1

En Peter s’obre camí

Tots els infants creixen. Tots, menys un. Ben aviat saben que creixeran, i la Wendy ho va saber d’aquesta manera. Un dia, quan tenia dos anys, jugava en un jardí, va collir una flor i va anar corrent cap a la seva mare. Suposo que devia ser un infant deliciós, perquè la senyora Darling es va posar la mà al cor i va exclamar:

—Oh, per què no podries ser sempre així!

Això fou tot el que va passar sobre el tema, però de llavors ençà la Wendy va saber que havia de créixer. És una cosa que sempre se sap quan es tenen dos anys. Dos és el començament del final.

Naturalment, vivien al número 14 i, fins a l’arribada de la Wendy, la seva mare en va ser senyora i majora. Era una dona encantadora, de pensaments romàntics i una dolça boca riallera. La seva ment romàntica era com les capsetes de fusta fina, una dins l’altra, que venen de l’enigmàtic Orient i en les quals sempre es pot descobrir que n’hi ha una de més; i la seva dolça boca riallera tenia un bes que la Wendy no va poder aconseguir mai, tot i que era allí, perfectament evident al cantó dret.

El dia que el senyor Darling la va conquistar, les coses anaren de la següent manera: els nombrosos cavallers que eren nois quan ella era una noia van descobrir simultàniament que l’estimaven, i tots van anar corrents a ca seva a proposar-li matrimoni, tret del senyor Darling, que va agafar un cotxe i va arribar el primer, i d’aquesta manera la va tenir. Ho va tenir tot, d’ella, tret de la capsa més amagada i el bes. No va saber mai res de la capseta, i al bes, va acabar renunciant-hi amb el temps. La Wendy pensava que Napoleó l’hauria aconseguit, però jo me l’imagino intentant-ho i finalment anant-se’n molt enfadat, donant un cop de porta.

El senyor Darling solia presumir davant la Wendy que la seva mare no sols l’estimava, sinó que també el respectava. Ell era una d’aquestes personalitats profundes que coneixien la cotització i les accions. Naturalment, ningú no en sap res en realitat, però ell ho semblava prou, i tot sovint deia que les ac­cions pujaven i la cotització baixava d’una manera que qual­sevol dona l’hauria respectat.

La senyora Darling s’havia casat de blanc, i al principi va portar els comptes perfectament, gairebé amb alegria, com si fos un joc, i ni tan sols una col de Brussel·les hi faltava; però, de mica en mica, coliflors senceres foren oblidades, i en el seu lloc hi havia pintures de nens sense cara. Les dibuixava precisament quan havia de fer les sumes. Eren els antulls de la senyora Darling.

La Wendy va ser la primera, després en John, després en Mi­chael.

Durant la primera o la segona setmana de l’arribada de la Wendy, era dubtós que fossin capaços de tenir-la, perquè era una altra boca a alimentar. El senyor Darling estava terriblement orgullós d’ella, però era un home molt honorable; seia a l’espona del llit de la senyora Darling, li tenia la mà agafada i calculava les despeses, mentre ella el mirava implorant. Ella volia arriscar-se, passés el que passés, però aquest no era l’estil d’ell; el seu estil era un llapis i un tros de paper i, si ella l’embullava amb suggeriments, ell havia de tornar a començar pel començament.

—No m’interrompis ara —li suplicava—. Tinc una lliura amb disset aquí, i dues amb sis a l’oficina; puc estar-me del cafè a l’oficina, diguem deu xílings, que fan dues lliures, nou xílings i sis penics, que amb els teus divuit amb tres fan tres lliures amb set, que amb les cinc zero zero de la meva llibreta fan vuit lliures, nou xílings, set… Qui es mou, ara? Vuit, nou, set, punt i en duc set… No parlis, reina meva… I la lliura que vas deixar a aquell home que va trucar a la porta… Quieta, nena… Punt i en duc… Nena… Au, veus, ja ho has fet! No he dit nou, nou set? Sí, he dit nou nou set, i la qüestió és: ho podem provar per un any amb nou lliures, nou xílings i set penics?

—I és clar que podem, George —va exclamar ella, però estava massa a favor de la Wendy; i ell era realment el qui tenia el caràcter més fort de tots dos.

—Recorda que després venen les dents —li va advertir gairebé amenaçant-la. I va continuar—: Les dents una lliura, això és el que he apuntat, però gosaria dir que no serà per menys de trenta xílings… No parlis… Xarampió, una amb cinc; rubèola, mitja guinea, que fa dues amb cinquanta-sis… No remenis el dit… Tos ferina, diguem quinze xílings…

I així va continuar, i augmentava cada vegada; però finalment la Wendy va poder tirar endavant, amb les dents reduïdes a dotze xílings sis penics i amb les dues classes de xarampió tractades com una.

Amb en John hi va haver la mateixa preocupació, i en Mi­chael se’n va escapar de poc; però tots dos foren conservats i, ben aviat, vau poder veure els tres nens anant, l’un darrere l’altre, al jardí d’infància de la senyoreta Fulton, acompanyats per la seva mainadera.

A la senyora Darling li encantava tenir de tot, i el senyor Darling tenia una passió per ser exactament igual que els seus; per tant, naturalment, tenien una mainadera. Com que eren pobrets a causa del gran consum de llet dels nens, aquesta mainadera era una gossa terranova tocada i posada, anomenada Nana, que no havia estat de ningú en particular fins que els Darling la contractaren. No obstant això, sempre havia considerat els infants molt importants, i els Darling hi havien entrat en relacions als jardins de Kensington, on passava la major part del seu temps lliure guaitant dins els cotxets; era molt odiada per les mainaderes poc curoses, perquè les seguia fins a casa seva i es queixava a la mestressa. Va demostrar que era un veritable tresor com a mainadera. Estava molt atenta a l’hora del bany i s’aixecava a qualsevol moment de la nit si un infant al seu càrrec feia el més mínim crit. Naturalment, la gossera era a la cambra dels nens. Tenia un sisè sentit per saber quan la tos és cosa de no preocupar-se o quan necessita mitjons al voltant del coll. Fins al seu darrer dia va creure en els antics remeis com les fulles de llapassera, i feia sons de menyspreu a tota la xerrameca nova de trinca sobre gèrmens i coses per l’estil.

Era una lliçó veure-la com acompanyava els nens a l’escola, caminant tranquil·lament al seu costat quan eren bons minyons i fent-los tornar a la filera quan se’n desviaven. Els primers dies que en John caminava no va oblidar mai el jersei del nen, i per costum portava un paraigua a la boca per si plovia. Al soterrani de l’escola de la senyoreta Fulton hi ha una cambra on les mainaderes s’esperen. Seuen en bancs, mentre que la Nana jeu a terra, però aquesta és l’única diferència. Les mainaderes la ignoren com un ésser d’un estatus inferior, i ella menysprea la seva xerrameca buida. Es ressentia de les visites que els amics de la senyora Darling feien a la cambra dels nois, però, si arribaven de sobte, primer treia el davantal d’en Michael i posava el noi dins un de trenetes blaves, componia la Wendy i pentinava en John d’una estrebada.

Cap mainadera no es podia comportar més correctament, i el senyor Darling ho sabia, per bé que de vegades es preguntava, incòmode, què en devien dir els veïns.

Havia de considerar la seva posició social.

La Nana també el preocupava en un altre sentit. De vegades tenia la sensació que no l’admirava.

—Jo sé que t’admira terriblement, George —li assegurava la senyora Darling. I aleshores feia senyals als nens perquè fossin especialment amables amb el pare.

Començaven uns balls encisadors, en els quals només l’altra criada, la Liza, de vegades hi era volguda. Semblava una me­nuderia amb la seva faldilla llarga i la toca, per bé que havia jurat, quan l’havien contractat, que no tornaria a fer els deu anys. Quina alegria, aquells bots! La més alegre de totes era la senyora Darling, que giravoltava tan esbojarradament que l’únic que es podia veure d’ella era el bes, i si aleshores l’haguéssiu agafada d’una revolada, l’hauríeu pogut haver. Mai no hi havia hagut una família més senzilla i més feliç fins a l’arribada d’en Peter Pan.

La primera vegada que la senyora Darling va tenir notícies d’en Peter fou quan estava endreçant la imaginació dels infants. És un costum que cada bona mare té cada nit, quan els infants dormen, aquest de remenar-los la imaginació i posar les coses a punt per a l’endemà, col·locant al lloc que correspon els molts materials que hi han vagat durant el dia.

Si vosaltres poguéssiu estar desperts (però naturalment no podeu), veuríeu la vostra mare fent això, i ho trobaríeu molt interessant: és com endreçar calaixos. La veuríeu de genolls, suposo, entretinguda i riallera davant algun contingut, demanant-­se on dimonis heu pogut arreplegar això, descobrint coses dolces i no tan dolces, prement això contra la galta com si fos un gatet i amagant corrents allò altre per no veure-ho. Quan us desperteu, al matí, les dolenteries i les males passions amb què vau anar ahir al llit han estat plegades molt petites i col·locades al fons de la ment, i al capdamunt, bellament airejats, hi ha escampats els pensaments més bells, a punt per ser usats.

No sé si mai heu vist un mapa de la ment d’una persona. Els metges de vegades dibuixen mapes d’altres parts i el resultat pot arribar a ser realment interessant: però atrapeu-los quan intenten dibuixar el mapa de la ment d’un infant, que no sols és confús sinó que giravolta constantment. Hi ha línies en ziga-­zaga a les vostres targetes, com la de la febre, i probablement són camins d’una illa; perquè Mai-més és sempre més o menys una illa, amb sorprenents esquitxos de color aquí i allà, amb barreres de corall i la visió d’un vaixell rabent en alta mar, i caus salvatges i solitaris, i gnoms que són sastres en la seva majoria, i coves per les quals corre un riu, i princeses amb sis germans més grans, i una cabana a punt d’ensorrar-se, i una dona molt velleta amb un nas ganxut. I seria un mapa ben senzill si només hi trobéssim això, però també hi ha el primer dia a l’escola, religió, pares, bassals, punt de cosir, assassinats, penjats, mots en datiu, el dia del pastís de xocolata, posar-te els primers elàstics, dir noranta-nou, els tres penics per treure’t tu mateix la dent, i tantes altres coses. I, tot això, o bé són parts de l’illa o són altres mapes que s’hi mesclen, i tot és prou confús, especialment si res no està quiet.

Naturalment, la terra de Mai-més és molt variada. La d’en John, per exemple, té un llac, amb flamencs que hi volen per damunt, i en John els dispara; en canvi, en Michael, que és molt petit, té un flamenc, amb llacs que hi volen per damunt; en John vivia en una barca capgirada damunt la sorra, en Mi­chael en una tenda d’indis, i la Wendy en una casa de fulles cosides amb destresa. En John no té amics, en Michael té amics a les nits, i la Wendy té un cadell de llop abandonat pels seus pares. Però, en conjunt, Mai-més té una semblança familiar, i si es posessin en filera i quietes podríeu dir que cadascuna té el nas de l’altra, i així. En aquestes costes màgiques, els infants que juguen sempre hi deixen les seves barquetes. També nosaltres hem estat allí; encara podem sentir el so de les ones, per bé que no hi puguem desembarcar mai més.

De totes les illes delicioses, Mai-més és la més còmoda i sòlida; no és gaire gran ni escampada, amb cansades distàncies entre una aventura i una altra, sinó que totes estan bellament agrupades. Quan hi jugueu de dia amb les cadires i el vestit de taula, no resulta gens alarmant; però dos minuts abans que aneu a dormir es torna gairebé real. Per això hi ha llums de nit a les cambres.

Ocasionalment, en els viatges per la imaginació dels seus fills, la senyora Darling va trobar coses que no va entendre, i, entre aquestes coses, la més sorprenent fou la paraula «Peter». Ella no el coneixia, aquell Peter, i no obstant això era aquí i allà a la ment d’en John i d’en Michael, mentre que la imaginació de la Wendy estava tota plena de gargots d’ell. El nom estava escrit en lletres més descarades que qualsevol altra paraula i mentre la senyora Darling s’ho mirava li va semblar que tenia l’aspecte d’un gallet estrany.

—Sí, és força descarat —va admetre la Wendy sense voler. La seva mare li ho havia preguntat.

—Però qui és, reina meva?

—No ho saps? És en Peter Pan, mare.

Al principi, la senyora Darling no ho va entendre gaire, però després de pensar en la seva infantesa va recordar un Peter Pan que es deia que vivia amb les fades. Se n’explicaven curioses històries, d’aquell Peter Pan, com la que els infants que es moren fan una part del camí amb ell, de manera que no tinguin por. Ella hi havia cregut, quan era nena, però ara que estava casada i plena de seny dubtava de l’existència d’una persona així.

—A més —va dir a la Wendy—, ja deu haver crescut, a hores d’ara.

—Oh, no, no ha crescut! —li va assegurar la Wendy confidencialment—. Té just la meva talla.

Volia dir que tenia la seva talla en cos i esperit; no sabia com ho sabia, només ho sabia i prou.

La senyora Darling va consultar el senyor Darling, però ell va somriure.

—Mira el que et dic —va fer—. Això és alguna beneitura que la Nana els ha posat al cap, una idea digna d’una gossa. Deixa-ho estar i aviat se n’oblidaran.

Però no se n’oblidaren, i ben aviat el noi empipador va donar a la senyora Darling un gran sobresalt.

Els infants tenen les aventures més estranyes sense amoïnar-s’hi gaire. Per exemple, poden esmentar, una setmana després d’haver passat, que quan eren al bosc havien trobat el seu pare difunt i havien jugat amb ell. D’aquesta manera casual la Wendy, un matí, va fer un descobriment inquietant. Algunes fulles d’arbre van ser trobades a la cambra dels nens, i el fet és que no hi eren quan els nens anaren a dormir; la senyora Darling feia càbales sobre aquelles fulles, quan la Wendy va dir amb un somriure indulgent:

—Em sembla que deu haver estat en Peter una altra ve­gada.

—Què vols dir, Wendy?

—Fa mal fet deixant-les aquí —digué la Wendy sospirant, perquè era una noia molt neta.

I va explicar amb gran naturalitat que li pareixia que en Peter de vegades anava a la cambra dels nens, de nit, i s’asseia als peus del seu llit i tocava el flabiol per a ella. Malauradament, no s’havia despertat mai, de manera que no sabia per què ho sabia; ho sabia i prou.

—Quines beneitures, reina meva. Ningú no pot entrar dins casa nostra sense trucar.

—És que em sembla que entra per la finestra —digué la Wendy.

—Hi ha tres pisos, bonica.

—Les fulles no eren al peu de la finestra?

Era cert: les fulles havien estat trobades prop de la finestra.

La senyora Darling no sabia què pensar i, en canvi, tot plegat li semblava tan natural a la Wendy que no podia resoldre’s dient que havia estat somiant.

—Nena —va exclamar la mare—, per què no me n’has parlat abans, d’això?

—Ho havia oblidat —va dir la Wendy tranquil·lament. Tenia pressa per anar a esmorzar.

O segurament ho havia somiat.

Però, per altra banda, hi havia les fulles. La senyora Darling les va examinar amb tota cura; eren fulles seques, però estava segura que no eren de cap arbre que creixés a Anglaterra. Va mirar a terra amb una espelma cercant la petja d’un peu estrany. Va colpejar la xemeneia amb la paleta i va tustar les parets. Va comprovar amb una cinta que des de l’ampit de la finestra fins a la vorera hi havia prop de trenta peus, i ni una sola canal per pujar.

Sí, segurament la Wendy havia estat somiant.

Però la Wendy no havia somiat, com va demostrar-se aquella mateixa nit, la nit que es pot dir que les extraordinàries aventures d’aquells infants començaren.

La nit de què parlem, tots els nens ja eren al llit. Aquella era la nit lliure de la Nana, i la senyora Darling els havia banyat i els havia cantat fins que, un a un, li havien deixat anar la mà i havien relliscat cap a la terra del son.

Tots semblaven tan segurs i tan còmodes que la senyora Darling es va riure de la seva por i es va asseure prop del foc per cosir una mica.

Cosia alguna cosa per a en Michael, a qui el dia de l’aniversari posarien camisa. El foc era calent i la cambra dels nens estava poc il·luminada per tres llumets de nit, de manera que la costura de la senyora Darling aviat va descansar damunt la seva falda. Llavors va capcinejar, oh, amb quina gràcia! Estava adormida. Dormien tots quatre: la Wendy i en Michael a un costat, en John a l’altre, i la senyora Darling prop del foc. Hi hauria hagut d’haver quatre llumets de nit.

I va tenir un somni. Va somiar que la terra de Mai-més s’havia acostat massa i que un noi molt estrany s’obria camí. No la va alarmar, perquè va pensar que l’havia vist abans en la cara de moltes dones que no tenen infants. Potser es pot trobar també en les cares d’algunes mares. Però, en el seu somni, el noi havia esqueixat la boira que enfosqueix Mai-més i va veure que la Wendy, en John i en Michael guaitaven per l’esqueix.

El somni en si podia ser una bagatel·la, però, mentre somia­va, la finestra de la cambra es va obrir de bat a bat i un noi va saltar a dintre. L’acompanyava una llum estranya, no més gran que el puny, que es va llançar per la cambra com una cosa viva; penso que va ser aquesta llum el que va despertar la senyora Darling.

La dona es va sobresaltar amb un crit: va veure el noi i, d’alguna manera, va saber de seguida que era en Peter Pan. Si tu, o jo, o la Wendy haguéssim estat allí, hauríem vist que el noi s’assemblava molt al bes de la senyora Darling. Era un noi encantador, vestit de fulles seques i dels sucs dels arbres; però el més encisador era que tenia totes les primeres dents. Quan va veure que la senyora Darling era un ésser adult, va fer carrisquejar aquelles perles.