1
MALENA

La Malena va sentir unes passes que s’acostaven pel passadís i va córrer a amagar-se dins del lavabo més proper. L’espai era tan estret que va haver d’abaixar la tapa de la tassa i seure-hi a sobre. Era molt incòmode; la porta tancada de fusta vella gairebé li tocava el nas.

Va aguantar la respiració mentre parava l’orella. Unes noies de segon havien entrat al bany esvalotades, xerraven pels descosits i reien i cridaven; semblaven gallines en un galliner.

La Malena va aprofitar el moment que van engegar l’assecador de mans per desembolicar l’entrepà. El soroll del paper de plata rebregat va quedar ofegat pel brunzit de l’aparell d’aire calent i els xiscles histèrics de les noies de segon.

Feia relativament poc que la Malena havia perdut el seu santuari: el lavabo de minusvàlids del segon pis. Era un petit paradís, net, ampli i lluminós, que utilitzava per refugiar-se dels popus a l’hora del pati. Però, des que la Mireia, l’única paralítica de debò que hi havia en tota l’escola, l’havia enxampat sortint del seu lavabo i havia muntat un sidral, havia perdut el seu petit refugi. No cal dir que la Malena havia intentat negociar amb ella i fer-li entendre que tenir accés al lavabo de minusvàlids, en el seu cas, era una qüestió de vida o mort. Però la Mireia l’havia acusada de ser una privilegiada amb dues cames i s’havia guanyat el favor dels companys. «La Malena ha pispat el vàter a la Mireia», «s’ha de ser miserable per fotre una minusvàlida». I, d’un dia a l’altre, l’opinió pública es va capgirar i la Malena va passar de ser una pringada, víctima dels popus, a una privilegiada que s’aprofitava dels pobres paralítics. Quina injustícia!

Arribats a aquest punt, ja no li importava gens el que pensessin els covards dels seus companys, però lamentava haver perdut el seu lloc segur. Així és com l’anomenava la psicòloga que els seus pares l’obligaven a visitar cada dimarts per solucionar els problemes d’autoestima.

La Malena va fer una queixalada a l’entrepà; ella no tenia problemes d’autoestima! Si fa no fa, com qualsevol noia adolescent a qui sobra algun quilet. Havia nascut grassoneta i ho tenia assumit. De fet, mai no li havia ocasionat cap problema fins que el seu greix havia començat a molestar la Lara i els seus guardaespatlles, el Manel i el Raül, el trio de popus de l’institut. Des del dia que a la Lara se li havien creuat els cables i l’havia començat a insultar, la Malena s’havia quedat sense amics i sense pati. Passava les estones lliures amagada al vàter, tota sola, comptant els minuts que faltaven perquè sonés el timbre de tornar a l’aula.

Les noies de segon van sortir del lavabo i la Malena va mastegar ensopida l’entrepà de gall dindi light, sense sal i sense oli, que li havia preparat la mama per ajudar-la a fer règim. Prou que havia protestat quan la seva mare, després d’una reunió amb direcció pels «problemes d’adaptació» de la Malena, li havia anunciat que la posaria a dieta. Ella no volia fer dieta, ni tan sols es volia aprimar. I li feia ràbia, molta ràbia, que l’obliguessin a fer totes dues coses. El problema no era que fos grassa, era que els popus l’havien triat com a ase dels cops i s’agafaven a qualsevol excusa per ficar-li el dit a l’ull. És més, que la mama la posés a dieta la feia sentir culpable d’aquella situació, com si estar grassa fos una ofensa que justifiqués les burles que rebia.

Va llegir els grafits que hi havia a la porta que gairebé li fregava el nas i es va ennuegar amb el pa. Algú hi havia escrit «MALENA BALENA» en lletres majúscules. I, just al costat, hi havia dibuixat un intent de balena fet amb tan poca traça que semblava una castanya. Però, malgrat que fos un nyap, va servir per fer-li mal. Va sentir un cop de puny a l’autoestima que tants diners costava als seus pares.

—TOC-TOC!

Algú picava amb insistència a la porta. La Malena va aixecar les cames de terra i es va enfilar ràpidament damunt la tassa per fingir que el lavabo era buit, però va fer tard.

—T’he vist! Surt ara mateix —la va increpar la veu severa del profe de passadís—. Estàs fumant?

Des que havien enxampat unes noies de batxillerat fumant al lavabo durant l’hora d’esbarjo, els profes s’havien obsessionat amb les cigarretes i obligaven els alumnes a baixar al pati per controlar-los.

La Malena va obrir la porta resignada i en va sortir amb el cap cot.

El Xevi, el profe de guàrdia de passadís, va entrar darrere seu i va ensumar el bany amb la insistència d’un gos policia que busca droga. Un pèl decebut, va admetre que era innocent.

—Au, cap al pati, a prendre la fresca —li va indicar, magnànim, com si li estigués fent un favor.

La va acomiadar amb un somriure. Segur que se sentia compassiu per no haver-la castigat, malgrat la infracció, i alliberar-la sense reserves. Però la Malena hauria preferit el càstig, perquè el Xevi no l’estava alliberant, l’estava llançant de cap a la gàbia dels lleons.

Tot just quan sortia al passadís, va sonar el timbre i li va semblar música celestial. Es va omplir els pulmons d’oxigen, havia sobreviscut un matí més i, si s’afanyava, tindria temps d’arribar a l’aula abans no l’enxampessin els bullies.

Aquell dia, però, la seva moneda de la sort s’entestava a caure de la banda equivocada. Quan només li quedaven poques passes per arribar a l’aula, el trio maligne va aparèixer al fons del passadís. El primer que va veure van ser els reflexos daurats de la cabellera rossa i perfecta de la Lara.

La Lara, o «Dolça Lara», com es deia al seu canal de YouTube, era gairebé una celebrity i tenia una legió de fans que la idolatraven i l’esperaven a la sortida de l’institut per fer-se selfies amb ella. No calia dir que de dolça no en tenia res; la Dolça Lara era cruel, egòlatra i dèspota.

El nòvio de la Lara, un guaperes cregut que es deia Manel, i la bèstia analfabeta del seu millor amic, el Raül, la seguien unes quantes passes enrere, com si fossin els seus guardaespatlles.

La Malena va pensar a fer mitja volta i arrencar a córrer per defugir l’ensopegada, però ja havia fet tard. La Lara l’havia clissada i esbossava aquell mig somriure malvat que volia dir que en duia una de cap. La Malena va restar paralitzada esperant que el destí topés contra ella com si fos un camió desbocat conduït per un borratxo passat de rosca. Sabia que la pinya seria èpica i no hi havia cap més manera d’entomar-la que no fos amb valentia.

—Oh! Però qui tenim aquí? —va fer la Lara, foteta.

Ja eren molt a prop, gairebé els tenia a sobre. La Malena va tancar els ulls i va estrènyer els punys amb força, esperant el pitjor. Va comptar en silenci. Un… dos… tres…, però… no va passar res.

Sorprenentment, els popus havien passat de llarg pel seu costat, ignorant-la, com si no hi fos. Això la va fer dubtar un instant. S’havia fet invisible?

—Si és l’Aleix Tuf de peix! —va exclamar el bèstia del Raül.

La Malena es va girar intrigada i va entendre el seu error. No és que ella fos invisible, és que algú l’havia eclipsada. Una nova víctima fresca que als bullies els semblava encara més llaminera. El noi nou que s’havia incorporat tot just feia unes quantes setmanes.

—Aquest és el teu mòbil? Me’l deixes? —va saltar el Manel.

Abans que l’Aleix arribés a obrir la boca, el Manel li va prendre el telèfon i va començar a llegir els seus missatges, amb veu estrafeta.

—«Aleix, rei, t’he deixat l’esmorzar preparat i una jaqueta perquè no agafis fred. Abriga’t!».

L’Aleix, vermell com un tomàquet, va voler recuperar l’aparell, però el Manel, que li treia un cap, va aixecar el braç ben amunt, de manera que l’Aleix havia de fer uns saltets ridículs per intentar agafar-lo, sense èxit. Això va fer molta gràcia al trio de popus, que van celebrar l’ocurrència del Manel.

—Quina sort que té, el Peixet, la seva mama l’estima molt i no vol que agafi fred —se’n va burlar la Lara, improvisant una rima.

La Lara era molt podrida i tenia una habilitat especial per insultar d’una manera creativa. Les rimes i els malnoms se li acudien amb una naturalitat esgarrifosa. Era la creadora de la «Malena Balena» i segur que també era ella qui s’havia inventat el rodolí d’«Aleix Tuf de peix».

Tot d’una, la Malena es va avergonyir en adonar-se que se sentia bé. Ja no era l’ase dels cops dels bullies. Era una noia normal… Era lliure…

Però no aconseguia entendre per què havien escollit l’Aleix per substituir-la. No s’ho mereixia. És clar que ella tampoc, però entenia que ser grassa era una anomalia que excitava alguna neurona de les bèsties sanguinàries. En canvi, en el cas de l’Aleix…, no hi havia res que pogués explicar aquell odi sobtat. De fet, en una realitat paral·lela, l’Aleix hauria pogut ser perfectament un popu igual que ells. Era guapo, fort, esportista, simpàtic i bon estudiant.

—Com estàs? —li va demanar una veu dolça, darrere seu.

La Malena va apartar temporalment la mirada de l’espectacle.

La Paula l’observava preocupada, amb els seus ulls castanys i enormes molt oberts.

—Estic bé… —la va tranquil·litzar de seguida—. Avui no m’han dit res, m’han deixat en pau.

—Ja tocava… —va respondre la Paula.

La Paula havia estat la millor amiga de la Lara des de la infantesa, però no tenien res a veure. La Paula era amable, dolça i… normal. També es relacionava amb tothom sense reserves, fins i tot amb les víctimes de la seva amiga, com ella, la Malena Balena. Però no trencava del tot amb la Lara. De fet, ningú no entenia aquella relació estranya entre la Paula i els popus. La Malena li havia preguntat més d’un cop si n’era amiga o no, però la Paula sempre s’arronsava d’espatlles, amb aquella naturalitat que la caracteritzava, i es disculpava dient que no era fàcil de respondre. Sovint assegurava que la Lara no era com semblava.

A la Malena, la resposta de la Paula li semblava òbvia; de fet, no hi havia cap adolescent a la comarca que fos com semblava. Tots actuaven i amagaven les seves inseguretats. Però el problema de la Lara no era el que semblava, sinó el que feia. I malgrat que, a vegades, quan la situació passava de la ratlla, la Paula hi intervenia, normalment preferia quedar-se’n al marge. I això, a parer de la Malena, la convertia en còmplice.

No obstant això, la Paula li queia bé. De fet, era d’aquelles persones que queien bé a tothom i que mai no havia tingut cap conflicte amb ningú. Escoltava, somreia i donava la confiança que calia per obrir-se a les confidències.

—Ha estat ben estrany, esperava que emboliquessin la troca, com sempre, però han passat de llarg…, com si fos totalment invisible, saps?

—Sí, la Lara ha d’anar canviant de víctima; si no, s’avorreix.

—Avui he tornat a néixer.

—Me n’alegro per tu.

—Sí, jo també, és clar, però em sap greu pel nou.

—L’Aleix —va sospirar la Paula, commoguda—, el pobre Aleix…

2
ALEIX

Al cap de tres mesos

Feia molta estona que l’Aleix era sota la dutxa del vestidor, massa. Ho notava pels dits de les mans, que se li havien arrugat com panses. Ja s’havia netejat la suor i la brutícia després de la classe d’educació física, però havia deixat córrer l’aigua amb l’esperança que, en sortir de la dutxa, el Manel i el Raül ja no fossin al vestidor. Era l’última carta que podia jugar: amagar-se. Tenia molt clar que ningú no el defensaria davant de l’atac que, de ben segur, els bullies li havien preparat com cada dia. No tenia cap aliat.

L’Aleix se’n feia creus. Per què ell? No s’ho havia buscat, ni era un mal estudiant ni tenia problemes amb els companys. Fins a tercer de l’ESO treia bones notes, tenia amics i era un noi esportista. Però tot va canviar durant la tardor, quan a la seva mare la van destinar a una oficina bancària en una altra ciutat. D’un dia a l’altre tot es va capgirar, i ell es va veure obligat a adaptar-se —sí o sí— a un institut nou, una casa nova, i fins i tot un nom nou: Aleix Tuf de peix.

Aquesta era la cantarella que el rebia cada matí quan arribava a l’institut i li donava la benvinguda a l’infern. Aquesta era la música que l’acompanyava pel passadís entre classe i classe i que l’acomiadava quan tornava cap a casa. La banda sonora de la seva nova vida.

El sobrenom Tuf de peix se l’havia inventat la Lara, la noia més popular de l’institut, i, de seguida, el seu nòvio, el Manel, i el seu millor amic, el goril·la del Raül, li havien seguit el joc i havien portat la broma a un altre nivell: li havien ficat peixos podrits a la motxilla i havien fet pintades als murs de l’institut. I un cop el trio de popus el va convertir en l’ase dels cops, tot l’institut s’hi va afegir. Ja havien passat tres mesos i tots el coneixien com a Tuf de peix. Ningú no sabia el seu nom real.

Bé, ningú excepte la Paula.

La Paula no es deixava arrossegar pel que feia la majoria, era una noia independent i especial. Era l’única de la classe que li deia pel seu nom.

—Hola, Aleix. —Així és com el saludava.

I ho deia pronunciant la xeix amb una musicalitat que li posava la pell de gallina i li feia pessigolles a la panxa.

Li agradava molt, la Paula. Li agradava com el mirava, com rosegava el boli quan no entenia els problemes de mates, com mai no tancava del tot la motxilla i sempre estava a punt de perdre els llibres, i com pronunciava totes i cadascuna de les lletres del seu nom.

En sortir de la dutxa, sense tovallola perquè no la trobava, va mirar a banda i banda i va respirar alleujat. El pla havia funcionat. El Manel i el Raül ja no hi eren, havien marxat del vestidor abans que ningú. I precisament per això, va dubtar. Era sospitós que fossin els primers a desaparèixer. Tot de sobte, es va adonar que la resta de companys el miraven expectants, sense perdre’l de vista, amb ganyotes fotetes… Què estava passant? Ho va descobrir horroritzat tan bon punt va arribar als penjadors. No va trobar la seva roba ni la seva tovallola enlloc. Els seus companys no van aguantar més i, en veure la cara de desconcert que feia, van esclatar a riure escandalosament. L’Aleix va lligar caps. El Manel i el Raül no hi eren perquè havien fugit amb la seva roba i l’havien deixat en pilotes.

No, no, no, no podia ser veritat, per força havia de ser un malson. Un malson gens original, per cert. Era un clixé absolut de malson que el mateix Aleix havia somiat un munt de vegades des de ben petit.

Es va pessigar fins que va cridar de dolor, cosa que va fer riure encara més els seus companys. Era real. Desesperat, els va interpel·lar amb l’esperança que s’hi solidaritzessin.

—Algú em pot deixar alguna peça de roba? El que sigui, una jaqueta o uns calçotets o…

Els molt covards van abaixar el cap i van apartar la mirada. Ningú no s’atreviria mai a interferir en una broma dels popus. El seu regnat de terror era implacable i els tenia tots acoquinats.

L’Aleix va renegar, decebut, i va engrapar l’única peça que havien oblidat robar-li: una gorra amb una visera minúscula que havia utilitzat per jugar a beisbol.

Es va tapar de forma matussera i va sortir del vestidor amb el cul a l’aire. Abans de tancar la porta, però, va dedicar un «covards» molt clar als seus companys de classe i es va quedar ben a gust.

La satisfacció li va durar ben poc, al passadís hi havia una munió d’alumnes tafaners de tots els cursos que l’assenyalaven i en feien burla. Els sàdics del Manel i el Raül no s’havien acontentat amb fotre-li la roba i obligar-lo a sortir despullat, no; ho havien esbombat perquè tot l’institut fos testimoni de la seva humiliació.

Els va clissar a primera fila, petant-se de riure. El Raül el va assenyalar, divertit, i va cridar «El Peix va despullat!».

A l’Aleix li va semblar una consigna d’allò més idiota que per força havia de ser collita pròpia del burro del Raül. Tots els peixos van despullats. Però, pel que fos, a la resta dels alumnes els va semblar genial i van començar a repetir la cantarella. Aviat es va veure envoltat de veus que cantaven «El Peix va despullat! El Peix va despullat!».

L’Aleix, vermell de vergonya i de ràbia, va avançar humiliat entre la gentada i va veure la Dolça Lara que, en comptes de cantar i assenyalar-lo, feia una ganyota semblant a un somriure de suficiència. Ella ho havia maquinat, és clar. Com sempre, la Lara ordenava i els seus guardaespatlles obeïen. La detestava.

Mirés on mirés, només veia dits assenyalant-lo, boques obertes fent riallades grotesques i ulls petits i cruels de llepaculs. Però, de sobte, entre la cridòria va sentir una veu que deia clarament el seu nom: Aleix! Va aixecar la vista i la va veure. La Paula, la seva Paula, li somreia i li deia que s’hi acostés mentre es treia el jersei i l’hi oferia. S’hi va atansar, confiat, i va deixar que la Paula, desafiant la Lara, li lligués el jersei a la cintura, com si fos una faldilla.

L’espectacle es va acabar i l’Aleix va respirar agraït. Els estudiants, decebuts pel desenllaç, van anar marxant, però la Paula va continuar al seu costat en silenci. Amb la seva presència deixava palès que ella no tenia por de ningú i deia sense paraules que era la seva amiga.

L’Aleix va sentir el desig de fer-li un petó, però no volia fer el ridícul. Mig despullat i amb el jersei lligat a la cintura, el petó a la Paula hauria estat patètic. Va respirar profundament. Trigaria segles a poder oblidar aquell dia.

—Ho sento molt —va dir la Paula tan aviat com es van quedar sols—. Si t’esperes al bany, et porto un xandall meu i així pots tornar cap a casa. Potser t’anirà petit…

Tenia els ulls plorosos i se la veia molt afectada. L’Aleix es va afanyar a tranquil·litzar-la:

—Moltes gràcies, però no t’amoïnis, no és culpa teva. En absolut! Tu ets l’única que m’ha ajudat.

La Paula va somriure agraïda, però no es va relaxar.

—Han anat massa lluny, fa molt que dura i tu… no t’ho mereixes, Aleix.

L’Aleix es va estarrufar en sentir com la Paula pronunciava el seu nom. Per si de cas, hi va voler treure importància, tampoc no volia que la Paula cregués que era un ploramiques.

—No passa res, ja se’n cansaran.

La Paula va sospirar i li va somriure abans d’anar a buscar la roba d’esport. Quan es va quedar sol, sense la Paula, l’Aleix es va sentir sobtadament orfe, sol i despullat. N’estava enamorat?