Quan se’m va acudir la idea d’escriure aquest llibre, vaig pensar en totes les relacions que havia tingut abans d’experimentar l’amor. Volia escriure el text que tens a les mans des dels meus coneixements professionals, però també des de la meva experiència.

Jo també vaig passar per nombroses relacions tòxiques i vaig patir dependència emocional. Durant molt de temps vaig ignorar aquella veueta interior que em deia que les coses no anaven bé. La realitat d’aquella època és que no gosava mirar dins meu per por del que hi pogués trobar. Així que, tristament, vaig anar fent callar aquella veu que habitava dins meu fins que la vaig fer desaparèixer.

Silenciar-la va significar alimentar la d’altres que pretenien anul·lar-me. Em vaig menysprear tant a mi mateixa que em vaig convertir, per enèsima vegada a la vida, en la meva pitjor enemiga. Mentre omplia el cor de les meves parelles, el meu es buidava. Si pogués avisar Dante perquè afegís un altre cercle al seu infern, seria el del sofriment psicològic. No en tinc cap mena de dubte.

Però l’instint és fort i no es rendeix tan fàcilment. Un bon dia, la veueta va tornar i vaig saber que era el meu moment. Havia de fer alguna cosa. Ja n’hi havia prou de caure una vegada i una altra en els mateixos paranys. I aleshores, just quan la meva vida era catastròfica i jo estava a l’ull de l’huracà, vaig agafar forces per iniciar el meu treball personal.

Pel camí encara vaig topar amb uns quants fracassos, tant en l’àmbit personal com en el professional, però aquest cop era diferent, perquè no me’ls prenia de la mateixa manera. Ja no tenia ganes d’autodestruir-me ni de boicotejar-me, era més conscient de tot.

No recordo el moment exacte en què es va produir el canvi, així que no et puc explicar ni on era ni què hi havia al meu voltant. Però sí que l’associo amb l’etapa que vaig viure a Madrid, la ciutat que em va acollir i em va il·lusionar, però també la que em va maltractar. Allà vaig patir i vaig gaudir a parts iguals. Hi vaig conèixer l’Alberto, l’amor de la meva vida, que em va ajudar a comprendre que potser abans m’havia enamorat moltes vegades, però que, fins que no el vaig conèixer a ell, no vaig saber què era l’amor de debò.

A tu, lector o lectora que llegeixes això, t’asseguro que t’entenc (no saps com). Sé que, igual que em va passar a mi, és possible que dins teu s’amaguin dubtes i preguntes que tens por d’afrontar. És possible que sospitis que les coses no van bé i que el que vius en les teves relacions de parella potser no és normal. Podria ser que tot el que t’he explicat fins ara descrigui la teva realitat i que vulguis sortir d’aquesta merda de situació, però no sàpigues com. Estàs llegint aquest llibre perquè sé que tu també sents aquesta veueta interior i que per fi has decidit escoltar-la. Tant de bo trobis aquí el que a mi m’hauria encantat saber en la meva època de foscor.

El meu objectiu és motivar la teva introspecció. Tant se val en quin punt et trobis, mai no és massa aviat ni massa tard. T’acompanyaré mentre observes dins teu perquè t’escoltis, reflexionis i trobis les respostes que busques, siguin les que siguin.

Ara, mirant enrere, penso que, si fa uns anys, quan l’única cosa que tenia era una feina precària que amb prou feines em permetia arribar a finals de mes i una successió de relacions dependents, m’haguessin dit que un dia estaria com estic ara, no m’ho hauria cregut. Vaig aprendre per força a estar sola i a valorar-me. Em vaig desvincular de totes les persones que només eren a la meva vida per aprofitar-se de mi i del que jo era. En aquell camí que començava de zero, vaig decidir simplement confiar en mi i en les meves capacitats, sense dependre de res ni de ningú. I així ho vaig fer: morta de por, però ho vaig fer. Vaig deixar la feina i, malgrat que no creia en res ni en ningú, vaig tornar amb la maleta plena d’esperances a la terra on vaig néixer. Vaig tornar a emportar-me un parell de garrotades d’aquelles que no oblides mai més, però no em va importar. Vaig persistir. Em deia a mi mateixa: «Tu centra’t en el teu objectiu», una frase que encara em repeteixo de tant en tant. I, finalment, va arribar un dia en què la feina va començar a donar fruits, en què vaig topar al camí amb gent en la qual, per fi, podia confiar. La vida em va ensenyar la seva segona cara i jo la vaig acceptar.

La María que soc avui no té res a veure amb la María que era. M’ha costat una infinitat de llàgrimes, grans decepcions i una ansietat amb la qual encara convisc. Ho he passat malament, sí, però tinc tot el que sempre havia somiat, i no puc deixar de mirar enrere pensant que tot, d’alguna manera, em va servir d’aprenentatge per posar límits. De vegades encara recordo algun episodi de la meva vida i hi torno plorant per abraçar-me fort. Però tot ha canviat, i encara que ara la meva vida tampoc sigui meravellosa, continuo tenint els pilars més importants al costat: la meva parella i la meva família, a qui dedico aquest llibre. Gràcies per haver estat sempre amb mi, sou el meu refugi, el meu aferrament segur i l’estabilitat emocional que necessito quan els fantasmes del passat tornen a visitar-me.

NOTES IMPORTANTS

 

 

Sobre els esdeveniments que descriu aquest llibre

En aquest llibre trobaràs descrites vivències personals estrictament reals de l’autora.

A més, també hi podràs llegir testimonis basats en fets reals dels seus pacients. Aquests darrers s’han modificat més o menys, amb la intenció de salvaguardar i respectar la identitat i la intimitat de les persones implicades.

Algunes de les situacions que s’hi reflecteixen, com ara les converses de WhatsApp, són fictícies i s’emmarquen en el projecte Radiografías de conversaciones tóxicas por WhatsApp, de la mateixa autora. Aquestes imatges volen recrear situacions que poden passar i que passen a la vida real.

Tots els noms que es fan servir en la narració són ficticis, de manera que qualsevol semblança amb la realitat que el lector hi pugui trobar és simplement casualitat.

 

Sobre la gramàtica

El llibre fa servir el masculí genèric per facilitar la lectura, però aquest llibre va dedicat a qualsevol persona que el vulgui llegir, independentment de la seva identitat i de la seva expressió de gènere.

Abans de començar a tractar conceptes específics de les relacions de parella, m’agradaria parlar sobre la importància de crear vincles sans en les relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos.

A la vida naixem i, mentre creixem, descobrim el món i aprenem a relacionar-nos amb l’entorn. El que aprenem, i com ho fem, és el que, més endavant, determinarà en gran part la nostra manera de processar les coses, de vincular-nos amb els altres i de respondre als estímuls que ens envolten (per exemple, com reaccionem davant dels problemes). Per aquest motiu, podem dir que la nostra història personal marca la manera de relacionar-nos, i no només amb els conflictes, sinó amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Després de llegir aquest llibre no tornaràs a ser la mateixa persona.

Una de les qualitats del cervell és que és plàstic (flexible) i, per tant, tot, absolutament tot el que ens passa, modifica la nostra percepció del món. Cada segon que el cervell processa informació, aquest canvia. Si, per exemple, et dic que cada mes que comença en diumenge té un divendres 13, això és una informació nova que el teu cervell processa i integra com a part del tot, que, alhora, et permet canviar com perceps les coses. Per això sé que després de llegir aquest llibre no seràs la mateixa persona.

En les relacions de parella passa el mateix. Tot el que aprenem al llarg de la vida, tant si en som conscients com si no, canvia la nostra manera de viure-les, fins i tot si el que aprenem és dins de la mateixa relació. L’ésser humà és com una esponja, aprèn comportaments, situacions, paraules, imatges, maneres de pensar i, també, actituds. Fins i tot aprèn el que no vol aprendre.

De vegades, les vivències es poden arribar a convertir en traumes (experiències d’alta intensitat emocional que condicionen negativament la vida de la persona i que es queden gravades per sempre a la ment). En les relacions amb els pares, les amistats o la parella, qualsevol vivència que impliqui un patiment emocional o físic es considera traumàtica, perquè afecta la part íntima i afectiva de la persona. Aquesta mena de traumes són els que més endavant poden condicionar el tipus de vincle que es crearà en una relació, que pot ser tòxic o no.

Un vincle tòxic és una relació que genera malestar. Fins i tot el nom el defineix: «tòxic». Una cosa tòxica és una cosa dolenta o nociva per a nosaltres.

En funció del passat de cada integrant de la relació i de la interacció dels seus aprenentatges, el vincle tòxic pot tenir moltes causes diferents. Després d’haver vist i viscut molts vincles tòxics, tinc clar que només són això, vincles que es reflecteixen en comportaments. Per tant, no hi ha persones tòxiques, hi ha persones amb històries i aprenentatges que emeten comportaments tòxics.

Vull destacar això perquè considero que jutjar algú com a «tòxic» no només el priva de la possibilitat de canviar la seva manera d’entendre el món i els seus comportaments, sinó que, a més, li penja indirectament l’etiqueta de mala persona, una cosa que, almenys des del punt de vista de la psicologia, no existeix. Al DSM (llibre de diagnòstics que fem servir els psicòlegs i els psiquiatres) no hi ha diagnòstics de «mala persona» o de «bona persona». Bàsicament, la psicologia és una ciència, i el concepte de bo o dolent val més que el deixem per a les religions i la moral de cadascú.

Quan ens referim a la dependència emocional, parlem d’una necessitat afectiva i d’una addicció emocional que impliquen la incapacitat de deixar una relació de parella que genera patiment (incapacitat de deixar una relació tòxica). Hi ha moments de lucidesa en els quals la persona que manté una relació dependent veu clar que l’ha de deixar i allunyar-se’n pel patiment que li provoca, però la por la paralitza.

D’altra banda, tenim el concepte de codependència, que és el que observem en les persones que, dins d’una relació tòxica i dependent, tenen la necessitat imperiosa d’agradar a l’altre, motivada de manera inconscient per la por a l’abandonament («Si li dono el millor de mi, el/la cuido i li agrado, mai no em deixarà»). Aquestes persones solen triar de parella altres persones amb problemes (per exemple, amb trastorns mentals, problemes físics o addiccions a substàncies o al joc) o febles en algun sentit. Això últim pot donar-se, per exemple, quan la persona codependent escolta com la seva parella explica el relat de patiment que va viure en la infantesa o les seves relacions de parella anteriors. Després d’això, la persona codependent posa en marxa estratègies d’atenció constant dirigides a la parella. Aquestes persones solen tenir molta resistència i tendeixen a assumir els problemes de l’altre com a seus, de manera que moltes vegades sobreprotegeixen la parella i la posen per davant de les seves necessitats.

També cal tenir en compte el concepte de maltractament. Segons les Nacions Unides, «el maltractament pot definir-se com un patró de conducta que es fa servir en qualsevol relació per obtenir o mantenir el control sobre la parella. Es considera maltractament qualsevol acte físic, sexual, emocional, econòmic o psicològic que influeixi sobre una altra persona, així com qualsevol amenaça de cometre aquestes accions». És a dir, una relació de maltractament és aquella en què una de les dues parts exerceix control sobre l’altra o, dit d’una altra manera, aquella en què podem identificar la part agressora (dominant) i la part víctima (submisa).

Finalment, també podem parlar de personalitat dependent; la conformen un conjunt de característiques pròpies de les persones que tenen tendència a crear vincles dependents. Acostumen a relacionar-se amb els altres (amics, familiars i parella) d’una manera una mica obsessiva, cosa que pot provocar relacions tòxiques. No obstant això, tenir una personalitat dependent no sempre implica tenir una relació de dependència emocional, i és que es pot tenir un tipus de personalitat dependent i al mateix temps tenir una relació sana, en la qual tots dos membres de la parella cobreixin de manera satisfactòria les necessitats emocionals, especialment si hi ha un treball de desenvolupament personal que ajudi la persona amb aquesta mena de personalitat a entendre d’on ve la seva manera de relacionar-se i treballi com «independitzar-se» emocionalment.

No cal dir que qualsevol d’aquests quatre conceptes implica malestar emocional, però també sabem que no tot comença malament. En el meu llibre Ama tu sexo (Bruguera) explico «El conte de la granota Genoveva» i les dinàmiques de les relacions de parella dependents per entendre com les relacions aparentment sanes poden evolucionar fàcilment cap a relacions tòxiques i dependents.

Vegem les fases d’una relació i on poden començar a aparèixer aquests problemes o, dit d’una altra manera, on comencen a reflectir-se els aprenentatges que hem fet al llarg de la vida.

1. ATRACCIÓ

Imagina-t’ho: coneixes algú de manera inesperada. L’amic d’un amic, la noia en qui fa mesos que et fixes, el teu o la teva crush des de l’institut o algú amb qui simplement coincideixes en una aplicació d’internet.

Et ve molt de gust quedar amb aquesta persona. Però molt. Cada dia t’imagines com seria quedar-hi, passar una estona agradable i mantenir-hi relacions sexuals. Encara que ja hagis tingut diverses cites amb aquesta persona, continues creant-te fantasies. Fins i tot se’t posa un somriure babau quan hi parles a través del mòbil. És com si t’haguessin embruixat.

2. ENAMORAMENT / LLUNA DE MEL

És la fase en la qual els mites de l’amor romàntic, aquestes normes no escrites sobre l’amor, apareixen per quedar-se.

Després de conèixer-vos una mica en diverses cites i llargues converses per WhatsApp fins a la matinada, t’adones que t’ha impactat profundament. Et sents tan enamorat que creus que la persona que tens al costat és l’amor de la teva vida. Tot és bonic i no li veus cap defecte (i si l’hi veus, no li dones gens d’importància). Com és possible que no hagis conegut abans aquesta persona? On era tot aquest temps?

Et diré una cosa: aquesta fase no és eterna ni ho ha de ser. Segons els estudis, dura aproximadament tres o quatre anys (encara que he conegut parelles a les quals l’enamorament els ha durat només uns quants mesos). Jo sempre anomeno aquesta fase la de «la bogeria transitòria», perquè crec que durant aquest procés el nostre cos segrega un bon còctel de substàncies que ens fa veure i sentir coses que en realitat no són. Aquest hype no pot durar eternament, perquè el cos, encara que sembli mentida, el que genera en realitat és estrès (diguem-ne estrès positiu, el que et fa sentir papallones a l’estómac i amb el qual no t’agafen ganes d’arrencar-te el pit de dolor). Més endavant t’explicaré què passa bioquímicament perquè entenguis a què em refereixo.

Insisteixo: malgrat que moltes persones s’obsessionen perquè la seva relació es quedi en aquesta fase per sempre, això és impossible. Si tots estiguéssim enamorats eternament, el món seria un caos, i de ben segur que amb el temps ens posaríem malalts, i és que per al nostre cos l’enamorament és un estat de caos i d’activació. Per això, la natura (que és molt sàvia) ens condueix a poc a poc fins a un estat d’estabilitat.

3. DECEPCIÓ O DESENCANT

I aquí és on ens traiem les ulleres de l’enamorament i ens adonem que aquesta pujada emocional i aquest còctel de substàncies ens encegava.

Jo tenia una bona amiga que, sense conèixer el tema de les etapes, sempre deia que tenia una maledicció en les relacions de parella. L’anomenava la maledicció dels tres anys. La definia com una crisi de parella en què es decidia si la relació continuava o no. Tant de bo tingui aquest llibre a les mans ara mateix i pugui entendre que el que li passava amb les relacions no era una maledicció, sinó que en les seves relacions s’acabava la fase d’enamorament i començava la fase de decepció.

«Per què aquesta persona avui no té ganes d’anar-se’n al llit amb mi? Potser és que ja no li agrado?», et preguntes recurrentment. També pot passar que les vostres converses ja no siguin tan profundes, que no quedeu tan sovint o que vegis coses en el seu comportament que ja no t’agraden.

Passa el temps i apareixen les primeres decepcions quan es comparen les petites crisis de la relació amb els tòpics o mites de l’amor romàntic que abans assumies a ulls clucs.

En qualsevol relació, sense saber encara si serà sana o no, és aquí quan es comencen a conèixer els defectes reals de l’altra persona i quan tots dos integrants demanen canvis. I aquí ve el perill, perquè en funció de com s’afrontin aquestes crisis, la parella aconseguirà construir una relació sana o no.

Si els conflictes que van apareixent s’afronten funcionalment i adaptativament, el vincle es començarà a construir de manera sana.

Durant aquesta fase, la parella passa pel que es coneix com a període d’«acoblament», que consisteix a conèixer-se i «adaptar-se» l’un a l’altre. El fet d’adaptar-se no és sinònim de conformar-se o perdre la identitat pròpia. Fa referència a observar aspectes de la relació que no acaben de convèncer, exposar-los davant la persona, demanar canvis o possibles solucions amb què les dues parts se sentin còmodes i treballar per aconseguir aquests canvis.

Així que sí, et toca treballar. Però recorda: les relacions volen esforç, no sacrifici.

4. AMOR REAL / AMOR MADUR / RELACIÓ ESTABLE

Aquests haurien de ser els relationship goals de totes les relacions. Malgrat això, em sorprèn que molta gent consideri aquesta fase, que es caracteritza per la sensació de tranquil·litat i estabilitat, com una etapa avorrida de la relació, en la qual no hi ha amor. I res més lluny de la realitat. D’amor, n’hi ha, però es viu de manera diferent.

Podríem dir que en aquesta fase has passat d’estar enamorat a sentir amor, un sentiment molt més elaborat i complex.

En aquesta fase es construeix un compromís fidel i veritable i es prenen les decisions més profundes i racionals. La parella es veu com un punt de suport on predomina la comunicació, el diàleg i la negociació.

És així.

Hi ha gent que em diu: «Ets una hater de l’amor». Però no és que sigui una hater, és que la meva feina consisteix a entendre el procés que hi ha darrere de les relacions per poder explicar per què passen les coses que passen. O per què els meus pacients senten el que senten o pensen el que pensen.

Així doncs, si bé és cert que no soc una enamorada de l’enamorament, com moltes persones d’aquest planeta, sí que estimo l’amor. I és que crec que l’enamorament no pot durar per sempre, però l’amor sí.