d’una cinquantena d’articles científics que s’havien publicat sobre el tema entre els mesos de juliol i desembre d’aquell any en revistes especialitzades. En aquests treballs científics, en què es van examinar adolescents i joves de tots els continents i de cultures i nivells socioeconòmics diversos, s’evidenciava un increment generalitzat, i en molts casos alarmant, d’ansietat i estrès, que afavoria comportaments de tipus depressiu en alguns i frustració i ira en d’altres.

Arran d’aquest informe, vaig publicar un article d’opinió a El Punt Avui en què reflexionava sobre la necessitat d’estar pendents dels estats emocionals dels adolescents i joves per reduir la sensació d’ansietat i estrès, ja que tots dos estats perjudiquen la maduració adequada del cervell i poden tenir conseqüències negatives a mitjà i a llarg termini. Després de la publicació d’aquest article d’opinió —en el qual l’única cosa que feia era argumentar i reflexionar sobre la importància dels estats emocionals per a la maduració equilibrada dels adolescents—, vaig rebre una sèrie de comentaris els autors dels quals em deien, per exemple, «Ja els està bé passar-ho malament perquè s’adonin que la vida no és una festa contínua, atès que això és en l’única cosa que pensen tots», «Els joves que han viscut una guerra han crescut millor perquè s’han fet forts afrontant dificultats reals», «El que necessiten és mà dura» o «No serveix de res intentar preguntar-los i entendre com se senten, perquè ens menteixen i ens enganyen per naturalesa, i les seves respostes són malintencionades». Te n’adones, de com aquestes opinions s’assemblen globalment a les afirmacions dels filòsofs que he citat abans com a exemple? El més alarmant per a mi no van ser aquestes i altres opinions semblants, sinó el nombre de likes que van acumular. Tan allunyats estem dels adolescents i els joves perquè tantes persones es tanquin en banda i es neguin a entendre’ls? Potser no vam ser, nosaltres, també adolescents?

Si ens aturem a pensar-ho d’una manera racional, arribarem a la conclusió que és impossible que els adolescents de cada generació hagin estat «pitjors» que els de l’anterior, perquè en aquest cas la humanitat hauria desaparegut fa segles. També és curiós veure que els adults de totes les èpoques pensem que, com a adolescents, vam ser «millors» que els nostres fills o alumnes. Si això fos cert, no quedarien éssers humans, la nostra espècie s’hauria enfonsat en la degeneració fins a desaparèixer. Però no és així, som aquí, donant voltes als mateixos temes de sempre.

Per consegüent, si els adolescents de tots els temps i de totes les tradicions culturals han tingut i segueixen tenint comportaments, reaccions i inquietuds similars —encara que es manifestin de manera diferent segons cada context històric, social i cultural—, i si en general els adults sempre hem tingut pensaments semblants sobre ells, potser és perquè això és el que han de ser i fer els adolescents. Dit d’una altra manera, si en totes les generacions el patró general és raonablement semblant, potser hi ha un fonament biològic que ens impulsa a tenir comportaments determinats a l’adolescència i a no reconèixer-los en nosaltres mateixos quan arribem a l’adultesa.

Totes les nostres conductes i els nostres pensaments sorgeixen de l’activitat d’un òrgan prodigiós: el cervell. És un òrgan flexible i adaptable que canvia amb l’edat i va madurant de manera progressiva. Si els comportaments i els pensaments es generen i es gestionen a través de l’activitat del cervell, i si la seva estructura canvia i madura amb l’edat, ¿no és lògic pensar que l’adolescència, amb totes les seves contradiccions, és un producte natural i inevitable d’aquest procés? I que també l’és la percepció que els adults tenim i hem tingut dels adolescents i els joves durant la història?

Anem una mica més allà. En cas que la resposta a les dues preguntes anteriors sigui afirmativa (i ja avanço que ho és), hem de preguntar-nos per a què serveix l’adolescència, quin paper té en la vida humana i quin rol pot haver desenvolupat durant l’evolució de la nostra espècie. Aquests són els temes centrals d’aquest llibre: entendre com és i com madura el cervell dels adolescents, i com, a través d’aquest procés, progressen i maduren els comportaments i les inquietuds propis d’aquesta època de la vida; reflexionar sobre per què els adults tendim a pensar que «la nostra adolescència va ser millor»; discutir a quina raó vital obeeix l’existència d’aquest període en l’espècie humana, i veure què podem fer perquè aquesta etapa sigui fructífera, en el sentit que serveixi als nostres joves de trampolí per a una adultesa sana, digna i dignificant. De fet, aquest és el lema de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st de la Universitat de Barcelona que dirigeixo: «Per a una vida equilibrada i amb propòsit».

Com a biòleg de formació, especialista en genètica i neurociència i en la seva relació amb els processos d’aprenentatge —que inclouen molts comportaments diferents—, la meva aproximació se sustenta en els coneixements científics actuals sobre el tema en els camps de la biologia, la neurociència, la genètica i l’evolució. Per descomptat, durant aquestes pàgines incorporaré moltes qüestions sociològiques, psicològiques i educatives, totes elles crucials i entremesclades de manera sinèrgica amb les primeres. De la integració de coneixements sorgeixen les idees més innovadores i útils. Però per comprendre què és i per a què serveix l’adolescència és necessari entendre també les raons biològiques que hi ha darrere, i totes elles passen, d’una manera o una altra, pel cervell. Parlarem, per tant, de com es construeix el cervell des de la concepció fins a l’edat adulta, i ens detindrem de manera especial en el que li succeeix durant l’adolescència; de neurones i xarxes neuronals; de plasticitat i podat neuronal; de gens que influeixen en els nostres comportaments i de la seva relació amb l’ambient, incloses les anomenades «marques epigenètiques»; d’emocions i la seva gestió conscient; de reptes i recompenses, i de com els gestionen les funcions executives; d’evolució, per veure com el passat condiciona el present i com, a través del present, els adolescents construeixen el seu futur; de per què als adults ens costa entendre els adolescents i de com reconstruïm en la ment el que creiem que va ser la nostra adolescència; i també del cervell infantil i del cervell dels adults, ja que l’adolescència està just al mig. Començaré cada capítol amb un breu relat fictici que es relacionarà amb la temàtica que s’hi abordarà, i l’utilitzaré com a base per iniciar les meves argumentacions i discussions.

No es tracta d’abordar ni de solucionar tots els reptes que pot abraçar l’adolescència. Cada adolescent és diferent, com també ho som els pares, les mares i els mestres i les mestres, per la qual cosa no hi ha receptes vàlides per a tothom. La meva intenció és facilitar la comprensió raonada d’aquest període vital que, com he avançat i anirem desgranant, és crucial i imprescindible per a la nostra espècie. Tal com la coneixem, l’adolescència és típicament humana i contribueix de manera decisiva a fer-nos humans. En acabar, espero que entenguem una mica millor els adolescents, i també a nosaltres mateixos.