1
L’hora màgica
La Sophie no podia dormir.
Per una escletxa de les cortines entrava un raig de lluna al biaix que resplendia directament sobre el seu coixí.
Les altres criatures que hi havia al dormitori ja feia hores que dormien.
La Sophie va tancar els ulls i es va quedar ben quieta, s’esforçava a dormir.
No li va servir de res. El raig de lluna era com un ganivet de plata que tallava l’habitació fins a arribar-li a la cara.
A tota la casa hi havia un silenci sepulcral. Del pis de sota no pujava ni una veu ni la més lleugera remor de passes.
Darrere la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap automòbil pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. La Sophie no havia experimentat mai un silenci com aquell.
Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l’hora màgica.
Algú li havia xiuxiuejat una vegada que l’hora màgica era un moment especial en plena nit, quan tots els infants i els grans eren en el més pregon dels sons i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s’apoderaven del món.
Sobre el coixí de la Sophie, el raig de lluna encara es va fer més brillant. Es va decidir a saltar del llit per tapar l’escletxa que hi havia entre les cortines.
Et podien castigar si sorties del llit després d’haver apagat els llums. Encara que diguessis que havies d’anar al lavabo, això no era acceptat com a excusa i et castigaven igual. De tota manera, en aquest moment no hi havia ningú per allí. La Sophie n’estava segura.
Va buscar les ulleres que havia deixat damunt la cadira que hi havia al costat del seu llit: eren de muntura metàl·lica i vidres molt gruixuts; si no les duia, gairebé no s’hi veia. Se les va posar, es va esmunyir fora del llit i, de puntetes, es va acostar a la finestra.
Quan va arribar a les cortines, va vacil·lar. Tenia el deler d’ajupir-se i treure el cap per sota per veure com era el món ara que tenia a mà l’hora màgica.
Va tornar a parar l’orella. Arreu, el mateix silenci pregon d’abans.
El desig de mirar fora es va fer tan fort que no el va poder resistir. Ràpidament, es va ajupir per sota les cortines i va treure el cap per la finestra.
A l’argentada llum de la lluna, el carrer del poble que coneixia tan bé se li apareixia completament diferent. Les cases semblaven tortes, inclinades, com en un conte de fades. Tot era pàl·lid, fantasmagòric i lletós.
A l’altre costat del carrer, va aconseguir veure la botiga de la senyora Rance, on compraves botons, llana i cintes elàstiques. No semblava real. Era també una cosa obscura i misteriosa.
La Sophie es va permetre mirar enllà, carrer avall.
De sobte, va sentir un calfred. Algú venia per l’altra vorera del carrer.
Era una cosa negra…
Una cosa negra i alta…
Una cosa molt negra i molt alta i molt prima.
2
Qui?
No era pas un ésser humà. No podia ser-ho de cap manera. Era quatre vegades més alt que l’ésser humà més alt. Era tan alt que el seu cap arribava més amunt de les finestres de dalt de tot de les cases. La Sophie va obrir la boca per cridar, però no li va sortir cap so. Tenia la gola i tot el cos glaçats pel terror.
Sens dubte era l’hora màgica.
L’alta figura negra s’anava acostant. Avançava molt arrambada a les cases de l’altra banda del carrer i s’amagava en els llocs on no arribava la llum de la lluna.
S’anava acostant, cada vegada es trobava més a prop, encara que es movia de bursada: s’aturava, es tornava a moure, s’aturava de nou.
Però què dimonis feia?
Ahà! Ara la Sophie ho va poder veure. S’aturava davant de cada casa del carrer i mirava a l’interior per les finestres del pis de dalt de tot. Però la figura era tan alta que en realitat havia d’ajupir-se per poder mirar per les finestres de més amunt.
S’aturava i mirava dins, després lliscava fins a la casa següent i tornava a aturar-se, mirava dins, i així a tot el carrer.
Ara era més a prop i la Sophie la va poder veure amb més claredat.
Observant-la amb més cura, va decidir que allò devia ser una mena de PERSONA. Era clar que no era un ésser humà, però en definitiva era una PERSONA.
Potser era una PERSONA GEGANT.
La Sophie va ataüllar a través de la boira del carrer il·luminat per la lluna. El gegant (si és que ho era) portava una llarga CAPA NEGRA.
En una mà duia una cosa que semblava una TROMPETA MOLT LLARGA I PRIMA.
En l’altra mà, una GRAN MALETA.
En aquell moment, el gegant s’havia aturat just davant de la casa del senyor i la senyora Goochey. Els senyors Goochey tenien una verduleria a mig carrer Gran i vivien al pis de sobre la botiga. La Sophie sabia que els dos infants dormien a l’habitació del pis de dalt.
El gegant estava mirant dins de l’habitació on dormien en Michael i la Jane Goochey. Des de l’altre costat del carrer, la Sophie es va aguantar la respiració.
Va observar com el gegant feia un pas enrere i deixava la maleta a terra. Es va inclinar i va obrir la maleta; en va treure alguna cosa. Semblava un pot de vidre, un d’aquests amb tap de rosca. Va desenroscar el tap del pot i va abocar el que hi havia en un dels extrems d’aquella mena de trompeta llarga.
La Sophie s’ho mirava, tremolant.
Va veure que el gegant s’aixecava i que ficava la trompeta per la finestra oberta a l’habitació on dormia la canalla dels Goochey. Va contemplar com el gegant agafava aire i, bufff, bufava amb la trompeta.
No es va sentir cap soroll, però la Sophie comprenia clarament que el que hi havia hagut al pot, amb un bufet a través de la trompeta, havia entrat a l’habitació dels infants.
Què devia ser?
Quan el gegant va enretirar la trompeta de la finestra i es va ajupir per guardar-la a la maleta, es va escaure que va girar el cap i va llançar una mirada a l’altre costat del carrer.
A la llum de la lluna, la Sophie va entreveure una llarga cara pàl·lida amb unes orelles increïblement enormes. El nas era afilat com un ganivet i a cada costat del nas hi havia dos ulls lluents i llampeguejants, i aquests ulls es van clavar en la Sophie. Era una mirada ferotge i diabòlica.
La Sophie va deixar anar un crit i es va apartar de la finestra. Va travessar volant el dormitori, es va enfilar al seu llit i es va amagar sota la flassada.
Allí es va quedar arraulida, quieta com un ratolí i tremolant com la fulla a l’arbre.
3
El rapte
La Sophie va esperar sota la flassada.
Un minut després, si fa no fa, va aixecar una punta de la flassada i va treure el cap.
Per segona vegada aquella nit se li va gelar la sang i va voler cridar, però no li va sortir cap so de la boca. Allí, a la finestra, amb les cortines obertes, hi havia l’enormement llarga cara pàl·lida i arrugada del gegant que mirava cap a dins. Els seus ulls negres llampeguejants fitaven el llit de la Sophie.
Un moment després, una mà enorme amb uns dits pàl·lids va travessar serpentejant la finestra. La seguia un braç, un braç gruixut com el tronc d’un arbre, i el braç, la mà i els dits es van allargar per l’habitació en direcció al llit de la Sophie.
Aquesta vegada sí que va cridar la Sophie, però només durant un segon, perquè amb molta rapidesa l’enorme mà va tenallar la flassada i llavors el crit va quedar esmorteït per la roba del llit.
La Sophie, arraulida sota la flassada, va sentir com aquells dits forts l’engrapaven, com l’alçaven del llit, amb la flassada i tot, i la treien per la finestra.
Si se us acut que us pot passar una cosa més terrible que aquesta enmig de la nit, ja me la podeu explicar.
El més terrible de tot era que la Sophie sabia exactament el que estava passant, encara que no podia veure-ho. Sabia que un monstre (o gegant), amb una enorme cara llarga i arrugada i amb uns ulls perillosos, l’havia arrancat del seu llit a l’hora màgica i ara se l’emportava per la finestra embolicada amb la flassada. El que en realitat va succeir després va ser això: quan el gegant va tenir la Sophie fora, va arranjar la manta de tal manera que la pogués engrapar per les quatre puntes amb una de les seves mans enormes, amb la Sophie empresonada dins. Amb l’altra mà va agafar la maleta i aquella llarga trompeta i va arrencar a córrer.
La Sophie, a força de remenar-se dins de la manta, va aconseguir treure el nas per un forat a sota mateix de la mà del gegant, i va donar una llambregada pels voltants.
Va veure com les cases del poble passaven rabent a un costat i a l’altre. El gegant corria carrer Gran enllà. Corria tan de pressa que la seva capa negra onejava al seu darrere com les ales d’un ocell.
Cada gambada que feia era quasi tan llarga com un camp de tennis. Va sortir del poble i al cap d’un moment ja corrien pels camps il·luminats per la llum de la lluna. Les tanques que separaven els camps no eren pas un problema per al gegant: les superava amb una gambada i fora! En el seu camí van trobar un riu ample i el va creuar amb una sola camallada.
Arraulida en la manta, la Sophie treia el cap. Anava xocant com si fos un sac de patates amb la cama del gegant. Van travessar camps, tanques i rius, i després d’una estona li va venir al cap una idea espantosa.
«Aquest gegant va tan de pressa —es va dir— perquè té gana i vol arribar a casa com més aviat millor, i jo seré el seu desdejuni».
4
La cova
El gegant corria i corria, però ara es va produir un canvi curiós en la seva manera de córrer: de cop, va semblar que agafava la directa. Cada vegada anava més de pressa, i viatjava a tal velocitat que el paisatge va esdevenir borrós. El vent assotava les galtes de la Sophie, li feia plorar els ulls, li tirava el cap enrere i li xiulava a les orelles. Feia estona que ja no sentia que els peus del gegant toquessin el terra. Tenia l’estranya sensació que volaven. Era impossible de dir si passaven sobre la terra o el mar. Aquell gegant tenia una mena de màgia a les cames. A la fi, el vent impetuós que xocava contra la cara de la Sophie es va fer tan fort que la noia va haver d’amagar el cap dins de la manta per evitar que l’hi arranqués.
Era possible que estiguessin travessant oceans? Això era en realitat el que li semblava a la Sophie. Es va arraulir en la manta i es va posar a escoltar els udols del vent. Li va semblar que el viatge durava hores i hores.
Tot de cop, el vent va deixar d’udolar i la marxa va començar a fer-se més lenta. La Sophie va sentir com els peus del gegant tornaven a tocar terra. Va treure el cap de la manta per donar una ullada. Eren en un indret amb boscos espessos i rius impetuosos. El gegant havia reduït definitivament el pas i ara corria d’una manera més normal, per bé que «normal» és un mot absurd per descriure el galop d’un gegant. Va saltar una dotzena de rius. Va travessar en un no-res un gran bosc, va baixar a una vall, va remuntar una carena de turons pelada com el formigó i poc després galopava per un erm desolat que gairebé no semblava d’aquest món. El terra era pla i d’un groc pàl·lid. Escampats arreu hi havia grans trossos de roques blaves i aquí i allí es dreçaven arbres morts que semblaven esquelets. Feia estona que havia desaparegut la lluna i ara apuntava l’aurora.
La Sophie, amb el cap encara fora de la manta, va veure de sobte davant d’ella una gran muntanya escarpada. La muntanya era d’un color blau fosc i els voltants regalimaven i resplendien amb la llum. Entre les delicades escates de rosada blanca dels núvols volaven trossos d’or pàl·lid, i per un costat de l’horitzó s’alçava el sol del matí, vermell com la sang.
El gegant es va aturar just al peu de la muntanya. Bufava amb força, el seu enorme pit pujava i baixava; es va aturar per recuperar l’alè.
Directament davant d’ells, recolzada en un costat de la muntanya, la Sophie va veure una pedra rodona i massissa. Era tan grossa com una casa. El gegant va allargar la mà i va remoure la pedra per un costat tan fàcilment com si fos una pilota de futbol i, llavors, on hi havia hagut la pedra, hi va aparèixer un ampli forat negre.
El forat era tan gran que el gegant ni tan sols va haver d’ajupir el cap per entrar-hi. Es va ficar en el forat negre amb la Sophie en una mà i la trompeta i la maleta en l’altra.
Quan va ser dintre, es va aturar, es va girar i va remoure la pedra per tornar-la a posar al seu lloc, de manera que l’entrada de la cova secreta quedava completament amagada des de fora.
Ara que l’entrada era tancada, no hi havia ni una espurna de llum a la cova. Tot era negre.
La Sophie es va adonar que la deixava a terra. Després que el gegant hagués deixat anar la manta del tot, es va allunyar. La Sophie seia allí, enmig de la foscor, tremolant de por.
«Ara se’m menjarà —es deia—, és probable que se’m mengi crua, tal com estic. O potser primer em courà. O potser em fregirà. O potser em llançarà en una paella amb oli bullent com si fos una xulla».
De sobte, una llum resplendent ho va il·luminar tot. La Sophie va parpellejar i va donar una ullada.
Va veure una caverna enorme amb un sostre de roca molt alt.
A banda i banda de la paret hi havia prestatges i, damunt dels prestatges, fileres i fileres de pots de vidre. Pertot arreu. N’hi havia d’apilonats en els racons, omplien cada forat i esquerda de la cova.
Al mig, hi havia una taula d’uns tres metres i mig d’alçària i una cadira que hi feia joc.
El gegant es va treure la capa negra i la va penjar a la paret. La Sophie va veure que, a sota de la capa, portava una mena de camisa sense coll i una armilla de cuir llardosa que semblava que no duia botons. Els pantalons eren d’un verd descolorit i li anaven d’allò més curts. Als peus, sense mitjons, portava un parell de sandàlies ridícules que per alguna raó eren obertes dels costats i tenien un ampli forat a la punta, per on li sortien els dits. La Sophie, vestida amb la seva camisa de dormir i arraulida al terra de la cova, se’l mirava a través de les seves gruixudes ulleres de muntura metàl·lica. Tremolava com la fulla a l’arbre i li feia la sensació que un dit de gel li pujava i baixava per l’espina dorsal.
—Ahà! —va cridar el gegant tot acostant-se a ella i fregant-se les mans—. Què tenim aquí?
Aquella veuassa va ressonar per les parets de la cova com un tro.
5
El GAG
El gegant va agafar la tremolosa Sophie amb una mà i la va posar a sobre de la taula.
«Ara se’m menjarà», va pensar la Sophie.
El gegant es va asseure i va contemplar la Sophie. Tenia unes orelles enormes. Cada una era tan grossa com la roda d’un camió, i semblava que les podia moure endavant i endarrere a voluntat.
—Tinc gana —va bramular el gegant. Va somriure ensenyant unes dents grans i quadrades. Eren molt blanques i molt quadrades, i les tenia posades a la boca com si fossin llesques grosses de pa.
—Sis… sisplau, no te’m mengis —va barbotejar la Sophie.
El gegant va deixar anar una riallada com un bramul.
—Perquè jo un gegant et penses que jo un golafre caníbul? —va cridar—. Tu raó! Tots els gegants caníbuls i assassinadors. I ells engolir cebes humanes! Ara nosaltres al País dels Gegants! Gegants pertot arreu als voltants! Aquí fora, el famós gegant Rosegaossos! Gegant Rosegaossos, cada vespre per sopar, es cruspeix d’una queixalada dues cebes humanes tremoloses! Soroll eixordador, forada orelles! Soroll en rosegar ossos, crac, carrac, crac, ressonar quilòmetres a la rodona!
—Quin horror! —va fer la Sophie.
—Gegant Rosegaossos només engoleix ceballots humans de l’Índia —va afegir el gegant—. Cada nit, Rosegaossos corre cap a l’Índia per engolir indis.
Aquesta explicació va ferir de sobte l’esperit patriòtic de la Sophie, que, enfadada, va deixar anar:
—Per què indis? Que no són bons els anglesos?
—Cap anglès no li fa el pes.
—Ja.
—Rosegaossos gegant diu que els indis més sucosos i llepaditosos! Rosegaossos diu que els ceballots humans indis tenen un gust d’allò més encisador. Diu que els indis de l’Índia tenen gust d’indiot.
—Suposo que deu ser així —va dir la Sophie.
—En pots estar segura —va saltar el gegant—. Cada ceballot humà és diferent. Uns llepaditosos i d’altres fangstigosos. Els grecs són fangstigosos. Cap gegant no menja grecs.
—Per què no? —va preguntar la Sophie.
—Quan el mastegues, el grec fa sempre «crec».
—Deu ser que porten sorra —va comentar la Sophie.
Una mica espantada, es preguntava com acabaria aquella conversa sobre el gust de la gent. De tota manera, esperava que només hauria de seguir el joc d’aquell gegant tan especial i riure amb els seus acudits.
Però, eren acudits? Potser aquella gran bèstia parlava així de menjar perquè se li obrís la gana.
—Com t’estic dient —va continuar el gegant—, tots els ceballots humans tenen gustos diferents. Tampoc no em plau el manxú.
—Per què? —va preguntar la Sophie.
—Tu no gaire espavilada —va dir el gegant, mentre remenava les seves orelles endavant i endarrere—. Em pensava que tots els ceballots humans eren farcits de cervells. Però el teu cap és una cabarassa. No m’agrada el manxú perquè té gust de cautxú.
—T’agrada la verdura? —va preguntar la Sophie, esperant desviar la conversa cap a una menja una mica menys perillosa.
—Tu ara intentant canviar de tema —va dir el gegant d’una manera terminant—. Tenim un interessant barboteig sobre el gust del ceballot humà. El ceballot humà no és pas una verdura.
—Oh, ja. Però el ceballot és una verdura —va replicar la Sophie.
—No pas el ceballot humà —va continuar el gegant—. El ceballot humà té dues cames i una verdura no té cames de cap mena.
La Sophie no ho va pas discutir. L’última cosa que desitjava era fer enfadar el gegant.
—El ceballot humà —va prosseguir el gegant—, té emilions de gustos diferents. Per exemple: El suís té gust de guix, el rus el té de pallús, i els americans no resulten bons ni per a entrepans.
—La veritat és que no ho sabia —va dir la Sophie.
—Te’n posaré un altre exemple: els ceballots humans de Jersey deixen a la llengua manyocs de llana i fan gust de suèter…
—És clar, de jerseis!
—No interrompis. Això és un tema seriós, de nassos. Puc continuar?
—Sí, sisplau —va dir la Sophie.
—Els ceballots humans de Dinamarca tenen gust de gos.
—De gos?
—De pequinès!
—Vols dir que no confons una mica les coses? Deu ser de gran danès!
—Jo, un gegant molt confusionat, però fer-ho tan bé com puc; ni de bon tros tan confusionat com altres gegants. En conec un que va a sopar cada nit a la Polinèsia.
—La Polinèsia? On cau això?
—Tu cap ple de teranyines —va respondre el gegant—. Polinèsia a Oceania.
—I de què tenen gust els ceballots humans de la Polinèsia?
—De magnèsia.
—Ecs! —va fer la Sophie—. Ho podia haver suposat.
La Sophie va decidir que aquella conversa ja havia durat massa. Si el gegant se l’havia de menjar, com més aviat millor. Ja no podia suportar ni un minut més aquella situació.
—I tu, quina mena de ceballots humans menges? —va preguntar tot tremolant.
—Jo! —va esclafir el gegant, i la seva poderosa veu va fer trontollar tots els pots de vidre dels prestatges—. Jo endrapar ceballots humans? Mai! Els altres sí, cada nit! Jo no gegant normal. Jo gegant bo i confusionat, únic gegant bo i confusionat del País dels Gegants. Jo gran amic gegant. Jo, el GAG. Quin és el teu nom?
—Em dic Sophie —va contestar la Sophie, incapaç de creure la bona notícia que acabava de sentir.
6
Els gegants
—Però si tu ets tan encantador i amable —va dir la Sophie—, per què m’has tret del llit i has arrencat a córrer amb mi?
—Perquè tu em VAS VEURE —va respondre el gegant—. Si algú mai VEURE un gegant, ell o ella ha de ser atrapat en un cantar i obrir d’ulls.
—Per què? —va preguntar la Sophie.
—Bé, primer de tot —va contestar el GAG—, els ceballots humans no realment CREURE en els gegants, no és així? Ceballots humans no PENSAR que nosaltres existim.
—Jo sí —va replicar la Sophie.
—Ah, però això només perquè tu m’has VIST! —va bramular el GAG—. Jo no possible permetre que ningú, ni tan sols les nenes petites, estiguin MIRANT-ME i romanguin a casa seva. La primera cosa que tu faries seria córrer com el vent cantant a la tirolesa la nova que acabaves de VEURE un gegant, i després gran cacera de gegant començaria per tot el món, amb els ceballots humans regirant-ho tot, buscant el gran gegant que tu vas guipar i posant-se esvalotadament excitats. La gent m’empaitaria amb ves a saber què i voldrien agafar-me i ficar-me en una gàbia per exhibir-me. Voldrien ficar-me al zoo amb tot de popòtams i crocrodils.
La Sophie va comprendre que el que el gegant deia era veritat. Efectivament, si algú afirmava que havia vist un gegant rondant pels carrers d’un poble a la nit, segur que s’organitzaria un avalot per tot el món.
—M’hi jugo qualsevol cosa —va continuar el GAG— que tu estaries escampant la nova per tot aquest món insegur si jo no t’hagués remenat d’allí, oi?
—Suposo que sí —va respondre la Sophie.
—I això hauria estat un desastre —va afegir el GAG.
—I, ara, què serà de mi? —va preguntar la Sophie.
—Si tornes, segur que ho explicaràs al món —va dir el GAG— pel caixó de les telebestieses i per la ràdio cotorra. Per això t’hauràs d’estar aquí amb mi la resta de la teva vida.
—Oh, no! —va gemegar la Sophie.
—Oh, sí! —va replicar el GAG—. Però t’aviso que no has d’anar a ensumar fora d’aquesta cova sense jo acompanyar o faràs la fi del cagaelàstics. Jo ara ensenyar qui menjaria tu si clissar-te.
El Gran Amic Gegant va alçar la Sophie de la taula i la va portar a l’entrada de la cova. Va fer rodar l’enorme roca cap a un costat i va dir:
—Guaita fora, petitona, i digues-me el que tu veure.
La Sophie, tota asseguda a la mà del GAG, va treure el cap de la cova.
El sol ara era alt i escampava una calor terrible pel gran desert groc, els seus rocs blaus i els seus arbres morts.
—Veure’ls, tu, ara? —va preguntar el GAG.
La Sophie, parpellejant a causa de la llum del sol enlluernadora, va veure algunes figures terriblement altes que es movien entre les pedres a uns cinc-cents metres d’allí. N’hi havia tres o quatre que seien immòbils als rocs.
—Això, País dels Gegants —va dir el GAG—. Un és gegant, dos és gegant, tres és gegant… Gegants pertot arreu.
Era una visió que trastocava. Tots els gegants anaven gairebé despullats; només portaven una mena de faldilla curta al voltant de la cintura i tenien la pell cremada pel sol.
Però el que va astorar més de tot la Sophie va ser la increïble grandària de tots ells. Eren senzillament colossals, força més alts i grossos que no pas el Gran Amic Gegant en la mà del qual es trobava asseguda. I que lletjos que eren! Alguns tenien unes panxes descomunals, i tots ells, llargs braços i peus enormes. Eren massa lluny per veure clarament les seves cares, però potser això era un avantatge.
—I què dimonis fan? —va preguntar la Sophie.
—Res —va respondre el GAG—. Cançonegen i gandulegen per aquí fins que es fa de nit. Llavors sortiran com bales cap als llocs on viu la gents a buscar-se el sopar.
—Vols dir cap a l’Índia? —va fer la Sophie.
—El Rosegaossos se n’anirà cap a l’Índia, és clar —va respondre el GAG—, però els altres sortiran com exhalacions cap a llocs llunyanosos com ara la Polinèsia pel gust de magnèsia i cap a Jersey per la cosa de la llana. Cada gegant té el seu indret de cacera particular.
—I a Anglaterra? Hi van alguna vegada? —va preguntar la Sophie.
—Sovint, fora del Rosegaossos, a qui, com t’he dit abans, cap anglès no li fa el pes —va respondre el GAG—. Diuen que els anglesos tenen un gust deliciós de ladiesandgentlemandonguiller.
—Em penso que això no sé què significa.
—Significat no important —va respondre el GAG—. No puc pas dir-ho tot bé. Tot sovint jo m’equivoca.
—I tots aquests terribles gegants de per aquí tornaran a sortir aquest vespre a menjar gent? —va preguntar la Sophie.
—Tots endrapar ceballots humans cada nit —va contestar el GAG—. Tots, excepte jo. Per això mateix tu fer la fi del cagaelàstics si mai et guipen. Se t’engolirien d’un mos com si fossis un pastisset.
—Però això de menjar gent és espantós —va cridar la Sophie—. És terrible! Per què no els atura ningú?
—I qui els aturaria? —va preguntar el GAG.
—Tu no ho podries fer? —va dir la Sophie.
—De cap manera! —va exclamar el GAG—. Tots aquests gegants menjadors de persones i ferotges! Tots dues vegades més amples que jo, dues vegades la meva reial alçada!
—Dues vegades més alts que tu! —va exclamar la Sophie.
—Fàcil —va fer ell—. Tu els veus de lluny, espera que els tinguis més a la vora. Tots més de disset metres, amb músculs i musclos de por. Jo el napbuf, el caganiu. Al País dels Gegants, sis metres és tap de cossi.
—No t’ha pas d’amoïnar, això —va dir la Sophie—. Jo et trobo fantàstic. Si deus tenir els dits dels peus com botifarres!
—Més grossos —va fer el GAG tot cofoi—. Els dits és com botifarresfarres.
—Quants n’hi ha, de gegants, per aquí?
—En total, nou —va respondre el GAG.
—Això vol dir —va precisar la Sophie— que cada nit, en una banda o altra del món, n’hi ha nou que tenen la desgràcia que se’ls mengin vius.
—Més —va dir el GAG—. Mira, tot depèn de la grandària del ceballot humà. Ceballots japonesos molt petits, així que un gegant se n’haurà de halar sis per quedar satisfet. N’hi ha d’altres, com ara els noruecs i els suecs, que són molt més complets i amb dos o tres quedes tip.
—Però aquests horribles gegants van a tots els països del món? —va preguntar la Sophie.
—Tots els països llevat de Grècia tenen visita gegantina un dia o altre —va respondre el GAG—. El país depèn de com s’hi senti el gegant. Si hi fa molta calor i el gegant sembla un perol petarrellejant, segur que galoparà cap al nord frigorificat a buscar un o dos inuits per refrescar-se. Per a ell, un inuit grassonet és com un deliciós gelat per a tu.
—Ja m’ho crec —va respondre la Sophie.
—I després, si és una nit molt fresquejosa i al gegant li agafen frescgarrifances, segur que gira cua cap a terres acalorades a engolir uns quants patufiroents per entrar en calor.
—Quina horripilància més total —va exclamar la Sophie.
—Per a un gegant enfredorit no hi ha res millor que un patufiroent calentet —va dir el GAG.
—I si em deixessis a terra i hagués d’anar cap on són ells, se’m menjarien, a mi? —va preguntar la Sophie.
—Amb una esgarrapinyada! —va exclamar el GAG—. A més, com tu tan menuda, no haurien ni de mastegar… El primer que et veiés t’agafaria amb els dits i, glup!, com una gota d’aigua.
—Entrem cap dins —va dir la Sophie—. No me’ls puc ni mirar.