Una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze i dotze... Una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze i dotze... Sí, hi havia DOTZE espelmes. La Goa sempre necessitava comptar-les perquè tenia por que els seus pares s’haguessin descomptat, i ella no en volia bufar ni menys ni més dels anys que feia aquell dia. Exactament dotze. Dotze anys.
—Demana un desig! —va dir la Júlia, la seva mare, que estava dreta al seu davant, preparada per fer-li una foto amb el mòbil just en el moment que bufés les espelmes.
Eren al pati de casa, que era petit i tenia una parra gegant que s’enfilava paret amunt. Feia un dia espectacular: ni fred ni calor, però amb un cel clar que convidava a estar a l’aire lliure. Era el mes d’abril, el dia 25, per ser exactes, i es notava en l’ambient que cada vegada faltava menys per a l’estiu. Casa de la Goa era d’aquestes d’abans, de les que encara no s’han ensorrat per fer-hi un edifici nou de vuit plantes, i que sobreviuen a les ciutats ningú sap gaire com. Però era acollidora. Estava arreglada amb gust i, tot i que era petita, tenia un no sé què que a la Júlia, que havia estat qui l’havia comprat feia molts anys, abans de tenir la Goa, li encantava.
Aquell dia, al pati, tothom mirava la nena de cabells arrissats i ulleres blau fort amb aquella cara que es posa en els aniversaris quan algú ha de bufar les espelmes.
«Quina vergonya!!!», va pensar la Goa, que no es podia escapar de les trenta fotos que la mare estava a punt de fer-li. Va tancar els ulls i va començar a pensar. Que difícil això de triar només un desig! Per què havia de ser un, i no tres? O quatre, posats a fer! Total, si desitjar era gratis, per què només un?
Sempre li havia costat escollir. Abans de decidir-se, pensava totes les variables del món i, aleshores, encara li costava més triar-ne una. Li va començar a passar de petita i, tot i que ara ja era més gran i gestionava molt millor algunes coses, continuava trobant difícil decidir-se. En aquell moment, amb el pastís davant i envoltada de veus que li deien: «Va, Goa, que les espelmes s’acabaran desfent damunt del pastís!», encara li costava més triar un desig. Però, de sobte, ho va tenir clar i amb els ulls ben tancats darrera de les ulleres blau fort, va desitjar: «Que tot torni a ser com abans». Va agafar aire i va bufar amb força, desitjant que la mare no s’hagués equivocat i hagués posat aquelles espelmes infernals que es tornen a encendre una vegada i una altra. Però no, les va apagar totes d’una revolada.
—Quin desig has pensat? —li va preguntar el seu cosí Pau, que era tres anys més petit que ella, sempre duia gorra i tenia el nas tot ple de pigues.
—No t’ho puc dir, que si no, no es complirà.
—I si no m’ho dius, sí?
I la Goa no va contestar, perquè no ho sabia. El seu cosí tenia el do de fer-li sempre preguntes difícils i a ella la feia posar molt nerviosa. Va mirar al seu voltant i va pensar que el seu desig, el que havia pensat feia tot just uns segons, seria ben difícil que es complís.
Perquè abans les coses eren mooooooooolt diferents.
La Goa era una nena una mica més alta que les seves amigues i sempre duia el cabell deixat anar. Com que el tenia tan arrissat, a vegades se li feien rastes i les havia d’acabar tallant amb les tisores. Només es feia cua els dies d’educació física i, aleshores, la seva amiga Anna li deia: «Estàs tan guapa amb cua...! Per què no te la fas més sovint?», però a ella li agradava la cabellera deixada anar i, si hagués pogut triar, hauria preferit uns cabells llisos que no li donessin tanta feina. Els tenia de color castany clar i, a vegades, depenent de com li toqués el sol, semblava que s’hi hagués fet reflexos. Li agradava dur roba ampla, sobretot des que li havien començat a sortir els pits. Se sentia estranya i, per això, duia sempre samarretes oversize, de colors i amb missatges, que li tapessin el que li estava creixent. Sempre havia estat una nena alegre. Tímida en entorns en què no se sentia segura, però extravertida i deixada anar quan estava amb gent de confiança. Ara bé, des del dia del sofà..., l’alegria d’abans se li havia esvaït una mica.
Sempre recordarà el dia en què la mare i el pare, un any i mig abans, la van fer seure al sofà de casa i li van deixar caure la bomba: «T’hem de dir una cosa: la teva mare i jo ens hem adonat que vivint junts ja no som feliços i hem decidit que ens separem. Però seguirem sent els teus pares sempre i seguirem sent una família».
L’Albert era un home no gaire alt i, tot i que estava prou fort, tenia panxeta. Aquell va ser el primer dia que la Goa li va sentir la veu mig trencada i el va veure vulnerable com mai l’havia vist. La mare el va deixar parlar i, mentrestant, desviava la mirada, intentant no plorar. Tot i que li estaven dient que d’aquesta manera seria millor, veient la cara de pomes agres que posaven, a la Goa no li ho semblava pas.
Saps quan, als dibuixos animats, el protagonista es fot una patacada immensa, cau a terra i li surten dibuixets dalt del cap? Així és com es va quedar la Goa: estabornida i sense saber què dir. «Parla, digues alguna cosa», li va demanar la Júlia, amb cara de preocupació, després de donar-li la notícia. Però què carai volien que digués, si encara estava allà esterrecada amb ocellets al voltant del cap
Tot va anar molt de pressa i, quan encara no se n’havia ni fet a la idea, l’Albert ja vivia en un altre pis. Per tant, la Goa, en qüestió de poques setmanes, va passar de tenir una casa a tenir-ne dues (dues habitacions, dos raspalls de dents, dos escriptoris, dos llits, etc.) i li va tocar comprar-se una maleta per anar canviant de casa cada dos per tres.
—Se separen? Ah, tranquil·la, ja veuràs que no n’hi ha per tant! Quan tinguis dubtes m’ho demanes a mi, que soc cinturó negre en separacions! —li va dir la seva amiga Anna, que havia tingut tota la vida els pares separats.
Ella sempre estava de broma i semblava que no es prengués res a pit, ben al contrari que la Goa, que sempre tenia les emocions a flor de pell. Potser per això s’avenien tant, perquè s’equilibraven.
L’Anna era optimisme pur. Tenia uns cabells negres ondulats que li baixaven fins una mica més avall de les espatlles, i ella sí que se’ls recollia tot sovint. Duia pinces i gomes i li agradava fer-se pentinats a classe quan s’avorria. Tenia els ulls verds i d’una orella hi sentia menys que de l’altra. «Potser un dia m’hauran d’acabar posant aparells», deia sempre, i per això no es tallava mai els cabells, perquè si el dia arribava, li podrien tapar les orelles.
Quan l’Albert i la Júlia van dir a la Goa que se separaven, ella se’n va anar a la seva habitació. Era petita també, com el pati i com el menjador, però molt acollidora i decorada amb un gust que ja voldrien moltes influencers, pensava sempre la Goa. Com que no tenia mòbil (els seus pares deien que s’hauria d’esperar encara, però no concretaven mai fins quan), va agafar la tauleta que li havien comprat durant la pandèmia per seguir les classes i va començar el que a partir de llavors seria el seu diari. Un diari gravat, perquè això d’escriure en un paper li semblava d’una altra època.
Es va posar davant de la càmera i va dir:
Odio els meus pares. Per què dimonis m’havien de posar GOA? Qui es diu Goa? Ningú. Només jo, que vaig tenir la mala sort de tenir uns pares hippies que es van enamorar en una platja abandonada de l’Índia on van decidir que tindrien una filla. Per mi, ja s’hi podien haver quedat, a Goa. No em podien posar Maria o Laura o Berta... No: m’havien de posar un nom ben estrany que em passaré la resta dels meus dies lletrejant:
G de «Gamarús»
O d’«Òndia, quina bona merda» i
A d’«Aneu a pastar fang!»
Això no els ho perdonaré mai, ja t’ho ben asseguro... Quina merda... quina merda!
Ara, un any i mig després i ja acostumada a anar amunt i avall amb la seva maleteta, s’adonava que el que desitjava de veritat era que tot tornés a ser com abans. Com abans d’aquell dia al sofà de casa, com abans de somiar amb el mar.
Des del dia que els pares li van dir que se separaven, que no parava de somiar amb el mar. Més concretament, somiava amb aigua, molta aigua. A vegades amb onades, d’altres, que anava damunt d’una barca petita, o dalt del Titanic, o en canoa, o només amb un flotadoret ben petit... Quan la Goa creia que ja havia somiat amb totes les versions imaginables del mar, tenia un somni nou, amb més onades i més aigua, i n’estava ben farta, de somiar cada nit el mateix.
N’estava tant, que ja ni ho explicava: d’entrada, perquè tornar-hi a pensar la feia patir i recordar les sensacions desagradables que havia sentit, i després, perquè, quan ho explicava, ningú li deia mai res que l’ajudés. Ella volia que algú li digués què podia fer per deixar de somiar amb el mar, però aquest algú no arribava.
L’Anna, que ho sabia tot d’ella, als matins, a l’escola, li demanava:
—Què, avui anaves en canoa o en un patí de pedals?
I se’n reia una mica, però la Goa li responia sempre el mateix.
—Ja t’agradaria, a tu, tenir somnis tan guapos com els meus!!
Perquè l’Anna no somiava mai. Bé, suposadament sí que somiava, però mai no recordava els somnis que tenia, i això li feia una ràbia enorme, així que sí, en el fons, li hauria agradat tenir les experiències al mar que la Goa li havia explicat alguna vegada. Però no hi havia manera. Es llevava i no recordava res.
Com que s’acostava l’estiu, la Júlia havia proposat a la Goa d’anar de vacances a una illa de les Balears (encara no sabien quina) i de fer el trajecte en vaixell. A la Goa li feia molta il·lusió, perquè una de les coses que més li agradava era viatjar, però sentia entre por i curiositat quan hi pensava. I si algun dels seus somnis desagradables es feia realitat? No, era impossible. I... com seria això de veure el mar després de tant de temps somiant-hi? Així que un dia va fer una llista de coses que li agradaria que li passessin al vaixell per tenir menys por i més ganes d’anar-hi.
L’Anna era, sens dubte, la seva millor amiga, i la Goa creia que era l’única persona que mai li havia dit «Boa» per fer-la enfadar (cosa que feien alguns nens de la classe quan volien empipar-la, tot dient amb cantarella: «Boa Constríctor, Boa Constríctor»). De fet, l’Anna no era l’única, tot i que els altres eren molt menys amics que l’Anna.
Hi havia el Bru, que no es deia Bru, però que tothom li deia així perquè era de Cal Bru, una masia antiga que la ciutat havia engolit. Era escanyolit i semblava un any més petit que les seves amigues. Ell sempre deia: «Un dia creixeré i seré més alt que vosaltres», però a elles ja els agradava com era i no volien pas que canviés. El trobaven el més divertit i bona persona de tota la classe i s’admiraven de com d’àgil era fent parkour, educació física i qualsevol cosa que suposés saltar i enfilar-se. A més del Bru, també hi havia la Nàdia, que era llesta i aplicada i sempre era la primera de la classe (curiosament, el seu nom volia dir «la primera» en àrab). La Nàdia tenia els cabells extremament arrissats i els duia sempre recollits en trenetes o en d’altres pentinats que li feia la seva mare. Li tibava tant els cabells quan els hi recollia els diumenges, que els dilluns sempre deia que li feia mal el cap de tanta tibandor. Tenia els ulls i el nas grans, la pell negra i li havia vingut la regla a cinquè, quan encara no la tenia ningú. S’ho havia passat malament i l’Anna i la Goa no havien sabut massa com ajudar-la.
La definició de cada un que en va fer la Goa un dia al seu videodiari va ser aquesta:
L’ANNA: És la meva «bestie». No sé què faria sense ella! Tot i que va arribar a l’escola fa només dos anys, és com si la conegués de tota la vida. Em fa riure com ningú!
EL BRU: Les nostres mares són amigues, i ell i jo som més germans que amics. És curiós perquè, amb les mans, és el més maldestre de tots, però amb la resta del cos fa autèntiques bogeries i ens encanta veure’l fer parkour. Ah, i té les idees més esbojarrades i divertides del món.
LA NÀDIA: Ens coneixem des de la llar d’infants. No som íntimes, però sempre ens hem ajudat i, tot i que no parla gaire, quan parla, tothom l’escolta perquè és la més llesta de tots.
EL DAVID: És guapo, atrevit, i l’únic de totes dues classes a qui no li agrada jugar a futbol. Només per això ja em cau MOLT bé!
Bé, la Goa mentia. No era només per això que li queia bé. Era el seu amor platònic i, tot i que en aquesta descripció el va posar al mateix sac que la colla, en realitat el David no era ben bé del seu grupet, tot i que a la Goa li hauria agradat que ho fos. Era alt com ella, i mitja escola el considerava el més guapo, i ell n’era conscient. Quan caminava, ho feia amb seguretat i es tocava molt sovint els cabells curts i castany fosc. No era de la seva colla, però s’hi deixava caure de tant en tant. Com que no li agradava el futbol, quan els seus amics hi jugaven, ell es buscava una altra colla i, de tota la resta de grups de sisè, el de la Goa i l’Anna era el que més li agradava.
De tots els amics de la Goa, la Nàdia era l’única que no tenia els pares separats. Bé, abans eren la Nàdia i la Goa, però des d’aquell dia que la van asseure al sofà per dir-li que a partir d’aleshores tindria dues cases, la Nàdia era l’excepció.
Això feia que quedar els caps de setmana fos extremament difícil, perquè quan el Bru no havia marxat amb el pare, l’Anna estava amb la mare de cap de setmana al Pirineu, o la Goa era a casa del pare. Per tant, la manera que tenien de comunicar-se quan no podien quedar (que era gairebé sempre) era amb missatges per Instagram o a través d’un joc d’ordinador al qual jugaven l’Anna i el Bru. Tots, excepte la Goa i el Bru, tenien mòbil.
Evidentment, a banda del David (a qui la Goa no s’havia atrevit a convidar), eren tots a la festa per celebrar que feia dotze anys i, quan la Goa va haver bufat les espelmes i tots van haver menjat pastís de tres xocolates, se’n van anar a l’habitació de la Goa.
—Goa, t’hem portat un regal —li va dir el Bru.
—Ja l’agafo jo, Bru, que encara el trencaràs! —va dir l’Anna amb una mica de sorna.
—Té. —La Nàdia va atansar un paquet molt ben embolicat a la Goa.
Quan el va obrir, va veure que era una barca feta de tot de coses reciclades (idea de la Nàdia i del Bru), i a dins hi havia cinc figuretes de fang que de ben segur havia fet l’Anna (que era la més artista de tots). En una nota hi deia:
Aquesta frase només podia ser de l’Anna. Era la que sabia més de l’angoixa de la Goa i el mar, i era la més poeta de tots.
—Gràcies! M’encanta!
I just després de dir això va arribar el GRAN dilema: a quina casa guardaria aquest superregal? A la de la mare o a la del pare? Quina merda! Sempre arribava aquest moment. Quan tornava de l’escola amb algun projecte guai que havia fet, quan li regalaven alguna cosa per decorar l’habitació... no sabia mai on posar-ho. L’habitació de casa la mare era massa petita, però molt agradable, i la Goa la sentia molt seva. En canvi, la de casa el pare era molt nova i una mica més gran, sí, però la notava freda, sense personalitat, i quan hi deixava coses, sempre li semblaven fora de lloc.
Cada cop que havia de triar a quina casa duia un regal que li havien fet, un pòster o el que fos, tenia la sensació que, si ho deixava tot a casa de la mare, l’habitació que tenia a casa del pare seria menys bonica i potser no s’hi acabaria de trobar mai a gust, i no volia que el pare veiés aquestes diferències... Però és que la casa que sentia més seva era on havia viscut tota la vida, la que compartia amb la mare, i no deixar aquestes coses allà se li feia molt estrany. Una vegada que li van regalar una foto molt bonica d’ella quan era petita, com que li costava molt decidir a quina habitació posar-la, la va deixar amagada en un calaix a dins de l’armari. «Problema resolt —va pensar—. No la veuré, però tampoc em sentiré culpable».
Perquè això sí que li passava, a la Goa: sentia moltes coses. Però moltes moltes. Tantes que, a vegades, s’atabalava i havia de sortir corrents. Com aquell dia, el de l’aniversari de les dotze espelmes.
