1
Heus aquí en Charlie

Aquests dos senyors tan vells són el pare i la mare del senyor Bucket. Són l’avi Joe i l’àvia Josephine.

I aquests dos senyors tan vells són el pare i la mare de la senyora Bucket. Són l’avi George i l’àvia Georgina.

Vet aquí el senyor Bucket. Vet aquí la senyora Bucket.

El senyor Bucket i la senyora Bucket tenen un nen que es diu Charlie Bucket.

Vet aquí en Charlie.

Com estàs? I tu, com estàs? I tu, com estàs? Està content de conèixer-vos.

Tota la família —els sis adults (compta’ls) i el petit Charlie Bucket— vivia plegada en una caseta de fusta als afores d’una gran ciutat.

La casa no era prou gran per a tanta gent i la vida era molt incòmoda per a tots. En total només hi havia dues habitacions, i només un llit. El llit el deixaven per als quatre avis, perquè eren molt vells i anaven molt cansats. Anaven tan cansats que no en sortien mai.

L’avi Joe i l’àvia Josephine en una punta; l’avi George i l’àvia Georgina a l’altra.

El senyor i la senyora Bucket i el petit Charlie Bucket dormien a l’altra habitació, sobre matalassos a terra.

A l’estiu es podia suportar, però a l’hivern circulaven corrents d’aire gèlids arran de terra tota la nit; era espantós.

No calia ni parlar-ne, de comprar una casa en més bones condicions, o ni tan sols un llit per dormir. La seva pobresa era de les més extremes.

El senyor Bucket era l’única persona de la família que tenia feina. Treballava en una fàbrica de pasta dentifrícia; s’estava assegut del matí al vespre i cargolava els taps dels tubs de dentifrici un cop els tubs eren plens. Però a un cargolador de taps de tubs de pasta dentifrícia no li pagaven mai gaire, i el pobre senyor Bucket, per molt que treballés, i per molt de pressa que cargolés els taps, no arribava a guanyar mai prou diners per comprar la meitat de les coses que necessitava una família tan nombrosa. Ni tan sols hi havia prou diners per comprar el menjar que calia per a tots. Les úniques menges que es podien permetre eren pa i margarina per esmorzar, patates bullides i col per dinar, i sopa de col per sopar. Els diumenges eren una mica millors. Tots esperaven els diumenges amb ànsia, perquè encara que menjaven exactament el mateix, cadascú tenia dret a repetir.

Els Bucket, és clar, no es morien de fam, però tots ells, els dos avis i les dues àvies, tots molt vells, el pare d’en Charlie, la mare d’en Charlie, i sobretot el petit Charlie, tenien una terrible sensació de buit a la panxa del matí al vespre.

En Charlie era qui la sentia més forta. I encara que ben sovint el seu pare i la seva mare passaven sense la seva part de dinar o de sopar i la hi donaven, tampoc no bastava per a un nen en edat de créixer. Desitjava amb bogeria alguna cosa més consistent i més llaminera que la col i la sopa de col. I el que desitjava més que res era… xocolata.

Quan anava a l’escola al matí, en Charlie veia grans rajoles de xocolata apilades als aparadors de les botigues; s’aturava i les fitava amb el nas clavat al vidre, i la boca se li feia aigua. Molts cops al dia veia que els altres infants es treien xocolatines cremoses de les butxaques i que les mastegaven amb golafreria, i això, no cal dir-ho, era una tortura.

Només una vegada l’any, pel seu aniversari, en Charlie Bucket podia tastar una mica de xocolata. Tota la família estalviava per a aquesta ocasió especial, i quan arribava el gran dia regalaven a en Charlie una xocolatina petita perquè se la mengés ell tot sol. I cada cop que la rebia, aquells meravellosos matins dels seus aniversaris, la guardava amb cura a dins d’una caixeta de fusta que tenia, i la servava zelosament com si fos una barra d’or massís. Durant uns quants dies només es permetia el luxe de mirar-se-la, però mai de tocar-la. Després, a la fi, quan ja no podia resistir-ho més, treia un bocí minúscul del paper que l’embolicava d’una punta i posava al descobert un bocinet minúscul de xocolata; aleshores en feia un mos minúscul, just per deixar que el deliciós gust dolç se li escampés per la llengua. El dia següent feia un altre mos minúscul, i així cada dia. I d’aquesta manera en Charlie aconseguia que la barra de cinc penics de xocolata de l’aniversari li durés més d’un mes. Però encara no us he dit res d’una cosa espantosa que torturava el petit Charlie, l’amant de la xocolata, més que cap altra cosa. Això, per a ell, era pitjor, molt pitjor que veure piles de xocolata als aparadors de les botigues o contemplar els altres infants que rosegaven goludament xocolatines cremoses davant seu. Era la tortura més terrible que us pugueu imaginar, i era el següent:

En aquesta ciutat, i de fet a les envistes de la casa on vivia en Charlie, hi havia una fàbrica de xocolata enorme!

Imagineu-vos-ho!

I no es tractava només d’una fàbrica de xocolata enorme, de les usuals. Era la més gran i la més famosa de tot el món! Era la fàbrica Wonka, propietat d’un senyor anomenat Willy Wonka, l’inventor i el fabricant de xocolata més important que hagi existit mai. I quin lloc més fantàstic i meravellós que era! Tenia uns grans reixats de ferro a l’entrada, i una paret molt alta que l’encerclava, i fum que sortia de les xemeneies, i estranys brunzits que provenien de les seves profunditats. I a fora de les parets, uns vuit-cents metres en totes les direccions, l’aire estava perfumat de l’olor densa i deliciosa de la xocolata desfeta!

Dos cops al dia, quan anava a l’escola i quan en tornava, el petit Charlie Bucket havia de passar pel davant dels reixats de la fàbrica. I cada vegada que hi passava es posava a caminar molt molt a poc a poc, i aixecava el nas enlaire i ensumava intensament l’olor sensacional de xocolata que l’envoltava.

Oh, i com es delia per aquella olor!

I com desitjava poder entrar a la fàbrica i veure com era!

2
La fàbrica del senyor Willy Wonka

Cada vespre, quan s’havia acabat la sopa de col aigualida, en Charlie anava a l’habitació dels seus quatre avis per escoltar els contes que li explicaven, i després d’això els desitjava bona nit.

Cadascun d’ells tenia més de noranta anys. Estaven tan arrugats com les panses, i esprimatxats com esquelets, i tot el dia, fins que en Charlie feia la seva aparició, s’estaven encongits a l’únic llit, dos a cada punta, amb estrenyecaps per conservar l’escalfor al cap, endormiscant-se, per fer passar el temps sense res a fer. Però tan bon punt notaven que s’obria la porta i sentien la veu d’en Charlie que deia: «Bona nit, avi Joe i àvia Josephine, i avi George i àvia Georgina», tots quatre s’asseien de cop, i aquelles cares arrugades s’il·luminaven amb somriures de plaer, i començaven a xerrar. Perquè s’estimaven aquest petit. Ell era l’única alegria de les seves vides, i les visites dels vespres eren el que esperaven amb ànsia tot el sant dia. Sovint també entraven el pare i la mare d’en Charlie i s’estaven drets al costat de la porta, escoltant els contes que explicaven els avis. Així, potser una mitja hora cada vespre, aquesta habitació era un lloc de felicitat, i tota la família oblidava que era pobra i que tenia fam.

Un vespre, quan en Charlie va anar a veure els seus avis, els va dir:

—És del tot veritat que la Fàbrica de Xocolata Wonka és la més gran del món?

—Del tot? —van exclamar tots quatre alhora—. I tant que és veritat! Déu dels cels, no ho sabies? És unes cinquanta vegades més gran que qualsevol de les altres!

—I el senyor Wonka, és realment el fabricant de xocolata més enginyós de tot el món?

—Rei meu —va dir l’avi Joe, incorporant-se una mica més sobre el coixí—. El senyor Willy Wonka és el fabricant de xocolata més admirable, més fantàstic i més extraordinari que el món hagi vist mai! Jo em pensava que això ho sabia tothom.

—Sabia que era famós, avi Joe, i sabia que era molt llest…

—Llest! —va exclamar l’avi—. És molt més que això! És un mag, amb la xocolata! Pot fer-ho tot, tot el que vulgui! No és cert, estimats?

Els altres tres vells van fer que sí amb el cap, lentament, amunt i avall, i van dir:

—Absolutament cert. No pot ser més cert.

I l’avi Joe va afegir:

—Vols dir que mai no t’he parlat del senyor Willy Wonka i de la seva fàbrica?

—Mai —va respondre el petit Charlie.

—Valga’m Déu! No sé pas què em passa!

—Me’n parlaràs ara, avi Joe, si et plau?

—Oh, i tant. Seu al meu costat, aquí al llit, fillet, i escolta amb atenció.

L’avi Joe era el més gran dels quatre avis. Tenia noranta-sis anys i mig, que és si fa no fa l’edat màxima a què es pot arribar. Com totes les persones molt velles era fràgil i feble, i durant el dia parlava molt poc. Però als vespres, quan en Charlie, el seu estimat net, era a l’habitació, d’alguna manera prodigiosa semblava rejovenir. Li desapareixia tota la fatiga, i s’impacientava i s’esvalotava tant com una criatura.

—Oh, quin home, aquest Willy Wonka! —va exclamar l’avi Joe—. Sabies, per exemple, que ell tot sol ha inventat més de dues-centes classes noves de xocolatines, cadascuna diferent de l’altra?, i cada farcit, molt més dolç i més cremós i més deliciós que res del que puguin fer les altres fàbriques de xocolata!

—Ben cert! —va exclamar l’àvia Josephine—. I les envia als indrets més remots de la Terra! No és així, avi Joe?

—Ho és, estimada, ho és. I a tots els reis i presidents del món també. Però no només fa xocolatines. Ai Senyor, no! El senyor Willy Wonka té en reserva invents fantàstics, i tant! Sabies que ha inventat una manera de fer gelat de xocolata que el conserva fred hores i hores sense haver-lo de posar a la nevera? Fins i tot el pots deixar al sol un matí de molta calor i no es desfà!

—Però això és impossible! —va dir el petit Charlie, amb la mirada clavada en el seu avi.

—I és clar que és impossible! —va exclamar l’avi Joe—. És completament absurd! Però el senyor Willy Wonka ho ha fet!

—Tens tota la raó! —van convenir els altres, fent que sí amb el cap—. El senyor Wonka ho ha fet.

—I a més d’això —va continuar l’avi Joe, parlant ara més a poc a poc perquè en Charlie no es perdés ni un mot—, el senyor Willy Wonka sap fabricar dolços esponjosos amb gust de violeta, i caramels saborosos que canvien de color cada deu segons mentre els llepes i petites llaminadures, lleugeres com una ploma, que es desfan exquisidament tan bon punt te les poses als llavis. Pot fer xiclet que mai no perd el gust i globus de sucre que pots inflar fins a unes grandàries enormes, abans de rebentar-los amb una agulla i engolir-los. I, amb un mètode absolutament secret, pot fer ous preciosos d’abellerols amb taques negres, i quan te’n poses un a la boca, es va fent petit de mica en mica fins que de sobte no hi tens res, llevat d’un ocellet nounat ensucrat de color rosa molt menut a la punta de la llengua.

L’avi Joe va fer una pausa i es va passar lentament la punta de la llengua pels llavis.

—Se’m fa la boca aigua només de pensar-hi —va dir.

—A mi també —va afegir el petit Charlie—, però continua, si et plau.

Mentre parlaven, el senyor i la senyora Bucket, la mare i el pare d’en Charlie, havien entrat silenciosament a l’habitació, i ara tots dos s’estaven drets al costat de la porta, escoltant.

—Conta-li a en Charlie allò d’aquell príncep indi tocat de l’ala —va dir l’àvia Josephine—; li agradarà sentir-ho.

—Vols dir el príncep Pondicherry? —va dir l’avi Joe, i va començar a riure per sota el nas.

—Completament tocat del bolet! —va dir l’avi George.

—Però molt ric! —va dir l’àvia Georgina.

—Què va fer? —va preguntar en Charlie, amb impaciència.

—Escolta —va dir l’avi Joe—, i t’ho explicaré.

3
El senyor Wonka i el príncep indi

—El príncep Pondicherry va escriure una carta al senyor Willy Wonka —va dir l’avi Joe— i li va dir que anés a l’Índia i li construís un palau colossal fet de dalt a baix de xocolata.

—Ho va fer, el senyor Wonka, avi?

—I tant que sí. I quin palau! Tenia cent cambres, i tot era fet de xocolata negra o blanca! Les rajoles eren de xocolata, i el ciment que les unia era xocolata, i les finestres eren de xocolata, i totes les parets i els sostres eren fets de xocolata, i també les catifes, i els quadres i els mobles i els llits; i quan obries les aixetes de la cambra de bany sortia xocolata calenta.

»Quan va quedar enllestit, el senyor Wonka va dir al príncep Pondicherry: “Però t’aviso que no durarà gaire, per tant el millor és que te’l comencis a menjar de seguida”. “Ximpleries!”, va cridar el príncep. “No em penso pas menjar el meu palau! Ni tan sols penso mossegar l’escala o llepar les parets! Hi viuré!”. Però el senyor Wonka tenia raó, naturalment, perquè ben aviat va fer un dia d’una calor terrible i es va començar a desfer tot el palau, i es va anar enfonsant lentament fins a caure, i aquest príncep guillat, que en aquells moments feia una becaina a la sala, es va despertar nedant en un enorme llac marró de xocolata enganxosa.

El petit Charlie seia molt quiet a la punta del llit, fitant el seu avi. La cara d’en Charlie resplendia, i tenia els ulls tan oberts que només se li veia el blanc.

—És cert, tot això? —va demanar—. O em vols prendre el pèl?

—És ben cert! —van cridar els quatre avis alhora—. Naturalment que és cert! Pregunta-ho a qui vulguis!

—I et diré una altra cosa que és certa —va dir l’avi Joe, i ara es va acostar més a en Charlie i va abaixar la veu fins a parlar amb un murmuri tendre i secret—. Ningú… mai per mai… en surt!

—D’on? —va preguntar en Charlie.

—I… ningú… hi… entra… mai… per… mai…!

—On? —va preguntar en Charlie.

—A la fàbrica d’en Wonka, naturalment!

—Avi, què vols dir?

—Em refereixo als treballadors, Charlie.

—Treballadors?

—Totes les fàbriques —va dir l’avi Joe— tenen corrues de treballadors que hi entren i en surten al matí i a la tarda, tret de la d’en Wonka! Has vist mai una sola persona que hagi entrat en aquest lloc o que n’hagi sortit?

El petit Charlie es va mirar lentament, un a un, els quatre rostres dels quatre avis, l’un després de l’altre, i ells al seu torn se’l van mirar. Eren cares somrients i amicals, però també eren molt serioses. En cap d’elles no hi havia indici que fessin broma o que li prenguessin el pèl.

—I doncs? Ho has vist? —va preguntar l’avi Joe.

—Jo… en realitat no ho sé, avi —va quequejar en Charlie—. Sempre que passo per davant de la fàbrica els reixats semblen tancats.

—Això mateix! —va dir l’avi Joe.

—Però a dins hi ha d’haver gent corrent, en qualsevol cas.

—No pas gent, Charlie. No pas gent corrent, almenys.

—I aleshores qui? —va exclamar en Charlie.

—Ei, ei… Aquí, aquí, ho veus? Aquí hi ha l’enginy del senyor Willy Wonka.

—Charlie, fill —va cridar la senyora Bucket des de la porta on s’estava dreta—, és hora d’anar a dormir. Ja n’hi ha prou per avui.

—Però, mare, haig de sentir…

—Demà, estimat…

—Té raó —va dir l’avi Joe—, demà al vespre te’n contaré la resta.